Eternal Running Castellbisbal !

Salut companys !

Mentre uns eren suant la cansalada a la marató de Barcelona i mereixent tot el nostre respecte per la seva gesta, un parell dels Acorrecuita vem anar fer l'animal pocs kilometres més enllà !

Aquest any m'ho estic passant teta amb les curses escollides i aquesta ha estat la més divertida de llarg !

Una gimkana de colònies ? Una pista americana ? Una reunió de sonats ?

Suposo que tots recordareu aquelles sobretaules mítiques enganxats a la tele veient el "Chino cudeiro" i la seva colla d'eixelebrats a "Humor amarillo" ? Doncs canvieu "xinos" per catalans i proves menys sofisticades, i això és el que suposa còrrer una eternal !!!

Tocats del bolet, igual ! I sense límits d'edat ni condició ! Brutal !!!

Com veureu, les imatges parlen soles. Som-hi

Diumenge al matí, arribada a la "bonica" vila de Castellbisbal, i recerca infructuosa d'aparcament. Sort que anàvem amb temps. El cotxe mateix va començar la cursa,

En arribar feia fresqueta i ens vam fer les fotos de rigor per verificar més tard "el antes y el después". Allí vaig coincidir amb la Sandra i la Laura.

El paisatge era per sortir corrents, fang per tot arreu i un circuit que prometia.

I el personal, deu n'hi do, un anava de Napoleó, l'altre d'executiu, uns de militars, de Dàlmates, de lluitadors mexicans, de ves a saber què ....i tots pintats ! Si, si, hi havia una zona de maquillatge per poder fer les pintures de guerra. Vaja, que ja estàvem preparats, començava la gran bogeria

.

Primer trobem un terreny enfangat per on costava avançar i una pendent de terra ben lliscosa. Titus, primeres dificultats, recordes ?

Però era el més suau, poc després, piscina de fang. Cap dins ! Fins al coll ! I saltant. Iupi !

Més endavant, nova piscina, fang i aigua ben bruta, tornem-hi !!! El Marc es desequilibra i surt amb fang fins al nas !!! Jo mateix em quedo a les fosques, amb sorreta pels ulls, Ai, ai, ai...

Continuem, la pendent s'accentua i deixem el tros de proves salvatges per encarar una zona de bosc. Tot seguit, una pujada eterna , cues incloses, el pitjor de la cursa. Sortosament en acabar ja no trobarem més retencions. Propera prova, una paret per on hem de pujar amb unes xarxes. Durillo però ho passem. Toca descansar una mica, alguns ja caminen, però nosaltres dos continuem corrent sense deixar de trepitjar cap bassal, i n'hi ha un munt !

Una pujada descomunal ens deixa baldats i hem de caminar un bon tros. Sembla que les proves salvatges han frenat una mica. Però no sabem el que ens espera.......

Un paio de l'organització, en veure'ns diu : Ala, como vas ( de guarro), suerte que ahora vais al rio"...Doncs si, però no a un rierol, no, a tot un riu Llobregat ! Mamma mia, estan com un llum de ganxo !Ens fan travessar el riu agafats a una corda perquè no se'ns endugui la corrent ! I dues vegades ! "No siento las piernas!" Sortosament, l'avituallament va ser especial, vinatxo, gatorade, i cacauets i patates ! I així amb forces recuperades, vam passar per sota les vies del tren i de nou a la muntanya fins arribar a la traca final.

Quan ja ens pensavem que ho havíem vist tot, de nou les piscines de fang, complim amb totes. Però quedava el pitjor.......un enreixat , ens hem d'arrossegar per un terra enfangat, amb més aigua que res, i en sortir no ens queda ni un bri del nostre cos que no sigui dominat pel fang.

Queda la recta final amb triple prova, primer pujar per una muntanya de tubs de ciment gegants ben empastifada.

I per si no en teniem prou, una barrera amb forma de bales de palla, que hem d'escalar per encarar la meta, no sense saltar per sobre d'un inflable

Si , ho hem aconseguit, una hora i mitja després ja podem dir que som uns autèntics eternals !!!

Ha estat una experiència espatarrant !

La resta, ja us podeu imaginar, abans de patir una congelació, ens canviem tant com podem, ens refem menjant, fem quatre fotos més del personal que segueix arribant una hora més tard, i tornem a casa , rebentats però satisfets. una cursa absolutament recomanable.

I va arribar el dia més dessitjat: la Marató de Barcelona 2010

Havia arribat la data dessitjada. Enrera quedaven 14 setmanes d'entrenament, als vespres, amb fred i pluja, molta pluja, en solitari, acompanyat en ocasions pel Joan, fent les tirades llargues amb l'Albert, anant a les curses-entrenament amb la Núria, i jugant un partit de fútbol setmanal. Amb la paciència i comprensió de la familia, amb la il·lusió d'aquest gran i temut repte. Fa dos anys només corria si hi havia una pilota davant, i ara, en el 2500 aniversari de la batalla de Marató, jo estava a punt d'emular a un tal Philípides.

La meva marató es va iniciar la matinada del diumenge 7 de març de 2010: a la 1 ja estava despert, i no per l'emoció d'anar a debutar en aquesta mítica distància, sino perquè el meu fill de 2,5 anys es va despertar a 40 de febre i amb moltes tremolors. Com 2 hores més tard no havia baixat la febre ni havien remés les tremolors, ens dirigim cap a urgències.

A les 6 del matí havia baixat la febre a uns nivells "normals" i havien finalitzat les tremolors, així que ens donen l'alta. Corre cap a casa, deixo el Martí i l'Anna cap a casa (ella és la primera que m'anima a marxar, em diu que estaran bé i que tranquil, però que no vindran a veure'm còrrer). Truco a l'Albert per dir-li que no arribo al tren de les 06:30, però sí al següent, si em vol esperar. Agafo l'esmorçar, el cotxe i cap a Sant Cugat a agafar el tren de les 06:45.

I quin desastre de tren. És un Sabadell, que baixa carregat d'adolescents fumetes que tornen de festa cap a Barcelona. El vagó és un "fumadero" de tabac i altres substàncies que ens provocarien un positiu en el control anti-doping si l'haguessim de passar.

Per fi arribem a la pl. Espanya. L'Albert té cucs a l'estòmag, ja té ganes de canviar-se i començar a escalfar. Jo vaig a fer-me la foto amb els companys de CoRReDors.cat i ja no el torno a veure.

I comença la cursa, espectacular sortida, 10.000 persones allà juntes, amb molts espectadors. Ara no hi ha marxa enrera i per fi descobriré que és això de còrrer 42,195 km.

Nosaltres som un grup de 8 corredors que volem portar el mateix ritme, més o menys, 6'/km, així que anirem plegats una bona estona, xerrant i rient, i gaudint de l'ambient.

Cap al km 3 saludo a un company de feina, que m'ha avisat que estarà a l'alçada del Camp Nou.
Passem el km 10 en poc més d'una hora, les sensacions són bones, a més estic a punt de passar per sota de casa dels meus pares. Ma mare ha baixat a animar-me i encara tinc temps de fer-li un petó.

Ens dirigim cap a la Psg. de Gràcia, a on m'està esperant la meva familia "putativa" de la cursa: la Núria, els bessons i el sogre de l'Albert. Allà ens saludem amb la Núria, em deixo fer un parell de fotos i em comenta que ens tornarem a veure a Glòries.

I així seguint, entrem a la Meridiana i ens dirigim cap a la mitja. Passem el km 20 en 2h02', i la mitja en 2h09', aquí encara són bones les sensacions. I seguim en direcció al 30.

Al final de la Diagonal torno a trobar-me a la meva família "putativa", i allà la Núria s'incorpora al meu costat i m'acompanya 500 metres corrent. Ja em passat el km 25 i les sensacions ja no són tan bones. Això mateix li comento a la Núria i li pregunto per l'Albert, que ha passat eufòric per aquí.

Estic a punt d'arribar a la meva tirada màxima durant l'entrenament, que va ser d'uns 28-29 km. Dels 8 que hem sortit plegats, ja només quedem 3 noies i jo.

Passo pel km 30 en 3h02', però les sensacions no són bones, i atenció, una mica més endavant apareix el MUR, el famós MUR. Qui us digui que no existeix, no us ho creieu. I qui us digui que és mental, tampoc. Jo anava bé de cardio, anava bé de coco, però amics, les cames semblava que estaven bloquejades, semblaven dos pals de fusta.

Tinc clar que el mur ha aparegut per falta d'entrenament, falta de tirades llargues. El meu entrenament no ha estat el més idoni per fer una marató, però la il·lusió també ajuda. Em ve al cap la famosa frase del mestre Hansi: "la marató és una cursa de 12 km que comença en el 30". Així que en el km 32 començo a còrrer de nou, però molt lentament. Estem al litoral, una zona molt solitària d'ambient. M'agafen dos coneguts, i m'animen a seguir-los, però només puc enganxar-me a ells 500 metres. Després torno a baixar el ritme.

Just passar el km 35, a punt d'arribar a l'Arc de Triomf, torno a parar, més estiraments, i decideixo caminar uns 300 metres novament. Torno a còrrer i a l'avituallament de l'Arc de Triomf paro per menjar-me un plàtan tranquil·lament i hidratar-me sense còrrer. Aquí em passa pel cap el pitjor pensament negatiu que vaig tenir a la cursa: ABANDONAR (el metro està tan a prop...).

Però què caray, si he arribat fins aquí, com a mínim haig d'arribar a l'avituallament del km 37, a la pl. de la Catedral, avituallament format íntegrament per voluntaris de CoRReDors.Cat.

De l'Arc de Triomf fins a la Catedral hi ha molt ambient, molta gent animant, i trobo molt maco el passadís fet amb tanques a Portal de l'Àngel.

I quin ambient, quina animació en l'avituallament. Surto de la Catedral molt animat, molt cansat, però amb un somriure d'orella a orella, com es pot veure a la foto.

Ja només queden 5 km... però just abans d'agafar el Paral·lel torno a parar i caminar. Enfilo el Paral·lel i començo a còrrer novament. Allà m'enxampa el germà d'un amic meu i anem junts fins gairebé el final del carrer Urgell, a on li dic que marxi, que va més fort. Passo el km 40 i enfilo el carrer Sepúlveda, i sí, estic corrent, encara que no ho sembli per lo lent que vaig. I el carrer Sepúlveda es fa llarg, llarg, però hi ha molta gent, que t'anima pel nom, i somrius, i sense donar-te compte, entre patiment i patiment, s'arriba al final de Sepúlveda per entrar de nou al Paral·lel.

I ja es veu la pl. Espanya i el km 42, començo a sentir una gran satisfacció interior. Em venen al cap la meva dóna i el nen, que s'han quedat a casa, la nit que hem passat, les hores d'entrenament en solitari i compartit, i noto que se'm mullen els ulls i em tremola lleugerament la barbeta. I llavors em ve al cap en Guardiola i la sisena copa, que em fa somriure encara més.

Ja no puc parar de somriure fins arribar al final. Una vegada enfiles l'Avinguda Mª Cristina, la satisfacció cada vegada és més gran i torno a notar les llàgrimes als ulls.

He acabat, amb patiment, però he acabat la meva 1ª marató en 4h38'. Ja tinc la meva medalla.

Cursa 2 Turons a Moià. Comença el 2010!!

Crònica endarrerida de fa uns quants dies ja, sobre el meu inici runner del 2010: La Cursa 2 Turons de Moià, que vam córrer juntament amb el Joan i el Bernat Ros.Motivacions per córrer aquesta cursa: primera, començar l'any amb ganes, amb una cursa la 3era setmana de gener; segona, iniciar-me una mica més seriosament en l'àmbit de les curses de muntanya, que a vegades fugir de l'asfalt tampoc està gens malament; i tercera, visitar Moià, població que a aquestes alçades encara no era capaç d'ubicar al mapa...en fi...
Doncs sí, amics corredors, en aquesta cursa ja comences respirant novetats respecte a les altres curses d'asfalt que acostumo a fer: uns 400 corredors apuntats. Ai, ai, ai, les meves pors d'arribar l'últim es fan més evidents en saber el curt nombre de participants...


Però bé, conyes a banda, no tinc cap intenció d'estressar-me. L'únic que vull és gaudir fent esport i de passada, una bona excursioneta.
Així que comencem la cursa amb un dia grisoooot, tristooot, tapadooot, i ben aviat trobem els efectes de les últimes pluges i nevades: un terreny fangós i una primera pujada on ens aturem tots i comencem a caminar (mai oblidaré els consells del mestre Hansi, sobre la utilitat de caminar en certs trams empinats de les curses de muntanya). No cal dir que el Joan i el Bernat em deixen enrere ben aviat, però jo a la meva. El cas és que en alguns punts, el camí es fa tant estret que només podem avançar en fila índia i fins i tot parar i fer cua quan apareix algun obstacle en el camí. Així arribem fins al primer turó, amb les runes d'un antic castell.
Però al cap de 2 o 3km, la cosa canvia i comença un tram de lleugera baixada amb unes vistes espectaculars!! Això sí que es disfruta, però sempre amb un ull al terra, que el camí és ple de bonys i roques traïcioneres... Em trobo perfecte!!! Suposo que el fet d'haver hagut de parar en certs moments em va de conya i agafo un bon ritme fins que de cop, hem de fotre una bona frenada!!! Però què vol dir aquesta cua??? Aviat me n'adono. Una pujada estreta i molt empinada ens espera. En condicions normals seria un sender per on caldria pujar grimpant amb mans i peus fins a dalt, però les pluges l'han convertit en una baixada relliscosa per on no hauríem pogut continuar la cursa de no ser perquè tres membres de l'organització han lligat una corda d'alguns arbres que ens havia de servir a tots per anar pujant fins a dalt. La caravana ha sigut digna d'operació tornada!!!
Un cop superat l'entrebanc, he seguit amb un bon ritme gaudint de l'entorn, fins a arribar al segon turó, i a partir d'aquí, tot baixada fins a la meta, en alguns punts gairebé per esprintar, fins que tornem a aparèixer al poble i arribem amb un temps estrany per les aturades però amb bones sensacions al cos. Per cert, no he arribat l'últim...
El Joan també sembla que ha disfrutat, i el Bernat, bé, suposo que això d'anar parant no l'ha acabat de convèncer...
El que sí ens ha convençut ha estat la coca amb xocolata desfeta que ens esperava i un bon tast de birra catalana.


Malauradament, no ens ha tocat ni el pernil ni les llonganisses, però hem gaudit amb la tensió del sorteig!!
Així doncs, una bona experiència per començar el nou any!!
Fins la propera!

UN OBJECTIU MENYS - 7M

Hola a tots.

Aquesta és la meva primera participació al blog. I per tant, ho faré amb la crònica de la marató de BCN-2010.

Quan l'any passat, després de la cursa de bombers 2009, em vaig animar a còrrer curses una altra vegada, ja tenia planificat fer la marató de BCN-2010. De fet, després de nou anys sense fer curses, quan em vaig inscriure em vaig adonar que ja ho havia de fer a la categoria de "Veterans"!!!!. Ho vaig haver de mirar unes quantes vegades per assegurar-me que era l'opció correcta.

Han passat 11 mesos desde llavors (m'he fet més veterà) i he fet curses de totes les distàncies. Incloent la "tiradeta" amb en David per Sant Cugat. Per tant, la satisfacció d'acabar el Marató ha estat màxima.

Suposo que tothom té diferents motius per realitzar la Marató. En el meu cas, era un objectiu que perseguia desde fa molt temps (igual que l'esquí nòrdic). Tenia molt clar que havia de treballar molt bé tres aspectes:i) Plà d'entrenament racional, ii) Concentració i força mental i iii) Planificar bé la cursa. I així ho vaig fer.

A l'octubre vaig començar a "rodar" en serio i els mesos de desembre, gener i febrer vaig seguir el Plà d'entrenament específic. El qual va ser un mix de varis plans, lectures, converses, articles, opinions, consells,.................La veritat és que al final va ser una mica pesat. Entrenar de nit, a l'hivern, quan ja els petits estan dormint.......Però ha valgut la pena.

El segon aspecte era la concentració i força mental. Aquí no he tingut molts problemes, ja que em concentro amb molta facilitat. De fet l'única errada que vaig cometre a la cursa va ser quan al km. 41 em vaig "desconnectar" de la cursa, i se'm va fer etern fins al km. 42.

El tercer punt era la planificació de la cursa. Aquí vaig ser molt curós. Degut a que tenia el genol esquerra molt massegat i portava tota la darrera setmana amb antiinflamatoris, vaig decidir anar a fer 03h. 45 min. enlloc de les 03h. 30 min que tenia previst. Al final vaig aconseguir les 03 h 41 min.

Respecte a la cursa, qué us haig de dir, senzillament s'ha de viure l'experiència. Ambient molt sà, i un perfil de corredor molt diferent a les curses de 10 km. A la sortida estava envoltat d'estrangers (un 42% dels participants). Al davant tenia dues noies nòrdiques amb samarreta de tiretes i "leggins", perfectament maquillades per l'ocasió. Al costat d'elles un italià que els hi tirava els "trastos". Al meu darrera, un paio que semblava sortit de d'una pel.lícula de x-men. En fi, tota una fauna variada, però tots amb la mateixa excitació i ganes per començar a còrrer.

Després de l'alegria de la sortida, començava la cursa de veritat. Per tant, em vaig connectar l'ipod i a concentrar-me.Vaig agafar un ritme molt suau i vaig passar pel km.10 en 00:54:10, i tant fresc. El genoll, tanmateix, seguia amb la seva dèria de molestar-me. Sobre el km. 14 m'esperaven la Núria, en Nil, la Xènia i en Ramon (sóc el seu gendre preferit). La Núria em diu que la llebre que porta el globus de 03:45:00 fa molta estona que ha passat. Però jo segueixo amb el meu planning, perque sé que l'atraparé i passaré.

Després d'aquest balsam em quedaven 13 km. fins al proper punt de trobada (torre Agbar). Per tant, a tornar a concentrar-nos. Vaig fent i passo per la mitja marató en 01:51:28. Em dic a mi mateix que vaig bé, i segueixo agafant la meva ampolla isotònica cada 5 km. Quan arribo al km. 28 torno a trobar la claca familiar. Quina alegria!!!.

Com podeu observar, la Xènia i en Nil no van parar de "xocar" la mà a tots els participants.

Aquí va començar la darrera part de las cursa, ja que després de còrrer ben sol, se'm va afegir l'Oriol com a llebre de luxe. Quina injecció de moral em va donar!. Passem pel km. 30 en 02:37:05 i avancem el globus de les 03:45:00. A partir d'aquí, comencem a "rodar" a prop dels 5 min/km, tot apretant suaument. Quin luxe tenir una llebre així, recollint-te els powerade, la fruita als avituallaments..... Moltes gràcies Oriol.

Anem corrent amb molt bones sensacions, i en bona condició física. No ha aparegut "el muro" enlloc. Els km's van passant i arribem al km. 41. Aquí vaig cometre un error i em vaig relaxar mentalment. Se'm va fer etern, però a l'arribada vam entrar amb els petits.

Bé, fins a la propera crònica, la qual serà una mica més breu.

p.d. Gràcies pels consells dels maratonians i els acorrecuita, les hores de rodatge amb en David, la paciència i suport de la Núria i els nens, en Ramon, l'Oriol per acompanyar-me...............

Els darrers metres per l'objectiu

Medalles per tothom.

Els que han sofert les meves neures

Recuperant forces....L'Oriol, tan fresc. El dia abans solament havia fet 30 km. d'esquí de fons, per això encara tenia corda per estona.......

14/2/2010 - Dia dels Enamorats i Mitja de BCN

Gran dia, ens hem d’estrenar a BCN i segons tots els entrenaments per la marató, en aquesta mitja haig de trencar el crono.

Ens trobem amb l’Albert i la Núria a Sant Cugat per baixar tots junts cap a Barcelona en cotxe. Ja comença a fer fred, però cap dels 3 ens esperàvem que només arribar a Barna veuríem flocs de neu. Tampoc esperàvem que a la sortida, en pantalons curts i samarreta continuaria nevant. És a dir, temperatura de 0º.

La mitja té doble sortida, la dels cracks i 5 minuts més tard la dels populars més lents. L’Albert té dorsal pel primer calaix, i just quan arribem a la sortida, comencen a sortir ells, motiu pel qual li toca córrer per pendre la sortida.
La Núria, la seva amiga, l’amiga de l’amiga, el seu “parejo” i jo entrem al segon calaix i sortim, amb molt de fred i amb ganes de córrer.I comencem a córrer i les sensacions són molt bones, anem en dos grups de parelles, la Núria i jo davant, i uns 5 metres darrera, les seves amigues.

I així van passant km’s, la Núria amb el seu Ipod i jo gaudint de l’ambient de Barcelona. Passem els 10 km en 56’, molt bones sensacions tan de cames com de cardio, però noto que la respiració de la Núria és una mica alta. Em comenta que no millorarem el temps de Mataró, però li dic que sí, que el ritme és molt bo, i segur que baixem.

Sobre el km 16 ens passa l’Aleix, tot un plaer saludar-te.

Quan tornem pel litoral (km 17 aprox), li dic a la Núria que si pot, apretem una mica, i sense contestar, la tia apreta el ritme. Però encara vaig molt bé, així que sobre el 18,5 li torno a comentar d'apretar més, i no sé quina cançó li comença a sonar a l'Ipod, però em fot un "atxasu" que em deixa mirant com marxa a l'esprint. Ja he fet vàries curses amb ella i sé quan comença a estar cansada, i tal com a marxat a l'esprint, no aguantarà gaire. Apreto el meu ritme sense esprintar, i començo a tirar cap endavant.

Primer arribo fins l'Aleix i el seu amic, els deixo i continuo cap endavant, i just a on hi havia el grup musical fent una batukada i l'inici del km 19, agafo la Núria, l'avanço per l'esquerra i continuo cap endavant, amb molta força i avançant un munt de gent. Mai havia arribat al final d'una mitja amb l'energia que portava aquell dia.

Temps final: 1h56' (MMP).

Cal dir, que a més de l'Albert i la Núria, l'Àngel també va còrrer aquesta mitja fent novament una gran marca.

Gavá … última parada antes del 7M

Más que la crónica de la mitja, será la de los casi 3 meses de entrenamiento para el 7M . Porque con mi facilidad de comunicar , me temo que la crónica de Gavá no pasaría de unas pocas líneas.

Después de la desilusión de Berlín en Septiembre, he tardado bastante en recuperar física y mentalmente, y tengo que reconocer que me he ido arrastrando hasta finales de noviembre. Pero luego ya era tiempo de reaccionar, las inscripciones a la maratón de BCN 2010 llegaban a su primer término ( el más económico) y era una cita que no quería faltar. Sin duda el mejor recuerdo de mi año atlético 2009, con la marca inesperada de 3:00:17.

Así que fue apuntarse y ponerse por fin las pilas. Empezando por la mitja de Mataró y su memorable km 19 , casí tan pesado como la bolsa del corredor. Todavía quedaba algo del fondo adquirido los 9 primeros meses del año, ya que sin entrenamiento especial he podido acabar con un tiempo más que correcto de 1:28:35 , … y pasar ligeramente de los famosos 15 puntos de los acorrecuita. El camino hacia el 7M no empezaba mal , había vuelto la motivación.

Entre turrones y otras delicias, había que empezar a recorrer los km del pseudo plan de entrenamiento, sortear los imprevistos de las obligaciones profesionales, compromisos familiares , los momentos de desánimo, y las molestias o lesiones siempre imprevisibles pero obligatoriamente presentes en un plan largo y exigente.

A pesar de la lluvia más abundante que de costumbre en este inicio de año , y que a perturbado un poco las sesiones previstas ( y me ha servido más de una vez de excusa para hacer el vago ) , me es más fácil entrenar en esta temporada que en verano. En vez de salir a las 6h de la mañana para evitar el calor del mediodía , aprovecho el privilegio de estar cerca de Gallecs ( Mollet del Vallés) y de tener flexibilidad de horario para salir a correr a mediodía en condiciones inmejorables como podréis apreciar en la foto . Eso si, el almuerzo se limita a un bocadillo en el coche, de regreso al trabajo.

Y como los planes de entrenamiento no quieren saber nada de horarios y desplazamientos profesionales, ya llevo tiempo paseándome con las bambas en la maleta . El lado positivo es que rompe la monotonía de los km. Y para los que conocéis el laberinto de La Defense, en Paris, ya valorareis el hecho de llegar hasta el Arche desde Nanterre.

Y con todo eso los días y km van pasando , le voy dando vueltas a la estrategia de carrera y como conseguir bajar de las 3 h. No sirve para nada hasta el día D, pero ayuda a pasar los km.

Llega el día de la última prueba en Gavá, solo faltan 2 semanas . Ya había corrido aquí hace más de 5 años, en condiciones muy distintas, debía de ser mi 4ª mitja. Recordaba un recorrido feo y aburrido, con líneas rectas interminables, desérticas. Lo único que se salvaba era la meta en el estadio, como si se tratara de una competición profesional, con mucho ambiente aunque solo fuera en los últimos 200 m. Pues no ha cambiado nada, todo sigue igual. También debo reconocer que la organización está muy rodada, y muy eficaz.

El día amanece frío, la temperatura ideal para correr. A pesar de alguna nube amenazadora no parece que vaya a llover, la única inquietud puede ser el viento cuando pasemos al lado del mar. Ya se nota en el ambiente, y en las conversaciones la proximidad del 7M. No hay duda de que muchos de los participantes tienen otro objetivo que esta mitja. También aparecen los “ pechugitos” como los llama David. Nunca me he atrevido a preguntar el porqué del atuendo.
La carrera empieza puntual . Tengo intención de empezar a 4:10 para ver las sensaciones y a partir del km 5 marcar un ritmo de 4:00 hasta donde pueda para poder bajar de 01:27. Voy aguantando el ritmo sin problema, el recorrido se me hace familiar,… esas líneas rectas, sin fin. En la recta de Gavá a Castelldefels , no hay viento. Las condiciones de carrera son realmente buenas. No tanto mis sensaciones. Empiezo a notar a partir del km 13 que voy algo forzado, si no controlo el ritmo voy más lento. Empieza a sentir algo de decepción: no estoy tan preparado como antes de Berlín, he hecho demasiado el vago. En los 3 últimos km aprieto, aprovechando de encontrarme en un grupo del CN Sabadell . Van hablando como si nada del maratón , que si la serie de hoy ha ido bien , que luego tienen que seguir unos 5 km más para cumplir con el plan … y yo peleando para no perder el rítmo , y maldiciendo de haberme dormido estas últimas semanas. Km 19 “ 3:50 “ oigo , bueno no termino tan mal. En la meta 1:26:50 . La marca esta bien, pero no tanto como esperaba en un circuito tan plano y rápido. Luego el análisis de los resultados me lo confirmará. La carrera es muy rápida, entré solo en el primero 15% . He hecho peor marca que en Sabadell , en un recorrido mucho más complicado ( 1:26:20 – en el 6% ).
Ya no hay nada que hacer. Recuperar lo mejor posible las 2 semanas que quedan, y a ver que pasa el 7M .