Com còrrer una mitja marató sense entrenar i no decaure en l’intent

Doncs la veritat no tinc la resposta. El títol d’aquesta entrada al bloc hauria de ser “Crònica de una mort anunciada” i no l’anterior.

Em vaig apuntar a la mitja perquè per mi és la cursa de casa, juntament amb la Cursa de Sant Muç, a Rubí, i per ajudar-me a motivar-me per entrenar més. Al febrer passat ja havia provat el què és còrrer una mitja amb poc o nul entrenament, i per una persona amb les meves qualitats físiques i esportives, és massa patiment.
És a dir, no tenia intenció de tornar a còrrer una mitja sense preparar-la. Però donat que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, ho vaig tornar a fer.

Conscient de les meves limitacions, vaig sortir molt conservador, acompanyat de la Núria, que com a preparació per la Mitja de Munïch, i tenint en compte el volum de mocs que portava al seu interior, va decidir que el meu ritme de 6’/km li anava bé.

Jo sabia que a aquest ritme podia arribar fins al km 15 sense problemes, i que a partir de llavors patiria i força. Amb el que no comptava era amb la calor que faria a aquestes alçades d’octubre.

A més, aquesta cursa tenia un alicient extra per mi, que era que l’Anna i el Martí vindrien a l’arribada a rebre’m, i així poder entrar amb el Martí a meta. A ell li feia molta il·lusió poder còrrer al costat del papa (i no ens enganyem, a mi també).

Així doncs, la cursa va anar evolucionant, fent un temps una mica superior al previst, però que tampoc era preocupant. Però la calor començava a fer estralls.

I ja al km 14 vaig veure que les cames no anaven gaire. I encara no havíem arribat a Mirasol. I arribats al km 15 és on la Núria ja va marxar perquè jo no anava.
És una d’aquelles curses en la que hauria abandonat sense més, però el fet de tenir el nen esperant a l’arribada em va fer continuar. En qualsevol altre cursa, aquesta hauria estar el meu primer abandonament per fatiga però aquest cop no podia.
Així que del 15 al 18 va ser un infern. Al tornar a passar per la plaça de Mirasol vaig parar a la placeta, em vaig omplir l’ampolla d’aigua a la font i em la vaig veure sencera, tranquil·lament. A partir d’aquí, vaig començar a trotar de nou i fins al final. Si havia fet ja 18 km’s, podia fer 3 més.

I finalment, al km 21 em vaig trobar la meva recompensa: el Martí corrent al meu costat tot concentrat.
El meu agraïment els que encara estàveu a la línia de meta i em vau donar uns quants crits d’ànim, a la Núria per aguantar durant 15 km’s, i al Joan per inmortalitzar aquest moment tan especial.

MORALEJA: no corris una mitja marató si no estàs mínimament preparat