Sabeu on para Vallgorguina ? N'havieu sentit a parlar ? Segur que si. Aquesta petita vila del Vallès Oriental situada al cor del Parc del Montnegre-Corredor és coneguda per moltes coses, sobretot per ser refugi de bruixes i bruixots, dones d'aigua i altres éssers fantàstics del bosc, que es reunien al voltant del dolmen més conegut de la regió.Val la pena anar a fer-hi una ullada.
Diuen que el poble deu el seu nom a la bruixa Guina que venia a aquesta vall a banyar-se en un dels seus gorgs. Actualment Guina és el nom del restaurant i bar més interessant del poble, on la Marta i companyia us oferiran un tracte i un menú exquisits. Proveu els seus pastissos i les seves mousses !!!
Finalment no és pas el dolmen qui atrau més gent, ni la seva famosa fira del bosc a mitjans de tardor, ni la trobada friqui-esotèrica de bruixes i penjats al dolmen, sinó la gran quantitat de restaurants que cada diumenge fan l'agost amb turistes i "dominguerus".
Per casualitats de la vida , vaig anar a parar, ara fa més de tres anys, a l'escola de Vallgorguina, i allí vaig conèixer persones meravelloses i paratges increibles.
Hi he anat tornant, però mai ho havia fet com avui. I us asseguro que ara en guardaré un record més i molt remarcable.
Com ja sabeu, tres acorrecuita voliem trotar una mica per la muntanya i vam decidir que aquesta cursa responia a les nostres inquietuds. Mare meva si responia, massa !
El mestre Hansi, un colega del mateix poble i la pròpia web alertaven de que el recorregut llarg era dur, catalogat com muntanya mitja-alta i no anaven errats.
L'Angel i jo voliem fer la cursa llarga de 23 km, però en un atac sobtat de saviesa, criteri i responsabilitat, al km 3 ja havíem decidit que millor seria fer la curta. El Titus, molt més assenyat, no ha necessitat comprovar-ho sobre el terreny.
Després d'un inici en pla, no més enllà dels 700 metres, hem començat a pujar per unes rampes brutals, sense temps per adaptar-nos. La duresa del recorregut s'ha fet palesa des del primer moment i al km 3 encara pujàvem i les cames començaven a notar l'esforç. Una baixada amb força pendent al llarg d'un caminet ens ha donat oxigen, i tot allò que havíem suat per pujar, ho hem baixat amb un tres i no res. Pensàvem, ara tornarem a pujar, però serà tan empinat ? Nooooo. Encara més ! La mare del tano. De sobte ens hem endinsat en un corriol que duia a un petit rierol i allí ha començat un recorregut de km i mig que se'ns ha fet etern. Era preciòs, però no s'acabava mai. Al principi intentavem no sucar les bambes a l'aigua, però feta la primera patinada, ens hem deixat de mirament, i hem xipotejat de valent.
Aquesta pendent encara semblava més inacabable que l'altre, però l'hem superat i just a dalt ens esperava l'avituallament. Allí m'he trobat la Roser, una companya de l'escola de l'any passat a Campins, que viu al poble. Quina ilusió. Segons diu ella, el rierol no fa ni un més estava sec, però ja sabeu, darrerament està de moda que plogui al nostre país !
Un cop alimentats i hidratats hem continuat per un trencacames amunt i avall. Fins i tot havent d'utilitzar les mans per arrapar-nos a la terra si no volíem lliscar cap avall ! Portàvem cinquanta i pico minuts i arribavem al Km 6 ! Allí la cursa es bifurcava en dos, la llarga de 23 Km i la curta de 10 i pico. La perspectiva de fer la llarga se m'ha fet molt costa amunt. De ben segur que l'haguèssim acabat i prou bé, però en aquell moment preferia acabar de gaudir de la cursa i acabar amb bones sensacions. Com així ha estat. L'Angel s'ho ha pensat dues vegades , però finalment ha optat per la mateixa opció. Llavors , veient que ell estava més sencer, li he dit que tires i ja ens veuriem a la meta. Del 6 al 7 ha sigut el pitjor, el terreny de cop es tornava més estable i pla i llavors quan pensava que podria recuperar forces i apretar, les meves cames han fet figa. El Marc m'ha explicat que a ell li ha passat el mateix. Sortosament aquesta sensació ha durat poc. Encara hem hagut de fer algunes pujades i després cap avall que fa baixada, era el km 8. Però les animalades encara no s'havien acabat, baixant atropelladament i a gran velocitat he hagut de frenar en sec, davant d'una rampa quasi vertical. La penya baixava agafada dels arbres, poc a poc i mirant on posava els peus. Tot ple de terra polsosa, branques i arrels traidores. L'Angel abans i jo minuts després l'hem baixat a tota castanya. Inconscients !!!
Però encara hi ha més. He baixat quasibé sol i un dels pocs paios que m'he trobat m'ha dit que hi havia un km més del previst. Que bé. Molt agraït. A sobre després se'm descorden els cordons i m'haig d'aturar. Uf, com costava reengegar !
I al final el premi de la meta i la satisfacció d'haver pres una bona decisió de la qual no me n'arrepenteixo i haver gaudit d'una cursa espectacular !
L'Angel ha arribat amb 1h 14 min en la posició 21, i jo un parell de minuts més tard en la 25 ! Que fort, mai havia quedat entre els 25 primers, je, je, ! El Titus, com un campió, ha arribat amb quart més tard. Magnífica participació i aquí ens teniu tant contents.
Com a traca final hem anat a fer un cafè o cacaolat a la Guina, el bar del que us parlava abans, i he aprofitat per quedar amb la Mónica, una bona amiga i de les millors persones que conec, una companya mestra de quan vaig treballar al cole de Vallgorguina.
Dit i fet, crec que aquesta cursa ha estat el nostre bateig de foc de les curses de Muntanya de debó. El proper any el repte serà fer la versió llarga.
Fins ara havíem fet curses per la muntanya, ara ja hem fet una cursa de muntanya !!!
