1714: La primera cursa d'en Marquitus

Diumenge 12 de maig de 2013
Vic , capital d'Osona i ciutat del futur estat català.
1ª Edicio de la cursa 1714
Primera cursa oficial del meu fill, en super Marquitus.
Aquesta crònica és per tu Marc, per lo gran que ets!

Set del matí. Rebo un missatge: Artur amb febre, no podem venir. Vaja, ens quedem sense parella de ball, en Marc Pitarch i el seu fill havien de fer la cursa amb nosaltres, però no podrà ser. La salut és lo primer ! En Marc es desperta poc després amb la seva habitual alegria matinal. Hi ha ganes i mandra, així que abans no sortim de casa passa una bona estona. Ja hi som. Un altre cop arribem tard!
Cap a un quart d'onze entrem a la plaça major de Vic just quan surt la primera cursa del matí plena de nens i nenes, papes emocionats i estelades i senyeres a tort i dret. Atabalat pergunto si ja s'han acabat les curses, però em diuen que en faran una segona amb tots els que han arribat més tard. Uffff.
Ens preparem, samarreta indepe a sobre, guapíssima, i aprofito la coincidència de noms per posar el dorsal del Marc P al Marc M, je, je,.Tinc un bon presentiment.
Cap a tres quarts d'onze es dona la sortida. El garbuix de participants és interessant, criatures d'entre sis i dotze anys, pares amb panxolina i mares esportistes, adolescents de festa, papes i mames novelles amb el cotxet, algun adult amb nen incorporat a les espatlles,...
I sortim, els primers metres en pla els fem separats, en Marc està molt content.

En tombar i sortir de plaça fa baixada i agafem embranzida. En aquest moment no puc aguantar l'emocio i ploro. El camí amb el Marc ha estat i serà llarg, i les petites victòries com les d'avui , ens fan una mica més feliços.
Quan portem uns 300 metres, decideixo donar-li descans i me'l penjo a l'esquena. "Buenu", quina alegria. I segueixo corrents, sembla que el menisc aguanta i la felicitat m'impedeix pensar en res més. Però el tram de descans no va més enllà d'un parell de minuts i tornem a terra. Ens hem quedat sols, els nanos grans i adults despistats ja son massa lluny, i molt darrera ve el grupet dels més menuts , acompanyats d'uns pares que porten una estelada gegant. En Marc sembla en forma i continua corrents, això si, agafats de la ma, però sense arrossegar. Bravo! Donem tota la circumvalació i deixant el riu a ma dreta encarem una pujada de por. Som a meitat de cursa, 800 i pico metres, i el torno a agafar. Noto fatiga, manca d'entrenament, tres mesos parat i una criatura a sobre. L'esforç és gran , però el premi encara més. En acabar el tram més dur, força llarg, el torno a terra i fem els darrers 500 metres tots corrents. Ara és ell qui nota el cansament i em mira com dient, quan s'acaba? Però una mica més enllà, torna a riure , cridar i a donar-me ànims per acabar. Quin crack.
Encarem els darrers 50 metres amb tota la colla al darrera trepitjant-nos els talons, però en un darrer esforç esprintem per entrar a plaça encara per davant i com uns campions!!!

Acabem de completar l'anomenada milla catalana, 1714 metres I en Marquitus n'ha fet mil corrents.

Es veu tres gots d'aigua, i sembla encantat de la vida!

Felicitats Marc, has fet la teva primera cursa ! I has estat genial !

La Bibi ens fa un gran reportatge i jo constato que el genoll no em fa mal. La Tuca mou la cua i tots plegats ens seiem a la terrassa d'un bar a gaudir del merescut descans.

Ha estat un gran dia !