Buff Epic Race! Happy Running!

Divertida experiència la de la meva primera cursa de característiques ...diguem-ne ...singulars!!!
La Buff Epic Race del Castell de Montjuic. Una manera graciosa de començar a posar punt i final a la temporada running del 2009.
Tres valents (Joan, Àlex Castellarnau i jo) encaràvem amb il.lusió aquesta bogeria de cursa amb proves variopintes d'aquelles tipus "humor amarillo", on la qüestió és veure qui queda més brut.
De bon matí, ja es començava a ensumar que allò no seria qualsevol cosa: el dia més fred de l'any! (en sortir de casa el termòmetre marcava -2.5º), i primer contratemps, el Joan no pot venir perquè el seu Marc ha passat una mala nit i no han pogut dormir. Vaja!! Quina llàstima!! Tant de temps parlant d'aquesta cursa i s'estrunquen les seves possibilitats d'anar-hi a l'últim moment!!! Bé, hi ha coses més importants de les que preocupar-se abans que d'una cursa. Un altre dia serà Joan!
Així que, l'Àlex i jo ens n'anem plegats cap allà, i decidim que tampoc val la pena que ens disfressem gaire, total, això ho deuen fer quatre gats.
Només arribar al Castell de Montjuïc, però, ens n'adonem que estem totalment equivocats: quin carnaval!!! No paro de veure gent i més gent i comparses i comparses!!! Quina bogeria: bombolles Freixenet, barrufets, mexicans, Sanfermines, un seguici de casament, els increibles, soldats de camuflatge, guàrdies civils, 2 bojos de pressing Catch, escocessos, 2 paios només amb bañador (la mare del tano, quina rasca!!!) I tot això unit a un grup de batucada amb el que ens dirigim tots cap a la sortida botant i botant. Quina festassa!!!
I comença la cursa. Evidentment, l'Àlex i jo em decidit anar a disfrutar i no preocupar-nos en absolut del temps. A més,diguem que tampoc és gaire fàcil proposar-se d'avançar a un grup de 24 barrufets que es posen en fila per evitar que els passin...
I així arribem en manada al primer obstacle: uns 50m amb pneumàtics. Sembla fàcil, però quan passes rodejat de 300persones, l'òstia està assegurada! Prova superada amb algun entrebanc, je je, però seguim. Sortim del Castell i comencem a baixar en picat per la muntanya de Montjuïc, però, tot baixada? No, no, l'organització s'ha preocupat d'anar fent unes ziga-zagues que fan que la cursa es converteixi en un puja i baixa trencacames! Déu ni do! Així fem ben bé uns 3 o 4km, extranyats perquè el següent ostacle triga molt a arribar. Quan estem a baix de tot hi arribem: un triangle format per canonades de formigó que hem d'escalar per un costat i baixar per l'altre. Ens en sortim prou bé i tot seguit, l'avituallament...o més ben dit...el bar! Ens trobem amb unes taules on apart de les ampolletes d'aigua hi ha plats amb patates, cacauets, ametlles, i la gent es comença a apalancar per allà, no fos cas que ens canséssim gaire...Quin espectacle!!!
Però nosaltres seguim, ara de pujada, fins al següent obstacle: passar a través de cordes i cables lligats entre una filera d'arbres. Buf! Aquí sí que es forma un embús de por! Prou difícil és per mi passar entre les cordes vestit normal, imagineu-vos el romà amb capa, casc, armadura, espasa i escut que hi ha al meu costat...
I així, a trompicons, tornem cap al castell on ens esperen les últimes proves: tornar a passar pels pneumàtics (ara més fàcil, sense tanta aglomeració), arrosegar-se per sota d'uns túnels baixets amb fang a meitat de recorregut, i les dues últimes i estrelles, primer escalar una gran paret de bales de palla amb l'ajut d'una xarxa de corda, i tot just creuar-la, saltar a l'interior d'un container ple d'aigua marró. Cullons quina rasca!!! I per rematar-ho, del container d'aigua passes al container de serradures i sorra, per quedar ben macos! I així, correm els últims metres, amb les cames cangrenades del fred i el xip xap als peus, fins a la gran piscina inflable amb escuma. Sembla una xorrada, però saltar i aconseguir passar per sobre l'inflable per entrar i sortir no és gens fàcil! I a l'Àlex li ha costat un petit ensurt, ja que ha caigut en sortir, i si no arriba a ser per un matalasset (no gaire gruixut, per cert) que hi havia a l'altre costat, l'impacte amb el terra de pedra hagués pogut ser molt dolorós!!
I ja a la recta final, tornar-se a arrossegar per sota una 'alambrada', en plan militar, per acabar entrant a la meta! Ja, jaa, jaaaa!!! Quina cursa de bojos!
La veritat és que, una vegada feta, l'Àlex i jo hem coincidit en el fet que ens esperàvem que hi hagués moltes més proves, i que encara ens embrutaríem més, però bé, tot i així ha estat una bona experiència per fer un diumenge al matí abans del Nadal. I el carnaval que s'hi munta és molt recomanable de veure!!

Fent el cabreta per la muntanya d'El Farell - 29/11/2009

El passat diumenge 29 de novembre es va celebra la cursa de la muntanya d'El Farell, a Caldes, amb una bona representació ACORRECUITA.

Pels que no vau venir, cursa de "mitja muntanya" (crec què és una bona cursa per iniciar-se amb un terreny de no asfalt), amb 3 km inicials urbans, una gran pujada del 3,5 al 6 (penseu que del km 4 al 5 vaig trigar en fer-lo 7'57'', i sense caminar) i una espectacular baixada a partir del km 9,5, fins arribar a meta al km 13,2.

Els temps del nostre grup van ser els següents:

Hansi: 1h 01' 00''
Marçal: 1h 03' 45''
Joan: 1h 05' 46''
Bernat Ros: 1h 07' 35''
Titus. 1h 15' 26''
David: 1h 18' 50''


I les dues noves incorporacions al grup:

Àngel: 1h 14' 38''
Caterina: 1h 15' 30''

Finalment, la foto dels que hi erem una vegada acabada la cursa (en Hansi estava a la dutxa).

Actualitzo amb unes fotos dels moments de la cursa, a on podeu trobar (si us esforceu) en Joan i en Bernat a la mateixa foto (en Bernat és el de vermell, no el que va davant del Joan), el Hansi, l'Àngel i la Cat, el Titus i a mi mateix.

Un gran dia pels Carbó Escamilla !

Si, senyors, el bateig de mitja de la Núria va ser tot un éxit i la retrobada amb la mateixa distància de l'Albert un altre triomf. La parella Carbó Escamilla va fer un complet fantàstic a la mitja de Mataró !

Les claus van ser la bona preparació realitzada, el caràcter sobre l'asfalt, el bon estat físic, una gran il.lusió i , en menor mesura, les parelles de ball.En aquest darrer aspecte el David i jo ens posarem una medalla per la nostra tasca de llebres. Quin remei, perquè la gasosa que vam fer els dos en el darrrer kilometre i mig és de les que fan història, especialment la meva.

Atenció a la dada , vaig recollir el dorsal abans que el Hansi !!!! Dit d'una altra manera, vam arribar molt aviat !

Bo, que la cursa va començar i el ritme , des d'un bon inici, es va accelerar. Les parelles estaven formades. Per un costat el David acompanyava a la Núria, el repte acabar i a poder ser en menys de 2 hores. Una mica més endavant, en Joangi, jo mateix, acompanyava a l'Albert en la seva recerca de bones sensacions de cara a la propera marató de Barcelona.

Els primers kilometres ja prometien i cada cop que en deixàvem un enrera gunyavem temps al cronòmetre. L'objectiu era fer-los a una mitjana de 5 minuts, però ben aviat les xifres eren unes altres força més baixes. Però aquest ritme acabaria tenint un preu.

L'Albert i jo ens sentiem a gust i ens menjavem el mon a un ritme endimoniat. Però abans d'arribar al 10 vaig començar a notar que se m'havia anat l'olla, amb les ganes i la companyia estava forçant massa les meves cames. Abans d'arribar al 12 vaig prendre una sàvia decisió, l'única de tota la cursa, afluixar el meu ritme i deixar que l'Albert continués el que haviem marcat. Dit i fet, la meva tasca de llebre finalitzava allí, ara calia recuperar una mica i arribar sa i estalvi. Per un moment se'm va passar la clàssica imatge de la llebre en les proves d'athletisme, en que després de posar el ritme , es deixen anar i abandonen. Uf, ni pensar-hi !

Fins al 15 vaig tenir l'Albert a cop de pedra, i fins i tot ell mateix pensava que em reenganxaria, però era un miratge. Tots els minuts i segons guanyats es van anar esvaint al llarg dels següents kilometres. La monotonia desesperant del recorregut, el vent en contra i la fatiga a les cames anaven fent la seva feina. Mentrestant l'Albert volava i mantenia el seu ritme trepidant. Uns kilometres enrera la Núria i el David continuaven junts fent uns temps de por. Marca rècord en els 10 km pel David i una empenta digna d'elogi per part de la Núria.

El desenllaç s'atansava i en en el gir fel km 19,5, el carrer va enfilar cap a munt de forma terrorífica. Començava el drama per uns i la glòria pels altres. A aquelles alçades els altres acorrecuita de la jornada ja havien arribat, en Hansi, l'Ovidio i suposo que l'Oriol, però per desconeixement no he relatat el seu recorreregut.

L'Albert va afrontar la pujada amb serenor i posteriorment, el darrer kilometre amb solvència, per acabar de forma brillant la seva participació amb 1h 41 min. Pocs minuts després era jo qui encarava la pujada de forma molt diferent. Hi arribava amb 1h 36 i tardaria uns deu minuts més en arribar a la meta. Un km i mig en deu minuts, quin desastre ! Tota la manca d'entrenament va aparèixer en el pitjor moment. Cal especificar que la pujada era fins al km 20, però que abans d'arribar al 21, tornava a haver una altra rampa menys espectacular però igualment trencadora , que et venien ganes de penjar els organitzadors.

Al final em va quedar la sensació d'haver corregut com la temporada passada, cabra boja, sense pensar, sense entrenar i així itot, sense la pujada, es segur que haguès fet el meu temps habitual.

Bo, encara no hi érem tots, faltava la "extraña pareja". La Núria, suposem que amb una ilusió brutal i el record del seu gran amic va encarar la pujada com si res i finalitzava la cursa amb 1 hora i 58 min. Un minut i pico més tard, destrossat per la pendent, arribava en David flipant de com tirava la companya i extenuat després de la seva tasca de llebre molt més perllongada.

Bona feina "ACORRECUITES" ! Felicitats ! I com a premi un munt de regals, que per comprovar que són ben reals teniu aquesta foto :

I una foto de quasi tots ! On era l'Ovidio ?

Salut i km !