Cursa de l'amistat 2011

Com passar un matí de tots sants ben diferent ? Doncs posant-se calça curta i anar corrents des del castell de Montjuic fins al Parc del Tibidabo! No res, un entrenament matinal d'una hora i mitja, quasi 17 km, dels quals els 12 darrers són en pujada continuada, poca broma !

I allí ens teniu, dos valents acorrecuites, l'Àngel i en Joangi, llevats a les sis del matí per anar a còrrer.

Arribem a les set i poc a Plaça Espanya i ens disposem a esperar l'autobus, quan apareix una furgoneta-patera que ens durà afins a dalt com si fossim uns refugiats. Hem estat de sort, doncs arribem abans i tenim tens de fer la tradicional cagadera a l'únic water de la zona !

Tot acompanya, la son encara no apreta, no fa gens de fred , i surt el sol pel costat de mar creant una bella postal.

Són les vuit del matí i comença una cursa exigent i amb trajectòria creada el 1980 per Francesc Mates.

A partir d'aquí s'acaba la poesia i comença la bogeria.

Abans de continuar cal fer un incís, un tal Miquel Pucurull ha fet un document explicant curiositats del recorregut i m'ha semblat interessant incloure'n alguns fragments en aquesta crònica. Concretament he afegit aquells que fan referència a l'esport, i ho he fet amb lletra cursiva.

Comença la cursa baixant en picat cap a l'avinguda Miramar i exceptuant la rampa cap a l'estadi lluís Companys, els primers 5 km seran en baixada continua. Ens acompanya un amic de l'ângel, en Nacho. De l'estadi es poden explicar moltes anecdotes, aquí en va una.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella

època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Quasi cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la

famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.

Més endavant trobarem les Piscines Picornell a l’esquerra. Varen ser

inaugurades l’any 1979, i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un reconeixement a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo: s’explica que a falta de piscines, els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, i el senyor Picornell els havia d'arbitrar des de dalt d’una barca.

Anem fent, i segueixo el ritme de l'Àngel, conscient que quan comencem a enfilar cap amunt ja no podré. Dit i fet, arribats al Paral.lel, prenem el carrer Entença cap amunt, d'ara fins a la meta no farem més que pujar, així que poso la reductora i el deixo fer. Després d'un inici feixuc, em vaig acomodant al nou ritme i cada cop em sento millor. No hi ha pressa, l'important és arribar i fer-ho amb bones sensacions. L'esquerra de l'eixample va passant per davant nostre, l'edifici modernista de la Casa dels Cargols, la presó Model, la Colònia Castells ( actualment l'estan demolint ),... fins arribar a la Diagonal. La travessarem pel carrer Caravel•la La Niña.

Mireu que és punyeter el carrer: és curt però puja com una mala cosa en acabar el túnel. Menys mal que a la dreta hi veurem jardins, que sempre ajuden, i una placeta al final, abans d’arribar a l’Avinguda de Sarrià. La placeta es diu de Ricard Zamora, i honora al que fou mític porter de l’Espanyol abans de la guerra, que justament aquí, en aquesta zona, hi va jugar molts anys (també va jugar amb el Barça i amb el Madrid, però era periquito de dalt a baix) perquè era on el club tenia el camp de futbol, l’estadi de Sarrià, abans d’anar a Montjuïc. La fama d'en Zamora en aquella època va traspassar fronteres: un periodista italià va fer un titular en un diari amb una frase que es va fer cèlebre “ Només existeixen dos porters: Sant Pere al cel i Ricardo Zamora a la terra”.

Ja que parlem d’antics camps d’esport, també aquí, per on estem corrent, cal mencionar que en els anys cinquanta hi havia, al costat esquerra de l’Avinguda de Sarrià, el primer camp de bàsquet del Picadero Jockey Club. Una pista descoberta, naturalment, d'un club que era propietat d’un mecenes del bàsquet que el va fer arribar a jugar a la màxima divisió de llavors. El Picadero era, en aquella època, molt més potent que el Barça; quasi tant com ho era el Joventut.

Sense aturador ens dirigim cap a Sàrria, i pel carrer major em comencen a passar molts corredors, potser vaig massa lent, però només pensar en la carretera de Vallvidrera ja m'agafen totes les cagaleres !

Finalment arriba el gran moment , Km 10, rondes, prenem la carretera que ens durà fins aquest barri tan curiòs de Barcelona, antic paradís d'estiuejants.

És el moment de treure l'arma secreta: un panellet ! M'ha semblat el més adient pel dia festiu en que ens trobem. I la veritat és que la bomba de sucre fa el seu efecte. En començar pateixo molt, passant pel Peu del Funicular no ho veig clar, però de sobte, aproximant-me al mirador que hi ha una mica més amunt, el panellet actua i de sobte em sento amb més força que mai. Avanço corredors i els del darrera es queden tal cual, estic on fire. Genial, perquè la carretera comença a pujar com una mala cosa fins a l'estació de vallvidrearasuperior, allí on arriba el funicular.

A Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa uns anys. Una cita seva fa referència al nostre esport: “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.”

Passarem per davant de l’Hotel Vallvidrera, que ara és un geriàtric, però que va ser l’establiment on es concentrava el Barça abans dels partits en els anys cinquanta-seixanta, durant l’època d’en Kubala, aquell fabulós futbolista hongarès de llegenda. D’en Kubala, aquells temps, se’n van escriure mil histories. Una d’elles té a veure amb el seu fitxatge, i ho va recordar el seu fill amb motiu de l’inauguració d’una estàtua del mític jugador que van posar en el Camp Nou. En Kubala va arribar a Espanya d'amagat, i fins que no se li va poder fer una fitxa, el club va decidir cedir-lo a un modest equip de Sarrià per a que no perdés la forma. I per no aixecar sospites sobre qui era en parlar el seu idioma, i per a no alertar a altres clubs, en Samitier, que era el secretari tècnic, li va dir: “Tu ets mut i el teu nom és Olegari”. Però la seva qualitat i fortalesa física va deixar atònit a tothom el primer dia. Es va arreglar de seguida l’assumpte de la fitxa, i aquest futbolista, que els primers dies no parlava ni un mot i es deia Olegari, es va convertir en un mite.

Però totes les coses tenen el seu fi, i els efectes meravellosos del panellet s'acaben , just quan emprenem el darrer tram , ja de camí cap al Tibidabo.

El nom de Tibidabo prové, diuen, de les paraules “et donaré” amb que el Dimoni va temptar a Jesús: “Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me” (“Tot això et donaré si postrant-te m’adores”). Ho explica Sant Mateu, i em sembla que diu que va ser en una muntanya a prop de Jerusalem. Però uns monjos jerònims del monestir de la Vall d’Hebron van imaginar que el diable li havia fet l’oferta aquí dalt, oferint-li com esquer tota la riquesa i grandiositat de la ciutat de Barcelona. Van espargir la llegenda amb èxit, i Tibidabo s’ha quedat.

La pendent és menys pronunciada, però l'esforç passa factura i torno a alentir la marxa. Millor, d'aquesta manera arribaré sencer al final.

Avançem una mica més i passarem a tocar del Gran Hotel La Florida que hi ha a la corba, una mica abans del setzè km, un tram que es podien estalviar, però que hi farem.... Aquest establiment inaugurat el 1925 per obra i gràcia del famós doctor Andreu, qui va voler construir el millor hotel de Barcelona . Aplegava la flor i la nata de la ciutat. En els anys cinquanta es va convertir en el lloc predilecte dels burgesos i s’hi albergava la gent guapa que venia a Barcelona, artistes comJames Steward, Rock Hudson, la Reina Fabiola, Ernest Hemingway... fins que va tancar a finals dels setanta. Ha estat restaurat fa poc i a vegades s'hi concentra el Barça d'en Guardiola.

Finalment arribem a la meta i entrem al Parc per la zona dels més menuts ! El mític avió vermell ens dona la benvinguda. El Nacho arriba amb una hora i 26 minuts, l'Àngel amb 1h 28 minuts, i jo tres minuts més tard. Hem completat una gran cursa.