MARATÓ DEL MONTSENY

6 de Novembre de 2011

Per començar, us transcric una breu notícia apareguda en un mitjà local el dilluns dia 7, per situar-nos:

" Aunque pueda sonar a tópico, la tormenta de ayer en la prueba del Montseny fue espectacular.

Lluvia desde el minuto 0, vientos de hasta 126 km/h. niebla y temperaturas de 0 grados son datos que no reflejan suficientemente lo que allí se vivió ! "

Bé, ja està gairebé tot dit. Com és la meva primera crònica A Corre Cuita, us fotre un bon rotllo, que estic inspirat. Apa! Algunes dades de la cursa: 42 Km (per això era una marató), 5,200 m de desnivell acumulat (2600 m+/2600 m-), sortida a les 8:00 i 9 hores de temps màxim per arribar. Amb alguns punts de tall: Sant Bernat, km 16: 3 hores. Sant Marçal, km 25: 5 hores i mitja. Turó de l’home, km 30: 7 hores. Arribada: 9 hores. És a dir, que si no arribaves en aquests temps en aquests llocs, havies de tornar el dorsal, plegar i quedaves desqualificat. 350 corredors, que hi devien ser perquè la llista d’espera no es va acabar.

Em vaig despertar cap a les 5:10, 20 min abans de que sonessin els dos despertadors que m’havia posat amb 2 minuts de desincronització, no fos cas que em quedés clapat i no pogués amortitzar els 53 Eurus que m’havia costat la broma, després d’estar una setmana a la llista d’espera. La veritat és que tres fets són els que van impulsar a apuntar-me. El primer, és que es tractava de la 1ª Marató del Montseny, i això d’estrenar, als mortals, ens fa patxoca. La segona, collons!, que es tractava del Montseny!: Matagalls, Sant Marçal, Turó de l’Home, ….No podia perdre l’oportunitat d’explicar la batalleta els meus néts algun dia. La darrera, m’havia de treure l’espina de la lesió a la cursa de les Tres Comarques del Juny, que em va obligar a fer el primer abandonament en deu anys de curses i em va putejar l’estiu sense poder fer altres coses que tenia planificades. Aquest any havia fet la primera marató, la de Barcelona, còmodament, amb un bon temps per mi i em trobava en bona forma. No hi havia excuses i la mandra no va vèncer. És més, els nervis van fer, cosa rara en mi, que em despertés abans d’hora. Vaig tenir dos dilemes el dia anterior: el primer, si portar les clàssiques Ray-Ban de sol estil Clint Eastwood que tots coneixeu, bàsicament perquè ja tenen més de dotze anys i encara piulen. La segona, què vestir i portar a la cursa ?. El primer dilema el vaig encertar. No era difícil veient les notícies del temps i mirant el cel. Així que vaig agafar les normals. Jo, tan previsor, també vaig portar les de sol a la bossa.Total, pesen i ocupen molt poc. El segon va ser més complicat: anar curt ? Llarg ? Samarreta tècnica?, Cotó?, Llarga?, Curta?, Pals?, Camelback?, Bidó?, Jersei tècnic? Cangur?, Capelina?, Guants?, Barretes?, Gels?, Esparadrap?,.... Hi havia coses que no podien faltar: la vaselina i la crema de cacau per maquillar-se, els Compeed pels talons, la càmera de fotos, calçotets, mitjons, samarreta, pantalons de recanvi, tovallola, sabó, pinta, cartera, etc. Finalment, amb la indecisió, m’ho vaig fotre tot a la bossa i tal com senyora que se’n va de viatge per una sola nit, em vaig endur l’armari sencer cap al Montseny, esperant la inspiració a l’arribada. Si arribo a saber de què anava la broma, me’n vaig en pilotes i un traje de neoprè. Ah!, i unes ulleres de submarinista, d’aquelles amb el tub per travessar el riu a la tornada!

Arribo a Sant Esteve de Palautordera, tot fosc i amb pluja, seguint uns quants cotxes, no veig cap indicació... i passem tots de llarg fins a la sortida del poble. Mitja volta, un darrera l’altre. Veig un senyal que indica pàrking municipal i me’n vaig cap allà. Començo a veure gent pel carrer vestits d’esport. No deu ser gaire lluny la sortida, penso. Aparco al pàrquing, un descampat sense asfaltar, enmig d’un toll. No hi havia cap lloc sec. Agafo la bossa i m’enfilo cap a la sortida, amb el cangur posat, clar. Busco el dorsal a la llista. 314. El recullo, em donen un xip i una polsera de plàstic (molt assenyat) amb el perfil del recorregut, llocs d’avituallament i el telèfon de l’organització per emergències. Molt previsors. Són les 7:00. Anem bé, em queda una hora per la sortida, així que me’n torno cap al cotxe per canviar-me. Arribo. El toll és tant gran que he de ficar el peu a l’aigua per entrar al cotxe. No para de ploure. Decideixo anar a preguntar pels vestuaris. Pel camí veig la penya amb una bossa. Penso: em sembla que m’he descuidat alguna cosa. Pregunto i efectivament, la donen abans de sortir al costat del poliesportiu, on també hi ha el guarda-roba. Són les 7:20. Havent esmorzat a les 6:00, la digestió comença a fer els seus efectes i, com sempre, he d’anar de ventre abans de sortir, no fos cas que hagi de fer una parada tècnica i em desqualifiquin per contaminar el Parc Natural. Vaig al poliesportiu. Visito al Sr. Roca. Encara és suportable i queda paper. Recullo la bossa. Que güai! Donen samarreta i buff, molt xulo per cert, i més coses que ni les miro, però déu n’hi-do el que pesa. Me’n vaig al poliesportiu a veure què em poso. En vistes del panorama, decideixo anar a a pel·lo: malles curtes, mitjons cutres, samarreta de cotó, cangur, buff al coll, buff al cap i gorra. Ni mp3 ni collonades, apa. Això sí, un pk de kleenex per les emergències (el darrer cop que vaig estar pel bosc em vaig haver d’eixugar amb la gorra) i el DNI per si m’estimbo poder facilitar la meva identificació. Cap a les 7:45 arribo a la sortida. Amb prudència, em poso cap al final i resulta que la sortida és en el sentit cap a on estic. Surto i me’n vaig cap a la cua, no fos cas que m’atropellessin els primers extraterrestres que surten en estampida. La gent està molt tranquil·la. Em sento jove. La mitjana d’edat deu estar entre 40-45 anys. Alguns em sonen de cara. D’Alpens segurament. Segueix plovent, suau, però constant. No fa massa fred. A les 8:00 en punt sona la traca i sortim, caminant xino-xano. Als 300 m, sortint del poble, ja ens adonem de on ens hem ficat i com anirà la resta de la jornada. Una imatge val més que mil paraules. Us en poso dos, la segona amb el detall:

Alguns es descalcen per passar. Pobrets innocents!. Que no veuen que no portem ni 2 minuts i no para de ploure ? Que no es volen mullar les bambes noves de 200 € ? A la deixalleria directament aniran a parar ! Entrem al bosc i comencem a pujar. Com estava al final de tot, vaig avançant gent, trotant tranquil amb molta calma. La jornada era llarga i es preveia dura. S’havia de reservar les forces. Anem fins a Mosqueroles per un fort pendent, pujant per corriols i pistes. Buf, ja estic cansat . D’allà baixem cap a Fontmartina. Preciosa la ruta però no para de ploure. Bé, no és cert, a estones para uns minuts i em trec el cangur. Ja vaig xop per dins i per fora. Torna a ploure i així anar fent quatre o cinc cops. Al final, ja fins als collons, decideixo de no treure-me’l més. Aquesta foto deu ser cap el Km 10. Com veieu, malgrat els contratemps meteorològics, semblo content. O es que ric del fred que fa ?

La meva principal preocupació era d’arribar a Sant Bernat, el primer lloc de tall, abans de les 3 hores per poder seguir i amortitzar els 53 Eurus (eiiii!, que són cinquanta-tres euuruuushsh, eh!!!). Començo a córrer alguns trams sol. Entrem al càmping de Les Illes i coincideixo amb un que devia ser francès per l’accent. Li pregunto si coneix la ruta i per la pujada al Matagalls, que en el perfil sembla la més xunga. Diu que s’ha entrenat a trossos fins al Km 28, les Agudes. Diu que això no és res, que la pujada al Matagalls és dura però que molt pitjor la del Turó de l’Home. Bé, ja arribarem tot camicorrent, penso. El deixo enrere. Surto del càmping i enfilo cap a Sant Bernat. Arribo amb 2h 30min. Estic content: de moment no em desqualificaran. A l’avituallament em diuen que vaig molt bé, que estic per la meitat cap endavant. Caram, aquesta no me l’esperava, al costat de tants catxes. Això m’anima i segueixo trotant tot content i joliu.

Comença la pujada de veritat. Caminant, tranquil. Plou més fort i fa més fred. Anem deixant el bosc i anem pujant. Avanço uns quants que van parant amb rampes. La gent s’apunta a aquestes bestieses sense estar preparada. Pujant, pujant, comença a fer un vent cada cop més fort. La pluja no para i cada cop és més forta. Fot una rasca de por, i jo xop com un poll. Em sembla que és el cop que he passat més fred després d’un any a Chicago, un Febrer que estàvem a -20ºC. Se’m congela un dit de la mà. Em frego les mans com puc i les poso dins de les mànigues, una dins de l’altra, com els xinos. El vent cada cop és més fort. Segueixo caminant, amb força dificultat. Tinc unes ganes d’arribar a dalt que em moro. Es fa etern. Al final, arribo al Collet de l’Home Mort (molt escaient el nom), i allà fem el canvi de pendent cap a baix, pel GR-5 camí de Sant Marçal. Han tingut el detall de no pujar-nos fins el cim del Matagalls tot i que queden només uns 25 m de desnivell, pel que deu ser molt a prop. Ala baixada començo a córrer a veure si m'escalfo. La penya està catatònica, baixant caminant fent esses, esmaperduts. M’enganxo a la roda d’un tio que baixa a saco, lliscant pel pendent com un isard i avançant a tot quisqui. Em passa el fred i el cansament. Em sento molt bé. Para una mica de ploure. Arribem a Sant Marçal, al pàrquing, Km 25, i ens diuen que anem cap a l’hotel on hi ha l’avituallament. Allà ens diuen que s’ha anul·lat la cursa, que a dalt del Turó de l’Home està caient pedra i fot molt fred. Es comenta que una tal Olga ha agafat una hipotèrmia i que l’han hagut de rescatar amb helicòpter. Diuen que seguim la cursa per la ruta B alternativa: des de Sant Marçal ens estalviem de pujar Agudes i Turó i baixem directament cap al càmping de les Illes i d’allà desfem el camí que hem fet a l’anada. Tot i això, falten encara uns 20 Kms, 15 des de Les Illes, així que al final farem uns 45 Km. Doncs apali, cap a Les Illes. Deixem a mà dreta la Font Bona de Sant Marçal, on cada 3-4 mesos anem amb la família a carregar aigua. Aprofito l’avinentesa i us transcric un poema del poeta del Montseny, Guerau de Liost, que hi ha escrit en una pedra al costat de la font:

FONT DE SANT MARÇAL

Déu te guard vianant, que t’imposi el Montseny

Una mica d’amor, una mica de seny.

Ací tens un pedrís clapissat de falzia.

Ací tens una font que parlar-te podria.

La virtut del Montseny és aquest rajolí

Que d’avets i de faigs la fullaca esbandí.

La virtut del Montseny es congria a l’altura,

Peçò té aquesta font una ullada tan pura

i la seva canal dóna l’eco planyent

De la fusta del bosc torturada pel vent

Guerau de Liost

Vaig baixant per la pista amb un col·lega de Barcelona que anem xerrant mentre anem corrent. Tot baixada. Ara no plou. Abans d’arribar a Les Illes m’agafa una rampa a l’abductor de la cama dreta i he de parar. Li dic que segueixi. Miro d’estirar. No passa. M’avancen 4 ó 5 tios i una noia. Devia haver entre sis i set noies en tota la cursa. Tothom pregunta si estic bé. Al final, mig caminant mig corrent, em passa una mica i segueixo. La darrera foto:

Arribo a Les Illes. Torna ploure. Avanço els que m’han passat i apa, de tornada que no ha estat res. Després d’uns 10 Kms comença la baixada forta ja cap al poble, però encara queden entre 5 i 10 Kms. No us ho podeu ni imaginar. Heu fet barranquisme alguna vegada ? Jo no, però m’imagino que deu ser semblant, això de baixar per un riu corrent. És clar, els corriols de baixada, amb el que ha plogut i encara cau, són com torrents. Amb el que porto a sobre, ja passo de tot i a saco: ni fang, ni relliscades, ni l’aigua. Res, corrent com una gasela riu avall. Arribem al darrer avituallament. Ens diuen que falten només 5 Kms i que tot és baixada. Quin consol! Ah!, però encara faltava el millor, la guinda del pastís, la sorpresa final. A 1 Km de l’arribada havíem de creuar el riu que hem passat a la sortida. Llàstima que no he trobat cap foto, però seria digne de veure-ho. Amb el que ha caigut s’ha fet un riu d’uns 15 m d’amplada amb una profunditat que t’arribava al coll. Aquí és on faltava el vestit de neoprè que us deia al principi. Per sort, l’organització ha muntat una corda per creuar, però amb l’impuls d’entrar al riu corrent i la força de l’aigua, una mica més i .... se m’emporta el riu (“.... i no t’he dit adéu.....” – Mazoni -). Agafat fort a la corda, em treuen del riu d’una estrebada des de l’altre costat i cap a l’arribada. A 500 m d’arribar m’entra flato, el primer cop. Ja no ve d’aquí. Finalment, al cap de 6 hores i 22 minuts passo la línia d’arribada. Sóc el 141. No m’ho puc creure. Al cap d’un parell de minuts, arriba la primera noia. Li posen la cinta. Al final, haurem fet uns 45 Km, potser 50, no ho sabrem. Botifarrada, cervesa, kaka-cola, i cap al poliesportiu a eixugar-me i a buscar la bossa. Al final ha estat divertit i tot, una aventura digna d’una bona crònica pels meus estimats lectors. A les 3 de la tarda arribo a Sant Cugat. Gràcies a La Trinca, que m’han mantingut despert i m’han fet cantar a tot drap durant el viatge de tornada.

L’any que ve hi tornarem!