dimarts, 16 de setembre de 2014

Triatló Olímpica de Tossa (13 setembre)

No molt decidida….però amb il.lusió em col.loco a la linea de sortida de la Triatló olimpica de Tossa. 
Perquè aquesta? perque és a la costa Brava? perque és de les senzilles? No pas.  Aquesta, perque el dia ens va bé i punt.
Arrossego a l’Albert a fer-la.
A la Pilar i al Xavi els intento arrossegar, però només ella acabarà a la linea de sortida amb nosaltres.
Ens agafa una mica justos de temps per entrenar, però la familia (gràcies a tots) fa esforços per fer de “cangur”, algun dia toca matinar a l’Albert i algun altra a mi…. Demanem ajuda a l’Oriol (infinites gràcies) perque ens “tregui” a passejar en bici.
Durant l’estiu hem fet travesses varies nedant, i corrent ja portem molts anys… per tant, diriem que el punt dèbil és la bicicleta.
La Pilar m’envia video del tram bici…… No tinc paraules descriptives del que veig. Pendents del 14% amb paelles de 180º. Rebem un mail de l’organització dient que sobretot MOLTA MODERACIÓ a la baixada.

Res ens atura, i estem tots tres a  la linea de sortida.










Fem dues voltes molt tranquiles de 750m. L’Albert m’esgarrapa un segon nedant!
Irradia felicitat a la seva cara (bona feina Tito!).
 
De les transicions ni parlem…. xino-xano… i agafem la bici.
Albert davant meu marcant pas amb la bici (ell sembla que estigui de vacances a verano azul), i jo a la primera pujadeta caic. Es que sóc tan patosa. No m’entra un pinyó i a terra. Però m’aixeco i continuo. Ara ja he perdut l’Albert.










Arribo a Llagosera (ja tinc fet un terç de la bici!!!). Entomo cap a Sant Grau…. bufff. Per favor, si corro i no puc més, camino…. però si vaig en bici i no puc més…què faig? i ja porto estona aixecada!!!! Doncs quan ja estic a punt de dir prou… Arribo a Sant Grau! (dos terços). Ara la baixada, aquí ja m’adalanten els últims… i ens quedem la moto escombra i jo. Em passa una ambulància que va a buscar un dels nostres que se la ben fotut!. Núriaaaaaaaa calmaaaaaa!!!.
Com psicològicament tenir la moto esombra darrera no és molt motivador, m’imagino que sóc la primera  a la Vuelta, per exemple, i que tothom està pendent de mi. Estic tan orgullosa. Tota la policia pendent de mi! guai!!!.
Cal dir, que els dos carrils de la carretera estan tancats al trànsit, i això dóna una tranquilitat infinita.





I arribo de nou a Tossa!!
Veig a la claca, i al superXavi (fotògraf, mainader i portabicis-mil gràcies, una abraçadeta!) deixo la bici i a còrrer.
Vaig a ritme lent (el meu), però constant, em trobo la Pilar que està apunt d’arribar a meta . Porta un subidón!.



Creuo amb l’Albert, que crec que també fa la 2ª volta…. però no! era la seva primera, perque me’l torno a trobar!.
Als darrers km’s torno a estar acompanyada d’una bici de l’organitació davant i del meu amic poli-moto darrera.  Quin orgull.
Arribo a meta acompanyada dels meus bessons (gràcies a vosaltres també, per aguantar les meves neures amb la bicicleta, només vosaltres i el Tito, sabeu el que he rondinat!), super-orgullosa de la triatló feta.
Desfeta d’emocions i ploro per haver assolit alguna cosa nova, i per mi, dificil.
ESTIC RADIANT DE FELICITAT!.

Es ben cert, que guanya qui surt, qui ho prova, qui es posa nous objectius!

Jo en  aquesta cursa em sento vencedora!

dilluns, 28 de juliol de 2014

L'Olla de Núria




Començo a escriure aquestes línies quan fa una setmana que vaig intentar fer la volta a l’Olla de Núria.
Em trobo a l’Alberg del Pic de l’Àliga. Vaig quedar tan encantat amb el paissatge que hem tornat amb la familia a passar el cap de setmana següent.

L’Olla de Núria era el segon gran repte de l’any, després de la Marató de les Vies Verdes. Tornava a ser un repte compartit, com ja va sent habitual últimament, amb el Joan i el Berni. L’Àngel, el quart en discòrdia, no s’havia apuntat per la seva fascitis plantar.
Em vaig apuntar al sorteig una mica sense saber a on em ficava, animat pel Joan i el Berni (de fet, va ser ell qui em va apuntar). Veient el perfil de la cursa, per mi, era i és molt exigent. 21 kms i amb un desnivell positiu de 1940 m. Suposava entrenar molt fort, venint de còrrer la marató al mes de maig.

Així doncs, ara que venia la calor, a entrenar més fort que mai, fent més muntanya que mai, i gràcies als consells de la meva Personal Trainer (gràcies, Núria), incorporo una sessió a la setmana de peses per reforçar la musculatura de les cames (quàdriceps i bessons principalment).



I va arribar el dia D. Fa uns dies que l'Àngel ens ha confirmat que ens acompanyar però no sap si per fer-nos d'avituallador, si acompanyar-nos una estona, o què farà.
La nit d'abans, malas notícies. El Joan té el petit Bernat amb otitis i no ens podrà acompanyar.
Així doncs, els altres 3 quedem a les 05:15h del matí a prop de casa l'Àngel. Agafem el cotxe del Berni i anem a la benzinera. Posem benzina, i quan intenta engegar el cotxe, la bateria no es vol encendre!!
Rodejats de borratxos decidim empènyer el cotxe, a veure que passa. Primer esforç del dia per l'Àngel i per mi!! Uns metres més endavant, el motor engega. Donem gràcies a la Mare de Déu de Núria i enfilem l'autopista.

En teoria, tenim que agafar el cremallera habilitat pels corredors a les 7 del matí a Queralbs. Arribem que falten 10' però encara hem d'aparcar. Hi ha cotxes aparcats a la carretera un bon tros abans de l'estació del cremallera però nosaltres tirem amunt, confiant en la sort. I conseguim aparcar al costat de l'estació.
 L'ambient al voltant del Santuari és espectacular. Un munt de corredors i acompanyants decidits a voltar per la muntanya.
L'Àngel ha agafat el pitrall del Joan i ens acompanyarà una estona de cursa.
Hi ha acompanyants que marxen cap al Puigmal per animar els corredors des d'adalt de tot.
I mentres estem per allà ens trobem, com no, a la nostra amiga punki de Vacarisses, la Teresa, que també farà la cursa.

 A la sortida ens juntem uns 700 corredors, segons l'organització. Ens diuen que per tal d'estirar una mica el grup abans de començar a pujar el Puigmal, farem una volta al Santuari.
Com fem sovint, practicament sortim els últims.
Aquest serà un dels nostres errors, ja que anirem a la qua del grup i ens menjem tots els taps que es poden generar fins arribar a dalt del Puigmal.
Un altre error de principiant: al ser una cursa d'autosuficiència, he carregat la motxilla com si anés a passar una setmana a una illa deserta.



 La pujada al Puigmal es fa dura. Al principi noto molt esforç de bessons i cuadriceps, però a mesura que ens anem acostant al Pluviometre (primer punt de pas), em noto millor de cames. Em arribat en 58', quan l'organització recomana fer-ho en 50'. Segons el GPS tampoc hi ha 3,4 kms com indica l'organització.
En un moment donat, em giro i veig que els hi tret 15 metres al Berni i l'Àngel (foto). No m'ho puc creure. Això sí, jo no puc dir ni fava i ells van xerrant.
Entre el Pluviometre i el Pic del Puigmal trepitgem neu, i aquí pateixo la primera relliscada, sense conseqüències.
Finalment, arribem a dalt del Puigmal, amb boira, vent i fred. Hem trigat 1h32', sobre el temps màxim que recomana l'organització. Per mi és un moment molt especial, emocionant.
Aquí cometem el nostre segon error: ens entretenim a fer fotos, parlar amb gent, signar al llibre del Pic... Calculo que perdem un mínim de 10 minuts. L'amic Berni es posa a borrar fotos de la càmara perquè té la targeta plena. L'Àngel ens informa que els seus comencen a fer figa i que no sap si baixar ja. Li dic que m'acompanyi fins el Segre, i allà abandonaré amb ell.
Noto que començo a agafar fred i els aviso que vaig tirant, que ja m'agafaran baixant, i començo la carena en baixada que ens portarà cap al Pic Petit del Segre.
Em sorprenc a mi mateix, noto les cames relaxades, amb força i lleugeres.
 

Tornem a treptijar neu i recordo el Killian fent el carallot per les arestes del Matterhorn. Com ho deu fer? Mentres el Berni i l'Àngel ja m'han agafat i fem el Pic Petit del Segre per baixar una mica i tornar a pujar el Pic del Segre. Allà, novament ens parem a fer unes fotos sota una creu en honor a Sant Bernat.
I d'allà cap al Coll de Finestrelles, a on hi ha el tercer control de temps, aquest sí que ja desqualificant. Arribem amb 10' de marge però ens diuen que anem molt justos per arribar al C4, al Coll de Noufonts. Tenim poc més de 50' per fer 5 kms i un desnivell positiu de 400 m.
L'Àngel no pot continuar. El temps de pas del proper control és molt exigent per mi. Fins ara m'ho he passat molt bé, i decideixo acompanyar l'Àngel cap a Núria. El Berni, més valent i més fort, decideix continuar. I ja no pararà fins el final.
Estic content. M'ho he passat molt bé. He pogut comprovar que he arribat al Puigmal i una mica més i em trobo bé. Però no tinc ganes de fer l'esforç que em suposaria intentar arribar a Noufonts dins de l'horari de control. Per tant, crec que he encertat abandonant ara.
L'Àngel i jo ens acomiadem del Berni. Ens mirem i els dos estem pensant el mateix: farem la baixada corrent, com si estiguessim en cursa. Baixo davant, i vaig lleuger. Inclús l'Àngel m'ho diu. Anem seguint el camí balisat fins que decidim fer una mica el punki i tirar pel dret.


En una d'aquestes l'Àngel ensopega i no cau, i jo, que vaig darrera, sí que caic, amb la sort de caure sobre un coixí mollidet de gespa. He tingut sort, no he pillat ni pedres ni bonyigues de vaca. El tormell sembla que està bé, així que seguim fins arribar al Santuari de Núria.

Al final ens han sortit 13 kms de cursa i 3 hores, amb poc més de 1000 m de desnivell negatiu.

I el Berni ha seguit. I ha arribat al control C4 tard per 4 minuts. Ha tirat, tirat i tirat, sense parar, però ha arribat 4 minuts tard. Li fan tornar el xip, però ell decideix seguir pel seu compte.
I aquí podem comprovar que els pas de temps no estan gaire ben posats. El Berni arriba a meta a les 14:45h, 15' per sota del temps màxim establert per l'organització. Ha trigat el mateix en fer els primers 8 kms que en fer els 13 següents.
Felicitats, company!! Per nosaltres, has fet la cursa sencera!!


Sens dubte, no puc dir que sigui la cursa més dura que he fet fins ara (segurament si hagués fet els 21 kms sí que ho diria) però puc afirmar que és la cursa més maca i espectacular que he fet.
Joan, com l'has de fer i t'hem d'acompanyar, ja tenim excusa per tornar a intentar-ho al 2015.



diumenge, 13 de juliol de 2014

La debacle de Hornindal

Hola companys i companyes. Aquesta crònica hauria de ser per comentar-vos i explicar-vos com va anar la marató de muntanya que vaig "fer" a Hornindal.
Malauradament no serà així. Aquesta era una cursa que m'havia marcat amb vermell al calendari. De fet vam organitzat unes vacances amb la meva dona (Toril) i el meu fill (Ingvar) per anar a aquesta cursa. Tot un muntatge vaja! Havia entrenat molt fort, i bé, i creia que podia recorre els 40km i els 3000 metres de desnivell amb força suficiència. La cursa es desenvolupa en una regió de alta muntanya (pel que és noruega) i s’atrevessen un parell de glaceres, paisatges espectaculars i de duresa important, doncs les pujades són força dures.




Doncs bé a totes aquestes em va passar el que potser tots els que sou pares us sentireu identificats: L’Ingvar va decidir que aquella nit no dormiria gaire. Total, que aquella nit vaig poder dormir només tres horetes de res. M’aixeco a les 6:30 i vaig cap a la sortida. Sorprenentment el dia és ennuvolat però molt calorós. Odio corre amb calor!!!!

Comencem a les 8 del matí, i la sortida és tranquil·la però a les primeres rampes ja començo a notar que alguna cosa no funciona. I de sobte una crisi. Però no una crisis qualsevol, sinó una que va més enllà del baixón físic per no haver descansat adequadament la nit anterior. Em va fallar el cap, la ment. De sobte no tenia ganes d’estar allà, en aquelles muntanyes, rodejat de tanta gent, només tenia el desig d’estar amb la meva dona i el meu fill, i ningú més. Tot em va semblar buit, i en el meu cap només tenia la idea de deixar-ho estar. Una miqueta més, em deia, però cada quilòmetre se’m feia més feixug que l’anterior. Fins que finalment al cap de 13 quilometres i poc menys de 2 hores ho vaig deixar.

M’agrada la muntanya, especialment aquest darrers anys en que he viscut envoltat d’ella, i vull passar-m’ho bé quan hi sóc allà. Cada cop hi trobo menys sentit això d’anar a “entrenar” o “competir” a la muntanya. Jo el que vull es passar-m’ho bé!! Evidentment és això el que TOTS nosaltres volem fer quan anem a córrer, però ja ara estic totalment desmotivat per anar a córrer en un ambient “competitiu”, tot i que ningú de nosaltres anem a guanyar cap de les curses a les que anem sinó a superar-nos a nosaltres mateixos.
Així doncs he decidit no anar a un parell de curses que tenia programades aquest estiu, i em quedaré aquí a casa amb la meva família i anant a pujar alguna muntanya (en comptes de fer unes avorrides series) al vespre quan l’Ingvar ja estigui allitat, arribar a casa tot cansat i content, i pendre’m un copa de cava amb la Toril al jardí per celebrar aquest meravellós estiu que estem tenint per aquestes terres del nord.






Una forta abraçada a tothom!


Eduard 

dilluns, 16 de juny de 2014

Topp7



Hola runners,
feia temps que no escrivia, però també és cert que feia temps que no feia cap cursa, especialment perqué les darreres curses que he intentât s'han suspés per diferents motius (oi Marcal i Oriol?).
Doncs bé, la neu ja ha marxat i finalment es pot correr tranquilament per la muntanya només amb les bambes de muntanya i sense el perill que suposa correr amb dos pams de neu primavera: enguany he tingut dos petites lesions i un parell de noves cicatrius a les cames degut a les pedres punxagudes amages entre la neu.
Però bé això ja s'ha acabat, tot i que aquesta nit ha nevat una mica a les parts més altes de la vall.

Doncs bé, he planejat tres punts principals d'aquesta temporada. Una marató de muntanya, un quilometre vertical i una ultra. Lo de la ultra ja veurem....
Per comencar a escalfar cames i comencar a acostumar-me a fer quilometratge i no només alcada.
És per això que hem comencat amb una cursa de 32 quilòmetres sense gaires desnivells forts, ràpida  i molt trenca-cames.

La cursa es va celebrar diumenge a Trondheim, on per cert hi torno a viure després de 2 anyets a la meva vall. La cursa la organitza la organització excursionista de Noruega, la que gestiona tots els parcs naturals i rutes de trekking. La cursa és molt popular, molta gent va a passar el dia i ambient festiu, el que fa que hi hagui un ambient molt xulo.  A part dels típics avituallaments la gent particular posa paradetes venen frankfurts, pastissos i creps.

Però bé, de la cursa a gàire cosa a explicar: carrera molt ràpida, pels bonics paratges forestals de Trondheim i que espero que serveixi de pedra de toc pels reptes futurs.

Una abracada.

dijous, 29 de maig de 2014

Corrent per les terres de l'Ebre. La marató de la Val de Zafan


Bernat diu: La cursa és a les 9 del matí però  a mi em sona el despertador a les 5h. Els meus dos companys de cursa estan dormint a les Cases d’Alcanar, però jo m’he quedat a Barcelona. Així que per variar, em toca matinar més del compte.
Joan diu:  El David em desperta a les cinc, amb un quart em vesteixo i esmorzo. No estic especialment cansat. Primera cagadeta.
David diu: A un quart de sis sortim el Joan i jo des de Les Cases d’Alcanar direcció Tortosa, ja que a les 7 surt l’autocar que ens portarà a la sortida, al poble d’Horta de Sant Joan. Truquem al Berni, que encara es troba a Tarragona. No arribarà a temps.
Quan tot just estic arribant a Tarragona, el Joan i el David em truquen que ja surten cap a Tortosa. És evident que arribaré justet. Com m’agrada apurar el rellotge. Jejjee. Per sort, el David pot retenir un dels autocars els 10 minutets que vaig amb retard. Lo bo és que la organització ha calculat malament i l’autocar que m’espera es tot per nosaltres. Així que arranquem  el Joanet, el David i jo, amb un pedazo autocar tot per nosaltres sols!
Esperant el Berni he deixat un regalet a lo riu.

Negociem amb l’organització i com hi ha un autocar que va buit, es queda a esperar-lo. Total, que pugem els 3 a Horta en un autocar per nosaltres sols. Increïble.
Tot i el retard, el nostre autocarero, molt enrollat, atrapa als que havien sortit a l’hora i arribem tots junts al punt de sortida, a les afores d’Horta de Sant Joan.Serveis d’wcs al camp, estiraments varis, cremetes en zones sensibles, més serveis d’wcs...


I per fi arranquem. Sortim els tres mosqueteros juntets.  Un per tots i tots per un. 


 

Fent el gamarús, fotos, parlant amb els altres corredors...  Som uns liantes. El circuit comença amb baixadeta moderada, que la veritat, s’agraeix començar així. I després d’uns minuts fent-nos fotos i comentant la nova marató que fem els tres junts, el Joan, que ja ens ho havia dit, arranca i ens deixa per fer la seva cursa. Jo i el Davis ja teníem parlar que la faríem tota junts.




La cursa transcorre en els seus primers 21 kms per un paratge força maco, en constant baixada i amb molts túnels. El GPS es torna boig amb els túnels, així que no li pots fer cas. El Joan ens abandona ràpid. Considera que per ser baixada anem molt lents.
Voldria continuar amb ells, però les cames em demanen més. Fa pendent cap avall i tinc ganes de posar una marxa més. Faig unes quantes fotos. I els desitjo tota la sort del món. Som-hi.
La primera meitat de cursa, és molt xula, tant pels paisatges com pels túnels. No se perquè però cada cop que entro a un túnel em fa com gràcia. I en aquest primer tram n’hi ha un munt. Tots estan il·luminats correctament menys un parell, que justament son els mes llargs. Aquests només tenen les petites llums de les obres al terra, parpellejant, separades per uns 5 o 6 metres. La sensació de córrer totalment a les fosques i només veient unes petites guies lluminoses parpellejants que només et permetien saber per on va el camí és espectacular.









El paisatge és increible, t'enbolcalla i et fa sentir bé. Respiro i gaudeixo. Les cames van soles i tot és meravellòs. Grans parets de roca ens flanquegen, petits rierols, arbredes abundants i desenes de túnels  que fan aquesta via verda tant especial.
Recupero un bon ritme de cursa i m'animo massa, estic corrent una marató amb quatres llargs. Una bestiesa.
Un paio de nou barris busca conversa , però no puc estar per ell, hi ha massa a veure. 
Ha estat una gran idea venir fins aquí. M'ho estic passant pipa.
Els primers 10 kms surten en 58’, amb les pulsacions per sota de 150. Pel km 20 del meu Garmin passem per sota de 2 hores, i pel km 20 de l’organització, 2h2’. Hi ha un avituallament, just abans de la mitja, a on el Berni i jo ens explaiem: bebem, mengem, estirem, ens ho prenem amb calma. Seguim junts. 
A la meitat de la cursa el recorregut ja és totalment pla, o fins i tot alguna pujadeta, també molt moderada. El David i jo ens sentim bé i afrontem aquesta segona part molt animats.
Deixem les viles ferèstegues de la Terra Alta, Bot,Prat de Compte, Pinell del Brai ... i canviem de comarca.Benvinguts al Baix Ebre! Les antigues estacions ens acompanyen durant el recorregut. Algunes rehabilitades, altres semiabandonades, unes com a monuments, altres transformades en bars,...Ja fa estona que el camí no baixa i el pla s'extèn davant nostre, només perturbat per alguna pendent tímida. M'he afegit a un grupet heterogeni, amb un correcat, un maratonià professional que està entrenant i un parell de paios ue van força forts. Aniré amb ells fins a Benifallet. Ja tenim la mitja, 1h 50min. Vaig bé. 






En sortir d'un dels darrers túnels ens trobem a ma esquerra la majestuositat de l'Ebre. A Xerta entrem a la vila just quan sonen les campanes, Estem a punt d'arribar al mític mur de la marató. Tot ha anat com una seda, em sentia lleuger fins que falten deu kilometres. Llavors noto que el bessó dret comença a pujar, anunciant una rampa inminent. No tinc més opció, haig de posar la reductora o ens farem mal. Ho faig els següents dos kilometres i a vuit de meta constato que l'avís és seriòs i redueixo el ritme estrepitosament. A nivell de cardio i respiració em trobo bé, però la cama dreta no respon i hauré d'acabar com pugui sense forçar. Arribats a aquest punt convé fer una reflexió ? Qui es presenta a una marató amb només cinc setmanes d'entrenament , amb únicament un o dos dies a la setmana sortint a còrrer, amb dues tirades llargues de només 20 km i encara gràcies,...i amb una inconsciència total ? 
Com deia aquell: "No hace falta decir nada más".



La falta d’entrenaments, fa que cap al kilòmetre 30-32 comencem a tenir problemes de cames. Entre estiraments i avituallaments anem aguantant i a mesura que va quedant menys, encara que estiguem pitjor, ens animem i tirem endavant.
Arribem al km 30 i posteriorment al 32, quan ja només falten 10 pel final. Aquí ja patim, i quan falten 7 kms per acabar, al 35, hem de parar els dos amb diferents problemas musculars. En el meu cas, el cuádriceps de la cama Esquerra. Fem un km caminant, fins el 36, a on hi ha avituallament. Allà passem força estona, descansant, estirant, hidratant-nos i reemprenem el camí, corrent de nou, però molt lentament.
Ja cap al final de la cursa, als últims 8 kilòmetres, els organitzadors han disposat avituallaments cada 2. Jo no ho havia vist mai això però la veritat es que s’agraeix moltíssim! Quan vas trencadet, saber que tens petits objectius a la vista fa que el cap no pateixi tant!!!
Bravo al organitzadors per l'acumulació d'avituallaments en els darrers kilometres. Són autèntics oasis on recuperar forces i ment.
I anar fent, el crono m'indica a cada kilometre, que com que no en teniem prou, la cursa serà més llarga.En veure el pont de Tortosa ja tinc la marató feta i encara em queden 700 metres !!!! Recupero sensacions i arribo un cop més per sota les quatre hores sobradament. 
Avui era el dia, una mica de baixada, dia enterrenyinat, paisatge increible,i la manca d'entrenament m'ha fet la guitza. Però penso, que carai, aqui estem matxote !!! I en van quatre ! I les dues darreres en tres mesos !
Finalment arribem a Tortosa, la terra promesa! Cap a l’entrada del poble ens trobem al Joanet, que ja fa estona que ha arribat! Ens anima i ens fa fotos, però al començar a córrer al nostra costat per arribar a meta, se li puja el bessó i ha de parar. Pobret. Jijiijijij. No ens riem d’ell. Només que la situació és divertida i ens ajuda per arribar al final, que encara ens queda una bona rampa i creuar el pont que ens porta cap a l’arribada!. Entre l’esforç que ha fet i l’estona que porta parat, el seu cos li diu que ja no pensa córrer més per avui.
Protagonitzo l'escena còmica del dia. Intento acompanyar els dos fieres, però no avanço ni un metre, el bessó !!! Coi, que fa una hora que espero.


 

 

Per fi arribem a Tortosa, a on ens està esperant el Joan, que fa estona que ha arribat.
3ª marató al sac."

Finalment arribem David i jo, agafats de la ma. Nano, la de Barcelona no varem poder acabar junts, la del carrilet de Girona em vas acompanyar tu a mi els últims 10 kilòmetres, i aquesta, per fi, la he pogut fer al teu costat de principi a fi!!! Estic molt content Crack. Igual pel Joanet, que també és un crack!!! A veure si la pròxima la puc fer tota al teu costat!!!!