Raid Torrelles 2011

...o com sobreviure a un dia a la muntanya...
Aquest any ha tornat a fer bon temps, que sempre és d'agrair quan t'has de passar 10 hores fent el tonto per la muntanya. Tot comença en una pista de futbol. Els equips a un costat, el plànol al altre.

L'agafem i calculem els tres punts que hi ha per coordenades. La resta ja estan marcats. Amb un rotulador senyalem les fites que volem fer i els camins per on passar. Deixem alguns punts que estan massa lluny perquè només hi ha dos hores i mitja per la orientació a peu. El primer el trobem fàcil. El segon ens porta a les primeres esgarrinxades i servidor no ha pensat en les malles llargues perquè fa calor, però són molt convenients. La tercera ens fa perdre una estoneta. Està amagada al costat d'unes roques i no és fàcil, la resta bé i tornem a la base amb 1h45.

Ens canviem i agafem la bici. Directes al punt 16 que ens porta al ràpel, una mica cafre, tant per la corda una mica prima com per el 8. Res de autoseguretat, si deixes anar la corda te'n vas avall. Em sorpren que ningú es faci mal. Aquí em faig més rascades, ara a la mà, surt una mica de sang, res! Tornem a les bicis. Anem a un altre punt que el trobem fàcil. D'allà al pròxim la cosa es complica.

Ens costa molt de trobar però després de més d'una hora hi arribem, perduts per una urbanització. Amb el mapa és impossible seguir els carrers, cal mirar només les corbes de nivell i les muntanyetes que hi ha aprop i oblidar que els homes mai pregunten una adreça. Quan trobem el punt ens posem molt contents però no hi ha temps per relaxar-nos i seguim al següent punt. Fàcil. El pròxim també ho és, però seguim camins complicats. Finalment acabem pujant un marge d'uns 50 metres amb plantes que punxen moooolt i la bici per sobre el cap aixecada amb els dos braços. De tan en tan llenço la bici perquè perdo l'equilibri i intento que no em caigui a sobre. El JR ho fa millor. Em piquen tan les cames amb les esgarrinxades que cada planta que punxa em fa renegar. Finalment arribem a una pista per cotxes. Sembla increïble. Dues pistes pintades igual sobre el mapa, en una no es pot ni caminar i l'altre hi poden passar cotxes. Quina marranada!!
Trobem la següent fita fàcilment. Deixem una de les proves, l'avenc, perquè no arribem a temps. Ens acostem a la "prova especial": Escalada en gel. Bé, no hi ha gel, però un pobre maltractat arbre farà el fet! Grampons i piolets i a pujar pel tronc. I no és fàcil. convé clavar bé les eines. Quan m'enfilo penso amb aquell cop que se'm va escapar un piolet i em va fer un tall al costat de l'ull. Quin mal rotllo. La prova surt bé! Per sort només la ha de fer un dels dos i m'ha tocat.

Seguim i arribem 4' tard al tir amb arc i no la podem fer. Ara directament tornem a la base, passant per una altra fita.
Comença la orientació urbana a peu i hi ha una fita sospitosament senyalada al mig de la piscina del poble. Efectivament, els dos a l'aigua, verda i freda. Per mala sort perdem el paper a l'aigua i no hi ha manera de veure res amb el verdet! Ens deixen seguir marcant les fites al paper del mapa.

Ens saltem el pont tibetà perquè hi ha cua i anem a buscar les que ens queden per acabar abans de les 18 h. A la penúltima ens ajuntem amb l'Àlex i el Jorge i fem junts la última i cap a la base. S'ha acabat. Dutxa i massatge per alguns, jo no m'atreveixo perquè tinc les cames com un mapa i només em faltaria la crema aquesta que fan servir. El soparet, genial, però aquest any se'ls ha espatlla la màquina de la fondue de xocolata. Una autèntica llàstima.
Ha anat millor que l'any passat i ens hem cansat menys, però encara podem millorar. Finalment els 18 de 30, no està malament!!! 15 km corrent, 38 en BTT amb força desnivell més totes les canallades que ens han fet fer. Cansats però contents!

http://cet.eresmas.com/

MARATÓ DEL MONTSENY

6 de Novembre de 2011

Per començar, us transcric una breu notícia apareguda en un mitjà local el dilluns dia 7, per situar-nos:

" Aunque pueda sonar a tópico, la tormenta de ayer en la prueba del Montseny fue espectacular.

Lluvia desde el minuto 0, vientos de hasta 126 km/h. niebla y temperaturas de 0 grados son datos que no reflejan suficientemente lo que allí se vivió ! "

Bé, ja està gairebé tot dit. Com és la meva primera crònica A Corre Cuita, us fotre un bon rotllo, que estic inspirat. Apa! Algunes dades de la cursa: 42 Km (per això era una marató), 5,200 m de desnivell acumulat (2600 m+/2600 m-), sortida a les 8:00 i 9 hores de temps màxim per arribar. Amb alguns punts de tall: Sant Bernat, km 16: 3 hores. Sant Marçal, km 25: 5 hores i mitja. Turó de l’home, km 30: 7 hores. Arribada: 9 hores. És a dir, que si no arribaves en aquests temps en aquests llocs, havies de tornar el dorsal, plegar i quedaves desqualificat. 350 corredors, que hi devien ser perquè la llista d’espera no es va acabar.

Em vaig despertar cap a les 5:10, 20 min abans de que sonessin els dos despertadors que m’havia posat amb 2 minuts de desincronització, no fos cas que em quedés clapat i no pogués amortitzar els 53 Eurus que m’havia costat la broma, després d’estar una setmana a la llista d’espera. La veritat és que tres fets són els que van impulsar a apuntar-me. El primer, és que es tractava de la 1ª Marató del Montseny, i això d’estrenar, als mortals, ens fa patxoca. La segona, collons!, que es tractava del Montseny!: Matagalls, Sant Marçal, Turó de l’Home, ….No podia perdre l’oportunitat d’explicar la batalleta els meus néts algun dia. La darrera, m’havia de treure l’espina de la lesió a la cursa de les Tres Comarques del Juny, que em va obligar a fer el primer abandonament en deu anys de curses i em va putejar l’estiu sense poder fer altres coses que tenia planificades. Aquest any havia fet la primera marató, la de Barcelona, còmodament, amb un bon temps per mi i em trobava en bona forma. No hi havia excuses i la mandra no va vèncer. És més, els nervis van fer, cosa rara en mi, que em despertés abans d’hora. Vaig tenir dos dilemes el dia anterior: el primer, si portar les clàssiques Ray-Ban de sol estil Clint Eastwood que tots coneixeu, bàsicament perquè ja tenen més de dotze anys i encara piulen. La segona, què vestir i portar a la cursa ?. El primer dilema el vaig encertar. No era difícil veient les notícies del temps i mirant el cel. Així que vaig agafar les normals. Jo, tan previsor, també vaig portar les de sol a la bossa.Total, pesen i ocupen molt poc. El segon va ser més complicat: anar curt ? Llarg ? Samarreta tècnica?, Cotó?, Llarga?, Curta?, Pals?, Camelback?, Bidó?, Jersei tècnic? Cangur?, Capelina?, Guants?, Barretes?, Gels?, Esparadrap?,.... Hi havia coses que no podien faltar: la vaselina i la crema de cacau per maquillar-se, els Compeed pels talons, la càmera de fotos, calçotets, mitjons, samarreta, pantalons de recanvi, tovallola, sabó, pinta, cartera, etc. Finalment, amb la indecisió, m’ho vaig fotre tot a la bossa i tal com senyora que se’n va de viatge per una sola nit, em vaig endur l’armari sencer cap al Montseny, esperant la inspiració a l’arribada. Si arribo a saber de què anava la broma, me’n vaig en pilotes i un traje de neoprè. Ah!, i unes ulleres de submarinista, d’aquelles amb el tub per travessar el riu a la tornada!

Arribo a Sant Esteve de Palautordera, tot fosc i amb pluja, seguint uns quants cotxes, no veig cap indicació... i passem tots de llarg fins a la sortida del poble. Mitja volta, un darrera l’altre. Veig un senyal que indica pàrking municipal i me’n vaig cap allà. Començo a veure gent pel carrer vestits d’esport. No deu ser gaire lluny la sortida, penso. Aparco al pàrquing, un descampat sense asfaltar, enmig d’un toll. No hi havia cap lloc sec. Agafo la bossa i m’enfilo cap a la sortida, amb el cangur posat, clar. Busco el dorsal a la llista. 314. El recullo, em donen un xip i una polsera de plàstic (molt assenyat) amb el perfil del recorregut, llocs d’avituallament i el telèfon de l’organització per emergències. Molt previsors. Són les 7:00. Anem bé, em queda una hora per la sortida, així que me’n torno cap al cotxe per canviar-me. Arribo. El toll és tant gran que he de ficar el peu a l’aigua per entrar al cotxe. No para de ploure. Decideixo anar a preguntar pels vestuaris. Pel camí veig la penya amb una bossa. Penso: em sembla que m’he descuidat alguna cosa. Pregunto i efectivament, la donen abans de sortir al costat del poliesportiu, on també hi ha el guarda-roba. Són les 7:20. Havent esmorzat a les 6:00, la digestió comença a fer els seus efectes i, com sempre, he d’anar de ventre abans de sortir, no fos cas que hagi de fer una parada tècnica i em desqualifiquin per contaminar el Parc Natural. Vaig al poliesportiu. Visito al Sr. Roca. Encara és suportable i queda paper. Recullo la bossa. Que güai! Donen samarreta i buff, molt xulo per cert, i més coses que ni les miro, però déu n’hi-do el que pesa. Me’n vaig al poliesportiu a veure què em poso. En vistes del panorama, decideixo anar a a pel·lo: malles curtes, mitjons cutres, samarreta de cotó, cangur, buff al coll, buff al cap i gorra. Ni mp3 ni collonades, apa. Això sí, un pk de kleenex per les emergències (el darrer cop que vaig estar pel bosc em vaig haver d’eixugar amb la gorra) i el DNI per si m’estimbo poder facilitar la meva identificació. Cap a les 7:45 arribo a la sortida. Amb prudència, em poso cap al final i resulta que la sortida és en el sentit cap a on estic. Surto i me’n vaig cap a la cua, no fos cas que m’atropellessin els primers extraterrestres que surten en estampida. La gent està molt tranquil·la. Em sento jove. La mitjana d’edat deu estar entre 40-45 anys. Alguns em sonen de cara. D’Alpens segurament. Segueix plovent, suau, però constant. No fa massa fred. A les 8:00 en punt sona la traca i sortim, caminant xino-xano. Als 300 m, sortint del poble, ja ens adonem de on ens hem ficat i com anirà la resta de la jornada. Una imatge val més que mil paraules. Us en poso dos, la segona amb el detall:

Alguns es descalcen per passar. Pobrets innocents!. Que no veuen que no portem ni 2 minuts i no para de ploure ? Que no es volen mullar les bambes noves de 200 € ? A la deixalleria directament aniran a parar ! Entrem al bosc i comencem a pujar. Com estava al final de tot, vaig avançant gent, trotant tranquil amb molta calma. La jornada era llarga i es preveia dura. S’havia de reservar les forces. Anem fins a Mosqueroles per un fort pendent, pujant per corriols i pistes. Buf, ja estic cansat . D’allà baixem cap a Fontmartina. Preciosa la ruta però no para de ploure. Bé, no és cert, a estones para uns minuts i em trec el cangur. Ja vaig xop per dins i per fora. Torna a ploure i així anar fent quatre o cinc cops. Al final, ja fins als collons, decideixo de no treure-me’l més. Aquesta foto deu ser cap el Km 10. Com veieu, malgrat els contratemps meteorològics, semblo content. O es que ric del fred que fa ?

La meva principal preocupació era d’arribar a Sant Bernat, el primer lloc de tall, abans de les 3 hores per poder seguir i amortitzar els 53 Eurus (eiiii!, que són cinquanta-tres euuruuushsh, eh!!!). Començo a córrer alguns trams sol. Entrem al càmping de Les Illes i coincideixo amb un que devia ser francès per l’accent. Li pregunto si coneix la ruta i per la pujada al Matagalls, que en el perfil sembla la més xunga. Diu que s’ha entrenat a trossos fins al Km 28, les Agudes. Diu que això no és res, que la pujada al Matagalls és dura però que molt pitjor la del Turó de l’Home. Bé, ja arribarem tot camicorrent, penso. El deixo enrere. Surto del càmping i enfilo cap a Sant Bernat. Arribo amb 2h 30min. Estic content: de moment no em desqualificaran. A l’avituallament em diuen que vaig molt bé, que estic per la meitat cap endavant. Caram, aquesta no me l’esperava, al costat de tants catxes. Això m’anima i segueixo trotant tot content i joliu.

Comença la pujada de veritat. Caminant, tranquil. Plou més fort i fa més fred. Anem deixant el bosc i anem pujant. Avanço uns quants que van parant amb rampes. La gent s’apunta a aquestes bestieses sense estar preparada. Pujant, pujant, comença a fer un vent cada cop més fort. La pluja no para i cada cop és més forta. Fot una rasca de por, i jo xop com un poll. Em sembla que és el cop que he passat més fred després d’un any a Chicago, un Febrer que estàvem a -20ºC. Se’m congela un dit de la mà. Em frego les mans com puc i les poso dins de les mànigues, una dins de l’altra, com els xinos. El vent cada cop és més fort. Segueixo caminant, amb força dificultat. Tinc unes ganes d’arribar a dalt que em moro. Es fa etern. Al final, arribo al Collet de l’Home Mort (molt escaient el nom), i allà fem el canvi de pendent cap a baix, pel GR-5 camí de Sant Marçal. Han tingut el detall de no pujar-nos fins el cim del Matagalls tot i que queden només uns 25 m de desnivell, pel que deu ser molt a prop. Ala baixada començo a córrer a veure si m'escalfo. La penya està catatònica, baixant caminant fent esses, esmaperduts. M’enganxo a la roda d’un tio que baixa a saco, lliscant pel pendent com un isard i avançant a tot quisqui. Em passa el fred i el cansament. Em sento molt bé. Para una mica de ploure. Arribem a Sant Marçal, al pàrquing, Km 25, i ens diuen que anem cap a l’hotel on hi ha l’avituallament. Allà ens diuen que s’ha anul·lat la cursa, que a dalt del Turó de l’Home està caient pedra i fot molt fred. Es comenta que una tal Olga ha agafat una hipotèrmia i que l’han hagut de rescatar amb helicòpter. Diuen que seguim la cursa per la ruta B alternativa: des de Sant Marçal ens estalviem de pujar Agudes i Turó i baixem directament cap al càmping de les Illes i d’allà desfem el camí que hem fet a l’anada. Tot i això, falten encara uns 20 Kms, 15 des de Les Illes, així que al final farem uns 45 Km. Doncs apali, cap a Les Illes. Deixem a mà dreta la Font Bona de Sant Marçal, on cada 3-4 mesos anem amb la família a carregar aigua. Aprofito l’avinentesa i us transcric un poema del poeta del Montseny, Guerau de Liost, que hi ha escrit en una pedra al costat de la font:

FONT DE SANT MARÇAL

Déu te guard vianant, que t’imposi el Montseny

Una mica d’amor, una mica de seny.

Ací tens un pedrís clapissat de falzia.

Ací tens una font que parlar-te podria.

La virtut del Montseny és aquest rajolí

Que d’avets i de faigs la fullaca esbandí.

La virtut del Montseny es congria a l’altura,

Peçò té aquesta font una ullada tan pura

i la seva canal dóna l’eco planyent

De la fusta del bosc torturada pel vent

Guerau de Liost

Vaig baixant per la pista amb un col·lega de Barcelona que anem xerrant mentre anem corrent. Tot baixada. Ara no plou. Abans d’arribar a Les Illes m’agafa una rampa a l’abductor de la cama dreta i he de parar. Li dic que segueixi. Miro d’estirar. No passa. M’avancen 4 ó 5 tios i una noia. Devia haver entre sis i set noies en tota la cursa. Tothom pregunta si estic bé. Al final, mig caminant mig corrent, em passa una mica i segueixo. La darrera foto:

Arribo a Les Illes. Torna ploure. Avanço els que m’han passat i apa, de tornada que no ha estat res. Després d’uns 10 Kms comença la baixada forta ja cap al poble, però encara queden entre 5 i 10 Kms. No us ho podeu ni imaginar. Heu fet barranquisme alguna vegada ? Jo no, però m’imagino que deu ser semblant, això de baixar per un riu corrent. És clar, els corriols de baixada, amb el que ha plogut i encara cau, són com torrents. Amb el que porto a sobre, ja passo de tot i a saco: ni fang, ni relliscades, ni l’aigua. Res, corrent com una gasela riu avall. Arribem al darrer avituallament. Ens diuen que falten només 5 Kms i que tot és baixada. Quin consol! Ah!, però encara faltava el millor, la guinda del pastís, la sorpresa final. A 1 Km de l’arribada havíem de creuar el riu que hem passat a la sortida. Llàstima que no he trobat cap foto, però seria digne de veure-ho. Amb el que ha caigut s’ha fet un riu d’uns 15 m d’amplada amb una profunditat que t’arribava al coll. Aquí és on faltava el vestit de neoprè que us deia al principi. Per sort, l’organització ha muntat una corda per creuar, però amb l’impuls d’entrar al riu corrent i la força de l’aigua, una mica més i .... se m’emporta el riu (“.... i no t’he dit adéu.....” – Mazoni -). Agafat fort a la corda, em treuen del riu d’una estrebada des de l’altre costat i cap a l’arribada. A 500 m d’arribar m’entra flato, el primer cop. Ja no ve d’aquí. Finalment, al cap de 6 hores i 22 minuts passo la línia d’arribada. Sóc el 141. No m’ho puc creure. Al cap d’un parell de minuts, arriba la primera noia. Li posen la cinta. Al final, haurem fet uns 45 Km, potser 50, no ho sabrem. Botifarrada, cervesa, kaka-cola, i cap al poliesportiu a eixugar-me i a buscar la bossa. Al final ha estat divertit i tot, una aventura digna d’una bona crònica pels meus estimats lectors. A les 3 de la tarda arribo a Sant Cugat. Gràcies a La Trinca, que m’han mantingut despert i m’han fet cantar a tot drap durant el viatge de tornada.

L’any que ve hi tornarem!

Cursa de l'amistat 2011

Com passar un matí de tots sants ben diferent ? Doncs posant-se calça curta i anar corrents des del castell de Montjuic fins al Parc del Tibidabo! No res, un entrenament matinal d'una hora i mitja, quasi 17 km, dels quals els 12 darrers són en pujada continuada, poca broma !

I allí ens teniu, dos valents acorrecuites, l'Àngel i en Joangi, llevats a les sis del matí per anar a còrrer.

Arribem a les set i poc a Plaça Espanya i ens disposem a esperar l'autobus, quan apareix una furgoneta-patera que ens durà afins a dalt com si fossim uns refugiats. Hem estat de sort, doncs arribem abans i tenim tens de fer la tradicional cagadera a l'únic water de la zona !

Tot acompanya, la son encara no apreta, no fa gens de fred , i surt el sol pel costat de mar creant una bella postal.

Són les vuit del matí i comença una cursa exigent i amb trajectòria creada el 1980 per Francesc Mates.

A partir d'aquí s'acaba la poesia i comença la bogeria.

Abans de continuar cal fer un incís, un tal Miquel Pucurull ha fet un document explicant curiositats del recorregut i m'ha semblat interessant incloure'n alguns fragments en aquesta crònica. Concretament he afegit aquells que fan referència a l'esport, i ho he fet amb lletra cursiva.

Comença la cursa baixant en picat cap a l'avinguda Miramar i exceptuant la rampa cap a l'estadi lluís Companys, els primers 5 km seran en baixada continua. Ens acompanya un amic de l'ângel, en Nacho. De l'estadi es poden explicar moltes anecdotes, aquí en va una.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella

època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Quasi cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la

famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.

Més endavant trobarem les Piscines Picornell a l’esquerra. Varen ser

inaugurades l’any 1979, i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un reconeixement a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo: s’explica que a falta de piscines, els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, i el senyor Picornell els havia d'arbitrar des de dalt d’una barca.

Anem fent, i segueixo el ritme de l'Àngel, conscient que quan comencem a enfilar cap amunt ja no podré. Dit i fet, arribats al Paral.lel, prenem el carrer Entença cap amunt, d'ara fins a la meta no farem més que pujar, així que poso la reductora i el deixo fer. Després d'un inici feixuc, em vaig acomodant al nou ritme i cada cop em sento millor. No hi ha pressa, l'important és arribar i fer-ho amb bones sensacions. L'esquerra de l'eixample va passant per davant nostre, l'edifici modernista de la Casa dels Cargols, la presó Model, la Colònia Castells ( actualment l'estan demolint ),... fins arribar a la Diagonal. La travessarem pel carrer Caravel•la La Niña.

Mireu que és punyeter el carrer: és curt però puja com una mala cosa en acabar el túnel. Menys mal que a la dreta hi veurem jardins, que sempre ajuden, i una placeta al final, abans d’arribar a l’Avinguda de Sarrià. La placeta es diu de Ricard Zamora, i honora al que fou mític porter de l’Espanyol abans de la guerra, que justament aquí, en aquesta zona, hi va jugar molts anys (també va jugar amb el Barça i amb el Madrid, però era periquito de dalt a baix) perquè era on el club tenia el camp de futbol, l’estadi de Sarrià, abans d’anar a Montjuïc. La fama d'en Zamora en aquella època va traspassar fronteres: un periodista italià va fer un titular en un diari amb una frase que es va fer cèlebre “ Només existeixen dos porters: Sant Pere al cel i Ricardo Zamora a la terra”.

Ja que parlem d’antics camps d’esport, també aquí, per on estem corrent, cal mencionar que en els anys cinquanta hi havia, al costat esquerra de l’Avinguda de Sarrià, el primer camp de bàsquet del Picadero Jockey Club. Una pista descoberta, naturalment, d'un club que era propietat d’un mecenes del bàsquet que el va fer arribar a jugar a la màxima divisió de llavors. El Picadero era, en aquella època, molt més potent que el Barça; quasi tant com ho era el Joventut.

Sense aturador ens dirigim cap a Sàrria, i pel carrer major em comencen a passar molts corredors, potser vaig massa lent, però només pensar en la carretera de Vallvidrera ja m'agafen totes les cagaleres !

Finalment arriba el gran moment , Km 10, rondes, prenem la carretera que ens durà fins aquest barri tan curiòs de Barcelona, antic paradís d'estiuejants.

És el moment de treure l'arma secreta: un panellet ! M'ha semblat el més adient pel dia festiu en que ens trobem. I la veritat és que la bomba de sucre fa el seu efecte. En començar pateixo molt, passant pel Peu del Funicular no ho veig clar, però de sobte, aproximant-me al mirador que hi ha una mica més amunt, el panellet actua i de sobte em sento amb més força que mai. Avanço corredors i els del darrera es queden tal cual, estic on fire. Genial, perquè la carretera comença a pujar com una mala cosa fins a l'estació de vallvidrearasuperior, allí on arriba el funicular.

A Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa uns anys. Una cita seva fa referència al nostre esport: “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.”

Passarem per davant de l’Hotel Vallvidrera, que ara és un geriàtric, però que va ser l’establiment on es concentrava el Barça abans dels partits en els anys cinquanta-seixanta, durant l’època d’en Kubala, aquell fabulós futbolista hongarès de llegenda. D’en Kubala, aquells temps, se’n van escriure mil histories. Una d’elles té a veure amb el seu fitxatge, i ho va recordar el seu fill amb motiu de l’inauguració d’una estàtua del mític jugador que van posar en el Camp Nou. En Kubala va arribar a Espanya d'amagat, i fins que no se li va poder fer una fitxa, el club va decidir cedir-lo a un modest equip de Sarrià per a que no perdés la forma. I per no aixecar sospites sobre qui era en parlar el seu idioma, i per a no alertar a altres clubs, en Samitier, que era el secretari tècnic, li va dir: “Tu ets mut i el teu nom és Olegari”. Però la seva qualitat i fortalesa física va deixar atònit a tothom el primer dia. Es va arreglar de seguida l’assumpte de la fitxa, i aquest futbolista, que els primers dies no parlava ni un mot i es deia Olegari, es va convertir en un mite.

Però totes les coses tenen el seu fi, i els efectes meravellosos del panellet s'acaben , just quan emprenem el darrer tram , ja de camí cap al Tibidabo.

El nom de Tibidabo prové, diuen, de les paraules “et donaré” amb que el Dimoni va temptar a Jesús: “Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me” (“Tot això et donaré si postrant-te m’adores”). Ho explica Sant Mateu, i em sembla que diu que va ser en una muntanya a prop de Jerusalem. Però uns monjos jerònims del monestir de la Vall d’Hebron van imaginar que el diable li havia fet l’oferta aquí dalt, oferint-li com esquer tota la riquesa i grandiositat de la ciutat de Barcelona. Van espargir la llegenda amb èxit, i Tibidabo s’ha quedat.

La pendent és menys pronunciada, però l'esforç passa factura i torno a alentir la marxa. Millor, d'aquesta manera arribaré sencer al final.

Avançem una mica més i passarem a tocar del Gran Hotel La Florida que hi ha a la corba, una mica abans del setzè km, un tram que es podien estalviar, però que hi farem.... Aquest establiment inaugurat el 1925 per obra i gràcia del famós doctor Andreu, qui va voler construir el millor hotel de Barcelona . Aplegava la flor i la nata de la ciutat. En els anys cinquanta es va convertir en el lloc predilecte dels burgesos i s’hi albergava la gent guapa que venia a Barcelona, artistes comJames Steward, Rock Hudson, la Reina Fabiola, Ernest Hemingway... fins que va tancar a finals dels setanta. Ha estat restaurat fa poc i a vegades s'hi concentra el Barça d'en Guardiola.

Finalment arribem a la meta i entrem al Parc per la zona dels més menuts ! El mític avió vermell ens dona la benvinguda. El Nacho arriba amb una hora i 26 minuts, l'Àngel amb 1h 28 minuts, i jo tres minuts més tard. Hem completat una gran cursa.