Senyors i senyores, mesdames et messieurs, ladies and gentlmen, amb tots vostès :
La Costa Brava Extrem 2011, versió Selva Marítima !
Comencem. De bon matí ja arribo tard. L'Albert, la Núria i un company de feina seu, en Guillem, m'esperen impacients. Comença una jornada per recordar. Enfilem cotxes amunt cap a la Costa Brava i ben aviat sorgeixen les primeres dificultats. Tinc problemes de pixera, i a l'àrea del Montseny la meva resistència s'acaba. Decideixo aturar-me i descarregar en un sotabosc a tocar del pàrquing. Uff , quin descans, truco als altres i decidim trobar-nos directament a Tossa. Però ...Tossa ? Que no començava a Lloret la cursa ? Efectivament, però les nostres ments privilegiades han pensat que si deixem un cotxe a Tossa i un altre a Blanes , en acabar la cursa podrem enfilar cap a casa més ràpid sense haver d'esperar l'autocar de l'organització que et torna al punt de partida. Dit i fet, arribats a Tossa, segona descarregada meva, i fet el traspàs de cotxes cap a Blanes ! Però atenció, uns metres més enllà, que heu agafat les coses per la cursa ? Ai no, estan a l'altre cotxe. Tornem enrere ! No arribarem mai. Ara si. Ara ja toca, cap a baix.
Aparquem i ens posem a dinar allí mateix. Anda, los donuts ! M'he oblidat el menjar! Sort que els altres tenen més memòria. I el crono ? Coi de mico, a casa ben guardadet. Sense comentaris.
Menjats, vestits i atabalats perquè el temps se'ns llença a sobre, ens presentem a la sortida amb totes les ganes del món. Uns amics de la parella, La Ioli, el Manu i l'Adam també hi són. La Núria intenta recrear una escena amorosa amb l'Albert, però no té massa èxit. Màxima emoció. Sortim. No sabem el que ens espera !
Els primers trams són pel jardí botànic de Blanes i comencem a percebre l"estil" de la cursa, pujades i baixades constants, un trencacames de por durant 25 Km !!! Mamma mia.
Però durant el primer tram, els paisatges epoustouflants compensen. La millor versió de la costa se'ns presenta amb magnífiques estampes de bosc mediterrani a tocar de platges paradisiaques de sorra blanca i penya-segats. Una meravella.
Ben aviat, l'Albert i jo deixem enrera la resta del grup i ens anem fent un petit reportatge fotogràfic. Al km 10 hi ha el primer avituallament i oh, quina sorpresa més agradable, hi han dues caixes plenes de donuts normals i de xocolata ! El primer tram ha estat fantàstic i estem animats. Però hem arribat a Lloret i tot l'encant paisatgístic es trenca. El camí de ronda es perd i hem de travessar algunes urbanitzacions amb pujades asfaltades pitjors que el Tourmalet. Ports de primera categoria sense cap interès que causaran estralls a les cames en els següents kilometres. A aquestes alçades ja fa estona que s'ha unit a nosaltres una noia tot terreny, la Betania, i ja tenim trio format. Ep, trio només per corr...., això per còrrer, volia dir.
Cap al Km 13 l'Albert nota que no es troba com a ell i agradaria i em diu que tiri. Sortosament no li faig cas, em sento amb forces, però tinc por d'animar-me i pagar-ne les conseqüències i a més a més vull fer la cursa amb ell. Continuem.
Aconseguim salvar l'entrebanc de l'asfalt i tornem a les meravelles de la costa brava. Al km 15 ens esperen més donuts, fruites i begudes i l'Albert sembla plenament recuperat. Pateix per una lesió prèvia a la cursa però sembla que la mar li ha donat aire. En canvi jo començo a notar que he pujat massa escales o pendents més que pronunciades. El cansament comença a aparèixer i a aquestes alçades els dos ja tenim clar que ni en pintura fem la versió dels tres dies de la cursa ! Com diria l'Obèlix : Estan bojos aquests runners !
Ens enganxem a un organitzador de la cursa que fa alguns trams i ens diu que el pitjor encara està per arribar, les quatre punxes ! Gràcies "macu" ! Quin nom tan suggerent i estimulant, les quatre punxes. Bo, seguim. A tot això, de la meva pixera ja no se n'ha sabut res més, fot tanta calor que suant ho trec tot.
Al km 20 hi ha el darrer avituallament, i l'inici de la mortal recta final, 5km eterns.
L'Albert segueix sense trobar el to i la Betania s'autoanima per no defallir. Jo no ho tinc gaire clar, fins ara tot ha estat cansat però genial, però en la darrera baixada les cames se m'han garratibat. Som-hi, comencem a pujar la primera punxa i així una darrera l'altra, absolutament salvatge fer aquest tram després de 20 km exigents. I pujant, pujant, cap al km 22, el dolor als quadríceps es fa quasi insuportable. Haig de prendre una decisió, el mal és brutal, però si m'aturo ja em poden passar a recollir. Si segueixo no sé que passarà però opto per continuar i fer-ho més ràpid , per acabar més aviat. Dit i fet, un coet al cul i deixo els meus companys de viatge. Em sap greu Albert, però no veig una altra manera de canviar la dinàmica de les meves cames. I amunt, amunt, .... supero la prova i arribo a Tossa amb les cames sense dolor i amb una il.lusió tremenda. Ha estat increible ! Repetirem !!!!!!!!!!!!!!!!!
L'Albert arriba tres minuts després, i quatre més tard la Núria feta una rosa. En Guillem també fa un gran paper. És una de les dones millor classificades ! ( Je, je, anàva amb el dorsal de la Patri, tranquils que 25 km no donen per un canvi de sexe ! ) Després arriba l'Adam i finalment la parella.
A meta ens espera la Patri. Gràcies per ser-hi i per les fotos !
Aquí teniu un àlbum amb 40 fotos. ( Si les voleu veure en gran cliqueu a sobre )
Però la cursa encara no s'ha acabat. Sort que nosaltres som més intel.ligents que tothom i tenim el meu cotxe esperant. Però....qui és el corredor més despistat ? Efectivament, jo mateix, que he deixat les claus en el cotxe dels Carbó a Blanes !!!!!!!!!!!!!!!!!!! Socorroco !
Riure o plorar ? De moment pujar a l'autocar i tornar. I així després d'una llarga espera arribem de nou a Blanes. Agafem el cotxe de l'Albert i cap a Tossa de nou ! Ole, ole, què divertit! Sabeu les pelis del Benni Hill corrents amunt i avall, doncs eso. Quarta vegada que fem el mateix trajecte. Tornem-hi. I arribem de nou a Tossa, agafo el meu cotxe i ens prometem no tornar a Blanes, al menys avui. Ja, ja, ja,.... Em distrec en un revolt i en lloc d'agafar la carretera que duu directament a l'autopista, agafo, no pot ser, la carretera de Blanes! Aaaaaaaah !!! Però atenció, ells em segueixen, ja, ja, ja... Quina sort , podrem gaudir de nou de les magnífiques vistes de les discos de Lloret. El cúmul de despropòsits s'acaba aquí, però l'atac de riure ens dura una estona.
Ara si, sembla que s'acaba la jornada, es fa fosc i nosaltres tornem fets uns campions !
ESo es todo amigos...... Noooo !
El mateix cap de setmana pujo a Llançà a descansar i diumenge al matí, quan sóc a la platja, sabeu qui trobo ? Els quatre valents que encara corren !!!!!!!!!!!! Bravo !
Aquí us deixo una foto amb el meu nano que certifica el fet :
Apa, l'any que ve, espero veure més acorrecuites !!!
Quan arriba la pujadeta forta el grup es distancia més, i per primer cop a una cursa, m’acompanya
