Conclusions de les darreres curses de muntanya

Hola companys i companyes,
volia compartir amb vosaltres les meve s sensacions després d'aquestes dues curses de muntanya: La marxa de Cap de Rec i la Kilian classic.
Ja ser que molts de vosaltres sou uns cracks de les curses de fons, però com no és el meu cas volia fer uns apunts de com m'he sentit, errors i encerts per poder ajudar-nos per futures curses.

Primera cosa que em ve al cap és que correr 45 km per muntanya és una bogeria total. Ho pensava després de Cap de Rec però tot i així vaig correr la Kilian classic. Però ja sabeu com som, si ens ho propossesim un altre vegada les correriem un altre cop. Així doncs aquest tipus de curses s'han d'afrontar física i psicològicament al 100%.

És una obvietat, però de vegades s'ha de recordar, que es corre una marató, de fet més d'una marató, però de vegades el fet de que sigui de muntanya sembla que es necessiti menys preparació, quan en realitat se'n necessita molta més. No diré que no em vaig preparar prou per les curses, doncs no és veritat, però ho penso i ara com ara no ser si em veuria en cor de correr una marató de carretera. Per tant alguna cosa dec haver fet malament. Les vegades que he corregut una marató em sentia molt més fort i lleuger de cames, quan ara no és tant aquesta sensació com la de resistència o la de potència en pujades. Durant aquest any he fet entrenaments molt explosiu, molt desnivell però poca distància. Ho he intentat combinar amb entrenament de carretera, però un cop t'has tirat a la muntanya ja és molt complicat i aborrit fer carretera.

Una altre cosa que he de millorar és el pes. Potser per molt de vosaltres no és un problema però mi ho és. Per molt que entreno no baixo del meu pes, i arrosegar el meu pes amunt i avall al cap de molts quilometres es nota. M'han recomenat tallar el consum de sucre, però no pendres la cocacoleta després d'anar a correr costarà.

Finalment la recuperació després de la cursa. És un tòpic, però mai em cansaré de repetir-ho, estirar, estirar i estirar. El dia següent s'agraeix. I si es pot tornar a correr, una miqueta, al cap de poc, millor. Tot i que en el meu cas, després de cap de Rec vaig anar a fer una circular del Montseny i una petita lesió al genoll s'em va agreujar i això ho vaig pagar car a la Kilian classic. Així que haig d'apendre a escoltar el meu cos una miqueta més.

Un altre cosa que he anat millorant bastant, i que guanya importancia, és el material que porto a sobre. Poc i el necessari. Vaig estudiar-ho i després d'uns quants dies anant a correr per la muntanya vaig veure quines coses utilitzava i quines no, i vaig poder reduir la motxilla al mínim.

Doncs rés, segur que hi han més coses però ja tindrem temps per comentar-les. I com sempre, obert als vostres consells. Esperò que us sigui d'utilitat.

1714: La primera cursa d'en Marquitus

Diumenge 12 de maig de 2013
Vic , capital d'Osona i ciutat del futur estat català.
1ª Edicio de la cursa 1714
Primera cursa oficial del meu fill, en super Marquitus.
Aquesta crònica és per tu Marc, per lo gran que ets!

Set del matí. Rebo un missatge: Artur amb febre, no podem venir. Vaja, ens quedem sense parella de ball, en Marc Pitarch i el seu fill havien de fer la cursa amb nosaltres, però no podrà ser. La salut és lo primer ! En Marc es desperta poc després amb la seva habitual alegria matinal. Hi ha ganes i mandra, així que abans no sortim de casa passa una bona estona. Ja hi som. Un altre cop arribem tard!
Cap a un quart d'onze entrem a la plaça major de Vic just quan surt la primera cursa del matí plena de nens i nenes, papes emocionats i estelades i senyeres a tort i dret. Atabalat pergunto si ja s'han acabat les curses, però em diuen que en faran una segona amb tots els que han arribat més tard. Uffff.
Ens preparem, samarreta indepe a sobre, guapíssima, i aprofito la coincidència de noms per posar el dorsal del Marc P al Marc M, je, je,.Tinc un bon presentiment.
Cap a tres quarts d'onze es dona la sortida. El garbuix de participants és interessant, criatures d'entre sis i dotze anys, pares amb panxolina i mares esportistes, adolescents de festa, papes i mames novelles amb el cotxet, algun adult amb nen incorporat a les espatlles,...
I sortim, els primers metres en pla els fem separats, en Marc està molt content.

En tombar i sortir de plaça fa baixada i agafem embranzida. En aquest moment no puc aguantar l'emocio i ploro. El camí amb el Marc ha estat i serà llarg, i les petites victòries com les d'avui , ens fan una mica més feliços.
Quan portem uns 300 metres, decideixo donar-li descans i me'l penjo a l'esquena. "Buenu", quina alegria. I segueixo corrents, sembla que el menisc aguanta i la felicitat m'impedeix pensar en res més. Però el tram de descans no va més enllà d'un parell de minuts i tornem a terra. Ens hem quedat sols, els nanos grans i adults despistats ja son massa lluny, i molt darrera ve el grupet dels més menuts , acompanyats d'uns pares que porten una estelada gegant. En Marc sembla en forma i continua corrents, això si, agafats de la ma, però sense arrossegar. Bravo! Donem tota la circumvalació i deixant el riu a ma dreta encarem una pujada de por. Som a meitat de cursa, 800 i pico metres, i el torno a agafar. Noto fatiga, manca d'entrenament, tres mesos parat i una criatura a sobre. L'esforç és gran , però el premi encara més. En acabar el tram més dur, força llarg, el torno a terra i fem els darrers 500 metres tots corrents. Ara és ell qui nota el cansament i em mira com dient, quan s'acaba? Però una mica més enllà, torna a riure , cridar i a donar-me ànims per acabar. Quin crack.
Encarem els darrers 50 metres amb tota la colla al darrera trepitjant-nos els talons, però en un darrer esforç esprintem per entrar a plaça encara per davant i com uns campions!!!

Acabem de completar l'anomenada milla catalana, 1714 metres I en Marquitus n'ha fet mil corrents.

Es veu tres gots d'aigua, i sembla encantat de la vida!

Felicitats Marc, has fet la teva primera cursa ! I has estat genial !

La Bibi ens fa un gran reportatge i jo constato que el genoll no em fa mal. La Tuca mou la cua i tots plegats ens seiem a la terrassa d'un bar a gaudir del merescut descans.

Ha estat un gran dia !

Crònica de la Marató TRAIL CAP DE CREUS

Primer gaudiu de les fotos

Tant i tant temps esperant la trail.... I ja l'hem feta noi@s!!!
Tots som finishers.
Tots, amb els nostres mals, al bessó, ciàtica, mals de caps de no haver entrenat suficient, mals de cap per calcular temps i distàncies... En dues hores a dalt, en una abaix, en mitja hora hem de fer un Tibidabo. La pujada gran són dos Tibidabos i un Montserrat!!!!!! Nervis a flor de pell, hem de portar pals? quins gels? quina beguda? farà calor? Quina motxil.la? La del Kilian? (Gràcies Christian, ja veurem quan te la torno.... Ejem!)
 
El Carlos a Madrid 3 mesos, sense entrenar muntanya. Excepció de la Mola-Moncau en companyia del meu amic minimalista-Irwing (13km en 3h???).
El Jordi amb el cor dividit,però amb un seny català, que fa que marxi a València, on ha de ser (Felicitats noies!)
El seny català també el tenen el Rafa, la Montse B, la Mònica G, el Víctor, el Ricard, Albert M, i Ignasi O. Uns decidiràn fer la de 24km... I els altres prefereixen pensar-s'ho per l'any que vé. (Us esperem!)
 
L'Ivan, amb tots els seus mals fins 5 minuts abans no sabia si sortiria.....
Els cirurgians sense tenir temps d'entrenar . Perque lo de la cinta a 6% de pendent fa riure Cristina!!!!. Això si, el Xavi va tenir temps de veure com el Barça feia el ridícul a Munich....
Artur seguidor de totes les modalitats d'hoquei, dones, nenes i nens, li ha sigut  impossible entrenar, amb viatge a Donosti inclós....
La Marta entrenar?? amb els nens i la feina.... Ah!!i el marit, que també l’ha de satisfer. Impossible.
 
L'Albert, la Gemma, el Jordi P, els Peres i jo som els únics que fem els deures!!! Muntanyes russes, Tibidabos, Fonts grogues.... Fins que a la Gemma li surt de nou la periostitis!!!
 
Dels "pros" David-en periode de recuperació dels tallers Teknon, i del Ferran (que no sé si va menjar pizza o pasta).... en parlarem més endavant també.
 
Ja hi som tots a la linea de sortida. Objectiu personal: arribar abans de les 7h.

Abans de sortir, li dedico unes linees a una molt amiga meva que necessita suport, i li dic que cada passa que faci serà dedicada a ella i la seva familia. Perque la Maria, el Joan I l’Arnau, si que porten una cursa  feixuga. Els hi dedico perque portem al Gerard i Guillem al cor.
 
Comencem tots junts, i pensem què bonic seria arribar tots junts.....però una senyora vestida de blau amb bidó a la mà fot un tap a la baixada que només els que tenim més jeta la passem.
La baixada jo no la trobo tan tècnica ni dificil, sinó fos per la senyora de blau, que entorpeix!!!!!
I de seguida ja iniciem la pujada.... Decididament el meu terreny és pujar i baixar. Em trobo genial… i vaig com una moto!!!!

La veritat és que quan el Jordi i jo arribem al Castell els hi faig un crit al Marçal i Albert “ESPAVILEU”!!!!!

Continuem junts la baixada fins a Selva de Mar. Primer pipi meu.

Em costa atrapar-los. Vé un tros pla… i ja hi som, Port de la Selva!! I la Montse emocionada ens fa fotos i ens anima.

Albert m’obliga a menjar, taronja i plàtan, bebem i amunt, cap a Cadaqués.

M’encanta el paissatge, fruim d’ell, fem fotos, parlem, comparem culs de dones (una obsessió meva-ja saps, oi? Ivan?), però veiem molt poca dona.

I després d’una pujada que ve???? una superbaixada!!! Mare meva que llarga la baixadeta cap a Cadaqués, però arribem i la Montse fa un crit: NÚRIA!!!! Sembla que no s’ho espera… ai, ai, ai…aquesta confiança….

Ens alimentem de nou de fruita i sabem que queda menys de la meitat, però queda mooolt encara!.

Precioses vistes al cap de Norfeu, Cala Montjoi i Joncols, i molt tros per còrrer, molt i molt tros… i correm tant, que ens trobem amb en Ferran, que s’enganxa a nosaltres com una lapa! ens diu, no us deixo ni en broma.  Gràcies pel paracetamol Ferran!

Penúltim avituallament, que aprofito pel segon pipi.

Els hi dic a l’equip que al darrer ja no parem (a 3km de meta), el Jordi P renega….

I sembla que amb el Ferran perdem a en Jordi P i a en Marçal…. els Peres discontinus també els perdem.

Darrer tram amb Ferran, Albert i jo….. i arriba el darrer avituallament i no ens aturem… i després, amb qui ens trobem???? al GRAN DAVID!!! Allà ja ploro d’emoció, ni rampes, ni mals de peu, ni res de res…. estic com una seda!!!!!

Ho veig tan factible….  Aquí però, l’Albert, el prudent i calculador, és qui m’ha d’animar i tivar, suposo que veure la meta aprop em fa afluixar… però som 4 que anem junts!!!

Arribada a Roses amb la Montse i el Jordi amb els nens esperant-nos!

Els meus tiets (gràcies per deixar-nos pernoctar a casa vostre) em diuen –Ja era hora (¿) , però alhora m’animen.

Entrada a meta emocionant amb els 4 agafats de la mà, i el detall de deixar-me passar la catifa primera. Desbordo d’emoció i ploro. Ploro perque no em veia capaç d’acabar-la i finalment la faig en 6h 22minuts, i sense patir!.

I ploro pel buit que han deixat el Gerard i el Guillem a la seva familia i a tots nosaltres.

La resta del grup va arribant, tots, tots i tots. Algún despistat com el Xavi, s’oblida de passar la meta, però la Montse amb xancletes el porta fins allà.

L’Artur arriba en un passadís fet per nosaltres i una cara de felicitat difícil d’oblidar!

Finalment, incús tenim podi per les nenes de +40a. del grup!!! Que quedi clara l’edat, eh?? (jijiji)

I noi@s, aquí acaba la crònica de la MARATÓ TRAIL CAP DE CREUS!!!

Núria Escamilla. 

Finisher.

 

3 Monestirs

 Ens trobem un grup de runners  ben divers,
acorrecuites, juniors, castellers, Mestre, Doctor i Amic del mestre i doctor.
Ens intercanviem mails i waps previs.
A la sortida ens definim ben ràpid, abans de sortir del Monestir ja tenim a l'equip dels NO-DESPENTINATS (Mestre, Doctor i Amic del Mestre i Doctor) en primera posició.
En Segona posició sortim els JUNIOR (i una acorrecuita-Junior), que abans de l'estació de Volpelleres ens quedem endarrerits perquè els ACORRECUITA ens avança.
En quarta posició surt un acorrecuita amb l'equip dels  CASTELLERS. Surten 30 minuts més tard.

Durant la cursa ens anem enviant waps.... Els No-despentinats, ja ho veieu, van ultra-ràpids, jo crec que tenen ales perque volen per les muntanyes. Ells corren, però malgrat el vent que feia, ni es despentinen. Envien fotos d'ells refrescant-se pels rius...... i en un plis-plas...arriben a Montserrat a l'hora de l'aperitiu. Aquest grup és el que arriba primer a Montserrat...però no a casa (jejejje)

               
































Els Acorrecuita TEAM, van a ritme, molt bon ritme, i de seguida els perdem de vista. Quasi els hi trepitgem els peus, però quan arribem als controls ells ja han marxat. I quan arribem a Montserrat, ells ja baixen amb el Cremallera!!!!!!

Els Junior comencem tranquils, prudents, és el punt de partida per l'entrenament de la TRAIL de CAP de CREUS. Anem caminant i correm per avançar a la gent que camina, perque així a la pujada de la MOLA no ens facin endarrerir. Excel.lent tàctica, per cert, perque a la pujada de la Mola estem sols. Aprofitem per aturar-nos a fer aquelles coses que normalment fariem al lavabo. I en un tres i no res,  ja som a dalt. No ha sigut gens difícil...però Montserrat està lluny, encara.

A la Mola fa vent, i l'Artur es sent "agobiat" pel "crono". Cada km vaig preguntant a l'Ivan com anem..... i l'Artur vol anar "na fent". A la baixada l'Ivan i jo comencem l'aventura de les cabres, i fem allò que tant ens agrada, còrrer en baixada i per la muntanya!!!! A partir d'aquí ja només ens atura els controls-avituallaments i alguna pujadeta. A l'Artur el deixem sense pressió i anirà fent fins a Montserrat.


Per cert..... i dels Castellers Team?? ai, ai, ai.... el Marçal ens havia avançat al km 11-12..... però a cada control ens el trobem
El Marçal?? no tira??..... el genol???

Anem caminant i  l'Ivan i jo estem farts de veure davant nostra una parella, de la qual la dona anava coixa, (i podria dir més coses d'ella que només vaig pensar) . Decidim avançar-la si o si.
I un cop avançada.... entomem la pujada final. I ho fem amb el Marçal.




El Marçal i jo recordem quan fa 15-16 anys haviem fet la mateixa cursa, solters, sense nens i més joves!!!!! jejejejejje

Com a resum personal.... L'arribada al peu de la Mola avorridota, força urbana.... La pujada a la Mola maca, amb excel.lents vistes al mar, Pirineus, Montseny... i Montserrat, of course. Després de la Mola molt més animat, en el sentit que hi ha poca urbanitzacio, i les baixadetes-pujadetes, algunes exigents, no son mai ofegadores. No cal aturar-se per res.
El temps, espectacular, perque no fa calor, però el sol i el vent donen sensació de puresa a l'ambient.

Objectiu de l'entrenament assolit. He provat les cames i responen, he provat el cardio i perfecte! Els bastons i jo som una única persona. Què em cal millorar? Si vull assolir temps a Cap de Creus hauré de còrrer més, exigir-me més i sobretot no pèrdre ni un minut als avituallaments.
Estic en ello!!!!

No és gaire rellevant, perque els 3 Monestirs no es cursa, però  de 700 participants, vem arribar tots abans del 95  (el na fent-un xic més tard), en 8h, en 9h ,9,30h, i  11h (el na fent). Ah! i jo la 7a dona (jejje)
Vaja, jo crec que ens podem sentir satisfets de la feina feta!.
Per cert, avituallaments excel.lents per 16€....something happens with the world-runner.

Felicitats a tots, doncs.
Final d'una cursa super-preparada a nivell comunicatiu!!!!

Visca les noves tecnologies!

Bjøråskaret

Hola companys acorrecuites,
com us vaig dir aquí us escric una petita crònica-publireportatge del lloc on estic vivint ara i d'una de les possibles travesses que es poden fer.

Com alguns sabeu l'1 d'octubre jo i la meva parella vam tenir un nen, Ingvar, i per poder estar més temps amb ells m'he agafat un periode sabàtic i permís per la paternitat. És per aquesta raó que ens mogut una temporada al poble d¡on la meva dona és. El poble es diu Todalen i està a la regió de Møre og Romsdal en mig del parc nacional de Trollheimen, d'on els trolls venen :-)

Com podeu imaginar a aquestes època de l'any estem colgats de neu, i per tant la única manera de fer alguna activitat una mica entretinguda, que no sigui correr per carretera, és anar a esquiar. La zona és força abrupta, per tant no hi han gaires pistes marcades d'esquí de fons, i la manera tradicional d'anar a fer muntanya és fer esquí de muntanya. És una manera fantàstica de disfrutar la natura i la muntanya, fora de qualsevol massificació i de la má de l'home.

La ruta que us explicaré és la que va a Bjøråskaret, una collada que està entre dos espectaculars muntanyes (Snøfjellet i Skjerdingfjellet) i que comunica la nostre vall amb la impressionant i turistica vall de Innerdalen.

La travessa comença al fons de la vall, a prop de Kårvatn, un curiós lloc que és un refugi i una de les millors i especialitzades tendes en esports de muntanya. Avui fa un dia genial, un sol que per aquí es car de veure, però una miqueta fred, la temperatura al principi es de -5ºC que a la collada, que està a 1200m, seran uns quants menys. Un cop ben preparats: roba terminca, crema solar, ulleres de sol i ..... kit de supervivència d'allaus. Sí nois, degut al temps canviant que hem tingut els darrers dies el risc d'allaus és força alt, així doncs hem d'estar atents.


La ruta comença amb una forta pujada a traves del bosc, i per sort algú que deu tenir una cabana per la zona ha marcat una traça amb una moto de neu. Bé, això ajudarà a fer la primera part menys dura. El passaitge comença molt bucòlic amb força neu i un sol maco maco.

A 600 metres trobem la cabana i a partir d'aquí tenim una zona més plana però amb l'inconvenient que ja no hi ha traça, i això ho fa tot més dificil. Anem a bon ritme, i  fem una primera parada al "far blanc". Això és un projecte de la Toril, que vol construir un far només amb pedres blanques que la gent porta de tot arreu, hi han pedres de Sant Cugat. Hi deixo el parell de pedres que portava, faig un mos, i apa cap amunt de nou. Aquesta és la part més inclinada, però es fa menys dur pensant que la baixada serà meravellosa per aquestes pendents de neu verge.

A 1000 metres d'alçada arrivem a Bjøråvatn, un petit llac entre les dos muntanyes, que obviament ara està congelat. El problema però es que també està cobert de neu... espero no fer cap pas en fals.
 I ara bé la part final, i la cosa es comença posar peluda, doncs comença a bufar un vent que fa que la sensació de fred sigui exagerada i a més les condicions de la neu ja no són tant bones, doncs hi han zones totalment glaçades fent els darrers 300 metres bastant durs i perillosos.

I finalment a 1230 metres d'alçada arribem a la collada de Bjøråskaret, on la vista és espectacular, i el fred també!!! Així doncs unes quantes fotos ràpides i cap avall.

La primera part de la baixada és força complicada i tècnica però un cop superada tenim 7 quilometres i 1000 metres de baixada per disfrutar. A més ens serveix per començar a dominar el telemark, on tens tota l'estona el taló lliure.

 

Doncs res aquesta és la primera de les travesses que us volia explicar. Espero que us hagi agradat i us motivi per venir a fer una escapada per aquí el nord.

MARATÓ DE L'ARDENYA i L'ENERGIA DEL MEGALÍTIC

L'energia del megalític!!!!!. Aquesta va ser la clau del nostre èxit. Ni les maxipastilles d'Isostar, els gels keep going, el 5 hour energy, ni les hamburgueses del Mister i el Christian......... Res, solament deixant-nos empapar per la màgia de l'entorn i ja semblava que fossim capaços de qualsevol gesta.

Quina millor zona per debutar en un Marató de Muntanya; a Girona (el retorn al orígens), concretament al Baix Empordà, i en una de les regions més importants del megalític. I a més amb tota la colla de runners de Sant Cugat (els presents i els que estàven animant-nos desde la distància), un autèntic luxe i un plaer immens. El Carlos va tenir un seguiment espectacular amb la seva proposta.

Així doncs, el dissabte dia 8 estàvem tots allí pel gran dia. Els dos cracks de les ultradistàncies (Christian i Albert), que van fer els 63 km com a entrenament de la seva planificació pel 2013. Els maratonians (al final 44 km), també estàvem preparats una horeta abans:

la Cristina, Xavi, Víctor, Artur, David, Carlos i Albert. Tots congelats de fred (+/- 1ºC), però amb molta il.lusió i ganes de sortir. Ara, quan vam entrar a la zona de sortida ja vam veure que allò era una prova bastant pro. Semblàvem uns passarells davant d'aquell desplegament de tecnologia, musculatura, i equipament ultra. Però vaja, nosaltres a lo nostre i els vam deixar sortir a l'estampida.

Els primers 5 km., van passar molt ràpids, i a l'arribar al primer avituallament, ens vam agrupar la Cris, el Carlos, i jo. El David anava obrint camí per davant i l'Artur, Víctor i Xavi ens anaven seguint molt a prop.

Després de les primeres rampes, en Xavi ens va caçar i vam anar plegats tots quatre, fins que ens vam tornar a separar. Vam seguir amb el Carlos i a l'avituallament del km. 13 se'ns va afegir la Cris. A partir d'aquí vam anar plegats fins a l'arribada (va ser el nostre pacte de Cavallers del Vent). Fins al control de la Mitja Marató vam recòrrer unes pistes fantàstiques per l'interior del massís. 

Al control de la Mitja vam arribar en 3h. (el tall de pas estava en 3h./30 min.), així que vam poder menjar una miqueta i estrenar el cake de xocolata (els anteriors anaven tant ràpids que ni això van tastar). Ells s'ho van perdre, perque la Cris i el Carlos van fer bona feina. 

En aquest punt em vaig adonar que a la propera cursa aniré amb bidons!!!!!!!!!!, i deixaré al Camelback a casa. Entre tres vam poder tancar una altra vegada el dipòsit, però vaig marxar ben xop.

Cris, que t'estàs prenent????????

A partir d'aquest punt començava la part més dura del Marató. Corriols llarguíssims de baixada, amb pujades i grimpades molt tècniques. Però molt divertit. Després de seguir la línea d'alta tensió (amb algun pendent del 20%) vam arribar a l'avituallament del km. 27,5. Aquí, el Carlos estava molt content amb el seu trofeu...............i perque ja sabíem que l'Artur, Xavi i Víctor havien passat el tall de la Mitja Marató.

Els cracks, marcant el camí......

El següent objectiu era arribar a Pedralta, al km 35. Allí m'estaven esperant la Núria, amb el Nil i la Xènia, i la nostra amiga Patrícia. Que bé poder tenir la family animant!!!!. Ens van ajudar els darrers metres d'unes rampes força complicades i dures. Aquí ens vam hidratar, i vam seguir els consells de la nostra metgessa Cris, amb la fructosa de les taronges......

A partir d'aquí, encara ens quedaven 9 km., bastants durs fins a l'arribada. Vam començar amb un descens d'uns 2/3 km per un corriol espectacular i enmig d'un silenci absolut. Per mi, va ser el moment més màgic de la cursa (aquell que aconsegueixes la màxima concentració...).   Però l'organització encara ens reservava la darrera sorpresa. Un tram d'uns 2 km de rampes molt dures, fins encarar l'arribada a Sta. Cristina d'Aro reseguint el Ridaura

A l'arribada, encara faltava una darrera sorpresa, i és que la family també estava allí. Així que vam entrar tots tres amb els nens!!!!!. Fantàstic!. També ens esperava el David, dutxat, canviat i totalment relaxat. Per alguna cosa és el Capi (amb el permís del Jordi Ballbé) de la muntanya i les curses de resistència.

Al final van ser 44 km. (1800 m. d+ i 3600 m. acumulats). Tots vam assolir els nostres objectius. Una mica més tard van arribar el Xavi, Artur i Víctor. I també, els ultra Christian i Albert. Felicitats a tots, i també als de la Mitja Marató (Montse, Anna,....).

Aprofito per agraïr a la Cris i al Carlos l'estona que vam passar junts, ja que se'm va fer curt i ens vam entendre a la perfecció. Crec que ens vam compensar molt durant tota la cursa i que no serà la darrera que farem plegats. 

Bé, ara ja estem pensant en la següent aventura.......................................................a la qual hi serem tots, i ja sabeu que l'energia megalítica és el secret.