L'Olla de Núria

Començo a escriure aquestes línies quan fa una setmana que vaig intentar fer la volta a l’Olla de Núria.

Em trobo a l’Alberg del Pic de l’Àliga. Vaig quedar tan encantat amb el paissatge que hem tornat amb la familia a passar el cap de setmana següent.

L’Olla de Núria era el segon gran repte de l’any, després de la Marató de les Vies Verdes. Tornava a ser un repte compartit, com ja va sent habitual últimament, amb el Joan i el Berni. L’Àngel, el quart en discòrdia, no s’havia apuntat per la seva fascitis plantar.

Em vaig apuntar al sorteig una mica sense saber a on em ficava, animat pel Joan i el Berni (de fet, va ser ell qui em va apuntar). Veient el perfil de la cursa, per mi, era i és molt exigent. 21 kms i amb un desnivell positiu de 1940 m. Suposava entrenar molt fort, venint de còrrer la marató al mes de maig.

Així doncs, ara que venia la calor, a entrenar més fort que mai, fent més muntanya que mai, i gràcies als consells de la meva Personal Trainer (gràcies, Núria), incorporo una sessió a la setmana de peses per reforçar la musculatura de les cames (quàdriceps i bessons principalment).

I va arribar el dia D. Fa uns dies que l'Àngel ens ha confirmat que ens acompanyar però no sap si per fer-nos d'avituallador, si acompanyar-nos una estona, o què farà.

La nit d'abans, malas notícies. El Joan té el petit Bernat amb otitis i no ens podrà acompanyar.

Així doncs, els altres 3 quedem a les 05:15h del matí a prop de casa l'Àngel. Agafem el cotxe del Berni i anem a la benzinera. Posem benzina, i quan intenta engegar el cotxe, la bateria no es vol encendre!!

Rodejats de borratxos decidim empènyer el cotxe, a veure que passa. Primer esforç del dia per l'Àngel i per mi!! Uns metres més endavant, el motor engega. Donem gràcies a la Mare de Déu de Núria i enfilem l'autopista.

En teoria, tenim que agafar el cremallera habilitat pels corredors a les 7 del matí a Queralbs. Arribem que falten 10' però encara hem d'aparcar. Hi ha cotxes aparcats a la carretera un bon tros abans de l'estació del cremallera però nosaltres tirem amunt, confiant en la sort. I conseguim aparcar al costat de l'estació.

 L'ambient al voltant del Santuari és espectacular. Un munt de corredors i acompanyants decidits a voltar per la muntanya.
L'Àngel ha agafat el pitrall del Joan i ens acompanyarà una estona de cursa.
Hi ha acompanyants que marxen cap al Puigmal per animar els corredors des d'adalt de tot.
I mentres estem per allà ens trobem, com no, a la nostra amiga punki de Vacarisses, la Teresa, que també farà la cursa.

 A la sortida ens juntem uns 700 corredors, segons l'organització. Ens diuen que per tal d'estirar una mica el grup abans de començar a pujar el Puigmal, farem una volta al Santuari.
Com fem sovint, practicament sortim els últims.
Aquest serà un dels nostres errors, ja que anirem a la qua del grup i ens menjem tots els taps que es poden generar fins arribar a dalt del Puigmal.
Un altre error de principiant: al ser una cursa d'autosuficiència, he carregat la motxilla com si anés a passar una setmana a una illa deserta.

 La pujada al Puigmal es fa dura. Al principi noto molt esforç de bessons i cuadriceps, però a mesura que ens anem acostant al Pluviometre (primer punt de pas), em noto millor de cames. Em arribat en 58', quan l'organització recomana fer-ho en 50'. Segons el GPS tampoc hi ha 3,4 kms com indica l'organització.
En un moment donat, em giro i veig que els hi tret 15 metres al Berni i l'Àngel (foto). No m'ho puc creure. Això sí, jo no puc dir ni fava i ells van xerrant.
Entre el Pluviometre i el Pic del Puigmal trepitgem neu, i aquí pateixo la primera relliscada, sense conseqüències.
Finalment, arribem a dalt del Puigmal, amb boira, vent i fred. Hem trigat 1h32', sobre el temps màxim que recomana l'organització. Per mi és un moment molt especial, emocionant.
Aquí cometem el nostre segon error: ens entretenim a fer fotos, parlar amb gent, signar al llibre del Pic... Calculo que perdem un mínim de 10 minuts. L'amic Berni es posa a borrar fotos de la càmara perquè té la targeta plena. L'Àngel ens informa que els seus comencen a fer figa i que no sap si baixar ja. Li dic que m'acompanyi fins el Segre, i allà abandonaré amb ell.
Noto que començo a agafar fred i els aviso que vaig tirant, que ja m'agafaran baixant, i començo la carena en baixada que ens portarà cap al Pic Petit del Segre.
Em sorprenc a mi mateix, noto les cames relaxades, amb força i lleugeres.

 

Tornem a treptijar neu i recordo el Killian fent el carallot per les arestes del Matterhorn. Com ho deu fer? Mentres el Berni i l'Àngel ja m'han agafat i fem el Pic Petit del Segre per baixar una mica i tornar a pujar el Pic del Segre. Allà, novament ens parem a fer unes fotos sota una creu en honor a Sant Bernat.

I d'allà cap al Coll de Finestrelles, a on hi ha el tercer control de temps, aquest sí que ja desqualificant. Arribem amb 10' de marge però ens diuen que anem molt justos per arribar al C4, al Coll de Noufonts. Tenim poc més de 50' per fer 5 kms i un desnivell positiu de 400 m.

L'Àngel no pot continuar. El temps de pas del proper control és molt exigent per mi. Fins ara m'ho he passat molt bé, i decideixo acompanyar l'Àngel cap a Núria. El Berni, més valent i més fort, decideix continuar. I ja no pararà fins el final.

Estic content. M'ho he passat molt bé. He pogut comprovar que he arribat al Puigmal i una mica més i em trobo bé. Però no tinc ganes de fer l'esforç que em suposaria intentar arribar a Noufonts dins de l'horari de control. Per tant, crec que he encertat abandonant ara.

L'Àngel i jo ens acomiadem del Berni. Ens mirem i els dos estem pensant el mateix: farem la baixada corrent, com si estiguessim en cursa. Baixo davant, i vaig lleuger. Inclús l'Àngel m'ho diu. Anem seguint el camí balisat fins que decidim fer una mica el punki i tirar pel dret.

En una d'aquestes l'Àngel ensopega i no cau, i jo, que vaig darrera, sí que caic, amb la sort de caure sobre un coixí mollidet de gespa. He tingut sort, no he pillat ni pedres ni bonyigues de vaca. El tormell sembla que està bé, així que seguim fins arribar al Santuari de Núria.

Al final ens han sortit 13 kms de cursa i 3 hores, amb poc més de 1000 m de desnivell negatiu.

I el Berni ha seguit. I ha arribat al control C4 tard per 4 minuts. Ha tirat, tirat i tirat, sense parar, però ha arribat 4 minuts tard. Li fan tornar el xip, però ell decideix seguir pel seu compte.

I aquí podem comprovar que els pas de temps no estan gaire ben posats. El Berni arriba a meta a les 14:45h, 15' per sota del temps màxim establert per l'organització. Ha trigat el mateix en fer els primers 8 kms que en fer els 13 següents.

Felicitats, company!! Per nosaltres, has fet la cursa sencera!!

Sens dubte, no puc dir que sigui la cursa més dura que he fet fins ara (segurament si hagués fet els 21 kms sí que ho diria) però puc afirmar que és la cursa més maca i espectacular que he fet.

Joan, com l'has de fer i t'hem d'acompanyar, ja tenim excusa per tornar a intentar-ho al 2015.

La debacle de Hornindal

Hola companys i companyes. Aquesta crònica hauria de ser per comentar-vos i explicar-vos com va anar la marató de muntanya que vaig "fer" a Hornindal.

Malauradament no serà així. Aquesta era una cursa que m'havia marcat amb vermell al calendari. De fet vam organitzat unes vacances amb la meva dona (Toril) i el meu fill (Ingvar) per anar a aquesta cursa. Tot un muntatge vaja! Havia entrenat molt fort, i bé, i creia que podia recorre els 40km i els 3000 metres de desnivell amb força suficiència. La cursa es desenvolupa en una regió de alta muntanya (pel que és noruega) i s’atrevessen un parell de glaceres, paisatges espectaculars i de duresa important, doncs les pujades són força dures.

Doncs bé a totes aquestes em va passar el que potser tots els que sou pares us sentireu identificats: L’Ingvar va decidir que aquella nit no dormiria gaire. Total, que aquella nit vaig poder dormir només tres horetes de res. M’aixeco a les 6:30 i vaig cap a la sortida. Sorprenentment el dia és ennuvolat però molt calorós. Odio corre amb calor!!!!

Comencem a les 8 del matí, i la sortida és tranquil·la però a les primeres rampes ja començo a notar que alguna cosa no funciona. I de sobte una crisi. Però no una crisis qualsevol, sinó una que va més enllà del baixón físic per no haver descansat adequadament la nit anterior. Em va fallar el cap, la ment. De sobte no tenia ganes d’estar allà, en aquelles muntanyes, rodejat de tanta gent, només tenia el desig d’estar amb la meva dona i el meu fill, i ningú més. Tot em va semblar buit, i en el meu cap només tenia la idea de deixar-ho estar. Una miqueta més, em deia, però cada quilòmetre se’m feia més feixug que l’anterior. Fins que finalment al cap de 13 quilometres i poc menys de 2 hores ho vaig deixar.

M’agrada la muntanya, especialment aquest darrers anys en que he viscut envoltat d’ella, i vull passar-m’ho bé quan hi sóc allà. Cada cop hi trobo menys sentit això d’anar a “entrenar” o “competir” a la muntanya. Jo el que vull es passar-m’ho bé!! Evidentment és això el que TOTS nosaltres volem fer quan anem a córrer, però ja ara estic totalment desmotivat per anar a córrer en un ambient “competitiu”, tot i que ningú de nosaltres anem a guanyar cap de les curses a les que anem sinó a superar-nos a nosaltres mateixos.

Així doncs he decidit no anar a un parell de curses que tenia programades aquest estiu, i em quedaré aquí a casa amb la meva família i anant a pujar alguna muntanya (en comptes de fer unes avorrides series) al vespre quan l’Ingvar ja estigui allitat, arribar a casa tot cansat i content, i pendre’m un copa de cava amb la Toril al jardí per celebrar aquest meravellós estiu que estem tenint per aquestes terres del nord.

Una forta abraçada a tothom!

Eduard