dimecres, 22 de desembre del 2010

New York 2010

7 Nov 2010- 9h40 , en la entrada del puente Verrazano, Staten Island, New York. Después de 3 horas de espera , con 3 ºC y ventisca, está a punto de empezar mi sueño americano. Y el de otros 45000 maratonianos. Suena por los altavoces “ New York, New York” de Sinatra, y me encuentro en el puente, 3 primeros km alucinantes, llenos de emoción, con la piel de gallina. Ya no sé para donde mirar: los helicópteros que sobrevuelan la salida, la postal de Manhattan , la estatua de la Libertad , Brooklyn.



El sueño empezó a materializarse en marzo, después de la maratón de Barcelona. Como lo ha dicho Haile Gebrselassie en la web “ uno no puede decir que es maratoniano si no ha corrido en Nueva York”. Así que después de Barcelona ( 6 veces) y Berlín ( 2 veces), ahí voy. Ahora o nunca , porque un maratón es demasiado exigente para pensar que seguiré teniendo la misma motivación mucho más tiempo. Después de consultar rápidamente la web, las condiciones de inscripción y plazos muy cortos , no tengo dudas: opto por lo más fácil y seguro , compro un paquete en Viajes Iberia y adelante. Mejor no pensar en la cuenta corriente.


La espera hasta noviembre no se hace muy larga. La preparación ha ido muy bien y tengo buenas sensaciones después de la media de Sant Cugat. Aunque ya me he mentalizado que no voy para batir ninguna marca. El recorrido no es el idóneo según lo que he leído, y se suele contar unos 10 min más que en una carrera plana tipo Barcelona . Además es mi primer viaje a Estados Unidos, y no quiero llegar a los límites físicos de mis 2 últimas carreras y tener que probar su fantástico sistema privado de sanidad. Si que estoy un poco acongojado !

Llego a Nueva York el jueves por la noche, después de un vuelo sin problemas. El avión estaba lleno de corredores españoles, italianos , franceses, viajando en grupo. De El Prat a Barajas coincidimos con Chema Martinez . La gran mayoría estamos alojados en los hoteles de Manhattan.

El viernes ya estamos despiertos a las 6h de la mañana, por eso del cambio de hora.. Digo estamos porque he viajado con un compañero de entrenamiento, Carlos, para quién será su tercer maratón. Con mucho tiempo por delante, vamos hasta Central Park , calentar unos 30 min y reconocer el recorrido de los últimos 5 km de la carrera. Parece que todos tenemos el mismo programa, y nos encontramos con cientos de corredores, por grupos de nacionalidades. Los vencedores son sin ninguna duda los holandeses, todos de naranja como en cualquier evento internacional que se precie . Los italianos tampoco pasan desapercibidos.
El resto del día lo dedicamos a recoger los dorsales, la feria del corredor y visitar la ciudad. Es mi primera vista a Nueva York, y a pesar del recelo inicial, estoy rápidamente impresionado. Tengo la impresión de estar del otro lado de la pantalla, dentro de la película, todo es familiar, suena a ya visto, pero no deja de sorprender.


Es sábado. Se cumplen las previsiones y amanece un día muy frío y con viento. A las 9h estamos delante la ONU , de donde sale la “ International Friendship Run” , un recorrido de 4 km organizado para los corredores internacional.


Es una ocasión única de poder correr por el centro de Manhattan, la calle 42 , la 6 º avenida, y llegada a Central Park en la meta del maratón. El recorrido de domingo es muy distinto y no pasa por el centro de la ciudad. Nos cruzamos con caras conocidas : Abraham Olano (ciclista reconvertido a maratoniano) , Martin Fiz ( mañana hará 2h35) , Anne Igartiburu la presentadora TV ( 5h16), Iñaki Urdangarin (3h55).




Domingo 7. La organización nos ha citado a las 6 h de la mañana en la Public Library. Cientos de autobuses están en línea, en una organización casi militar, para trasladar unos 25000 atletas hasta la salida a unos 40 km. Los otros irán en Ferry. Empieza el espectáculo !
Los voluntarios nos reciben con efusión : “ Welcome”, “ Enjoy the race”, y no van a parar hasta la meta, durante los 26,2 miles del recorrido. . Es sin duda lo más extraordinario de esta experiencia: el público y los voluntarios. Esto es América !




A las 7h estamos en Staten Island, en lo que puede parecerse a una base militar. Todavía quedan 2h40 para la salida para los más afortunados., y una hora más para los últimos. Cada uno se protege del frío como puede ( hace 3 ºC), deambulando por las base con mantas, plásticos o tumbados en el suelo.. La zona se convierte en algo parecido a un campo de refugiados.



Frank Sinatra : “ New York, New York”. Todavía con la emoción del Puente Verrazzano, intento encontrar el ritmo correcto ( 4:30) , concentrarme en la respiración , los pasos. Imposible. Desembocamos en Brooklyn, en el medio de miles de espectadores animando, co gritos, pancartas, grupos de música, familias enteras. ¡ que espectáculo! Voy demasiado rápido (4:15), pero imposible reducir el ritmo. Hay tanto para mirar, tanta emoción. Estamos en los barrios populares de Brooklyn, mayoría negra e hispano. Las 3 salidas escalonadas y las enormes avenidas diluyen el flujo de corredores y se corre muy as gusto, muy cómodo.

Nos acercamos al km 16. Silencio. No se oye nada, los espectadores han desaparecido. Acabamos de entrar en el barrio judío ortodoxo , en la comunidad hassidic, habitualmente muy cerrada. . Otro mundo. Es un día laboral, muy poca gente en las aceras, ninguna actividad comercial. Las pocas mujeres con largos vestidos grises y niños que cruzamos no se atreven a mirar los corredores. Los hombres, con largas gabardinas negras y la cabeza cubierta, se esfuerzan para no interrumpir sus conversaciones, se molestan porque no pueden cruzar la calle. …

2 km más, y de nuevo los gritos de animación, hemos cambiado de barrio.

Alcanzamos la media maratón. Se acaba Brooklyn y entramos en Queens. Es fácil darse cuenta. Cada cambio de zona ( Borough) se hace a través de un puente. Y menudos puentes ! Son tan largos que tienen el perfil de un arco : una subida prolongada y pronunciada durante la primera mitad y luego bajada. Perfecto para romper el ritmo. Queens es la parte menos espectacular del recorrido, con casas adosadas clásicas de cualquier país anglosajón. Pero acaba con una vista impresionante sobre el centro de Manhattan y 3 rascacielos emblemáticos : Empire State, Chrysler y Bank of America.



Cruzamos el Queensborough bridge para entrar en Manhattan y recorrer la 1ª avenida hasta el Bronx. En los 3 kms que de puente estamos aislados del exterior, como en un túnel. Pero antes de llegar al final ya se oyen las aclamaciones del público. Iniciamos el recorrido de la 1ª avenida, donde se han juntado todos los espectadores internacionales, cuando hasta ahora habíamos visto más bien un público americano.



A pesar del público más numeroso que nunca los 5 km en línea recta se hacen eternos, monótonos, me parece que nunca se van acabar . Bienvenido a la realidad del maratón, se acabó la visita turística y toca aguantar, superar el muro, el socavón o como se quiera llamar. Mi ritmo pasa de 4:30 a 4:40 hasta 4:50, pero no me preocupa. El objetivo de hoy es otro. La entrada en el Bronx por el último puente me anima. Pisar una zona emblemática, que jamás hubiera visitado en condiciones normales es un estimulo, sin duda. El recorrido por el Bronx es testimonial, poco más de 2 km, pero emocionante.

De regreso a Manhattan , atravesamos Harlem para llegar a Central park. Faltan todavía 8 km. El publico sigue siendo extraordinario. Donde no llega la organización , que ha limitado a lo mas insignificante los avituallamientos en comida (¿ será cierto el estereotipo de que en el sueño americano, todo se tiene que pagar ?) , están los espectadores, ofreciéndonos de todo: naranjas, barras de cereales, vaselina, …
Los últimos 5 km por dentro de Central Park son una sucesión de toboganes hasta la meta. Ya iba preparado mentalmente y mi única preocupación es no tropezar , levantar los pies y controlar las bajadas realmente muy peligrosas por sus cambios de ritmo y el cansancio. Desde Harlem ya no miro para nada, ya conozco la zona de los días anteriores , y solo quiero llegar.
3:18:30. Ya tengo mi medalla. Sueño cumplido.

dimarts, 23 de novembre del 2010

46ena. BEHOBIA-DONOSTIA - 2010

La Behobia-San Sebastián és una cursa especial. Per tant, per iniciar a descriure-la podríem començar amb unes imatges prèvies que reflexen la duresa de la mateixa.............





La Patrícia, la Yolanda i la Núria en plena concentració el dia previ a la cursa.






La Patrícia i la Yolanda, durant unes intenses sèries a la Platja de la Concha.





i seguim entrenant..........







fins que ens fem la foto de grup amb el runners del Junior F.C.

El divendres 12 de novembre vam començar el que seria un fantàstic cap de setmana, lúdic/esportiu/gastronòmic. Erem la Patrícia (amiga de la Núria), la Yolanda (amiga de la Patrícia), la Núria i jo. El destí era Donostia. Allí ens havíem de trobar amb el col.lectiu de "runners" del Junior F.C. De fet erem prop de 50.

Una vegada arribats a l'hotel, vam dedicar la nit a la vessant gastronòmica. Evidentment, vam sopar de "pinxos" i vinets. Bé, sempre hi havia algun/a esquirol que preferia la cervesa. Haig de reconèixer que al matí tenia resaca!!!!!. Sí amics meus, aquella sensació/sentiment oblidat a les profunditats de les meves vivències pretèrites apareixia un dissabte al matí a Donostia. Quina petita sensació d'alegria va recòrrer pels meus circuits neuronals, fins que.............................algú va dir: "Hem d'anar a esmorzar que anem a còrrer per la Concha a les 10 h."

I així va ser, però vam començar a rodar a les 12 h., enlloc de les 10 h. Sembla que n'hi havia més d'un amb problemes. Després del rodatge i les fotos corresponents, vam recollir el dorsal a la fira de corredor. El dissabte el vam acabar, amb una càrrega d'hidrats de carboni, a l'italià (Mamma Mia) més conegut de Donostia. La taula la teníem per a les 23 h., però una gestió "in situ" de la Núria ens va permetre sopar a les 21:00 h.

I comença el diumenge de la cursa amb pluja. Durant el cap de setmana havíem tingut uns dies esplèndids, però el diumenge l'aparició de la pluja ja apuntava a un recorregut amb certa component èpica. Arribem a Behobia en bus cap a les 08:30 h. i ja comencem a viure l'ambient de la cursa (20.000 corredors). Evidentment , les sortides són per caixons i amb un retràs d'uns 12 minuts entre categories. L'ambientàs a la sortida és espectacular, tot i el fred i l'aigua. La temperatura es va mantenir sobre uns 12ºC.



















La cursa, és indescriptible. Ja no tant pel recorregut, d'una duresa relativa, sino pel caliu humà. Els 20 km. de recorregut transcorren pel tub format pels milers d'espectadors (nens, nenes, pares, avis, padrines,...) que no paren d'animar durant tot el trajecte. Vaig estar tota la cursa "xocant" amb els nens que esperaven que passessis amb la mà estirada. L'arribada al boulevard de Donostia, és espectacular i et deixa un bon regust de boca. També ens vam quedar completament "calats" ja que no va parar de ploure durant tot el recorregut.

Després de tant d'esforç, el dinar a la "sidrería" va ser pantagruèlic. Com a petita mostra:







El "Chuletón"





I per acabar el cap de setmana, ens vam acomiadar al famós "Dickens" a on vam degustar els seus famosos Gin Tonic.





























Per finalitzar, indicar-vos que tot lo que us hagin explicat d'aquesta cursa és un infinitèssim de la vivència de la mateixa. Crec que, tots tenim una cursa especial o diferent al nostre historial "runner". I aquesta n'és una d'elles.

Salut i km's.

Pat, Yolanda, Núria i Albert

diumenge, 21 de novembre del 2010

Un cros de monjos ?

Home, veient la pinta d'aquests cinc pòtols, de monjos res, je, je...
Doncs aquí ens teniu satisfets després de còrrer el Cros del Penedès a Santa Margarida i els Monjos. Per si algú encara no ho sabia, jo treballo a una escola d'aquest poble , així que la cursa era especial per mi.
Avui però, la crònica serà curta i deixarem parlar les imatges !
Aquest és en Jonathan, l'artífex de la nostra inscripció a darrera hora És un dels organitzadors, però sobretot és una gran persona igual que la seva mossa, la Bea, colega meva del cole, que va venir a animar !

Bo, anem al gra, aquestes imatges demostren la nostra peculiar manera de donar el número de xip. Si, si, tal cual, aquí té la meva sabata. Com sempre, donant la nota !
I de la cursa , cap imatge. Per alguns de nosaltres era una nova modalitat, ni cursa urbana ni de muntanya, un cros. El circuit està molt ben parit, entre parcs, vinyes i rierols, i calia fer-lo dues vegades. El desnivell era mínim, però constant i la participació de força qualitat. Va ser una bona cursa en la que tots vam fer una mica més del nostre temps habitual, però que vam còrrer molt a gust.

I un cop acabada la cursa, jo anava trobant nens de l'escola, altres petant la xerrada....
I sobretot, relaxant-nos com uns gossos sobre la gespeta del camp de futbol on hi havia situada l'arribada. Un plaer !


Ja ho veieu, els "campions" vam viure un bany de masses !!!!!!

Hi tornarem !!!

dijous, 4 de novembre del 2010

Cursa dels Senglars: i quin pla de xoc!!!!

Poques vegades ens trobarem, en les narracions que anem penjant al nostre blog de corredors, que la part esportiva, en aquest cas, la cursa, passa a un segon pla per culpa d'algun aconteixement que té lloc abans o després de la mateixa.
Doncs aquesta és una.
Un pla de xoc. Sí senyor. Personalment, la Cursa dels Senglars de Sant Joan de Mediona, de 13'5 km de mitja muntanya, representava això per mi. Per diverses raons: perquè era la meva primera cursa des del mes de maig (des del maig!!!!) i ja tenia ganes de recuperar sensacions perdudes d'ambient de cursa; perquè havia començat l'any amb bastanta regularitat de curses i després vaig caure en picat; i perquè si no em poso les piles no arribo al repte dels 16 punts.
La cursa, bé, d'aquelles de poble, molt amater, amb uns 150 corredors, en uns paratges perduts del molt alt Penedès, que diria el Joan. El dia abans a les 21h, decidíem que hi aniríem. Tot molt de pressa.
Comencem la cursa junts fins al km 2,5 aprox. I a partir d'aquí el Joan se'n va. No m'acostumaré mai als inicis de cursa en pujada. És la meva creu. Com a mínim aquesta vegada vaig anar fent i no se'm va atravessar. I després anem creuant corriols i pista forestal alternativament, amb una part més dura del km 6 a 9, per després acabar en baixada fins al final. El fang acumulat i fresc per la pluja del dia anterior va provocar que el terreny fos més pesat del normal.
El Joan va arribar en 1h 12 min, i jo en 1h 25min. Per mi això és el menys important. Ja he dit que el què m'interessava era tornar a entrar en la roda de curses, més enllà dels entrenaments.
Aquí teniu unes imatges al costat de l'escut del gran equip de futbol de Mediona.
Però l'aventura, si se li pot dir així, va venir després. Ja tornàvem tranquil.lament cap a casa, amb previsió de que cap a les 12,30 ja hi seríem.
Enfilem la carretera de Sant Pere de Riudebitlles a Sant Sadurní d'Anoia, comentant la jugada entretingudament, quan de sobte, agafant una corba cap a l'esquerra ens adonem, en dècimes de segon, que el cotxe que vé en sentit contrari agafa la corba malament, molt oberta i vé de dret cap a nosaltres. El Joan gira ràpidament el volant i PATAPAM!!!!!!!! L'altre cotxe encasta part del seu morro contra el nostre lateral. Els airbags laterals de la banda del Joan es disparen i frenen una mica el cop. De seguida me n'adono que no m'he fet absolutament res i miro el Joan. Sembla que tampoc té cap ferida. Només alguna molèstia al coll. Surto a veure com estan els de l'altre cotxe. Una dona i la seva filla. Els pregunto si estan bé i em diuen que sí, però se les veu atabalades.
Després d'una petita enganxada entre el Joan i la conductora, que en un principi no admet el seu error, decidim no discutir i posar l'operatiu RACC en marxa. El problema és que ens hem quedat al mig de la corba i no paren de venir cotxes. Com que els mossos triguen ben bé mitja hora en arribar, em dedico a posar els triangles i a dirigir el trànsit durant una estona, mentre els conductors solucionen els tràmits. Aconseguim enretirar l'altre cotxe fins al marge, deixant un pas millor pel trànsit.
Finalment arriba un mosso i ens ajuda a parar el trànsit i a mirar si el cotxe s'engega per poder-lo portar fins a una cruïlla uns 100 metres enrere, per esperar la grua. Després de fer els"partes", on queda clar que l'error va ser de l'altre cotxe, i una mica més relaxats, comencem a ser conscients del què podia haver estat i , per sort, no ha passat. Jo mai havia tingut un accident. I suposo que en veure tan ràpidament que els dos estàvem bé, no vaig tenir temps de posar-me gaire nerviós. L'estat en què va quedar el cotxe, però, no enganya. El pobre Joan haurà d'estar-se unes quantes setmanes sense ell.

En fi, que necessitava un pla de xoc. Però no un xoc d'aquest tipus!!
Per sort estem bé, i amb ganes de noves curses. Un angelet ha passat i ha decidit que avui no tocava anar al "barri de l'Altra Banda"...


...i que duri !!!!

dissabte, 9 d’octubre del 2010

MM Sant Cugat - una cursa en imatges

El passat 3 d'octubre es va celebrar a Sant Cugat la XXVII edició de la Mitja Marató de Sant Cugat, amb una bona participació ACORRECUITA (Ovidio, Hansi, Àngel, Marçal, Jordi B, Joan, Bernat i el pompero-fotogràf David).

A destacar la preparació per la maratons de Nova York i Donosti de l'Ovidio i el Hansi, i el debut en la distància d'en Berni i en Jordi B (aquest últim després d'anys de no còrrer aquesta distància).

Al pabelló ens vàrem trobar ja en Berni, en Joan, en Marçal (atenció al dorsal d'èlit que portava, nº 8) i en Jordi B, i posteriorment, en l'escalfament va aparèixer l'Ovidio.

No tornaria a veure a en Jordi ja més en tota la cursa. Penseu que es fa molt difícil trobar-vos entre tot el grup de gent quan porteu la mateixa samarreta que molts corredors.
Comença la cursa i encara enganxo a la sortida al Marçal, el Joan, el Berni i l'Àngel:










Després de la sortida, aniria a buscar els runners a la part posterior del Monestir, quan aquests enfilessin la tornada del CAR.

Km 8: Ovidio, Hansi, Joan i el cul del Bernat:




I d'aquí cap al km 15, a Mirasol, a on el Berni ja anava fos (torno a pillar-lo de cul):



Al mateix punt, agafo el km 17-18, amb l'Ovidio, l'Àngel, el Marçal i el Joan (atenció a la foto que ve rient i la que porta la cara desencaixada pel patiment):








Finalment, una foto mirall, en Joan xocant amb el seu fill (per davant i per darrera) i l'alegria posterior del Marc:



Per acabar, com a curiositat, una foto "robada" a on es pot veure que els fotografs també han de còrrer...



Se despide el reportero más dicharachero de los "Acorrecuita".