dimarts, 29 de maig del 2012

Selva marítima 2012

Repetimos!!!!!!!!!!!!!
L'experiència dolorosa , però brutal de l'any passat, em va animar a repetir aquesta cursa mervellosa.
I vist el resultat, va ser un gran encert !
Aquí ens teniu, la parella Acorrecuita!!! Ni Albert, ni David , ni Àngel, avui el compi de la Núria sóc jo!
Estem a Blanes, són les dues del migdia d'un divendres, però que fem corrent una cursa?
Les sensacions no són massa bones, poquíssim entrenament, acabo de perdre el buf, no faig estiraments, m'he descuidat el crono i porto una setmana molt cansada.....Però la Núria està on fire, ben entrenada i amb la seva habitual empenta.
Encara fa sol i calor , però uns núvols amenaçants tenen intenció de fer-nos companyia, tant debó!
Comencem. I de cap als Jardins botànics de Blanes.

Els turistes alucinen i nosaltres ens animem. Les primeres rampes em recorden que el recorregut és un trencacames impressionant.
Ei, mireu la campiona, està que se surt !
Decideixo ser conservador i sortir plegats, el ritme de la Núria em fa còrrer a gust, sense necessitat de forçar i sense notar cansament o tensió. La decisió serà clau en l'esdevenir de la cursa .
El sol desapareix, quin plaer còrrer amb aquestes condicions metereològiques! I així es van succeint els paisatges meravellosos del camí de ronda.....pistes, corriols, baixades salvatges, platges quasi desertes,
camins empedrats acaronant la costa.....
escales d'urbanitzacions avorrides,....i així anar fent fins a Lloret! Ens espera el primer avituallament, ja som al km 10 i he perdut quatre minuts respecte l'any anterior. Però les sensacions són boníssimes, i encara ho són més els donuts clàssics i de xocolata que ens donen per recuperar forces. Havent respostat, continuem. El ritme s'incrementa i aprofito una mica més enllà , cap a meitat de cursa, per saltar del grupet on som i tirar milles. Núria, molta sort, aquí els nostres camins se separen , però ens trobarem ben aviat.
El primer escull a superar del nou tram seran unes escales interminables, ideals per trinxar cames, ja ho veieu
Però no s'acaben aquí els obstacles, després de transitar per dues platges més, amb un nou avituallament inclòs cap al km 15, ens endinsem en una urbanització amb rampes d'asfalt com la de la foto. Ufffffff
A batzegades el vent i la pluja fan aparicions, i en aquest ambient sóc com peix a l'aigua
Sort que a dalt ens espera un descens a tot drap cap a una nova cala.
Amb escalada inclosa. No hi falta de res en aquesta cursa !I les imatges són precioses, com postals.
Em sento bé, molt bé.
 A aquestes alçades l'any passat les meves cames ja feien figues i apareixien rampes dels llocs més insospitats, però avui ni rastre. Estic a tope, amb energia desbordant i amb una seguretat mai vista. Ni m'ho crec, i el sol surt a celebrar aquest gran moment. Hem arribat al darrer descans, més donuts, llaminadures i isotònics a tort i dret,i un repte pel davant: superar el tram més complicat de la cursa, 5km de desnivells esfereidors arran de mar a travès del bosc. Em veig amb força per completar la meva particular gesta i alguna cosa em diu que la Núria es deu trobar igual.
Efectivament el tram és de bojos, però allí estem nosaltres per animar la cursa. Durant uns dos kilometres corro sol enmig de paratges epustuflants, però més endavant començo a avançar altres runners i això em donarà ales fins al final. Pugem i pugem, però val la pena, ja que a dalt ens espera aquesta magnífica vista de Tossa. Un crit primari bestial em surt de dins, ja hi som, ja ho tenim.
Baixo com un foll cap a la bonica vila selvatana, on m'esperen l'alegria i l'euforia desbordada.
Finisher de nou, i amb un temps radicalment millotrat respecte al 2011, 3h 18 minuts, quasi vint menys!!!
I el millor de tot, el meu cos està també exultant, tot plegat un gran èxit.
La SuperNúria arriba vuit minuts més tard, fresca com una rosa !         Quina crack!

diumenge, 13 de maig del 2012


Dean Karnazes, el ultramaratoniano más famoso del mundo
Este estadounidense decidió hace 20 años acabar con su rutinaria vida para dedicarse en cuerpo y alma a correr

¿Qué haría usted si, siendo directivo de una gran empresa, un día descubriera que su vida es muy aburrida, que no cumple sus expectativas y que necesita un cambio radical? Ponerse a correr sería, quizás, la última de sus elecciones. Pero para Dean Karnazes esa fue la solución a todos sus problemas.

El día que cumplía 30 años, mientras estaba en un bar celebrándolo y cuando ya llevaba un par de copas de tequila de más, decidió que necesitaba acabar con su rutina, amargado por el confort que le daba su cargo en las altas esferas de una empresa farmacéutica. Salió del local. No podía abandonar la idea de que necesitaba aventura, incertidumbre, un nuevo aliciente para mantenerse vivo. Y empezó a correr para calmar sus pensamientos.

Cuarenta y cinco kilómetros después, en medio de la noche, se detuvo. Cansado pero contento. Acababa de descubrir qué es lo que necesitaba para ser feliz. Correr, correr y correr. De joven ya le encantaba esta actividad pero acabó abandonándola durante la adolescencia para dedicarse al windsurf, el mountain bike, el snowboard y el surf. Años después recuperó la pasión por este deporte y lo convirtió en el eje de su vida.

Abandonó su trabajo, renunció a la estabilidad, creó una empresa de comida natural y una fundación para niños y se dedicó en cuerpo y alma a lo que más le gustaba: estar con su familia y entrenar sin parar. Pasó de la pesadilla a vivir su sueño. Desde entonces duerme alrededor de 4 o 5 horas al día, se levanta muy temprano, se va a correr, prepara el desayuno a sus hijos, trabaja y se ejercita de nuevo por la noche, cuando los niños ya duermen.

Veinte años después, Dean Karnazes (Los Angeles, 1962) es uno de los ultrafondistas más famosos del planeta y ha sido proclamado como "el hombre más en forma del mundo" por algunos medios especializados. Entre sus hazañas destacan las 50 maratones en 50 días en 50 estados de EE.UU., atravesar la Antártica sin raquetas de nieve, cubrir 560 km sin parar o correr siete veces la maratón de Badwater (217 kilómetros por el Death Valley) en condiciones extremas. Aunque, lo que más le gusta, es ir por caminos de montaña.

"Correr es para mí, es la más pura expresión de la libertad total. No hay límites, metas, nada es inventado", afirmaba en una entrevista con la revista Trail en 2007. Su obsesión llega a tal punto que, durante sus entrenamientos, no se detiene ni para comer.

Sale con el teléfono móvil y la tarjeta de crédito y encarga pizzas por el camino, que le sirven los repartidores en algún punto de su recorrido y por las que deja buenas propinas. "La pizza te proporciona muchas calorías. La pido con masa fina, sin cortar y la enrollo como si fuera un burrito mejicano", afirma Karnazes, que también es gran aficionado al pastel de queso y que en alguna ocasión incluso ha recurrido a la comida china y a sus gambas Kung Pao.

Este estadounidense de origen griego ha llevado sus límites tan lejos como ha podido a pesar "del dolor y el agotamiento". Lo ha hecho además aplicando sus propias normas, como el hecho de no estirar nunca porque considera que no le aporta nada. "La fuerza mental es tan importante como la física, Cuando corres eres libre, no importa si eres rico o pobre".
lavanguardia.com

dijous, 10 de maig del 2012


Marató de Barcelona 25.03.2012




Doncs sí, després de l'experiència de Vienna de l'any passat, estem, un cop més apuntats al gran repte d'una nova marató. Primer de tot, però, voldria donar les gràcies a la Caterina (i probablement a totes les nostres parelles) que ens han donat marge per entrenar-nos durant aquest inici d'any i animat incansablement a la consecució d'aquests petit repte.

Dit això, no sé per on començar...crec que hi han tantes emocions i kilòmetres carregats dins el sac de les maratons, que fa difícil (almenys a mí) el començar a descriure'ls, però agafant la dita d'en Lao Tze, on diu que "el viatge de les 1.000 milles ha de començar amb un senzill pas", faré via amb la meva visió de la marató...

Divendres
Amb la típica puntualitat ACorrecuitaire, quedem a la tarda-nit per fer un rodatge suau amb els maratonians i la posterior charla prèvia a la cursa. Tant típic que per l'horari a mi s'em complica recollint els petits i arribant quan en Joan i el David ja porten 12 minuts escalfant. En Bernat no hi és, doncs està amb un refredat i s'ens sumarà després junt amb el Marc. Total que fem conjuntament una volta de 3.5k i anem cap al bar. Sorpresa, el bar tenca en 15 minuts i plantejem agafar algo i anar a casa del Berni a fer les birres. Seguint els paràmetres ACorrecuitaires, vam riure molt, però no vam concretar res... cadascú anava a recollir dorsals i que dissabte ens trucariem per quedar per pujar a Barcelona.

Dissabte
Jornada de reflexio pre-marató on pujo amb metro amb els nens a buscar el dorsal als voltants del migdia. Estava a vessar. Per sort havia de recollir la bossa al stand de Zurich, on ho tenien tot preparadet. Sense fer cues, entrem i recollim en dos minuts la bossa i en cinc, canvio el calaix d'entrada i mirem l'exposició. Són voltants de les dues i la gana apreta. No és moment de fer esperar els petits, però al donar-lis un buff dels European Jr Championships, un portaclaus, uns globus de Mizuno per fer els clap-clap i el mapa on podien dibuixar pel darrere, surten encantats.




A la tarda el Joan truca i confirma que anem en tren. Que quedem al tren de les 7.03 a la via de Barcelona. Dinar de pasta i sopar de pizza i pasta (sopar variat dels últims dies).

Deixat tot preparat i amb el cuc a la panxa, enfilo al llit a les 12, sense saber de quina hora. La conya del canvi d'horari la nit abans de la marató em fa fer el fricky i anotar en post-its els rellotges que he canviat per saber quina hora serà la correcte quan em llevi.


Diumenge
El gran dia. Tothom enfilant cap a l'estació. Pràcticament els trens van buits, o plens amb alguns corredors i animadors. Alguns callats pensant i altres comentant i compartint inquietuds. Arribem a Catalunya i d'allí enfilem al metro de Universitat on volem fer la primera foto. En Joan encén la càmera i....meerde, no té bateria!! Sort del mòbil del Berni que captura el moment. Arribem a la Sortida. Queden uns 35 minuts i ja es respira un molt bon ambient i un cel sense núvols.

Després de les visites a l'excusat, deixem la bossa a guardarropia, baixem als calaixos i ens despedim: "Molta merda per tothom. Ens veiem a la meta!".



Ja als calaixos, et deixes portar per la música tot mirant les cares de la gent. Expectació i nervis. Tirant un pél endavant em trobo la penya Junior i n'Albert al capdavant. Bé, al davant hi havia aquell amic taaant alt ;-). Apurant una mica més escolto les cançons i deixo la ment en blanc una estona. Memoritzo el recorregut. Em ve al cap la dita del Lao Tze i penso, només hem de començar. Ja veurem la resta, el final arribarà. També recordo un comentari del Berni, al veure que m'he apuntat a la munyeca el meu motto de "no pain, no win". Se que patirem però que tindrem un reward si arribem a meta. Objectiu: hem d'arribar! Se sent en Macaco, Gossos i el magic Barcelona de la Caballé i en Mercury. La sortida és inminent.


Sense adonar-nos ja travessem l'arc de sortida i veig molta gent als voltants. Molts i molts turistes. 




Anem tirant i el ritme és bo. Seguim i a l'alçada de l'Illa em trobo l'Eric, amic de Vilafranca, que em dona els primers ànims. M'acompanya uns metres, dient-me que vaig fort. Ojalà aguanti, penso. Em despedeixo i cap al camp del Barça. A partir de Les Corts es comença a veure més gent pels carrers. Es nota que el dia s'aixeca. Tiro i tiro fins al km 21 molt bé. Al ritme marcat. 




Voltants del 4.40. Sé que fins el km 30 pot anar bé, ara la resta, és desconegut. A la mitja prenc un gel i segueixo. Molta gent, però cap cara coneguda. Seguim per Meridiana cap al pont de Calatrava. Al voltant del km 26 l'ipod s'apaga. Merda! Entrant a Rambla Prim no em respon. M'agobio...intento eliminar els pensaments negatius, doncs la cursa és llarga. Think positive Àngel!. Al km 30 he de veure la Caterina i els nens i les llebres. Bé, bé, anem tirant. Noto que comença a fer calor. Entrant a Diagonal veig en Jordi i seguidament en Marc, les llebres que em portaran (hopefully) a meta. Els diviso i els dic que a l'altra banda, al km 31, els atrapo. Segueixo Diagonal amunt, no veig la Caterina però penso que estarà a l'altra banda. Giro Diagonal a l'alçada del pirulí. Molta gent animant...i cap avall. Ja portem una bona estona corrents. Em passen els pacemakers de 3h 15min. 



Avituallament del km 30 i metres enllà, a prop de la cantonada, veig en Marc i seguidament en Jordi. Es sumen a la cursa i els preguto, un què tal? Com esteu? En Jordi em respon amb un, i tú que portes més de dues hores corrents? Amb un somriure agafem ritme i escortat per les llebres girem i deixem enrera la Diagonal. No hem vist a la Caterina...els pregunto si sabien on era i diuen que no saben res d'ells, que no els han vist. Oh, oh, llàstima...em trec l'ipod i un gel i li passo al Jordi i l'ampolla de Powerade al Marc.

Estic ja força moll i suat e intento obrir un gel. Al no poder li passo al Jordi perque m'ajudi, doncs em rellisca. Hombre, finalment! Que rebel aquest gel, fins tres intents d'obertura! Uns dos kms endavant, cap al km 33 em noto dolor a l'estòmag, a la part dreta, em sembla que el segon gel, no se m'ha col.locat bé...tinc una sensació de flato. He de baixar el ritme i esperar a que el gel sigui absorvit pel meu cos. Tot i les molèsties, segueixo correns a un ritme més baix. En Jordi i en Marc s'extranyen doncs mai he corregut tant a poc a poc amb ells. M'ofereixen aigües i Powerade. Tot i que el cos comença a notar els kms - els cuadriceps i els bessons començen a fer acte de presència - intento focalitzar a la panxa. Pensaments de plegar? Descartats... Arribant a l'avituallament de l'Arc de Triomf em noto millor. Girant per Ronda de Sant Pere comença una altra cursa.




Torno a agafar el ritme, potser superior al ritme que portava abans del km 30, però bastant més baix que els qüasi 3 últims kms. Entrem al centre de Barcelona i et dóna ales. Catalunya, Portal de l'Àngel, la Catedral, c/ Ferran, les Rambles i Colon passen d'allò més ràpid. No tinc la sensació de que em costi passar els kms. Així som al km 39.5 i enfilem el temut (o no tant) Paral.lel. La pujada de Paral.lel la fem a un ritme constant. Passem alguns corredors. En Marc i en Jordi em protegeixen en tot moment. En Jordi mirant amunt em diu que ja veu el cartell del km 41. Content però sense veure'l, encara no vull deixar anar l'alegria del missatge. Stay focus em repeteixo per dins. Les cames ja noten la càrrega de kms i queda poc. Avancem i em dona la sensació que aquests kms són més llargs que tots els anteriors. Serà veritat? No, no, tots els kms són iguals. Passem avituallaments sense agafar res. Ja arrivem. Porto molt sucre al cos...això s'ha de rematar. Ja es divisen les torres venecianes i el camí a l'alçada del carrer Lleida s'eixampla. Les llebres em diuen, això ja és teu...toca canvi de ritme...


Km 42. Estic a punt de tombar. Molta suor. No veig el Marc ni el Jordi. Les valles informen que la cursa s'acaba. Moltes cares i crits de la gent. 

Segueixo avançant i a 200 metres de l'arribada veig el rellotge de meta...marca un temps oficial al voltant de les 3 hores 27 minuts. My goodness! Entraré per sota de les 3.30 hores!! 

No he mirat el total del Garmin desde el km 21. No volia presionar-me amb el temps...però veig que he anat molt bé de ritme. Esclat d'emoció i sentiments. Penso en els meus (àvia, pares, Caterina, els menuts) i en la resta dels ACorrecuites que venen al darrera. 


Passo la meta. Eufòria. Ganes de riure i plorar alhora. Extrany, no? Busco en Jordi i el Marc però no els veig. Sense temps per parar-nos, un membre de l'organització ens diu que avancem. La marató s'ha acabat.


3 hores 26 minuts. He baixat el registre de Vienna 2011 en qüasi 25 minuts. No m'ho pensava pas! Pensava que seria un pèl inferior però no tant! Wow, wow, wow... Veig els nois que donen les medalles. Sí, aquest any me la mereixo! L'any passat vaig fer de llebre a uns amics durant 30 kms. Encara no havia corregut una marató. Al passar per meta no vaig voler (evidentment) que me la donessin. No la mereixia. En una altra ocasió...vaig pensar. Avui és el dia! 




Prenent un plàtan i taronges veig en Jordi que em troba i, en uns instants en Marc. Abracades col-lectives. Els dóno les gràcies pel seu suport. Ha estat clau. Potser haguès acabat, potser haguès parat, abandonat inclús, però tenir algú al costat els fa partíceps de la meva alegria, la nostra victoria! Gràcies my dears. Cansat i content, em despedeixo d'en Jordi. Enfila cap a una barbacoa. Amb en Marc recollim la bossa. Truco a la Caterina i enfilem cap al metro. De nou línia vermella. Jo vaig cap a Plaça Urquinaona a trobar la Caterina i en Marc cap a Badalona. Ens despedim.

Pujant tranquilament, veig a la distància la Maia, la Caterina i la Marta Castells animant als corredors que passen prop d'allí. Dic holas a tothom mentre sento noms de les persones que animen. Parlo amb la Maia mentre sento noms per darrera: Irina, John, Jaume,...fins un fort: "Vinga Bernat!!". Em giro deixant anar la bossa a terra...veig en Berni que s'apropa. Va sol...la seva cara, de patiment. Em surt un: "Maia vigila la bossa del daddy..." i surto corrents per posar-me al costat del Berni, medalla penjant...

El David s'ha quedat enrera, tenia problemes de rampes i similars. En terminologia del Berni podriem dir que li ha agafat un "jamacuco". En Berni em diu que està petat. Li veig la cara de patiment de la mitja de Sant Cugat. Li fa mal tot comenta i decideixo seguir amb ell. Li agafo l'ampolla que porta en mà. Focalitza't en seguir endavant, jo faig la resta. Li parlo sense esperar resposta. Són els últims kms però els més durs per ell. No ha passat mai d'aquestes distàncies. En paral.lel, penso que també se m'ha anat el cap. Haurè de sumar 5 kms més. No porto res. Ni diners, ni mòbil. Espero que el meu cos respongui. Que no m'agafi una imprevista rampa i pugui seguir al costat d'en Berni. I que en Berni es mantingui sencer...Arrivant a Colom veig que està millor. Quan el Berni fa un renec, és que encara té forces. Hem mantingut el ritme. Bravo pel Berni! Enfilem Paral.lel amunt i veiem força gent caminant i amb rampes a les cames. Tots dos aguantem. Arrivant al km 42, el deixo...això es teu maratonià, et veig a la meta! Quedem a les valles del final! El Berni aixeca la mà. Encara estar sencer...Ja a l'arribada està fet pols però content. Estem els dos per ser agafats en pinces. Bebem una mica i a buscar la bossa. Quan ja té el móbil truco a la Caterina per dir que estem Ok i després al Joan. Ens retrobem. Ja som tots maratonians! (foto més abaix...)

Ens veurem l'any vinent?? Who knows…

runner dude

dimecres, 9 de maig del 2012

Marató de Barcelona 2012

Tres quarts de set del 25 de març de 2012. Sona el despertador. Porto tota la nit obsessionat amb el canvi d’hora. Ha arribat el dia més esperat dels últims 3 mesos.
Una nit horrorosa, malestar i neguit, sensacions poc recomanables per afrontar una marató. Però no tinc més opcions. El dia tant esperat ja ha arribat i l’haurem d’encarar amb optimisme. Un missatge de la Bibi em deix amés tranquil. El Marc dorm i està bé.
Després de tants nervis i emocions em sona el despertador, quasi a la mateixa hora que a tots. La maquinaria ja s’ha posat en marxa. Això ja és inevitable. Només és qüestió de que comenci la cursa, i posar-se a córrer, després dels mesos d’entrenament.
Què faig aquí? Una nova marató? No vaig patir prou amb la última fa dos anys? No me’n recordo ja. M’he ficat en aquest sarau per aconseguir que el Berni faci la seva primera marató i el Joan debuti a Barcelona.

Abans de les 8 estem a la pl. Espanya, sembla que arribem amb temps, però hem de passar pels lavabos. Finalment, les corredisses de sempre. Que si cagada una, cagada dues, cagada tres….quatre estiraments i coi, els primers keniates ja han sortit. Jo soc el “novato”, i em dona la sensació de que la cosa no va amb mi, però en el fons estic nerviós i tinc ganes de que la cosa comenci d’una vegada.
La marató comença a les 8h30’, i a les 8h15’ ens estem canviant. Com pot ser? Ni el dia de la marató podem anar amb una mica de temps? Ijijijijjijijiij. En aquests moments ja fa estona que hem perdut l’Àngel. L’Albert i el Hansi no els em vist. Sortim junts el Joan, el Berni i jo (un kilòmetre plegats en honor a dies i hores entrenant i somiant plegats. I poc després encamino sol cap amunt, cap a un nou repte, la meva segona marató, la de casa, la nostra. Objectiu 3h 45) min-50 min). El Berni i jo correrem junts fins al 30. Ell creu que serà fins al final, però jo sé que serà fins al 30. Ell està més fort, i si arribem plegats, l’enviaré cap endavant tot sol. Jo estic al·lucinant tot corrent amb el David i el Joan, després de tants dies entrenant junts. L’ambient és increïble i estic molt content d’afrontar aquest gran repte amb ells dos.

Al passeig de Gràcia , dues acorrecuites, la Patri i la Núria , em donen ales. Gràcies guapes!

Al Passeig de Gràcia, per sorpresa meva, i meva també, ens trobem la Núria i la Pat (molta il·lusió, de veritat), dos de les nostres fans Acorrecuites. Per elles, un petó molt fort per acompanyar-nos aquells metres i animar-nos. A mi em fa oblidar per un moment tot el que ens queda, i em prenc la situació com una etapa ja complerta del gran repte (tranquils, no està repetit, sinó que tots les varem veure).

Durant totes les setmanes prèvies he tingut sensacions boníssimes, però avui tot és diferent, la tensió dels darrers dies i nits m’ha trasbalsat i ben aviat, cap al km 2 començo a notar un dolor important a la ingle dreta. El que no sé llavors és que m’acompanyarà 40 kilòmetres més…..

Sortim del Passeig de Gràcia i passem pel km 15. Aquí passem en 1h 33’52’’ i ja anem cap la Meridiana, a buscar la mitja. Aquest és el primer gran però petit repte (per tot el que ens falta) mental que em faig.

Jo estic desesperat , em trobo súper bé de resistència i físicament , però aquest dolor em fa patir massa i va in crecendo… Malgrat tot vaig complint tots els parcials tal com havia memoritzat del full que et donava l’organització. Fins i tot amb un o dos minuts més ràpid.
En aquest tram, el Bernat i jo comencem a parlar, ja que les sensacions tampoc no acaben de ser bones. Jo em sento més cansat que en les tirades prèvies i no hem forçat el ritme. El Bernat em diu quelcom semblant.

Jo anar fent, a ritme de música, sort d’aquesta companya Fidel. Començo amb el benvolgut dels Manel i després es succeeixen cançons, totes diferents , però totes motivadores.
Nosaltres ja tenim la mitja al sarró. Moment importantíssim del repte. A partir d’aquí ja podem començar a restar quilòmetres. El balanç és positiu, tot i estar en pitjors condicions que les esperades, ja que en els entrenaments o altres curses llargues ens havíem trobat millor. Parlem de les nostres sensacions i coincidim bastant. Això ens serveix per donar-nos ànims i afrontar la segona part del repte amb optimisme i ganes. Que important tenir al David al meu costat. Gran David, gran!!!
Mentre, jo ja fa una estona que he passat la mitja marató amb les forces intactes, però el dolor és quasi insuportable. La meridiana no ajuda gaire a alleugerir-lo, però si els gel que em foto de dos en dos. La bomba de sucre fa el seu efecte i el pas per la ronda és el més fàcil, el dolor és quasi imperceptible i em trobo molt fort. Segueixo marcant els ritmes previstos, ara quasi bé exactes.
Arribem a la Diagonal, km 26, i allà ens espera la familia del Berni. Més ànims, però vaig preocupat en un altre tema. Per mi és un moment molt esperat. Porto pensant des de que he arrancat a córrer que tinc la família i amics esperant al Km 25 per animar-me, i que ni se’m pot passar pel cap no arribar-hi. En principi em quedat al Fòrum, on arranca la diagonal, però no se si els veuré. Cap als Km24 ja estic pendent de tothom que ens anima als laterals dels carrers. I per fi els veig. Estan tots en fila i quan em veuen esclaten amb crits d’ànims. Moment increïble i necessari. El meu germà es posa a córrer al meu costat i em pregunta com estic. La dic que bastant bé, però que fa una estona que m’ha començat a fer mal la cama esquerra. Jo començo a notar moviment intestinal. Alguna cosa no va bé. Li comento al Bernat. Al km 27 és ell el que para un moment a estirar (la cama esquerra ja comentada). Baixo encara més el ritme a esperar-lo. 2 kms de pujada i dos de baixada, que llarga que es fa la Diagonal. Decideixo prendre el meu tercer gel, a veure que passa. El Berni para 3 ó 4 cops més a estirar però sempre l’espero i m’acaba agafant. Li fa molt mal la cama.
Un pel més endavant, jo torno a veure la Núria,  i la mestra de Banyoles (aquesta historia ja us l’explicaré en una altra ocasió). Alguns coneguts del poble, i la traca del Berni, Sandra i germà, però jo no els veig malgrat que em van darrera. Ja som al km 30, el mur. Però quin mur? Segueixo com una rosa, bé, és un dir, però vaig sobrat. Hi passo amb 2h 40 min. El mar, ja hi som, ja queda menys.
Al cap d’una estona, nosaltres també arribem al famós mur. Aquí és quan li dic al Bernat que tiri, que jo haig de parar al lavabo, i que segueixo, que ens veiem al final. Ell no vol deixar-me, però si s’ha de parar a esperar-me no podrà arrancar de nou. El convenço i ell segueix. Just després de deixar al David, totalment a contracor però coneixedor com ell em deia de que si parava ja no arrancaria de nou, em torno a trobar a la família i amics. Més ànims i mon germà és torna a posar a córrer una estona al meu costat. L’anècdota de la cursa és que just abans de trobar-los, vaig agafar una ampolla d’aigua extra per ells, ja que vaig pensar que tindrien set. Jo no podia ni aguantar-me els pets, però no se per quina estranya raó, vaig pensar amb ells. Seria la deshidratació! Poc després, jo paro a l’avituallament, , estiro, menjo plàtan, bec aigua tranquil·lament, però hi ha una cua de 8 persones pel lavabo, així que decideixo seguir fins al proper lavabo al km 32,5. Però aquí, els meus problemes gastrointestinals ja són més greus. Corro 300 metres i haig de parar, perquè es mou tot allà baix, i si segueixo corrent, segur que em cago. Al Km 32,5 trobo els següents lavabos, faig la cua, i llavors, la sensació ja és una altra. Puc tornar a córrer sense parar. Ara em preocupa una altra cosa. L’Anna i el Martí havien de baixar a veure’m i havíem quedat a la pl. Catalunya, però vaig una mica tard. Si han baixat, potser ja no hi són, i han marxat cap a la pl. Espanya pensant que ja hauria passat i no m’havien vist. No se si els veuré. Estaran a l’arribada?
Als 35 baixo una mica , però amb 3h 9 min, només porto dos minuts i mig de retard respecte aquest temps. A 7km del final és tot un èxit, em sento de conya, ni un esbufec, gens cansat. I llavors el drama, després de dos km molt durs i a un ritme més lent, del 35 al 37, m'esperen la Bibi i el Marc, quasi al 38. les cames m'afluixen , però una empenta moral com la seva presència m'hagués enxufat pels darrers 4 km, Però no hi son, i en girar-me buscant-los, en un mal gest m’ensopego i quasi caic. M’haig d'aturar pel mal gest, i llavors, crec, una rampa de cullons de la ingle fins sota el genoll. Intento córrer, però amb prou feines puc caminar. Estic a 100 metres del km 38. El disgust de no veure'ls i l'entrebancada han disparat el mal que duia de feina estona. Incomprensible però real, des del km 2, la ingle de la cama dreta feta pols...nervis, tensió, nits fatals....???
Jo ja fa una estona que estic sol davant del perill. Per no decauré, connecto la música que he portat al braç 30 quilòmetres sense utilitzar. Les forces han aguantat força bé fins al Km 35, però és en aquests moments que hem començo a trobar cansat de veritat. M’animo perquè els meus pares em van dir que estarien a l’Arc de Triomf. Arribo i començo a buscar-los com un desesperat. Necessito veure’ls, de veritat. No els veig, i el desànim m’envaeix. Fins hi tot se m’escapen unes llàgrimes. No se si tindré forces per seguir endavant (encara que en el fons se que per nassos les tindré). Baixo el cap i decideixo afrontar els quilòmetres que falten de la manera que sigui, aprentant les dents i pensant que falta molt poc com per plegar a aquestes alçades. I de cop sento una veu. “Berni, Berni, com estàs???”. Aixeco el cap i els meus ulls acaben enfocant a l’Angel. Al veure’m quina cara feia entén ràpidament com estic, sense que jo digui res. I tot seguit em diu que tiri i que aguanti, que ell m’acompanyarà fins al final.
Però en aquests casos no es pot defallir i arribo després de fer 2 km caminant fins al 40, i un cop em torno a trobar bé, els dos darrers corrent per arribar com un heroi. El temps a la merda, un disgust gran després d'una marató que estava clavant, però la satisfacció de no decaure malgrat córrer 40 km amb el dolor a la ingle !. En arribar la Bibi em truca per dir-me que el Marc ha tingut febreta, ..la sort no m'acompanya, que hi farem.... Així que els possibles i quasi segurs 3h i 47 min s’han convertit en 4h i 2 minuts. Una llàstima i una ràbia bestial, però un èxit a nivell de forma. I una marató més al sac. 
La companyia de l’Angel és impagable. Mentre jo segueixo amb la mirada a terra, ell em va dirigint i parlant per animar-me. Fins hi tot no em deixa ni acostar a l’últim avituallament per a que no em cansi més. És com tenir un “pinche” de cuina però en running. La cama em segueix fent mal, i la única manera de seguir és apretar encara més les dents i seguir mirant a terra. Al no veure el que ve, em dona la sensació de que em canso menys. Faig quasi tot el paral·lel mirant al terra, fins que sento que l’Angel em diu que ja veu el cartell dels 42Km. De cop em puja un “subidon” de la hòstia. Aixeco el cap i de cop sembla que tot el cansament s’ha esfumat. La pell es comença a transformar en puntets de gallina. Una energia que no se d’on surt m’envaeix per tot el cos, i de cop em sembla que tots els quilometres ja fets no van amb mi. Començo a somriure i a mirar a totes les persones que estan animant. És increïble. Tot arribant a la meta, aixeco els braços, i em sento com quan el Goko es transforma en súper guerrer. Mes “subidón” mentre em poso a plorar. Això ja està fet, i ha sigut increïble!!! Ara només falta retrobar a tots els membres de l’equip. Serà aleshores quan el gran repte estarà acabat. Gràcies a tots per la part que us toca, CABRONS!!!!!!!!!!!!!!!! Temps final 4h 31m.
El Paral·lel és una festa. Entre la gent animant, i els corredors que ja han acabat, no paren d’animar-te. I vaig fent. Ara corro, i quan em tira la cama, camino, 200 metres, i a córrer de nou. S’ha d’enganyar el cos com sigui. I arribo corrent, veig el km 42, i sento un crit: “David, espera, agafa el nen”, i sí, són ells, l’Anna i el Martí. Agafo el Martí, i fem els últims 195 metres junts, agafats de la mà i corrent. Entrem a meta, i estic plorant de l’emoció, d’arribar al final amb el mal tràngol que he passat al Litoral, d’entrar agafat de la mà del Martí. Sort de les ulleres de sol que tot ho dissimulen.  A l’Anna i al Martí, ells que han hagut d’aguantar gairebé 3 mesos d’entrenaments, a ells dos els hi haig de dedicar aquesta marató. Temps final: 4h59’42’’

Ara ja només queda trobar l’Àngel, el Joan i el Berni a veure si tots han complert els seus objectius. I l’alegria encara és més gran al saber que tots estem allà amb la nostra medalleta.




David.
Joangi.
Bernat.