dijous, 25 de març del 2010
Eternal Running Castellbisbal !
dimecres, 24 de març del 2010
I va arribar el dia més dessitjat: la Marató de Barcelona 2010
La meva marató es va iniciar la matinada del diumenge 7 de març de 2010: a la 1 ja estava despert, i no per l'emoció d'anar a debutar en aquesta mítica distància, sino perquè el meu fill de 2,5 anys es va despertar a 40 de febre i amb moltes tremolors. Com 2 hores més tard no havia baixat la febre ni havien remés les tremolors, ens dirigim cap a urgències.
A les 6 del matí havia baixat la febre a uns nivells "normals" i havien finalitzat les tremolors, així que ens donen l'alta. Corre cap a casa, deixo el Martí i l'Anna cap a casa (ella és la primera que m'anima a marxar, em diu que estaran bé i que tranquil, però que no vindran a veure'm còrrer). Truco a l'Albert per dir-li que no arribo al tren de les 06:30, però sí al següent, si em vol esperar. Agafo l'esmorçar, el cotxe i cap a Sant Cugat a agafar el tren de les 06:45.
I quin desastre de tren. És un Sabadell, que baixa carregat d'adolescents fumetes que tornen de festa cap a Barcelona. El vagó és un "fumadero" de tabac i altres substàncies que ens provocarien un positiu en el control anti-doping si l'haguessim de passar.
Per fi arribem a la pl. Espanya. L'Albert té cucs a l'estòmag, ja té ganes de canviar-se i començar a escalfar. Jo vaig a fer-me la foto amb els companys de CoRReDors.cat i ja no el torno a veure.
I comença la cursa, espectacular sortida, 10.000 persones allà juntes, amb molts espectadors. Ara no hi ha marxa enrera i per fi descobriré que és això de còrrer 42,195 km.
Nosaltres som un grup de 8 corredors que volem portar el mateix ritme, més o menys, 6'/km, així que anirem plegats una bona estona, xerrant i rient, i gaudint de l'ambient.
Cap al km 3 saludo a un company de feina, que m'ha avisat que estarà a l'alçada del Camp Nou.
Passem el km 10 en poc més d'una hora, les sensacions són bones, a més estic a punt de passar per sota de casa dels meus pares. Ma mare ha baixat a animar-me i encara tinc temps de fer-li un petó.
Ens dirigim cap a la Psg. de Gràcia, a on m'està esperant la meva familia "putativa" de la cursa: la Núria, els bessons i el sogre de l'Albert. Allà ens saludem amb la Núria, em deixo fer un parell de fotos i em comenta que ens tornarem a veure a Glòries.
I així seguint, entrem a la Meridiana i ens dirigim cap a la mitja. Passem el km 20 en 2h02', i la mitja en 2h09', aquí encara són bones les sensacions. I seguim en direcció al 30.
Al final de la Diagonal torno a trobar-me a la meva família "putativa", i allà la Núria s'incorpora al meu costat i m'acompanya 500 metres corrent. Ja em passat el km 25 i les sensacions ja no són tan bones. Això mateix li comento a la Núria i li pregunto per l'Albert, que ha passat eufòric per aquí.
Estic a punt d'arribar a la meva tirada màxima durant l'entrenament, que va ser d'uns 28-29 km. Dels 8 que hem sortit plegats, ja només quedem 3 noies i jo.
Passo pel km 30 en 3h02', però les sensacions no són bones, i atenció, una mica més endavant apareix el MUR, el famós MUR. Qui us digui que no existeix, no us ho creieu. I qui us digui que és mental, tampoc. Jo anava bé de cardio, anava bé de coco, però amics, les cames semblava que estaven bloquejades, semblaven dos pals de fusta.
Tinc clar que el mur ha aparegut per falta d'entrenament, falta de tirades llargues. El meu entrenament no ha estat el més idoni per fer una marató, però la il·lusió també ajuda. Em ve al cap la famosa frase del mestre Hansi: "la marató és una cursa de 12 km que comença en el 30". Així que en el km 32 començo a còrrer de nou, però molt lentament. Estem al litoral, una zona molt solitària d'ambient. M'agafen dos coneguts, i m'animen a seguir-los, però només puc enganxar-me a ells 500 metres. Després torno a baixar el ritme.
Just passar el km 35, a punt d'arribar a l'Arc de Triomf, torno a parar, més estiraments, i decideixo caminar uns 300 metres novament. Torno a còrrer i a l'avituallament de l'Arc de Triomf paro per menjar-me un plàtan tranquil·lament i hidratar-me sense còrrer. Aquí em passa pel cap el pitjor pensament negatiu que vaig tenir a la cursa: ABANDONAR (el metro està tan a prop...).
Però què caray, si he arribat fins aquí, com a mínim haig d'arribar a l'avituallament del km 37, a la pl. de la Catedral, avituallament format íntegrament per voluntaris de CoRReDors.Cat.
De l'Arc de Triomf fins a la Catedral hi ha molt ambient, molta gent animant, i trobo molt maco el passadís fet amb tanques a Portal de l'Àngel.
I quin ambient, quina animació en l'avituallament. Surto de la Catedral molt animat, molt cansat, però amb un somriure d'orella a orella, com es pot veure a la foto.
Ja només queden 5 km... però just abans d'agafar el Paral·lel torno a parar i caminar. Enfilo el Paral·lel i començo a còrrer novament. Allà m'enxampa el germà d'un amic meu i anem junts fins gairebé el final del carrer Urgell, a on li dic que marxi, que va més fort. Passo el km 40 i enfilo el carrer Sepúlveda, i sí, estic corrent, encara que no ho sembli per lo lent que vaig. I el carrer Sepúlveda es fa llarg, llarg, però hi ha molta gent, que t'anima pel nom, i somrius, i sense donar-te compte, entre patiment i patiment, s'arriba al final de Sepúlveda per entrar de nou al Paral·lel.
I ja es veu la pl. Espanya i el km 42, començo a sentir una gran satisfacció interior. Em venen al cap la meva dóna i el nen, que s'han quedat a casa, la nit que hem passat, les hores d'entrenament en solitari i compartit, i noto que se'm mullen els ulls i em tremola lleugerament la barbeta. I llavors em ve al cap en Guardiola i la sisena copa, que em fa somriure encara més.
Ja no puc parar de somriure fins arribar al final. Una vegada enfiles l'Avinguda Mª Cristina, la satisfacció cada vegada és més gran i torno a notar les llàgrimes als ulls.
He acabat, amb patiment, però he acabat la meva 1ª marató en 4h38'. Ja tinc la meva medalla.
diumenge, 21 de març del 2010
Cursa 2 Turons a Moià. Comença el 2010!!
Doncs sí, amics corredors, en aquesta cursa ja comences respirant novetats respecte a les altres curses d'asfalt que acostumo a fer: uns 400 corredors apuntats. Ai, ai, ai, les meves pors d'arribar l'últim es fan més evidents en saber el curt nombre de participants...
Però bé, conyes a banda, no tinc cap intenció d'estressar-me. L'únic que vull és gaudir fent esport i de passada, una bona excursioneta.
Així que comencem la cursa amb un dia grisoooot, tristooot, tapadooot, i ben aviat trobem els efectes de les últimes pluges i nevades: un terreny fangós i una primera pujada on ens aturem tots i comencem a caminar (mai oblidaré els consells del mestre Hansi, sobre la utilitat de caminar en certs trams empinats de les curses de muntanya). No cal dir que el Joan i el Bernat em deixen enrere ben aviat, però jo a la meva. El cas és que en alguns punts, el camí es fa tant estret que només podem avançar en fila índia i fins i tot parar i fer cua quan apareix algun obstacle en el camí. Així arribem fins al primer turó, amb les runes d'un antic castell.
Però al cap de 2 o 3km, la cosa canvia i comença un tram de lleugera baixada amb unes vistes espectaculars!! Això sí que es disfruta, però sempre amb un ull al terra, que el camí és ple de bonys i roques traïcioneres... Em trobo perfecte!!! Suposo que el fet d'haver hagut de parar en certs moments em va de conya i agafo un bon ritme fins que de cop, hem de fotre una bona frenada!!! Però què vol dir aquesta cua??? Aviat me n'adono. Una pujada estreta i molt empinada ens espera. En condicions normals seria un sender per on caldria pujar grimpant amb mans i peus fins a dalt, però les pluges l'han convertit en una baixada relliscosa per on no hauríem pogut continuar la cursa de no ser perquè tres membres de l'organització han lligat una corda d'alguns arbres que ens havia de servir a tots per anar pujant fins a dalt. La caravana ha sigut digna d'operació tornada!!!
Un cop superat l'entrebanc, he seguit amb un bon ritme gaudint de l'entorn, fins a arribar al segon turó, i a partir d'aquí, tot baixada fins a la meta, en alguns punts gairebé per esprintar, fins que tornem a aparèixer al poble i arribem amb un temps estrany per les aturades però amb bones sensacions al cos. Per cert, no he arribat l'últim...
El Joan també sembla que ha disfrutat, i el Bernat, bé, suposo que això d'anar parant no l'ha acabat de convèncer...
El que sí ens ha convençut ha estat la coca amb xocolata desfeta que ens esperava i un bon tast de birra catalana.
Malauradament, no ens ha tocat ni el pernil ni les llonganisses, però hem gaudit amb la tensió del sorteig!!
Així doncs, una bona experiència per començar el nou any!!
Fins la propera!
dimecres, 10 de març del 2010
UN OBJECTIU MENYS - 7M
Com podeu observar, la Xènia i en Nil no van parar de "xocar" la mà a tots els participants.
Anem corrent amb molt bones sensacions, i en bona condició física. No ha aparegut "el muro" enlloc. Els km's van passant i arribem al km. 41. Aquí vaig cometre un error i em vaig relaxar mentalment. Se'm va fer etern, però a l'arribada vam entrar amb els petits.
dimarts, 9 de març del 2010
14/2/2010 - Dia dels Enamorats i Mitja de BCN
Ens trobem amb l’Albert i la Núria a Sant Cugat per baixar tots junts cap a Barcelona en cotxe. Ja comença a fer fred, però cap dels 3 ens esperàvem que només arribar a Barna veuríem flocs de neu. Tampoc esperàvem que a la sortida, en pantalons curts i samarreta continuaria nevant. És a dir, temperatura de 0º.
La Núria, la seva amiga, l’amiga de l’amiga, el seu “parejo” i jo entrem al segon calaix i sortim, amb molt de fred i amb ganes de córrer.I comencem a córrer i les sensacions són molt bones, anem en dos grups de parelles, la Núria i jo davant, i uns 5 metres darrera, les seves amigues.
Sobre el km 16 ens passa l’Aleix, tot un plaer saludar-te.
dimecres, 3 de març del 2010
Gavá … última parada antes del 7M
Después de la desilusión de Berlín en Septiembre, he tardado bastante en recuperar física y mentalmente, y tengo que reconocer que me he ido arrastrando hasta finales de noviembre. Pero luego ya era tiempo de reaccionar, las inscripciones a la maratón de BCN 2010 llegaban a su primer término ( el más económico) y era una cita que no quería faltar. Sin duda el mejor recuerdo de mi año atlético 2009, con la marca inesperada de 3:00:17.
A pesar de la lluvia más abundante que de costumbre en este inicio de año , y que a perturbado un poco las sesiones previstas ( y me ha servido más de una vez de excusa para hacer el vago ) , me es más fácil entrenar en esta temporada que en verano. En vez de salir a las 6h de la mañana para evitar el calor del mediodía , aprovecho el privilegio de estar cerca de Gallecs ( Mollet del Vallés) y de tener flexibilidad de horario para salir a correr a mediodía en condiciones inmejorables como podréis apreciar en la foto . Eso si, el almuerzo se limita a un bocadillo en el coche, de regreso al trabajo.
El día amanece frío, la temperatura ideal para correr. A pesar de alguna nube amenazadora no parece que vaya a llover, la única inquietud puede ser el viento cuando pasemos al lado del mar. Ya se nota en el ambiente, y en las conversaciones la proximidad del 7M. No hay duda de que muchos de los participantes tienen otro objetivo que esta mitja. También aparecen los “ pechugitos” como los llama David. Nunca me he atrevido a preguntar el porqué del atuendo.
La carrera empieza puntual . Tengo intención de empezar a 4:10 para ver las sensaciones y a partir del km 5 marcar un ritmo de 4:00 hasta donde pueda para poder bajar de 01:27. Voy aguantando el ritmo sin problema, el recorrido se me hace familiar,… esas líneas rectas, sin fin. En la recta de Gavá a Castelldefels , no hay viento. Las condiciones de carrera son realmente buenas. No tanto mis sensaciones. Empiezo a notar a partir del km 13 que voy algo forzado, si no controlo el ritmo voy más lento. Empieza a sentir algo de decepción: no estoy tan preparado como antes de Berlín, he hecho demasiado el vago. En los 3 últimos km aprieto, aprovechando de encontrarme en un grupo del CN Sabadell . Van hablando como si nada del maratón , que si la serie de hoy ha ido bien , que luego tienen que seguir unos 5 km más para cumplir con el plan … y yo peleando para no perder el rítmo , y maldiciendo de haberme dormido estas últimas semanas. Km 19 “ 3:50 “ oigo , bueno no termino tan mal. En la meta 1:26:50 . La marca esta bien, pero no tanto como esperaba en un circuito tan plano y rápido. Luego el análisis de los resultados me lo confirmará. La carrera es muy rápida, entré solo en el primero 15% . He hecho peor marca que en Sabadell , en un recorrido mucho más complicado ( 1:26:20 – en el 6% ).
Ya no hay nada que hacer. Recuperar lo mejor posible las 2 semanas que quedan, y a ver que pasa el 7M .