Raid Torrelles 2011

...o com sobreviure a un dia a la muntanya...
Aquest any ha tornat a fer bon temps, que sempre és d'agrair quan t'has de passar 10 hores fent el tonto per la muntanya. Tot comença en una pista de futbol. Els equips a un costat, el plànol al altre.

L'agafem i calculem els tres punts que hi ha per coordenades. La resta ja estan marcats. Amb un rotulador senyalem les fites que volem fer i els camins per on passar. Deixem alguns punts que estan massa lluny perquè només hi ha dos hores i mitja per la orientació a peu. El primer el trobem fàcil. El segon ens porta a les primeres esgarrinxades i servidor no ha pensat en les malles llargues perquè fa calor, però són molt convenients. La tercera ens fa perdre una estoneta. Està amagada al costat d'unes roques i no és fàcil, la resta bé i tornem a la base amb 1h45.

Ens canviem i agafem la bici. Directes al punt 16 que ens porta al ràpel, una mica cafre, tant per la corda una mica prima com per el 8. Res de autoseguretat, si deixes anar la corda te'n vas avall. Em sorpren que ningú es faci mal. Aquí em faig més rascades, ara a la mà, surt una mica de sang, res! Tornem a les bicis. Anem a un altre punt que el trobem fàcil. D'allà al pròxim la cosa es complica.

Ens costa molt de trobar però després de més d'una hora hi arribem, perduts per una urbanització. Amb el mapa és impossible seguir els carrers, cal mirar només les corbes de nivell i les muntanyetes que hi ha aprop i oblidar que els homes mai pregunten una adreça. Quan trobem el punt ens posem molt contents però no hi ha temps per relaxar-nos i seguim al següent punt. Fàcil. El pròxim també ho és, però seguim camins complicats. Finalment acabem pujant un marge d'uns 50 metres amb plantes que punxen moooolt i la bici per sobre el cap aixecada amb els dos braços. De tan en tan llenço la bici perquè perdo l'equilibri i intento que no em caigui a sobre. El JR ho fa millor. Em piquen tan les cames amb les esgarrinxades que cada planta que punxa em fa renegar. Finalment arribem a una pista per cotxes. Sembla increïble. Dues pistes pintades igual sobre el mapa, en una no es pot ni caminar i l'altre hi poden passar cotxes. Quina marranada!!
Trobem la següent fita fàcilment. Deixem una de les proves, l'avenc, perquè no arribem a temps. Ens acostem a la "prova especial": Escalada en gel. Bé, no hi ha gel, però un pobre maltractat arbre farà el fet! Grampons i piolets i a pujar pel tronc. I no és fàcil. convé clavar bé les eines. Quan m'enfilo penso amb aquell cop que se'm va escapar un piolet i em va fer un tall al costat de l'ull. Quin mal rotllo. La prova surt bé! Per sort només la ha de fer un dels dos i m'ha tocat.

Seguim i arribem 4' tard al tir amb arc i no la podem fer. Ara directament tornem a la base, passant per una altra fita.
Comença la orientació urbana a peu i hi ha una fita sospitosament senyalada al mig de la piscina del poble. Efectivament, els dos a l'aigua, verda i freda. Per mala sort perdem el paper a l'aigua i no hi ha manera de veure res amb el verdet! Ens deixen seguir marcant les fites al paper del mapa.

Ens saltem el pont tibetà perquè hi ha cua i anem a buscar les que ens queden per acabar abans de les 18 h. A la penúltima ens ajuntem amb l'Àlex i el Jorge i fem junts la última i cap a la base. S'ha acabat. Dutxa i massatge per alguns, jo no m'atreveixo perquè tinc les cames com un mapa i només em faltaria la crema aquesta que fan servir. El soparet, genial, però aquest any se'ls ha espatlla la màquina de la fondue de xocolata. Una autèntica llàstima.
Ha anat millor que l'any passat i ens hem cansat menys, però encara podem millorar. Finalment els 18 de 30, no està malament!!! 15 km corrent, 38 en BTT amb força desnivell més totes les canallades que ens han fet fer. Cansats però contents!

http://cet.eresmas.com/

MARATÓ DEL MONTSENY

6 de Novembre de 2011

Per començar, us transcric una breu notícia apareguda en un mitjà local el dilluns dia 7, per situar-nos:

" Aunque pueda sonar a tópico, la tormenta de ayer en la prueba del Montseny fue espectacular.

Lluvia desde el minuto 0, vientos de hasta 126 km/h. niebla y temperaturas de 0 grados son datos que no reflejan suficientemente lo que allí se vivió ! "

Bé, ja està gairebé tot dit. Com és la meva primera crònica A Corre Cuita, us fotre un bon rotllo, que estic inspirat. Apa! Algunes dades de la cursa: 42 Km (per això era una marató), 5,200 m de desnivell acumulat (2600 m+/2600 m-), sortida a les 8:00 i 9 hores de temps màxim per arribar. Amb alguns punts de tall: Sant Bernat, km 16: 3 hores. Sant Marçal, km 25: 5 hores i mitja. Turó de l’home, km 30: 7 hores. Arribada: 9 hores. És a dir, que si no arribaves en aquests temps en aquests llocs, havies de tornar el dorsal, plegar i quedaves desqualificat. 350 corredors, que hi devien ser perquè la llista d’espera no es va acabar.

Em vaig despertar cap a les 5:10, 20 min abans de que sonessin els dos despertadors que m’havia posat amb 2 minuts de desincronització, no fos cas que em quedés clapat i no pogués amortitzar els 53 Eurus que m’havia costat la broma, després d’estar una setmana a la llista d’espera. La veritat és que tres fets són els que van impulsar a apuntar-me. El primer, és que es tractava de la 1ª Marató del Montseny, i això d’estrenar, als mortals, ens fa patxoca. La segona, collons!, que es tractava del Montseny!: Matagalls, Sant Marçal, Turó de l’Home, ….No podia perdre l’oportunitat d’explicar la batalleta els meus néts algun dia. La darrera, m’havia de treure l’espina de la lesió a la cursa de les Tres Comarques del Juny, que em va obligar a fer el primer abandonament en deu anys de curses i em va putejar l’estiu sense poder fer altres coses que tenia planificades. Aquest any havia fet la primera marató, la de Barcelona, còmodament, amb un bon temps per mi i em trobava en bona forma. No hi havia excuses i la mandra no va vèncer. És més, els nervis van fer, cosa rara en mi, que em despertés abans d’hora. Vaig tenir dos dilemes el dia anterior: el primer, si portar les clàssiques Ray-Ban de sol estil Clint Eastwood que tots coneixeu, bàsicament perquè ja tenen més de dotze anys i encara piulen. La segona, què vestir i portar a la cursa ?. El primer dilema el vaig encertar. No era difícil veient les notícies del temps i mirant el cel. Així que vaig agafar les normals. Jo, tan previsor, també vaig portar les de sol a la bossa.Total, pesen i ocupen molt poc. El segon va ser més complicat: anar curt ? Llarg ? Samarreta tècnica?, Cotó?, Llarga?, Curta?, Pals?, Camelback?, Bidó?, Jersei tècnic? Cangur?, Capelina?, Guants?, Barretes?, Gels?, Esparadrap?,.... Hi havia coses que no podien faltar: la vaselina i la crema de cacau per maquillar-se, els Compeed pels talons, la càmera de fotos, calçotets, mitjons, samarreta, pantalons de recanvi, tovallola, sabó, pinta, cartera, etc. Finalment, amb la indecisió, m’ho vaig fotre tot a la bossa i tal com senyora que se’n va de viatge per una sola nit, em vaig endur l’armari sencer cap al Montseny, esperant la inspiració a l’arribada. Si arribo a saber de què anava la broma, me’n vaig en pilotes i un traje de neoprè. Ah!, i unes ulleres de submarinista, d’aquelles amb el tub per travessar el riu a la tornada!

Arribo a Sant Esteve de Palautordera, tot fosc i amb pluja, seguint uns quants cotxes, no veig cap indicació... i passem tots de llarg fins a la sortida del poble. Mitja volta, un darrera l’altre. Veig un senyal que indica pàrking municipal i me’n vaig cap allà. Començo a veure gent pel carrer vestits d’esport. No deu ser gaire lluny la sortida, penso. Aparco al pàrquing, un descampat sense asfaltar, enmig d’un toll. No hi havia cap lloc sec. Agafo la bossa i m’enfilo cap a la sortida, amb el cangur posat, clar. Busco el dorsal a la llista. 314. El recullo, em donen un xip i una polsera de plàstic (molt assenyat) amb el perfil del recorregut, llocs d’avituallament i el telèfon de l’organització per emergències. Molt previsors. Són les 7:00. Anem bé, em queda una hora per la sortida, així que me’n torno cap al cotxe per canviar-me. Arribo. El toll és tant gran que he de ficar el peu a l’aigua per entrar al cotxe. No para de ploure. Decideixo anar a preguntar pels vestuaris. Pel camí veig la penya amb una bossa. Penso: em sembla que m’he descuidat alguna cosa. Pregunto i efectivament, la donen abans de sortir al costat del poliesportiu, on també hi ha el guarda-roba. Són les 7:20. Havent esmorzat a les 6:00, la digestió comença a fer els seus efectes i, com sempre, he d’anar de ventre abans de sortir, no fos cas que hagi de fer una parada tècnica i em desqualifiquin per contaminar el Parc Natural. Vaig al poliesportiu. Visito al Sr. Roca. Encara és suportable i queda paper. Recullo la bossa. Que güai! Donen samarreta i buff, molt xulo per cert, i més coses que ni les miro, però déu n’hi-do el que pesa. Me’n vaig al poliesportiu a veure què em poso. En vistes del panorama, decideixo anar a a pel·lo: malles curtes, mitjons cutres, samarreta de cotó, cangur, buff al coll, buff al cap i gorra. Ni mp3 ni collonades, apa. Això sí, un pk de kleenex per les emergències (el darrer cop que vaig estar pel bosc em vaig haver d’eixugar amb la gorra) i el DNI per si m’estimbo poder facilitar la meva identificació. Cap a les 7:45 arribo a la sortida. Amb prudència, em poso cap al final i resulta que la sortida és en el sentit cap a on estic. Surto i me’n vaig cap a la cua, no fos cas que m’atropellessin els primers extraterrestres que surten en estampida. La gent està molt tranquil·la. Em sento jove. La mitjana d’edat deu estar entre 40-45 anys. Alguns em sonen de cara. D’Alpens segurament. Segueix plovent, suau, però constant. No fa massa fred. A les 8:00 en punt sona la traca i sortim, caminant xino-xano. Als 300 m, sortint del poble, ja ens adonem de on ens hem ficat i com anirà la resta de la jornada. Una imatge val més que mil paraules. Us en poso dos, la segona amb el detall:

Alguns es descalcen per passar. Pobrets innocents!. Que no veuen que no portem ni 2 minuts i no para de ploure ? Que no es volen mullar les bambes noves de 200 € ? A la deixalleria directament aniran a parar ! Entrem al bosc i comencem a pujar. Com estava al final de tot, vaig avançant gent, trotant tranquil amb molta calma. La jornada era llarga i es preveia dura. S’havia de reservar les forces. Anem fins a Mosqueroles per un fort pendent, pujant per corriols i pistes. Buf, ja estic cansat . D’allà baixem cap a Fontmartina. Preciosa la ruta però no para de ploure. Bé, no és cert, a estones para uns minuts i em trec el cangur. Ja vaig xop per dins i per fora. Torna a ploure i així anar fent quatre o cinc cops. Al final, ja fins als collons, decideixo de no treure-me’l més. Aquesta foto deu ser cap el Km 10. Com veieu, malgrat els contratemps meteorològics, semblo content. O es que ric del fred que fa ?

La meva principal preocupació era d’arribar a Sant Bernat, el primer lloc de tall, abans de les 3 hores per poder seguir i amortitzar els 53 Eurus (eiiii!, que són cinquanta-tres euuruuushsh, eh!!!). Començo a córrer alguns trams sol. Entrem al càmping de Les Illes i coincideixo amb un que devia ser francès per l’accent. Li pregunto si coneix la ruta i per la pujada al Matagalls, que en el perfil sembla la més xunga. Diu que s’ha entrenat a trossos fins al Km 28, les Agudes. Diu que això no és res, que la pujada al Matagalls és dura però que molt pitjor la del Turó de l’Home. Bé, ja arribarem tot camicorrent, penso. El deixo enrere. Surto del càmping i enfilo cap a Sant Bernat. Arribo amb 2h 30min. Estic content: de moment no em desqualificaran. A l’avituallament em diuen que vaig molt bé, que estic per la meitat cap endavant. Caram, aquesta no me l’esperava, al costat de tants catxes. Això m’anima i segueixo trotant tot content i joliu.

Comença la pujada de veritat. Caminant, tranquil. Plou més fort i fa més fred. Anem deixant el bosc i anem pujant. Avanço uns quants que van parant amb rampes. La gent s’apunta a aquestes bestieses sense estar preparada. Pujant, pujant, comença a fer un vent cada cop més fort. La pluja no para i cada cop és més forta. Fot una rasca de por, i jo xop com un poll. Em sembla que és el cop que he passat més fred després d’un any a Chicago, un Febrer que estàvem a -20ºC. Se’m congela un dit de la mà. Em frego les mans com puc i les poso dins de les mànigues, una dins de l’altra, com els xinos. El vent cada cop és més fort. Segueixo caminant, amb força dificultat. Tinc unes ganes d’arribar a dalt que em moro. Es fa etern. Al final, arribo al Collet de l’Home Mort (molt escaient el nom), i allà fem el canvi de pendent cap a baix, pel GR-5 camí de Sant Marçal. Han tingut el detall de no pujar-nos fins el cim del Matagalls tot i que queden només uns 25 m de desnivell, pel que deu ser molt a prop. Ala baixada començo a córrer a veure si m'escalfo. La penya està catatònica, baixant caminant fent esses, esmaperduts. M’enganxo a la roda d’un tio que baixa a saco, lliscant pel pendent com un isard i avançant a tot quisqui. Em passa el fred i el cansament. Em sento molt bé. Para una mica de ploure. Arribem a Sant Marçal, al pàrquing, Km 25, i ens diuen que anem cap a l’hotel on hi ha l’avituallament. Allà ens diuen que s’ha anul·lat la cursa, que a dalt del Turó de l’Home està caient pedra i fot molt fred. Es comenta que una tal Olga ha agafat una hipotèrmia i que l’han hagut de rescatar amb helicòpter. Diuen que seguim la cursa per la ruta B alternativa: des de Sant Marçal ens estalviem de pujar Agudes i Turó i baixem directament cap al càmping de les Illes i d’allà desfem el camí que hem fet a l’anada. Tot i això, falten encara uns 20 Kms, 15 des de Les Illes, així que al final farem uns 45 Km. Doncs apali, cap a Les Illes. Deixem a mà dreta la Font Bona de Sant Marçal, on cada 3-4 mesos anem amb la família a carregar aigua. Aprofito l’avinentesa i us transcric un poema del poeta del Montseny, Guerau de Liost, que hi ha escrit en una pedra al costat de la font:

FONT DE SANT MARÇAL

Déu te guard vianant, que t’imposi el Montseny

Una mica d’amor, una mica de seny.

Ací tens un pedrís clapissat de falzia.

Ací tens una font que parlar-te podria.

La virtut del Montseny és aquest rajolí

Que d’avets i de faigs la fullaca esbandí.

La virtut del Montseny es congria a l’altura,

Peçò té aquesta font una ullada tan pura

i la seva canal dóna l’eco planyent

De la fusta del bosc torturada pel vent

Guerau de Liost

Vaig baixant per la pista amb un col·lega de Barcelona que anem xerrant mentre anem corrent. Tot baixada. Ara no plou. Abans d’arribar a Les Illes m’agafa una rampa a l’abductor de la cama dreta i he de parar. Li dic que segueixi. Miro d’estirar. No passa. M’avancen 4 ó 5 tios i una noia. Devia haver entre sis i set noies en tota la cursa. Tothom pregunta si estic bé. Al final, mig caminant mig corrent, em passa una mica i segueixo. La darrera foto:

Arribo a Les Illes. Torna ploure. Avanço els que m’han passat i apa, de tornada que no ha estat res. Després d’uns 10 Kms comença la baixada forta ja cap al poble, però encara queden entre 5 i 10 Kms. No us ho podeu ni imaginar. Heu fet barranquisme alguna vegada ? Jo no, però m’imagino que deu ser semblant, això de baixar per un riu corrent. És clar, els corriols de baixada, amb el que ha plogut i encara cau, són com torrents. Amb el que porto a sobre, ja passo de tot i a saco: ni fang, ni relliscades, ni l’aigua. Res, corrent com una gasela riu avall. Arribem al darrer avituallament. Ens diuen que falten només 5 Kms i que tot és baixada. Quin consol! Ah!, però encara faltava el millor, la guinda del pastís, la sorpresa final. A 1 Km de l’arribada havíem de creuar el riu que hem passat a la sortida. Llàstima que no he trobat cap foto, però seria digne de veure-ho. Amb el que ha caigut s’ha fet un riu d’uns 15 m d’amplada amb una profunditat que t’arribava al coll. Aquí és on faltava el vestit de neoprè que us deia al principi. Per sort, l’organització ha muntat una corda per creuar, però amb l’impuls d’entrar al riu corrent i la força de l’aigua, una mica més i .... se m’emporta el riu (“.... i no t’he dit adéu.....” – Mazoni -). Agafat fort a la corda, em treuen del riu d’una estrebada des de l’altre costat i cap a l’arribada. A 500 m d’arribar m’entra flato, el primer cop. Ja no ve d’aquí. Finalment, al cap de 6 hores i 22 minuts passo la línia d’arribada. Sóc el 141. No m’ho puc creure. Al cap d’un parell de minuts, arriba la primera noia. Li posen la cinta. Al final, haurem fet uns 45 Km, potser 50, no ho sabrem. Botifarrada, cervesa, kaka-cola, i cap al poliesportiu a eixugar-me i a buscar la bossa. Al final ha estat divertit i tot, una aventura digna d’una bona crònica pels meus estimats lectors. A les 3 de la tarda arribo a Sant Cugat. Gràcies a La Trinca, que m’han mantingut despert i m’han fet cantar a tot drap durant el viatge de tornada.

L’any que ve hi tornarem!

Cursa de l'amistat 2011

Com passar un matí de tots sants ben diferent ? Doncs posant-se calça curta i anar corrents des del castell de Montjuic fins al Parc del Tibidabo! No res, un entrenament matinal d'una hora i mitja, quasi 17 km, dels quals els 12 darrers són en pujada continuada, poca broma !

I allí ens teniu, dos valents acorrecuites, l'Àngel i en Joangi, llevats a les sis del matí per anar a còrrer.

Arribem a les set i poc a Plaça Espanya i ens disposem a esperar l'autobus, quan apareix una furgoneta-patera que ens durà afins a dalt com si fossim uns refugiats. Hem estat de sort, doncs arribem abans i tenim tens de fer la tradicional cagadera a l'únic water de la zona !

Tot acompanya, la son encara no apreta, no fa gens de fred , i surt el sol pel costat de mar creant una bella postal.

Són les vuit del matí i comença una cursa exigent i amb trajectòria creada el 1980 per Francesc Mates.

A partir d'aquí s'acaba la poesia i comença la bogeria.

Abans de continuar cal fer un incís, un tal Miquel Pucurull ha fet un document explicant curiositats del recorregut i m'ha semblat interessant incloure'n alguns fragments en aquesta crònica. Concretament he afegit aquells que fan referència a l'esport, i ho he fet amb lletra cursiva.

Comença la cursa baixant en picat cap a l'avinguda Miramar i exceptuant la rampa cap a l'estadi lluís Companys, els primers 5 km seran en baixada continua. Ens acompanya un amic de l'ângel, en Nacho. De l'estadi es poden explicar moltes anecdotes, aquí en va una.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella

època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Quasi cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la

famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.

Més endavant trobarem les Piscines Picornell a l’esquerra. Varen ser

inaugurades l’any 1979, i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un reconeixement a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo: s’explica que a falta de piscines, els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, i el senyor Picornell els havia d'arbitrar des de dalt d’una barca.

Anem fent, i segueixo el ritme de l'Àngel, conscient que quan comencem a enfilar cap amunt ja no podré. Dit i fet, arribats al Paral.lel, prenem el carrer Entença cap amunt, d'ara fins a la meta no farem més que pujar, així que poso la reductora i el deixo fer. Després d'un inici feixuc, em vaig acomodant al nou ritme i cada cop em sento millor. No hi ha pressa, l'important és arribar i fer-ho amb bones sensacions. L'esquerra de l'eixample va passant per davant nostre, l'edifici modernista de la Casa dels Cargols, la presó Model, la Colònia Castells ( actualment l'estan demolint ),... fins arribar a la Diagonal. La travessarem pel carrer Caravel•la La Niña.

Mireu que és punyeter el carrer: és curt però puja com una mala cosa en acabar el túnel. Menys mal que a la dreta hi veurem jardins, que sempre ajuden, i una placeta al final, abans d’arribar a l’Avinguda de Sarrià. La placeta es diu de Ricard Zamora, i honora al que fou mític porter de l’Espanyol abans de la guerra, que justament aquí, en aquesta zona, hi va jugar molts anys (també va jugar amb el Barça i amb el Madrid, però era periquito de dalt a baix) perquè era on el club tenia el camp de futbol, l’estadi de Sarrià, abans d’anar a Montjuïc. La fama d'en Zamora en aquella època va traspassar fronteres: un periodista italià va fer un titular en un diari amb una frase que es va fer cèlebre “ Només existeixen dos porters: Sant Pere al cel i Ricardo Zamora a la terra”.

Ja que parlem d’antics camps d’esport, també aquí, per on estem corrent, cal mencionar que en els anys cinquanta hi havia, al costat esquerra de l’Avinguda de Sarrià, el primer camp de bàsquet del Picadero Jockey Club. Una pista descoberta, naturalment, d'un club que era propietat d’un mecenes del bàsquet que el va fer arribar a jugar a la màxima divisió de llavors. El Picadero era, en aquella època, molt més potent que el Barça; quasi tant com ho era el Joventut.

Sense aturador ens dirigim cap a Sàrria, i pel carrer major em comencen a passar molts corredors, potser vaig massa lent, però només pensar en la carretera de Vallvidrera ja m'agafen totes les cagaleres !

Finalment arriba el gran moment , Km 10, rondes, prenem la carretera que ens durà fins aquest barri tan curiòs de Barcelona, antic paradís d'estiuejants.

És el moment de treure l'arma secreta: un panellet ! M'ha semblat el més adient pel dia festiu en que ens trobem. I la veritat és que la bomba de sucre fa el seu efecte. En començar pateixo molt, passant pel Peu del Funicular no ho veig clar, però de sobte, aproximant-me al mirador que hi ha una mica més amunt, el panellet actua i de sobte em sento amb més força que mai. Avanço corredors i els del darrera es queden tal cual, estic on fire. Genial, perquè la carretera comença a pujar com una mala cosa fins a l'estació de vallvidrearasuperior, allí on arriba el funicular.

A Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa uns anys. Una cita seva fa referència al nostre esport: “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.”

Passarem per davant de l’Hotel Vallvidrera, que ara és un geriàtric, però que va ser l’establiment on es concentrava el Barça abans dels partits en els anys cinquanta-seixanta, durant l’època d’en Kubala, aquell fabulós futbolista hongarès de llegenda. D’en Kubala, aquells temps, se’n van escriure mil histories. Una d’elles té a veure amb el seu fitxatge, i ho va recordar el seu fill amb motiu de l’inauguració d’una estàtua del mític jugador que van posar en el Camp Nou. En Kubala va arribar a Espanya d'amagat, i fins que no se li va poder fer una fitxa, el club va decidir cedir-lo a un modest equip de Sarrià per a que no perdés la forma. I per no aixecar sospites sobre qui era en parlar el seu idioma, i per a no alertar a altres clubs, en Samitier, que era el secretari tècnic, li va dir: “Tu ets mut i el teu nom és Olegari”. Però la seva qualitat i fortalesa física va deixar atònit a tothom el primer dia. Es va arreglar de seguida l’assumpte de la fitxa, i aquest futbolista, que els primers dies no parlava ni un mot i es deia Olegari, es va convertir en un mite.

Però totes les coses tenen el seu fi, i els efectes meravellosos del panellet s'acaben , just quan emprenem el darrer tram , ja de camí cap al Tibidabo.

El nom de Tibidabo prové, diuen, de les paraules “et donaré” amb que el Dimoni va temptar a Jesús: “Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me” (“Tot això et donaré si postrant-te m’adores”). Ho explica Sant Mateu, i em sembla que diu que va ser en una muntanya a prop de Jerusalem. Però uns monjos jerònims del monestir de la Vall d’Hebron van imaginar que el diable li havia fet l’oferta aquí dalt, oferint-li com esquer tota la riquesa i grandiositat de la ciutat de Barcelona. Van espargir la llegenda amb èxit, i Tibidabo s’ha quedat.

La pendent és menys pronunciada, però l'esforç passa factura i torno a alentir la marxa. Millor, d'aquesta manera arribaré sencer al final.

Avançem una mica més i passarem a tocar del Gran Hotel La Florida que hi ha a la corba, una mica abans del setzè km, un tram que es podien estalviar, però que hi farem.... Aquest establiment inaugurat el 1925 per obra i gràcia del famós doctor Andreu, qui va voler construir el millor hotel de Barcelona . Aplegava la flor i la nata de la ciutat. En els anys cinquanta es va convertir en el lloc predilecte dels burgesos i s’hi albergava la gent guapa que venia a Barcelona, artistes comJames Steward, Rock Hudson, la Reina Fabiola, Ernest Hemingway... fins que va tancar a finals dels setanta. Ha estat restaurat fa poc i a vegades s'hi concentra el Barça d'en Guardiola.

Finalment arribem a la meta i entrem al Parc per la zona dels més menuts ! El mític avió vermell ens dona la benvinguda. El Nacho arriba amb una hora i 26 minuts, l'Àngel amb 1h 28 minuts, i jo tres minuts més tard. Hem completat una gran cursa.

Sopar i rànquing 3r trimestre

Ei, el rànquing del tercer trimestre ja és aquí !

I ve acompanyat de les fotos del sopar. Aquest cop no hi haurà crònica ja que ens falta l'encarregat de fer-ho,en Marc, que a darrera hora va causar baixa ! Però per resumir podem dir que novament no van faltar els volcanets de postres, que amb els vins vam canviar del Montsant a la Terra Alta, que fou un èxit de participació i que va ser una nova vetllada ben interessant. Aquí ens teniu :

Ja som 8 que hem aconseguit el repte, al Marçal només li falta mig punt i al David , el Marc i la Patri els queda molt poc. Un èxit

Destacable l'entrada brutal del Xexu, que ja ho té fet amb un trimestre!

Bernardo : -12 punts

Vallhonesta / Mitja Marató Sant Cugat

Marc : -5 punts

Mitja Marató Sant Cugat

David : -4 punts

Mitja Marató Sant Cugat

Hansi : Repte assolit

Entre tots destacar la Half Iron-Man de Berga !!!!!!!!!!!!!!!

Joangi : Repte assolit

Zero patatero !

Oriol : Repte assolit

Montesquiu / Matagalss-Montserrat / Marató de Collserola

Jordi B. : -14 punts

Home, a sobre de ser pare, ha de còrrer ?

Xexu : Repte assolit

Cursa dels Monegros / Marató de Benasque / Matagalls-Montserrat

Patricia : -4,5

Santa Cristina d'Aro / Vallhonesta

Marçal : -0,5 punts

Mitja Marató Sant Cugat

Jordi R : Repte assolit

Matagalls-Montserrat

Núria : Repte assolit

Taga / Mitja Marató Sant Cugat

Albert : Repte assolit

Taga / Mitja Marató Sant Cugat

Àngel : Repte assolit

Olla de Núria / Burriac Atac /Mitja Marató Sant Cugat

Caterina : -13,5 punts

Bernat : -10,5 punts

Edu : -15,5 punts ( ?)

Aleix i Ovidio : ???

Com còrrer una mitja marató sense entrenar i no decaure en l’intent

Doncs la veritat no tinc la resposta. El títol d’aquesta entrada al bloc hauria de ser “Crònica de una mort anunciada” i no l’anterior.

Em vaig apuntar a la mitja perquè per mi és la cursa de casa, juntament amb la Cursa de Sant Muç, a Rubí, i per ajudar-me a motivar-me per entrenar més. Al febrer passat ja havia provat el què és còrrer una mitja amb poc o nul entrenament, i per una persona amb les meves qualitats físiques i esportives, és massa patiment.
És a dir, no tenia intenció de tornar a còrrer una mitja sense preparar-la. Però donat que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, ho vaig tornar a fer.

Conscient de les meves limitacions, vaig sortir molt conservador, acompanyat de la Núria, que com a preparació per la Mitja de Munïch, i tenint en compte el volum de mocs que portava al seu interior, va decidir que el meu ritme de 6’/km li anava bé.

Jo sabia que a aquest ritme podia arribar fins al km 15 sense problemes, i que a partir de llavors patiria i força. Amb el que no comptava era amb la calor que faria a aquestes alçades d’octubre.

A més, aquesta cursa tenia un alicient extra per mi, que era que l’Anna i el Martí vindrien a l’arribada a rebre’m, i així poder entrar amb el Martí a meta. A ell li feia molta il·lusió poder còrrer al costat del papa (i no ens enganyem, a mi també).

Així doncs, la cursa va anar evolucionant, fent un temps una mica superior al previst, però que tampoc era preocupant. Però la calor començava a fer estralls.

I ja al km 14 vaig veure que les cames no anaven gaire. I encara no havíem arribat a Mirasol. I arribats al km 15 és on la Núria ja va marxar perquè jo no anava.
És una d’aquelles curses en la que hauria abandonat sense més, però el fet de tenir el nen esperant a l’arribada em va fer continuar. En qualsevol altre cursa, aquesta hauria estar el meu primer abandonament per fatiga però aquest cop no podia.
Així que del 15 al 18 va ser un infern. Al tornar a passar per la plaça de Mirasol vaig parar a la placeta, em vaig omplir l’ampolla d’aigua a la font i em la vaig veure sencera, tranquil·lament. A partir d’aquí, vaig començar a trotar de nou i fins al final. Si havia fet ja 18 km’s, podia fer 3 més.

I finalment, al km 21 em vaig trobar la meva recompensa: el Martí corrent al meu costat tot concentrat.
El meu agraïment els que encara estàveu a la línia de meta i em vau donar uns quants crits d’ànim, a la Núria per aguantar durant 15 km’s, i al Joan per inmortalitzar aquest moment tan especial.

MORALEJA: no corris una mitja marató si no estàs mínimament preparat

Per la mitja sempre fa calor !

Comença l'octubre, ja ha arribat la tardor, les fulles cauen i ens comencem a abrigar perquè arriba el fred..... fred ??????????

Però si estàvem a 30 graus ! Si senyors, els valents i valentes que van còrrer la mitja marató de Sant Cugat vau ser uns herois. Des d'aquí la meva felicitació als acorrecuites Hansi, Àngel, Marçal, Albert, Marc, Bernardo, David i Núria, i a tots els altres amics corredors.

Ja ho veieu, en ple estiu de Sant Miquel, els nostres representants acorrecuita van decidir fer l'estrena oficial de la samarreta del grup. Recordem que l'extra-oficial ja la va fer el Bernardo.

El seu color groc llampant va facilitar la tasca d'aquest reporter que avui us mostra la seva feina i que espera que us agradi.

També cal fer una menció especial pels supporters Alba, Gemma, Irantxu, Unai, Ade, Xexu, Caterina, Anna, Maia, Marc, Martí,.......

Amb l'Alba ens ho vam passar molt bé fent aquest reportatge i esperem que també ho feu vosaltres visualitzant-lo !

I com a curiositat : Que hi fa un paio sobre de la meva bicicleta ? Doncs que vaig fer de bici-ambulància !!!!!!!!!!!!!!!

Marató de Collserola 2011

Aquí teniu la crònica de la Marató de Collserola. Tan breu com he sigut capaç, i en calent perquè no se'm oblidin les sensacions!

6 AM. Esmorzar, pa amb tomàquet, embotits, cafè magdalenes i xocolata. Com si fos un fanàtic de les motos m'he empassat el Gp2 del Japó mentre esmorzava.

7.15 AM. Velòdrom d'Horta. Recullo el dorsal, visita al excusat i torno al cotxe a preparar-me. Escalfament i tres progressius per accelerar el cor.
7.57 AM. Línia de sortida.Miro les bambes de la gent. Merda!! M'he deixat el xip. És al cotxe. Em casco un altre progressiu i en dos minuts torno a ser a la sortida amb el xip al seu lloc. Quin cap!!! Em poso al davant, com els bons, vull evitar taps al principi.
8 AM: Sortida. Somric. Estic content. Em sembla que em trobo bé.
8.37 AM. Can Borrell. Ufff!! Això serà llarg. Tinc molts mocs i em noto massa cansat. No em sento massa bé.
9.15 AM. La Floresta!! Això serà dur. M'ha passat força gent. No sembla que pugui anar com l'any passat.
9.37 AM. Ja soc al 17. En algun moment el meu cos ha entès de que va la pel·lícula i s'ha anat posant a to. Rodem uns 10 junts. Em sento millor.
10.07 AM. Ja soc a la mitja. He pujat millor que l'any passat. Vaig passant gent però se que la segona part és pitjor que la primera
10.15 AM El paio que duia davant no ha vist un tronc de mig metre que li quedava a l'alçada de la cara i ara està estirat al mig del camí. Per sort està bé i en 2 minuts continua.
10.45AM. Quilometre 27. porto mes powergels al cos que mai. Em sento dèbil i encara queda
11.15 AM. Ja soc al 30. Tinc dos suporters inesperats que m'animaran quasi fins al final. Em puja la moral. Em sento cansat però content.
11.50 AM. No pot ser. Ja sóc al 37. Queden 5 km i quasi tot fa baixada. Ja no em noto les cames i no he parat de córrer durant tota la pujada, això va millor que l'any passat però no se d'on he tret les forces i me'n queden molt poques.
11.55AM. Estic baixant i no recordo haver tingut mai tan de flato. M'està matant.
12.05AM. El camí es posa pla i estic al límit d'una rampa al bessó. Aguanto el tipus però se'm nota a la cara. Segur!!!!
12.15 AM. ARRIBADA!!!!!!!!!!!! No m'ho puc creure, de veritat. He baixat 15' respecte l'any passat però em fa mal tot, vull dir tot!!! Aquest cop no hi ha claca a la arribada però la he tingut als moments realment crítics!! Cagun dena!!! No esperava que pogués sortir tan bé. Quasi no m'ho puc creure. La barreja d'emoció i cansament és traïdora... no entraré en detalls...però em sento immensament content!!!
I ara si, deixeu-me fer això si us plau! Gracies a tots!!! Especialment als que m'heu animat tan ahir com avui. Gracies a la Núria Brun pels 4 dies de Carros de Foc, al Xexu i al Hippy per la immensa MM'11, al JR i la Eva per ser a mig camí i donar-me ànims als moments més difícils!! No ho oblidaré!

http://www.uechorta.net/MARATO/ResMarato2011.pdf

Estrenant la samarreta fantàstica!!!

Vés per on!!!

El membre d'A Corre Cuita més impresentable, aquell que no falla quasi mai als sopars però, en canvi a les curses no assisteix i d'entrenar, entrena però, ho fa de nit i sense dir res, és el primer que ha pogut estrenar la fantàstica samarreta d'"A Corre Cuita" i, amb molt d'orgull, per cert.

Tant és així que us mostro les imatges per a què us pugueu delectar amb la sèrie de fotografies que demostren que vaig córrer la VII Cursa de la pujada a Vallhonesta de Sant Vicenç de Castellet!!! (Entenc que més d'un o d'una no s'ho cregui si no ho veu).

I no només la va córrer aquell que a les fotos porta ulleres de conjunt amb la samarreta (no cal dir que s'ha de pensar en tot, i que els complements de moda s'han de tenir sempre en compte!!! JA! ;-)) sinó també la companya Patrícia, la qual em va reconèixer entre mig de la gentada justament per identificar la samarreta!!!

I és que amb aquesta samarreta tothom et mira,
tothom t'identifica i, en tot moment, ets sents totalment identificat!!!

I si no, veieu que bé queda el dibuixet a l'esquena de la samarreta. La veritat és que la vaig estrenar el millor dia que ho podia fer. La cursa de Vallhonesta, és justament com es titula, una "pujada" pel mig del camp! Vallhonesta és una cursa que no es pot definir com de Muntanya pura, però tampoc és de ruta. És un entremig.
El circuït és realment molt maco ja que passa pel costat del parc natural de la Serra de l' Obac i arriba fins a l'ermita de Vallhonesta on hi ha unes vistes precioses de Montserrat i del Montseny, un indret màgic i ple de natura. La distància són 13,6 Qms i aquest any l'organització tornava a oferir el repte de l'hora: tothom qui baixés de 60 minuts per completar el circuït li regalaven una ampolla de vi de la zona, a part de la bossa amb la samarreta commemorativa, sucs, refrescos i la "famosa" coca a l'arribada. A més, aquest any hi havia fruita a dojo.

A vallhonesta tant la Pat com jo vam començar força bé però, ben aviat vam prendre consciència del que era la "pujada". Fins al quilòmetre 5 tot era molt guai però, del 6 al 10 tot era pujar, pujar i pujar de tal forma que semblava que no s'acabava. Sé perfectament que al grup d'A Corre Cuita hi ha gent molt bona i forta però, el repte de menys d'una hora no és tan fàcil. I menys encara per a mi que, a penes faig curses sobre terra!!! 1 hora, 18 minuts 50 segons vaig trigar.

"Lo bo" de tot plegat fou l'esport practicat, la salut, les ganes de superació i, com dic, les vistes de Montserrat!!!

"Lo dolent" fou veure com baixava la gent de la pujada. Quina colla de cabres boges et trobes per la cursa, i a sobre que jo vaig quedar dels últims (el 240 de 300)!!! Però, no creieu que és dolent baixar d'aquesta manera??? (Córrer tant per no tenir cura a la baixada no ho entenc!!!)

"Lo simpàtic" fou veure els rètols d'ànims pel circuït fets amb colors i a mà que, fins i tot, et marcaven en un perfil geològic en quin punt d'altímetre et trobaves respecte de Sant Vicenç de Castellet. Molt maco el detall!!.

"Lo pitjor" fou comprovar com la gent no només es menja el seu tros de coca i donut, sinó que escombrava una dotzena sencera de donuts, se'ls ficava a la bossa i marxava corrents després de fer una cursa com aquesta!!! (Ja sé que hi ha crisi però, cal arribar fins aquest punt???)

L'any que ve m'encantarà tornar a fer-la i veure què tal ho faig.

Salut! Ens veiem a la mitja de Sant Cugat!!

TAGA EVO 2040

I ja hi tornem a ser…..Amb una prèvia d’un sopar com cal, al restaurant dels Caçadors de Ribes de Freser, ens endinsem cap a ……la Crònica de una muerte anunciada.

Del sopar nois, res a dir: impressionant, inmillorable, inigualable, exquisit, suculent, sabrós, apetitós….. tot dirigit pel nostre amic Ramon, que com és l’amo fa la vista grossa i porta les gambes, les vieires, i la millor tonyina de la muntanya per nosaltres!!!

Al sopar ja es veu que, com sempre, HI haurà dos grups. Particularment jo no estic del tot “trempada”-no sé si és el millor adjectiu-, l’Albert li fa mal el maluc, i ha promés acompanyar-me en tot moment…. I l’Artur, què dir de l’Artur que no sapigueu? Us l’imagineu collint floretes, oi???? Doncs aquest és l’equip B.

De l’equip A al sopar només tenim a en Jordi Plana, ell coneix la zona com el palmell de la mà… així que jo en això li dic còrrer amb avantatge. A en David Serrahima i Christian Salvans els trobem puntualment a les 8.30h a Sant Joan de les Abadesses.

Sabeu que en una cursa s’ha de conèixer perfil, km’s, localització dels avituallaments… i tot una serie de detalls que jo d’aquesta he desconegut i segueixo desconeixent, tot i haver-la fet….. El que si que vaig sentir a la matinada prèvia va ser el diluvi universal amb trons, llampecs i tot el xàfec necessari per omplir tot el recorregut de fang i aigua, que no ens deixarà ni un metre de treva en el camí. La pluja sembla ser que ja estava pronosticada, inclús neu a partir de 2000 metres…..

A la cursa som pocs participants (450), per tant l’equip B, sense voler, estem els últims. Els últims??? Però que dic si tenim gent darrera….Ui, quina sort, no??? Doncs no!!!! Sabeu qui són els que van darrera nostre?? L’equip escombra!!!! I mireu, quin martiri, quina pressió, quin “agobio”…. Ens obligaven a còrrer, a anar més ràpid, a afanyar-nos…. I

una altra cosa no, però l’Artur sabia els limits horaris de tots els controls… i a tots hi arribavem amb temps sobrant!!!! No vull oblidar-me de la boira, boira i més boira… i quan finalment arribem al Coll de la Portella, 15 minuts abans del tancament del control, un jutge de la superfederació catalana, ens anuncia que el temps empitjora i ens aconsella no continuar els 2Km que falten per arribar al TAGA, tot i estar dins del temps reglamentari.

Com cap de l’equip B es sent heroi de res, decidim fer cas i començar a baixar pel mateix camí que passen els nostres companys que han fet 4 km més que nosaltres….

Però sabeu qué ens ha tret el jutge? La motivació de la cursa. I no sabem perquè….tot se’ns fa difícil, complicat i comencem una sèrie de caigudes impressionants, ara l’Albert, ara jo, ara l’Artur, ara l’Artur, ara l’Artur….. Artur?? Estàs bé???.

En fi, decidim còrrer els darrers km’s, quan hI ha fang però no perill de caiguda i arribem tots 3 a la meta amb l’orgull d’haver fet el possible, i sabent que aquesta vegada, el temps no va ser company de cursa.

L’equip A ja ha arribat, i tot ser molt dura la cursa, tenen una cara de felicitat d’haver assolit el repte, tot i les dificultats metereològiques. Felicitats herois, campions!!

I aquesta crònica la dedico a l’equip de suport, sense el qual l’Albert i jo no haguessim pogut fer lacursa. Aquest equip està format per la familia Plana: l’Eva,i els ajudants (Nil i Marta) que desde Planoles van fer l’esforç d’aixecar-se a les 7hper rebre els meus fills en pijama, donar esmorzar,distreure’ls tot el matí, i fer un dinar amb camagrocs boníssim pels petits i que va tornar la felicitatals corredors desmotivats!!!!! De tot cor, gracies!!

Presentació XGX

Hola a tothom,

sóc en Xavi, el nou membre, convidat per en Joan. A alguns de vosaltres ja us conec i a d'altres suposo que en les properes setmanes, mesos, curses.

Com no sé com presentar-me ben bé, millor que mireu les meves "cróniques" de les curses.

Així veureu qui sóc.

Isostar Desert Marathon

UTMB

I alguna cosa més no precisament de curses en

el meu canal de youtube

Apa, Salut

Bon estiu!!! A descansar...o no

Ja hi tornem a ser!! Finals de juliol i una nova trobada acorrecuitaire d'aquelles que tant ens agraden: les gastronòmiques!
I com ja és tradició per aquestes dates estiuenques, a la terrassa de l'Albert i la Núria, tremenda atalaia situada al bell mig del casc antic de Sant Cugat, des d'on els nostres comensals podran gaudir d'una vetllada de luxe, contemplant l'skyline de la ciutat, amb el majestuós campanar del Monestir a tocar, mentre degusten el nostre selecte menú "Formosa nit d'estiu" que només per aquest nom ja ens permetrà endinyar-los 60€ per cap! (fi de la falca publicitària)

Assistents: per parelles, i amb tots vostès...

David-Hippy-------------------Eva-Oriol


Núria-Marçal-------------------Jordi-Pat


Joan-Bernardo-------------------Albert-Marc


I per acabar, l'Àngel, que per variar va arribar tard. Això sí, va portar un postre que estava de cookies!!! (ufff, amb la broma fàcil...)

La gran selecció consta de:
Salmorejo casero
Truites de patates casolanes
Pizzes gairebé casolanes
Pa amb tomàquet i embotit, que no falla mai i sempre queda bé
Guacamole i nachos

Tot això, regat i amorosit per un bon vi Dairo (Montsant), cervesa Moritz, Alhambra i Xibeca, i Coca-Cola.

I de postres, l'autèntic gelat de l'àvia, gentilesa Pros, i unes cookies yankies de collons!!

La vetllada transcorre de forma animada. Els assistents conversen de manera pausada i sense estridències, respectant en tot moment el descans dels veïns, ja que és dimecres. Es parla, com no, de curses. Però també es produeix una disertació apassionant sobre birres. No sé en quin punt, ni com, ni per què, es prossegueix amb una enumeració detallada dels nòvios de la Núria (noms dels quals no pronunciarem), que per sort, s'ha quedat amb l'Albert, el bo. També apareixen grups de música catalans de nova fornada. I d'aquí, seguint l'ordre lògic dels esdeveniments, passem a les triatlons, entre elles les d'hivern (esquí de fons, tir amb arc i follar-se l'ós (¿?)). En aquest punt comencem a degenerar, i la conversa es torna picantona, parlant de les coses que es poden arribar a fer de nit, blaa, bla bla...Acabem amb una discussió sobre com pronunciar bé les 'erres', i sobre un gran mostrari d'animals domèstics d'allò més comuns: la Tuca, un cargol, un eriçó...A que no sabeu què menja un eriçó? Doncs pinso de gat!


I reptes? Doncs poquets, a part del Taga, que sembla que uns quants volen fer.
Així que ja veieu, així són les coses i aixines lis hi hem explicat.

És ben bé que necessitem vacances. Descanseu fillets i filletes. Descanseu...

Rànquing 2n trimestre

Felicitats campions !!!

Ja som 5 que hem assolit el repte ! I la majoria ho teniu ben encaminat. I tothom s'ha estrenat !!!

En aquesta llista comprovareu els punts que us falten per assolir el repte ( 17 punts ), i les curses que heu fet aquest trimestre fins a 10 de juliol.

Bernardo : -16,5 punts

II Milles de Mira-sol

Marc : -7,5 punts

Memorial David Rovira St Quirze / La Campana de Vacarisses

David : -6,5 punts

Memorial David Rovira St Quirze / La Campana de Vacarisses

Hansi : Repte assolit

Llista inacabable.....

Joangi : Repte assolit

Memorial David Rovira St Quirze / La Campana de Vacarisses/

Costa Brava Extrem/ Marxa Cap de Rec/ Alpens/ II Milles Mira-sol

Oriol : Repte assolit

Pauls/ Alpens/ Cuita al sol / Marxa Cap de Rec

Jordi B. : -14 punts

Marxa dels 3 monestirs

Patricia : -7,5 punts

Marçal : -3 punts

10km de Pineda / Cuita al sol / Marxa Cap de Rec

Jordi R : Repte assolit

Curs Collserola/ Els 3 monestirs/ 1/2 Alpens

Núria : -3,5 punts

Costa Brava Extrem/ Trail Sant Esteve

Albert : -5 punts

Costa Brava Extrem/ Trail Sant Esteve

Àngel : Repte assolit

Memorial David Rovira St Quirze / La Campana de Vacarisses/

Trail Sant Esteve/ Endimoniada / Cursa del Dimoni/II milles Mira-sol

Caterina : -13,5 punts

Cursa DIR Sant Cugat

Bernat : -10,5 punts

Memorial David Rovira St Quirze

Edu : -15,5 punts

1/2 Cuita al sol

Aleix : -12 ???

Ovidio : ?

10km de Pineda i ?????

Com a suport, aquí teniu el sistema de puntuacions que vam establir en començar la temporada, i al qual he afegit un tipus de cursa "especial". Tampoc tinc clar com puntuar la marxa dels 3 monestirs, ja que bàsicament es camina i no crec que es pugui puntuar amb més de 3 punts.

S'accepten totes les modificacions que volgueu.

De 1 a 5 km : 0,5 punts

De més de 5 a 10,5 Km : 1 punt

De 10,6 a 20km asfalt i 19,5 muntanya : 2 punts

Mitja marató asfalt : 2,5 punts

Curses especials tipus "Cuita al sol, milles verticals, etc... : 3 punts

Mitja marató de muntanya ( Inclou de 20 a 26 km ) : 3,5 punts

Marató asfalt : 5 punts

Marxes i curses de més de 40 km : 6 punts

Marató de muntanya : 7 punts

Suant per la Costa Brava !!!

Senyors i senyores, mesdames et messieurs, ladies and gentlmen, amb tots vostès :

La Costa Brava Extrem 2011, versió Selva Marítima !

Comencem. De bon matí ja arribo tard. L'Albert, la Núria i un company de feina seu, en Guillem, m'esperen impacients. Comença una jornada per recordar. Enfilem cotxes amunt cap a la Costa Brava i ben aviat sorgeixen les primeres dificultats. Tinc problemes de pixera, i a l'àrea del Montseny la meva resistència s'acaba. Decideixo aturar-me i descarregar en un sotabosc a tocar del pàrquing. Uff , quin descans, truco als altres i decidim trobar-nos directament a Tossa. Però ...Tossa ? Que no començava a Lloret la cursa ? Efectivament, però les nostres ments privilegiades han pensat que si deixem un cotxe a Tossa i un altre a Blanes , en acabar la cursa podrem enfilar cap a casa més ràpid sense haver d'esperar l'autocar de l'organització que et torna al punt de partida. Dit i fet, arribats a Tossa, segona descarregada meva, i fet el traspàs de cotxes cap a Blanes ! Però atenció, uns metres més enllà, que heu agafat les coses per la cursa ? Ai no, estan a l'altre cotxe. Tornem enrere ! No arribarem mai. Ara si. Ara ja toca, cap a baix.

Aparquem i ens posem a dinar allí mateix. Anda, los donuts ! M'he oblidat el menjar! Sort que els altres tenen més memòria. I el crono ? Coi de mico, a casa ben guardadet. Sense comentaris.

Menjats, vestits i atabalats perquè el temps se'ns llença a sobre, ens presentem a la sortida amb totes les ganes del món. Uns amics de la parella, La Ioli, el Manu i l'Adam també hi són. La Núria intenta recrear una escena amorosa amb l'Albert, però no té massa èxit. Màxima emoció. Sortim. No sabem el que ens espera !

Els primers trams són pel jardí botànic de Blanes i comencem a percebre l"estil" de la cursa, pujades i baixades constants, un trencacames de por durant 25 Km !!! Mamma mia.

Però durant el primer tram, els paisatges epoustouflants compensen. La millor versió de la costa se'ns presenta amb magnífiques estampes de bosc mediterrani a tocar de platges paradisiaques de sorra blanca i penya-segats. Una meravella.

Ben aviat, l'Albert i jo deixem enrera la resta del grup i ens anem fent un petit reportatge fotogràfic. Al km 10 hi ha el primer avituallament i oh, quina sorpresa més agradable, hi han dues caixes plenes de donuts normals i de xocolata ! El primer tram ha estat fantàstic i estem animats. Però hem arribat a Lloret i tot l'encant paisatgístic es trenca. El camí de ronda es perd i hem de travessar algunes urbanitzacions amb pujades asfaltades pitjors que el Tourmalet. Ports de primera categoria sense cap interès que causaran estralls a les cames en els següents kilometres. A aquestes alçades ja fa estona que s'ha unit a nosaltres una noia tot terreny, la Betania, i ja tenim trio format. Ep, trio només per corr...., això per còrrer, volia dir.

Cap al Km 13 l'Albert nota que no es troba com a ell i agradaria i em diu que tiri. Sortosament no li faig cas, em sento amb forces, però tinc por d'animar-me i pagar-ne les conseqüències i a més a més vull fer la cursa amb ell. Continuem.

Aconseguim salvar l'entrebanc de l'asfalt i tornem a les meravelles de la costa brava. Al km 15 ens esperen més donuts, fruites i begudes i l'Albert sembla plenament recuperat. Pateix per una lesió prèvia a la cursa però sembla que la mar li ha donat aire. En canvi jo començo a notar que he pujat massa escales o pendents més que pronunciades. El cansament comença a aparèixer i a aquestes alçades els dos ja tenim clar que ni en pintura fem la versió dels tres dies de la cursa ! Com diria l'Obèlix : Estan bojos aquests runners !

Ens enganxem a un organitzador de la cursa que fa alguns trams i ens diu que el pitjor encara està per arribar, les quatre punxes ! Gràcies "macu" ! Quin nom tan suggerent i estimulant, les quatre punxes. Bo, seguim. A tot això, de la meva pixera ja no se n'ha sabut res més, fot tanta calor que suant ho trec tot.

Al km 20 hi ha el darrer avituallament, i l'inici de la mortal recta final, 5km eterns.

L'Albert segueix sense trobar el to i la Betania s'autoanima per no defallir. Jo no ho tinc gaire clar, fins ara tot ha estat cansat però genial, però en la darrera baixada les cames se m'han garratibat. Som-hi, comencem a pujar la primera punxa i així una darrera l'altra, absolutament salvatge fer aquest tram després de 20 km exigents. I pujant, pujant, cap al km 22, el dolor als quadríceps es fa quasi insuportable. Haig de prendre una decisió, el mal és brutal, però si m'aturo ja em poden passar a recollir. Si segueixo no sé que passarà però opto per continuar i fer-ho més ràpid , per acabar més aviat. Dit i fet, un coet al cul i deixo els meus companys de viatge. Em sap greu Albert, però no veig una altra manera de canviar la dinàmica de les meves cames. I amunt, amunt, .... supero la prova i arribo a Tossa amb les cames sense dolor i amb una il.lusió tremenda. Ha estat increible ! Repetirem !!!!!!!!!!!!!!!!!

L'Albert arriba tres minuts després, i quatre més tard la Núria feta una rosa. En Guillem també fa un gran paper. És una de les dones millor classificades ! ( Je, je, anàva amb el dorsal de la Patri, tranquils que 25 km no donen per un canvi de sexe ! ) Després arriba l'Adam i finalment la parella.

A meta ens espera la Patri. Gràcies per ser-hi i per les fotos !

Aquí teniu un àlbum amb 40 fotos. ( Si les voleu veure en gran cliqueu a sobre )

Però la cursa encara no s'ha acabat. Sort que nosaltres som més intel.ligents que tothom i tenim el meu cotxe esperant. Però....qui és el corredor més despistat ? Efectivament, jo mateix, que he deixat les claus en el cotxe dels Carbó a Blanes !!!!!!!!!!!!!!!!!!! Socorroco !

Riure o plorar ? De moment pujar a l'autocar i tornar. I així després d'una llarga espera arribem de nou a Blanes. Agafem el cotxe de l'Albert i cap a Tossa de nou ! Ole, ole, què divertit! Sabeu les pelis del Benni Hill corrents amunt i avall, doncs eso. Quarta vegada que fem el mateix trajecte. Tornem-hi. I arribem de nou a Tossa, agafo el meu cotxe i ens prometem no tornar a Blanes, al menys avui. Ja, ja, ja,.... Em distrec en un revolt i en lloc d'agafar la carretera que duu directament a l'autopista, agafo, no pot ser, la carretera de Blanes! Aaaaaaaah !!! Però atenció, ells em segueixen, ja, ja, ja... Quina sort , podrem gaudir de nou de les magnífiques vistes de les discos de Lloret. El cúmul de despropòsits s'acaba aquí, però l'atac de riure ens dura una estona.

Ara si, sembla que s'acaba la jornada, es fa fosc i nosaltres tornem fets uns campions !

ESo es todo amigos...... Noooo !

El mateix cap de setmana pujo a Llançà a descansar i diumenge al matí, quan sóc a la platja, sabeu qui trobo ? Els quatre valents que encara corren !!!!!!!!!!!! Bravo !

Aquí us deixo una foto amb el meu nano que certifica el fet :

Apa, l'any que ve, espero veure més acorrecuites !!!