Triatló Olímpica de Tossa (13 setembre)

No molt decidida….però amb il.lusió em col.loco a la linea de sortida de la Triatló olimpica de Tossa. 

Perquè aquesta? perque és a la costa Brava? perque és de les senzilles? No pas.  Aquesta, perque el dia ens va bé i punt.

Arrossego a l’Albert a fer-la.

A la Pilar i al Xavi els intento arrossegar, però només ella acabarà a la linea de sortida amb nosaltres.

Ens agafa una mica justos de temps per entrenar, però la familia (gràcies a tots) fa esforços per fer de “cangur”, algun dia toca matinar a l’Albert i algun altra a mi…. Demanem ajuda a l’Oriol (infinites gràcies) perque ens “tregui” a passejar en bici.

Durant l’estiu hem fet travesses varies nedant, i corrent ja portem molts anys… per tant, diriem que el punt dèbil és la bicicleta.

La Pilar m’envia video del tram bici…… No tinc paraules descriptives del que veig. Pendents del 14% amb paelles de 180º. Rebem un mail de l’organització dient que sobretot MOLTA MODERACIÓ a la baixada.

Res ens atura, i estem tots tres a  la linea de sortida.

Fem dues voltes molt tranquiles de 750m. L’Albert m’esgarrapa un segon nedant!

Irradia felicitat a la seva cara (bona feina Tito!).

 

De les transicions ni parlem…. xino-xano… i agafem la bici.

Albert davant meu marcant pas amb la bici (ell sembla que estigui de vacances a verano azul), i jo a la primera pujadeta caic. Es que sóc tan patosa. No m’entra un pinyó i a terra. Però m’aixeco i continuo. Ara ja he perdut l’Albert.

Arribo a Llagosera (ja tinc fet un terç de la bici!!!). Entomo cap a Sant Grau…. bufff. Per favor, si corro i no puc més, camino…. però si vaig en bici i no puc més…què faig? i ja porto estona aixecada!!!! Doncs quan ja estic a punt de dir prou… Arribo a Sant Grau! (dos terços). Ara la baixada, aquí ja m’adalanten els últims… i ens quedem la moto escombra i jo. Em passa una ambulància que va a buscar un dels nostres que se la ben fotut!. Núriaaaaaaaa calmaaaaaa!!!.

Com psicològicament tenir la moto esombra darrera no és molt motivador, m’imagino que sóc la primera  a la Vuelta, per exemple, i que tothom està pendent de mi. Estic tan orgullosa. Tota la policia pendent de mi! guai!!!.

Cal dir, que els dos carrils de la carretera estan tancats al trànsit, i això dóna una tranquilitat infinita.

I arribo de nou a Tossa!!

Veig a la claca, i al superXavi (fotògraf, mainader i portabicis-mil gràcies, una abraçadeta!) deixo la bici i a còrrer.

Vaig a ritme lent (el meu), però constant, em trobo la Pilar que està apunt d’arribar a meta . Porta un subidón!.

Creuo amb l’Albert, que crec que també fa la 2ª volta…. però no! era la seva primera, perque me’l torno a trobar!.

Als darrers km’s torno a estar acompanyada d’una bici de l’organitació davant i del meu amic poli-moto darrera.  Quin orgull.

Arribo a meta acompanyada dels meus bessons (gràcies a vosaltres també, per aguantar les meves neures amb la bicicleta, només vosaltres i el Tito, sabeu el que he rondinat!), super-orgullosa de la triatló feta.

Desfeta d’emocions i ploro per haver assolit alguna cosa nova, i per mi, dificil.

ESTIC RADIANT DE FELICITAT!.

Es ben cert, que guanya qui surt, qui ho prova, qui es posa nous objectius!

Jo en  aquesta cursa em sento vencedora!