diumenge, 30 de març del 2014

Skyrace 2014

FITXA TÈCNICA CURSA SKYRACE:
-data: 23 març 2014
-hora: 8:00
-Km:25
-desnivell positiu: 1600
-lloc: Monistrol de Montserrat




FITXA TÈCNICA ALBERT:
-edat: +45anys
-amplia experiència en asfalt, i cada vegada més en muntanya.
-handicap: sense descansar de la marató de BCN (17/3).











FITXA TÈCNICA IVAN:
-edat: +40anys
-amplia experiència en muntanya.
-handicap: juliol ’13 Intervenció quirúrgica de lligament encreuat anterior genoll.
Turmells febles, i més, després de Rocacorba.


FITXA TÈCNICA NÚRIA:
-edat: +35anys
-amplia experiència en muntanya. En especial a Montserrat
-handicap: escàs entrenament.




INICI DE LA CURSA:
Previ a la cursa, pactem anar a ritme SUAU. Per tant, iniciem la cursa suau, trotant i xerrant. FC baixes diriem….. Caminents facilets amplets, que dónen a la solana i estem escalfadets, “bon rotllo”.
Un cop arribem a Santa Cecilia, però, la cosa canvia. El vent de “ponent” o d’on sigui ens entra de valent i la solana es converteix en obac complet. Els caminets amples es converteixen en corriols…… què passa? Tenim davant nostre la CANAL.
LA CANAL DE SANT JERONI. Magestuosa tota ella. Com si d’una escala es tractés la tenim davant. Grimpem una mica, passos de vertigen que obliguen a agafar-se a la corda. Trams d’alçada que obliguen a treure tota la nostra agilitat amb força de braços i cames. Corda per la dreta i esquerra. No tenim sortida. Amunt. Amunt- Amunt.
L’Albert prudent em segueix a mi, i l’Ivan té una adrenalina al cos, que l’obliga a  treure’s una espina que tenia clavada al cor i comença a grimpar com un boig. Està disfrutant de valent.
A dalt de la canal ens espera l’ARTUR (ai! l’Artur, vull dir l’Ivan) i pugem el tram final de sant Jeroni els tres junts.














Contents d’haver fet el cim, ara toca continuar la cursa.
-ui!ui!ui! Núria??? fas figa??? INCREIBLE! Les cames no em segueixen. Planyo als meus companys, els demano perdó, ho sento, i rondino, rondino….  No ho entenc.
Decideixen fer de mi un entrepà.  L’Albert anirà davant per tivar de mi, i l’Ivan darrera per apretar-me. Llavors l’Ivan, tip de sentir-me, em dona una gominola. Això serveix per posar silenci durant uns quants kilometres.


Aquests kilometres no són fàcils, passem per corriols estrets, amb branquetes i branquillons desitjant esgarrinxar els nostres braços i cames, roques i arrels a terra esperant que ens entrebanquem,  terreny rocós en desnivell esperant que els turmells de l’Ivan defalleixin. Però nosaltres som més forts i no ens atura res!!!
El tram de baixada té pujades….. i davant nostre pum! 3 ais!! 1 noia i dos nois amb rampes. Aturats. No poden continuar. L’Ivan, tot un cavaller, els ajuda a estirar les cames. L’Albert i jo continuem i de seguida torna l’Ivan.
Darrers 5 km’s de la cursa…. veiem el final aprop. Darrer avituallament. El meu cap comença  a pensar, acabem d’avançar una noia…. i pum! just davant meu s’atura una altra noia  per cordar-se la bamba. (Ja en portem dues). Tots tres pensem el mateix…. anem a caçar dones!
Això ens motiva, i baixem els darrers 5 km fletxats, això si, sabem on col.loquem els peus, perque rellisca tot molt.
falta un km i veiem…….. 4 noies!! 4!!!!!
Tenim l’avantatge que anem darrera d’elles i veiem un gir de 90º a la dreta. Ens tirem pel barrranc tots tres i les avancem, i llavors a mort!! Jo mai havia anat  a 4’40’’ el Km, i menys en pujada!!!!!!
Però si, ho fem tots tres. Estem tots tres molt contents perque atravassarem la meta de la mà.
Estic contenta i satisfeta de la cursa, i es d’aquelles curses que en properes ocasions farem molt millor, perque ja la tindrem en ment.

Estic convençuda que la climatologia ens ha afavorit (es preveien pluges torrencials).  Per cert, les 4 darreres noies, feien una altra cursa (la de 16km!) AAArghhh!!!!!!

Albert i Ivan, sens dubte, heu sigut  cabdals per assolir la fita.
Gràcies per acompanyar-me a reviure la muntanya.
I espero tenir-vos a prop en moltes més ocasions!

Som gran team!.

Fotografia: Klassmark. Selfie, i algun corredor.
Redacció: Núria Escamilla.

dilluns, 3 de març del 2014

Marató del Carrilet, un repte compartit!

Aquest és el relat d'un repte compartit, i d'una cursa per gaudir amb uns bons companys i amics.
Aquí teniu els quatre protagonistes d'aquesta història que comença una matinada de febrer.
La Prèvia
Són les cinc del matí i sento veus. Renego i maleeixo el fet que després de llargues nits de son intens, avui el Marc s'ha desvetllat. Sent els meus nervis ? Mala sort ?Un entrebanc més? La cursa ha començat abans del previst. A les set i deu m'esperen sota casa . Baixo i els dic que renuncio, en Marc està nerviòs i en Bernat també s'ha despertat, no deixaré la Bibi així...
Però aquests fieres valen i molt. No marxem sense tu, em diuen. Ho haig d'intentar i ho aconsegueixo. En Marc s'adorm i cap a Girona hi falta gent.
El David apreta el cotxe com mai, i vuit minuts abans de la sortida arribem. Estrès total, nervis i pressa, molta pressa. I hi han coses que no es poden obviar, com una bona descarregada al bar més proper. Tothom llest i nosaltres encara lligant cordons i fent estiraments. mamma mia. Els darrers en sortir saludem a la càmera ! Ara si. Ja hi som.
La cursa
Jean Giradoux, un escriptor francès dels anys vint, té una cita que il.lustra perfectament la meva cursa:
L'esport delega en el cos tres de les grans virtuds de l'ànima, l'energia, l'audàcia i la paciència.
Amb molta energia comencem. Més calmats, gaudim d'un inici prometedor. Fa una temperatura correcta, ni fred ni calor, dia emboirat, ideal, i l'ambient entrte nosaltres és inmillorable.
Després d'un kilometre d'asfalt per la ciutat imortal de Girona, ens endinsem en la via verda, majoritariament pista de sorra, envoltada de prats i alguns trams enboscats
Travessem ponts,
pugem rampes,
ens fan fotos aerees,..
i ens anem polint municipis, Girona, Quart, Cassà....
Em trobo fort i ple d'energia, però les sensacions no són les mateixes que els companys. L'Àngel es busca, prova i intenta saber quin és el seu estat, en Berni no es troba del tot a gust. Nota un cert carregament de cames quan encarem els primers deu kilometres. Decideixo mantenir el ritme, anem a 5.15 el km, més o menys, per sota del que haviem previst, així que les perspectives són bones. El km 11 fa pendent amunt i pugem fins a 5,33, però ràpidament recuperem els guarismes anteriors i així anem empassant kilometres. 
A la vila de Cassa ens espera el primer avituallament amb cara i ulls, al que arribo amb un lleuger avantatge respecte els altres acorrecuites. Sense parar compte, a la pujada dels polígons he apretat una mica i com si res he tret força metres d'avantatge. No ho veig clar, cada cop em sento millor, però veient la cara del Bernat , sé que ell no acaba de trobar sensacions. M'entren els dubtes i aprofito per atura-me a beure i menjar una mica, i plegats continuem endavant.
El mite de que el carrilet fa baixada es descomposa a cada breu però intensa pendent que trobem.
Un trencacames, amunt i avall, de poc desnivell i que costa d'identificar amb el perfil que haviem estudiat prèviament de la prova. El km 16 se'm fa etern, tinc energia a punt per explotar i en canvi el ritme que ens inposem afluixa, tornem als cinc minuts i mig, que no deixa de ser el que haviem previst, però llavors ho veig clar. En una marató cadascú ha de seguir el seu ritme si en vol sortir viu i triomfant. Hagués volgut continuar amb ells dos, especialment amb en Berni, amb el qual hem preparat la cursa el darrer mes i mig, però l'oportunitat la tinc i no la vull deixar escapar. L'Àngel es troba bé i el podrà acompanyar, i més enllà espera en David pel darrer cop de ma. No em preocupa, no està al màxim, però tampoc està destrossat ni passant-ho malament. Sort nanos. Molta sort. Reflexionant i ruminat, ja els he dixat uns metres enrera, i amb unes cames amb ganes de gresca enfilo cap a Llagostera a un ritme embogit al voltant dels 5 per km.
Entra en joc la segona de les virtuds, l'audàcia. Sóc valent, estic eufòric, i amb unes sensacions que no hagués imaginat mai. A tota màquina torno a estabilitzar el minutatge als registres del principi, ara ja no sóc jo que augmento la rapidesa , sinó ells que cedeixen.
Passo aquest friqui de barretina tot content i continuo el meu reportatge fotogràfic sense perdre el to de la cursa. Arribem a Llagostera i la pista torna a enfilar cap amunt. Del km 23 al 25 es fa dur el trajecte , però les cames responen, no puc demanar més. Energia i audàcia de la ma, i la mitja ja està feta, i tres minuts per sota de les meves millors previsions.
Deixem el poble i ens enfilem per boscos d'eucaliptus, on trobem el punt d'inflexió que marcarà un lleuger descens fins a la meta.El km 26 el faig a 4 i pico, una bestiesa. M'estic animant i afluixo. El darrer cop que he mirat enrera ja havia comprovat que l'Àngel deixava el Bernat, ara ja no hi veig ningú. Unes baixades més pronunciades donen descans a unes cames que comencen a notar l'acumulació de kilometres. Però ben aviat torna el pla i una certa monotònia , mentre s'acosta el temible mur.
A l'antiga estació del carrilet a Sta Cristina d'Aro ens espera el David. Som al km 32, a deu del final i s'inicia definitivament el tram més dur de qualsevol marató. Sense dubtar-ne li dic al David que esperi al Bernat, que el necessitarà més que jo, i que l'Àngel deu estar a tocar i com una moto. No m'equivocava.

A pàrtir d'aquí entra en joc la tercera virtud, la paciència. El mur se'm presenta en forma de defalliment mental, ara és quan cal la paciència. Els kilometres es fan més llargs, hi dedico més temps, i menys energia. Així i tot enm moc al voltant dels 5,45, que a aquestes alçades és tot un èxit. I segueixo avançant corredors !

Poc a poc la paciència m'ajuda a aclarir la ment i encaro els darrers 5 km lliure de defalliment i amb ganes de fer una bona marca. Ara ja sé que així serà. M'aturo novament en un avituallament i reprenc convençut el darrer tram. Però quan el cap ja tira, em fallen per primer cop les cames. Les sento pesades i incapacitades per aguantar el ritme que m'he imposat fins llavors. Els darrers quatre kilometres, ja per Sant Feliu de Guíxols, tiren per terra la meva fantàstica mitja. Corrent a 6,20 i de pujada, intento no pensar. Sortosament el darrers 800 metres son en picat cap al port  i m'animo a fer una tímida acceleració al entrar a meta.  
Poseu-hi un minut menys, el del retard de la sortida , i surt un temps que ni somiat. Sóc feliç. Em trobo bé, no pas especialment cansat i exceptuant els darrers quasi 5 km, la resta han estat fantàstics.
Al entrar a meta , els ànims del Pepe, la Lourdes i la Clara ho acaben d'arrodonir.El meu cosí no ha pogut còrrer per lesió , però ha vingut a veure la nostra arribada.
L'Àngel arriba un minut i mig més tard i encara amb les piles carregades, una bèstia. Li donen tres kilometres més i m'enxampa.
Finalment amb 4.04.44 ( toma número), arriba fent sprint en Berni acompanyat de l'incombustible David. Bravo pels dos, per la millora espectacular d'un i l'ajuda inestimable de l'altre. Quins cracks !!!
Us felicito nois !!! 
I per mi, tercera marató al sac. Dedicada al petit Bernat, que ha fet tant feliços als seus pares !!!