Vés per on!!!El membre d'A Corre Cuita més impresentable, aquell que no falla quasi mai als sopars però, en canvi a les curses no assisteix i d'entrenar, entrena però, ho fa de nit i sense dir res, és el primer que ha pogut estrenar la fantàstica samarreta d'"A Corre Cuita" i, amb molt d'orgull, per cert.
Tant és així que us mostro les imatges per a què us pugueu delectar amb la sèrie de fotografies que demostren que vaig córrer la VII Cursa de la pujada a Vallhonesta de Sant Vicenç de Castellet!!! (Entenc que més d'un o d'una no s'ho cregui si no ho veu).
I no només la va córrer aquell que a les fotos porta ulleres de conjunt amb la samarreta (no cal dir que s'ha de pensar en tot, i que els complements de moda s'han de tenir sempre en compte!!! JA! ;-)) sinó també la companya Patrícia, la qual em va reconèixer entre mig de la gentada justament per identificar la samarreta!!!
I és que amb aquesta samarreta tothom et mira,
tothom t'identifica i, en tot moment, ets sents totalment identificat!!!
I si no, veieu que bé queda el dibuixet a l'esquena de la samarreta. La veritat és que la vaig estrenar el millor dia que ho podia fer. La
cursa de Vallhonesta, és justament com es titula, una "pujada" pel mig del camp! Vallhonesta és una cursa que no es pot definir com de Muntanya pura, però tampoc és de ruta. És un entremig.El circuït és realment molt maco ja que passa pel costat del parc natural de la Serra de l' Obac i arriba fins a l'ermita de Vallhonesta on hi ha unes vistes precioses de Montserrat i del Montseny, un indret màgic i ple de natura. La distància són 13,6 Qms i aquest any l'organització tornava a oferir el repte de l'hora: tothom qui baixés de 60 minuts per completar el circuït li regalaven una ampolla de vi de la zona, a part de la bossa amb la samarreta commemorativa, sucs, refrescos i la "famosa" coca a l'arribada. A més, aquest any hi havia fruita a dojo.
A vallhonesta tant la Pat com jo vam començar força bé però, ben aviat vam prendre consciència del que era la "pujada". Fins al quilòmetre 5 tot era molt guai però, del 6 al 10 tot era pujar, pujar i pujar de tal forma que semblava que no s'acabava. Sé perfectament que al grup d'A Corre Cuita hi ha gent molt bona i forta però, el repte de menys d'una hora no és tan fàcil. I menys encara per a mi que, a penes faig curses sobre terra!!! 1 hora, 18 minuts 50 segons vaig trigar.
"Lo bo" de tot plegat fou l'esport practicat, la salut, les ganes de superació i, com dic, les vistes de Montserrat!!!
"Lo dolent" fou veure com baixava la gent de la pujada. Quina colla de cabres boges et trobes per la cursa, i a sobre que jo vaig quedar dels últims (el 240 de 300)!!! Però, no creieu que és dolent baixar d'aquesta manera??? (Córrer tant per no tenir cura a la baixada no ho entenc!!!)
"Lo simpàtic" fou veure els rètols d'ànims pel circuït fets amb colors i a mà que, fins i tot, et marcaven en un perfil geològic en quin punt d'altímetre et trobaves respecte de Sant Vicenç de Castellet. Molt maco el detall!!.
"Lo pitjor" fou comprovar com la gent no només es menja el seu tros de coca i donut, sinó que escombrava una dotzena sencera de donuts, se'ls ficava a la bossa i marxava corrents després de fer una cursa com aquesta!!! (Ja sé que hi ha crisi però, cal arribar fins aquest punt???)
L'any que ve m'encantarà tornar a fer-la i veure què tal ho faig.
Salut! Ens veiem a la mitja de Sant Cugat!!
