I va arribar el dia més dessitjat: la Marató de Barcelona 2010

Havia arribat la data dessitjada. Enrera quedaven 14 setmanes d'entrenament, als vespres, amb fred i pluja, molta pluja, en solitari, acompanyat en ocasions pel Joan, fent les tirades llargues amb l'Albert, anant a les curses-entrenament amb la Núria, i jugant un partit de fútbol setmanal. Amb la paciència i comprensió de la familia, amb la il·lusió d'aquest gran i temut repte. Fa dos anys només corria si hi havia una pilota davant, i ara, en el 2500 aniversari de la batalla de Marató, jo estava a punt d'emular a un tal Philípides.

La meva marató es va iniciar la matinada del diumenge 7 de març de 2010: a la 1 ja estava despert, i no per l'emoció d'anar a debutar en aquesta mítica distància, sino perquè el meu fill de 2,5 anys es va despertar a 40 de febre i amb moltes tremolors. Com 2 hores més tard no havia baixat la febre ni havien remés les tremolors, ens dirigim cap a urgències.

A les 6 del matí havia baixat la febre a uns nivells "normals" i havien finalitzat les tremolors, així que ens donen l'alta. Corre cap a casa, deixo el Martí i l'Anna cap a casa (ella és la primera que m'anima a marxar, em diu que estaran bé i que tranquil, però que no vindran a veure'm còrrer). Truco a l'Albert per dir-li que no arribo al tren de les 06:30, però sí al següent, si em vol esperar. Agafo l'esmorçar, el cotxe i cap a Sant Cugat a agafar el tren de les 06:45.

I quin desastre de tren. És un Sabadell, que baixa carregat d'adolescents fumetes que tornen de festa cap a Barcelona. El vagó és un "fumadero" de tabac i altres substàncies que ens provocarien un positiu en el control anti-doping si l'haguessim de passar.

Per fi arribem a la pl. Espanya. L'Albert té cucs a l'estòmag, ja té ganes de canviar-se i començar a escalfar. Jo vaig a fer-me la foto amb els companys de CoRReDors.cat i ja no el torno a veure.

I comença la cursa, espectacular sortida, 10.000 persones allà juntes, amb molts espectadors. Ara no hi ha marxa enrera i per fi descobriré que és això de còrrer 42,195 km.

Nosaltres som un grup de 8 corredors que volem portar el mateix ritme, més o menys, 6'/km, així que anirem plegats una bona estona, xerrant i rient, i gaudint de l'ambient.

Cap al km 3 saludo a un company de feina, que m'ha avisat que estarà a l'alçada del Camp Nou.
Passem el km 10 en poc més d'una hora, les sensacions són bones, a més estic a punt de passar per sota de casa dels meus pares. Ma mare ha baixat a animar-me i encara tinc temps de fer-li un petó.

Ens dirigim cap a la Psg. de Gràcia, a on m'està esperant la meva familia "putativa" de la cursa: la Núria, els bessons i el sogre de l'Albert. Allà ens saludem amb la Núria, em deixo fer un parell de fotos i em comenta que ens tornarem a veure a Glòries.

I així seguint, entrem a la Meridiana i ens dirigim cap a la mitja. Passem el km 20 en 2h02', i la mitja en 2h09', aquí encara són bones les sensacions. I seguim en direcció al 30.

Al final de la Diagonal torno a trobar-me a la meva família "putativa", i allà la Núria s'incorpora al meu costat i m'acompanya 500 metres corrent. Ja em passat el km 25 i les sensacions ja no són tan bones. Això mateix li comento a la Núria i li pregunto per l'Albert, que ha passat eufòric per aquí.

Estic a punt d'arribar a la meva tirada màxima durant l'entrenament, que va ser d'uns 28-29 km. Dels 8 que hem sortit plegats, ja només quedem 3 noies i jo.

Passo pel km 30 en 3h02', però les sensacions no són bones, i atenció, una mica més endavant apareix el MUR, el famós MUR. Qui us digui que no existeix, no us ho creieu. I qui us digui que és mental, tampoc. Jo anava bé de cardio, anava bé de coco, però amics, les cames semblava que estaven bloquejades, semblaven dos pals de fusta.

Tinc clar que el mur ha aparegut per falta d'entrenament, falta de tirades llargues. El meu entrenament no ha estat el més idoni per fer una marató, però la il·lusió també ajuda. Em ve al cap la famosa frase del mestre Hansi: "la marató és una cursa de 12 km que comença en el 30". Així que en el km 32 començo a còrrer de nou, però molt lentament. Estem al litoral, una zona molt solitària d'ambient. M'agafen dos coneguts, i m'animen a seguir-los, però només puc enganxar-me a ells 500 metres. Després torno a baixar el ritme.

Just passar el km 35, a punt d'arribar a l'Arc de Triomf, torno a parar, més estiraments, i decideixo caminar uns 300 metres novament. Torno a còrrer i a l'avituallament de l'Arc de Triomf paro per menjar-me un plàtan tranquil·lament i hidratar-me sense còrrer. Aquí em passa pel cap el pitjor pensament negatiu que vaig tenir a la cursa: ABANDONAR (el metro està tan a prop...).

Però què caray, si he arribat fins aquí, com a mínim haig d'arribar a l'avituallament del km 37, a la pl. de la Catedral, avituallament format íntegrament per voluntaris de CoRReDors.Cat.

De l'Arc de Triomf fins a la Catedral hi ha molt ambient, molta gent animant, i trobo molt maco el passadís fet amb tanques a Portal de l'Àngel.

I quin ambient, quina animació en l'avituallament. Surto de la Catedral molt animat, molt cansat, però amb un somriure d'orella a orella, com es pot veure a la foto.

Ja només queden 5 km... però just abans d'agafar el Paral·lel torno a parar i caminar. Enfilo el Paral·lel i començo a còrrer novament. Allà m'enxampa el germà d'un amic meu i anem junts fins gairebé el final del carrer Urgell, a on li dic que marxi, que va més fort. Passo el km 40 i enfilo el carrer Sepúlveda, i sí, estic corrent, encara que no ho sembli per lo lent que vaig. I el carrer Sepúlveda es fa llarg, llarg, però hi ha molta gent, que t'anima pel nom, i somrius, i sense donar-te compte, entre patiment i patiment, s'arriba al final de Sepúlveda per entrar de nou al Paral·lel.

I ja es veu la pl. Espanya i el km 42, començo a sentir una gran satisfacció interior. Em venen al cap la meva dóna i el nen, que s'han quedat a casa, la nit que hem passat, les hores d'entrenament en solitari i compartit, i noto que se'm mullen els ulls i em tremola lleugerament la barbeta. I llavors em ve al cap en Guardiola i la sisena copa, que em fa somriure encara més.

Ja no puc parar de somriure fins arribar al final. Una vegada enfiles l'Avinguda Mª Cristina, la satisfacció cada vegada és més gran i torno a notar les llàgrimes als ulls.

He acabat, amb patiment, però he acabat la meva 1ª marató en 4h38'. Ja tinc la meva medalla.