dimarts, 23 de novembre del 2010

46ena. BEHOBIA-DONOSTIA - 2010

La Behobia-San Sebastián és una cursa especial. Per tant, per iniciar a descriure-la podríem començar amb unes imatges prèvies que reflexen la duresa de la mateixa.............





La Patrícia, la Yolanda i la Núria en plena concentració el dia previ a la cursa.






La Patrícia i la Yolanda, durant unes intenses sèries a la Platja de la Concha.





i seguim entrenant..........







fins que ens fem la foto de grup amb el runners del Junior F.C.

El divendres 12 de novembre vam començar el que seria un fantàstic cap de setmana, lúdic/esportiu/gastronòmic. Erem la Patrícia (amiga de la Núria), la Yolanda (amiga de la Patrícia), la Núria i jo. El destí era Donostia. Allí ens havíem de trobar amb el col.lectiu de "runners" del Junior F.C. De fet erem prop de 50.

Una vegada arribats a l'hotel, vam dedicar la nit a la vessant gastronòmica. Evidentment, vam sopar de "pinxos" i vinets. Bé, sempre hi havia algun/a esquirol que preferia la cervesa. Haig de reconèixer que al matí tenia resaca!!!!!. Sí amics meus, aquella sensació/sentiment oblidat a les profunditats de les meves vivències pretèrites apareixia un dissabte al matí a Donostia. Quina petita sensació d'alegria va recòrrer pels meus circuits neuronals, fins que.............................algú va dir: "Hem d'anar a esmorzar que anem a còrrer per la Concha a les 10 h."

I així va ser, però vam començar a rodar a les 12 h., enlloc de les 10 h. Sembla que n'hi havia més d'un amb problemes. Després del rodatge i les fotos corresponents, vam recollir el dorsal a la fira de corredor. El dissabte el vam acabar, amb una càrrega d'hidrats de carboni, a l'italià (Mamma Mia) més conegut de Donostia. La taula la teníem per a les 23 h., però una gestió "in situ" de la Núria ens va permetre sopar a les 21:00 h.

I comença el diumenge de la cursa amb pluja. Durant el cap de setmana havíem tingut uns dies esplèndids, però el diumenge l'aparició de la pluja ja apuntava a un recorregut amb certa component èpica. Arribem a Behobia en bus cap a les 08:30 h. i ja comencem a viure l'ambient de la cursa (20.000 corredors). Evidentment , les sortides són per caixons i amb un retràs d'uns 12 minuts entre categories. L'ambientàs a la sortida és espectacular, tot i el fred i l'aigua. La temperatura es va mantenir sobre uns 12ºC.



















La cursa, és indescriptible. Ja no tant pel recorregut, d'una duresa relativa, sino pel caliu humà. Els 20 km. de recorregut transcorren pel tub format pels milers d'espectadors (nens, nenes, pares, avis, padrines,...) que no paren d'animar durant tot el trajecte. Vaig estar tota la cursa "xocant" amb els nens que esperaven que passessis amb la mà estirada. L'arribada al boulevard de Donostia, és espectacular i et deixa un bon regust de boca. També ens vam quedar completament "calats" ja que no va parar de ploure durant tot el recorregut.

Després de tant d'esforç, el dinar a la "sidrería" va ser pantagruèlic. Com a petita mostra:







El "Chuletón"





I per acabar el cap de setmana, ens vam acomiadar al famós "Dickens" a on vam degustar els seus famosos Gin Tonic.





























Per finalitzar, indicar-vos que tot lo que us hagin explicat d'aquesta cursa és un infinitèssim de la vivència de la mateixa. Crec que, tots tenim una cursa especial o diferent al nostre historial "runner". I aquesta n'és una d'elles.

Salut i km's.

Pat, Yolanda, Núria i Albert

diumenge, 21 de novembre del 2010

Un cros de monjos ?

Home, veient la pinta d'aquests cinc pòtols, de monjos res, je, je...
Doncs aquí ens teniu satisfets després de còrrer el Cros del Penedès a Santa Margarida i els Monjos. Per si algú encara no ho sabia, jo treballo a una escola d'aquest poble , així que la cursa era especial per mi.
Avui però, la crònica serà curta i deixarem parlar les imatges !
Aquest és en Jonathan, l'artífex de la nostra inscripció a darrera hora És un dels organitzadors, però sobretot és una gran persona igual que la seva mossa, la Bea, colega meva del cole, que va venir a animar !

Bo, anem al gra, aquestes imatges demostren la nostra peculiar manera de donar el número de xip. Si, si, tal cual, aquí té la meva sabata. Com sempre, donant la nota !
I de la cursa , cap imatge. Per alguns de nosaltres era una nova modalitat, ni cursa urbana ni de muntanya, un cros. El circuit està molt ben parit, entre parcs, vinyes i rierols, i calia fer-lo dues vegades. El desnivell era mínim, però constant i la participació de força qualitat. Va ser una bona cursa en la que tots vam fer una mica més del nostre temps habitual, però que vam còrrer molt a gust.

I un cop acabada la cursa, jo anava trobant nens de l'escola, altres petant la xerrada....
I sobretot, relaxant-nos com uns gossos sobre la gespeta del camp de futbol on hi havia situada l'arribada. Un plaer !


Ja ho veieu, els "campions" vam viure un bany de masses !!!!!!

Hi tornarem !!!

dijous, 4 de novembre del 2010

Cursa dels Senglars: i quin pla de xoc!!!!

Poques vegades ens trobarem, en les narracions que anem penjant al nostre blog de corredors, que la part esportiva, en aquest cas, la cursa, passa a un segon pla per culpa d'algun aconteixement que té lloc abans o després de la mateixa.
Doncs aquesta és una.
Un pla de xoc. Sí senyor. Personalment, la Cursa dels Senglars de Sant Joan de Mediona, de 13'5 km de mitja muntanya, representava això per mi. Per diverses raons: perquè era la meva primera cursa des del mes de maig (des del maig!!!!) i ja tenia ganes de recuperar sensacions perdudes d'ambient de cursa; perquè havia començat l'any amb bastanta regularitat de curses i després vaig caure en picat; i perquè si no em poso les piles no arribo al repte dels 16 punts.
La cursa, bé, d'aquelles de poble, molt amater, amb uns 150 corredors, en uns paratges perduts del molt alt Penedès, que diria el Joan. El dia abans a les 21h, decidíem que hi aniríem. Tot molt de pressa.
Comencem la cursa junts fins al km 2,5 aprox. I a partir d'aquí el Joan se'n va. No m'acostumaré mai als inicis de cursa en pujada. És la meva creu. Com a mínim aquesta vegada vaig anar fent i no se'm va atravessar. I després anem creuant corriols i pista forestal alternativament, amb una part més dura del km 6 a 9, per després acabar en baixada fins al final. El fang acumulat i fresc per la pluja del dia anterior va provocar que el terreny fos més pesat del normal.
El Joan va arribar en 1h 12 min, i jo en 1h 25min. Per mi això és el menys important. Ja he dit que el què m'interessava era tornar a entrar en la roda de curses, més enllà dels entrenaments.
Aquí teniu unes imatges al costat de l'escut del gran equip de futbol de Mediona.
Però l'aventura, si se li pot dir així, va venir després. Ja tornàvem tranquil.lament cap a casa, amb previsió de que cap a les 12,30 ja hi seríem.
Enfilem la carretera de Sant Pere de Riudebitlles a Sant Sadurní d'Anoia, comentant la jugada entretingudament, quan de sobte, agafant una corba cap a l'esquerra ens adonem, en dècimes de segon, que el cotxe que vé en sentit contrari agafa la corba malament, molt oberta i vé de dret cap a nosaltres. El Joan gira ràpidament el volant i PATAPAM!!!!!!!! L'altre cotxe encasta part del seu morro contra el nostre lateral. Els airbags laterals de la banda del Joan es disparen i frenen una mica el cop. De seguida me n'adono que no m'he fet absolutament res i miro el Joan. Sembla que tampoc té cap ferida. Només alguna molèstia al coll. Surto a veure com estan els de l'altre cotxe. Una dona i la seva filla. Els pregunto si estan bé i em diuen que sí, però se les veu atabalades.
Després d'una petita enganxada entre el Joan i la conductora, que en un principi no admet el seu error, decidim no discutir i posar l'operatiu RACC en marxa. El problema és que ens hem quedat al mig de la corba i no paren de venir cotxes. Com que els mossos triguen ben bé mitja hora en arribar, em dedico a posar els triangles i a dirigir el trànsit durant una estona, mentre els conductors solucionen els tràmits. Aconseguim enretirar l'altre cotxe fins al marge, deixant un pas millor pel trànsit.
Finalment arriba un mosso i ens ajuda a parar el trànsit i a mirar si el cotxe s'engega per poder-lo portar fins a una cruïlla uns 100 metres enrere, per esperar la grua. Després de fer els"partes", on queda clar que l'error va ser de l'altre cotxe, i una mica més relaxats, comencem a ser conscients del què podia haver estat i , per sort, no ha passat. Jo mai havia tingut un accident. I suposo que en veure tan ràpidament que els dos estàvem bé, no vaig tenir temps de posar-me gaire nerviós. L'estat en què va quedar el cotxe, però, no enganya. El pobre Joan haurà d'estar-se unes quantes setmanes sense ell.

En fi, que necessitava un pla de xoc. Però no un xoc d'aquest tipus!!
Per sort estem bé, i amb ganes de noves curses. Un angelet ha passat i ha decidit que avui no tocava anar al "barri de l'Altra Banda"...


...i que duri !!!!