diumenge, 22 d’abril del 2012

Orgullosa de vosaltres!


Ja tornem a ser a LA CURSA de les Curses per excel.lència: La cursa dels Bombers.
L'any passat l'agenda no ens va deixar temps de
còrrer LA CURSA.... i aquest any?
Jo no ho tenia clar.......
Però qui si tenia ganes de còrrer la cursa, de còrrer els seus primers 10 Km eren ma germana i la Deborah (l'amiga).
Ja haviem corregut les tres juntetes la Cursa de la Diputació l'any passat (5km)... però per ma germana, la seva cursa per excel.lència és la cursa de la SIDA (3km), on sempre té premi (per cert...TONGO?).

Em venia de gust còrrer amb elles, còrrer, animar-les i estar al seu costat en els entrenaments.VOLIA ACOMPANYAR-LES als seus primers 10km!
L'Elena i jo vem poder fer un parell d'entrenaments..... i jo notava molt bones vibracions....
Per la Deborah, l'esforç físic, també és molt d'esforç mental. Entre el seu marit (l'Albert T), l'Elena i una mica jo hem hagut de fer un esforç per demostrar-li que ella podia amb la CURSA. (El seu màxim van ser 6km a la Cursa de la dona i feia un any va abandonar la Cursa de 5km de la Diputació.)

El seu objectiu: Entre 60-65minuts.
El meu: ajudar-les a assolir-lo.

I si, avui ens trobem les 3 preparades a fer LA CURSA. Animades les Escamilla's i acollunida la Deborah.

La cursa l'hem començat com a mi m'agrada poc a poc i xino-xano (sortiem de +70), però

després de la primera pujadeta del Paralel, ma germana es sent bé, i hem anat corrent sota 6' el KM. I no calia animar-la gaire, perque la noia tira
i tira, i ens sentim molt cómodes.
La Deborah ha preferit ser prudent, i l'hem perdut de vista.
Ma germana i jo hem avançat al globus de +70.
Una pluja de 4 gotes a la plaça Lesseps ens ha fet recordar que a la Deborah li encanta la pluja, i segur que allò li hauria anat bé.
Avancem el globus +65.

Sabem que l'Albert Tuldrà ens espera a Via Laietana, i no aflueixem..... i ma germana s'anima al Km 8,5 i anem a sac. I l'Albert no es pensava que hi seriem tan ràpid... i encara no estava al lloc acordat. (Home de poca fe)
Jo no em creia el que veia, quan al km 9,5 ma germana sprinta a 5minuts el km, i inclús baixa a 4min 50seg!!!!!!!!
Reconec que em costa agafar el ritme i avançar a tantissima gent!
Finalment:


Elena: 58'08''
Núria: 58'09''
Deborah: 65'

NOIES OBJECTIU ASSOLIT!!
FELICITATS PER L'ESFORÇ!!
i , per la Deborah, FELICITATS PER LA SUPERACIÓ I PER CREURE-HI I NO ABANDONAR!!!
Albert, gràcies per fer de TAXI, i de les fotitos! i recollir dorsal, i....
GRACIES PER DEIXAR-ME COMPARTIR LA CURSA AMB
VOSALTRES!!

dilluns, 2 d’abril del 2012

I així va començar...

uns mesos enrera...

En aquest moment em trobo al tren entre New York i New Haven amb la Caterina i 5 nens (els nostres i dues nenes d'uns amics) tornant de passar el dia per la Big Apple. Mentre juguen a cartes, aprofito aquestes dates per a fer una variopinta crònica estiuenca (o ja primaveral) fent-vos partíceps d'algun comentari de 5 cèntims...

Pels amants de la lectura estival/festiva/relaxada, segurament alguns esteu disfrutant (o ja heu fet) dels llibres d'en Murakami - De que parlo quan parlo de còrrer - o el més recent del mestre Kilian, Córrer o Morir.

A partir d'aquí, us passo tres títols que he conegut (i adquirit) aquest dies per ampliar la literatura runner. Són els següents:

- Born to Run d'en Christopher McDougall. Aquest bestseller explica la historia dels Tarahumara, una tribu indígena i misteriosa de l'altiplà mexicà, coneguda per la seva resistència en curses de graaaan distància (noteu que no parlo de ultraresistència doncs aquesta gent trenca els motllos del running). El seu escriptor, des de la posició de periodista i practicant del running en termes vocacionals, fa un exhustiu estudi d'aquesta tribu i la seva vinculació amb les gran curses del circuit nord-americà (100-mile Western States, 100-mile Leadville,...) junt amb d'altres anècdotes i coneixença posterior de membres d'aquesta tribu. I tot comença amb la búsqueda d'en Caballo Blanco, un personatge força peculiar.
A més, et proporciona part de cultura atlètica de la nostra època moderna parlant tant de clàssics coaches americans, figures olímpiques com el singular Adede Bikila o Emil Zatopek o les noves puntes de llança de la pantalla americana de la ultradistància com la Jenn "Brujita" Shelton i en Billy "Bonehead" Barnett, en Barefoot Ted, els germans Skaags, Karl Meltzer i el meu estimat (i, com no, corredor de NB), n'Anton Krupicka.
L'autor ens porta en el viatge i posterior realització (per aquelles casualitats vàries) a una singular competició entre els indigenes Tarahumara en el seu territori de Batopilas a les Barrancas de l'estat de Chiuahua, perduts enmig de cartels de droga, i alguns gringos (alguns dels quals citats anteriorment), entre els que destaca per sobre de la resta, en Scott Jurek, que per a qui no el coneguin, és una espècies de Kilian de fa 7 o 8 anys, encara molt actiu. Entre les seves proeses, destaquen les seves 7 corones consecutives a la 100-mile Western States -cursa que guanyà en Kilian l'estiu passat per primera vegada- i l'encara vigent rècord a la Badwater Ultramarathon al Death Valley a Nevada.
Tambė en McDougall, en la seva vessant investigadora ens explicarà el per qué Nike va deixar de fer les bambes més populars i més aconseguides pel running, com caçen els guerrers de Kalahari a l'Àfrica i la relació amb el running, o els diversos estudis i estadístiques que expliquen el per qué ens lesionem, entre altres.
Un llibre molt amè, vivencial i fàcil de llegir que motivarà al lector, a més, a introduïr-se en el barefoot running, pràctica extesa als USA i encara amb poca tirada a Europa.
De fet, i gràcies a la tardança en escriure la crònica, he pogut descobrir la versió catalana del llibre, Nascut per còrrer (!!!), amb el pròleg escrit pel Kilian. Thanxs Oriol pel tip.-















- Ultramarathon Man de Dean Karnazes és un altre llibre motivador i de ràpida lectura (de fet tant ràpida, que me'l vaig polir en una setmana). En Dean Karnazes, àlies Karno, com ja descriu el títol, és un corredor californià d'ultra-distàncies, fitxat per l'equip de The North Face. Pels que no el coneixeu, dir-vos que és una mica el Karlos Arguiñano dels runners americans, es a dir, un corredor (dels bons) però molt mediàtic que competeix (i guanya grans curses) però que a més corre per recaptar fons per projectes solidaris relacionats amb els infants.
A partir d'aquí, Ultramarathon Man ens explica els seus inicis en el món del running i l'admiració de la seva tenacitat en portar el seu cos a aconseguir repte rera repte. Podreu veure que serà una mica gore llegir com va perdre la ungla del peu per la fricció de la bamba durant la Western States Endurance Run però el que queda, és la història d'un corredor que corre i es motiva en els més inverossímils reptes.
Un dels mottos que ha fet cèlebre en Karnazes és que "the first half of any race is run with one's body, and the second half with the mind" (que bé es podria traduïr en: la primera meitat de qualsevol cursa es corre amb les cames, i la segona meitat amb el cap). Veure com aquest surfero-californià guanya la Badwater Ultramarathon al Death Valley a 49 graus de temperatura o la primera (i única) marató al Pol Sud o còrrer més de 200 milles (més de 2 dies seguits sense parar...) per promoure transplants per nadons és quelcom admirable! (...o de bojos). En resum, lectura àgil que et fa assumir que la teva primera ultramarató...només depén de tu!















- Once a runner, de John L. Parker, Jr., originalment auto-publicada el 1978, captura l'essència de l'atletisme competitiu—i competició atlètica en general— i ha estat una de les noveles d'esports més apreciades als USA, tot i no conèixer-la abans (segons la Runner's World ha estat "la millor novela ever escrita sobre running").
Inspirada en l'experiència de l'autor com a campió universitari (College americà), la història es focalitza en Quenton Cassidy, un runner competitiu d'una ficcional Southeastern University qui te per somni a la vida correr una milla en 4 minuts. Està a menys d'un segon quan la tempesta de la guerra del Vietnam s'inmiscueix en el departament atlètic de la facultat. Despres d'estar involucrat en la protesta dels atletes, en Cassidy es relegat de l'equip de running. Sota la tutela del seu amic i mentor, Bruce Denton, un estudiant de post-grau i antic medallista d'or olimpic, en Cassidy abandona la seva beca, nòvia (uuuupps), i possiblement el seu futur per retirar-se a un recull monàstic al camp i començar a entrenar per la carrera de la seva vida contra la el millor "miler" de la història.
Once a runner, és una peculiar introspecció de la intensa vida dels corredors d'èlit de distància que, divertida, ens explica l'aventura d'un runner per ser un campió.


















Bé, aquí teniu una petita mostra de llibres que potser ja coneixieu. Si teniu interés, us els podria passar...i deixo per altres ACorrecuites el comentar noves noveles!

Apa, bona running-lectura!

divendres, 23 de març del 2012

Cursa Vila de Sant Boi

Primer de tot em presento, sóc en Marc Pitarch, amic d'en Joan Montserrat. Fa molts any que em dedico a córrer, de fet, vaig començar als 11 anys i fins als 21, que em vaig trencar els lligaments del genoll, m'hi vaig dedicar bastant  seriosament.  Després han sigut molts anys de problemes amb el genoll, sis operacions, recuperacions, etc, en els que m'he dedicat a córrer a temporades però sense prendre-m'ho a fons.
Ara després de la última operació estic força bé del genoll i em venia de gust tornar a provar-ho. I aquí ha aparegut en Joan, que ha tingut força culpa, perquè em va donar l'empenta final que necessitava, i ara fa un mes que he tornat a córrer.
I de seguida, ha arribat la primera cursa. Era una mica aviat, potser necessitava una mica mes de rodatge, però en Joan em va dir que anava a una cursa de 10 km i em va agafar el cuquet d'anar-hi, feia més de vuit anys que no en feia cap!!!
Així que em vaig animar, em vaig entrenar una mica més fort la última setmana i vaig arribar al dia de la cursa nerviós com si fos el primer dia que corria. De fet, la nit anterior vaig estar inquiet, vaig dormir poc, i em vaig aixecar a les sis per anar amb temps.
Després el meu fill es va aixecar a les 6.40, així que vam decidir anar a la cursa els tres. Això va  implicar que vaig arribar al lloc on havia quedat amb els altres, deu minuts tard. Bonica manera de presentar-me.
Però bé, vam anar cap a Sant Boi amb dos cotxes i un cop allà vam decidir fer un escalfament pre cursa i vam aparcar a dos quilòmetres de la sortida. Bé, això o que jo havia encomanat el meu nerviosisme a tots.

Un cop a les instal·lacions vaig seguir tot el que feien els companys com si fos la meva primera experiència ja que les coses han canviat molt des de que jo corria semi-professionalment cap allà als principis dels noranta. Per començar hi ha molta més gent a les curses i després hi han coses que no existien com xips, gps, vestidors, consigna... Impressionant!!!
(Per cert , que no ho havia dit la cursa la vam córrer cinc, Bernat, David, Joan, Marc Dolcet i jo mateix. )


En els moments previs de la cursa jo  seguia molt nerviós, els altres van anar a escalfar perquè necessitaven fer quilòmetres per la seva preparació per la Marató, però jo no volia malgastar les forces, ja que creia que anava molt just per fer 10 km i no volia arriscar-me.
El començament de la cursa també és molt diferent del que jo recordava, en la meva època sortíem a tope fent-nos lloc amb els colzes per no perdre un temps valuós, ara amb els chips és un plaer, pots anar caminant fins que passes per la sortida.  Impressionant!!!
Tot just començar en Bernat i en David van agafar un ritme de Marató i van quedar enrere, en Joan i en Marc van sortir més forts i jo d'entrada els vaig seguir a distància pensant que era un ritme massa fort per mi. Però al cap d'una estona veient que no marxaven del tot vaig dir-me, que carai!, els segueixo el ritme i ja veurem.


Així que vam seguir els tres a un ritme constant tota la cursa de 5.04. Jo interiorment pensava que si aconseguia seguir el seu ritme fins al quilòmetre 8, ja estaria tot fet, els dos últims els acabaria com pogués.

El recorregut va ser bastant exigent, amb continues pujades i baixades, amb un únic tram pla en el quilòmetre 5.




 Total, que vam anar fent fins que, en el quilòmetre 7,5 em va agafar una petita crisis  i em vaig despenjar una mica. Per sort en aquell moment la cursa feia pujada i ells no van tirar molt així que els vaig poder seguir a una petita distància.
Al cap d'un km, al 8,5 em vaig recuperar, i em vaig tornar a posar a la seva alçada. Al cap de poc, en Joan va decidir que volia fer un esprint d'uns 1100 metres, es va despedir, i  va començar a esprintar en el tram de més pujada de tota la cursa!


 
  










La cursa acabava a l'estadi de Sant Boi, i sempre és maco fer una volta a l'estadi esprintant. Bé, no va ser el meu cas, jo vaig esprintar els últims 50 metres, no hi havia forces per més.
Al final, content d'haver acabat, content amb el temps (50.40, que per ser la primera cursa, està molt bé) i content de trobar-me al meu fill i la meva dona  just quan buscava aigua desesperadament.

Marathon!

Rush - Marathon

It's not how fast you can go
The force goes into the flow
If you pick up the beat
You can forget about the heat
More than just survival
More than just a flash
More than just a dotted line
More than just a dash

It's a test of ultimate will
The heartbreak climb uphill
Got to pick up the pace
If you want to stay in the race
More than blind ambition
More than simple greed
More than a finish line
(More than a finish line)
Must feed this burnin' need
(Must feed this burnin' need)
In the long run

From first to last
Peak is never passed
Somethin' always fires the light
That gets in your eyes
One moment's high
And glory rolls on by
Like a streak of lightning
That flashes and fades
In the summer sky

Your meters may overload
You can rest at the side of the road
You can miss a stride
But nobody gets a free ride
More than high performance
More than just a spark
More than just the bottom line
Or a lucky shot in the dark
In the long run

You can do a lot in a lifetime
If you don't burn out too fast
You can make the most of the distance
First you need endurance
First you've got to last

From first to last
Peak is never passed
Somethin' always fires that light
That gets in your eyes
One moment's high
And glory rolls on by
Like a streak of lightning
That flashes and fades
In the summer sky

dilluns, 19 de març del 2012

Birkebeinerrennet

Hola companys runners, un repte més superat!
Els 54 quilometres que hi han entre Rena i Lillehammer ja estan fets. La experiencia ha estat increible i molt recomanble per tots aquells que us agraden els esports d'hivern. 16500 participants, o sigui que no us espereu anar totalment sols per la muntanya, però una organització impecable i uns paissatges espectaculars.... bo, però paro ja d'ensabonar-vos i comencem amb els detalls.













Fitxa tècnica

Acorrecuites: Marçal Pros, Eduard Ortega.
Esport: Esquí de fons.
Data: 17-03-12
Sortida: Rena
Arribada: Lillehammer
Longitud: 54 km



La familia Pros-Auzokoa van aprofitar la excusa de la cursa per visitar al acorrecuita exhiliat al pol nord (o va ser al revés?). La Birken és una de les curses amb solera dintre el calendari de les maratons d'esquí, i és tot un event esportiu per la societat noruega, on els esports d'hivern són el numero 1 amb diferència. Així que us podeu imaginar l'ambient i la quantitat de públic durant tot el trajecte.
















Després de llevar-nos a una hora indecent, agafem el autobus que ens porta a la sortida de Rena desde Lillehammer. Dues hores d'autobus i amb l'esquena destrossada ja, per començar la cursa. Som a l'onada 21, de les vint i pico que hi han, amb uns 500 corredors per onada. Això fa que al menys la sortida no sigui gaire massificada. Un cop a la nostre posició comencem a observar els jovenets, i no tant jovenets, que amb el pistoletazo inicial arrencaran i ens passaran com una locomotora.

Només dir-vos que alguns "jovenets" de 75 anys ens han tret unes dues hores a mi i el Marçal.

Quilometre 0. Un cop començat a correr, ens adonem que les ceres que hem triat ens aniran molt bé a les pujades però en llastraren a les baixades. Les condicions climatològiques són molt bones per fer esport (temperatures positives i nuvols prims) però nefastes per la neu, que sembla uns d'aquells granissats que venen a can Pros a l'estiu! Comencem a xino-xano, la principal dificultat de la cursa són els primers 15 km de pujada, amb un desnivell de 500 metres, i un cop passat això, el terreny és més o menys suau amb una baixada final força llarga. Per tant un inici conservador, pensant amb el final. A mitja pujada el Marçal es despenja. Els problemes d'estomac dels dies anteriors i la dedicació a un nen de poc més d'un any, comencen a passar-li factura. Jo vaig a ritme i un cop esquivats els primers embussos a la pujada la cosa va força bé. Passem el primer avituallament: aigua, energit (calent) i uns pastissets bonissims. Tot i que una bona cocacoleta hagués anat molt bé.

Quilometre 15. La pujada ja esta superada i comencem amb una curta baixada on ja veiem que les ceres seran un llastre durant tota la part del recorregut que no sigui pujada. Una mica fustrant veure que tota aquella gent que haviem pogut passar a la pujada ens passa, amb força facilitat, a la baixada.

Quilometre 27. La meitat del trajecte fet, amb bones sensacions, però amb mal temps degut a que els darrers 12 quilometres hem tingut que utilitzar els braços més del desitjable. Preparats però per la darrera dificultat del recorregut: una ascenció de 200 metres ens els propers 7 kms que sino fos per tot el que ja portem no seria de gaire difícil.

Quilometre 40. Ja estem adalt! Ara ve la baixada, prou ràpida, doncs la neu està gelada, però difícil doncs a aquestes hores, els carrils ja estan molt malmesos i s'ha d'anar amb molt de compte per no fotret una bona morrada.

Quilometre 52. Els darrers quilometres ja es fan molt llargs. A més les condicions metereològiques no acompanyen. Una fina pluja que va in-creixento fan els darres compasos de la cursa totalment estalviables. Però ja hi som, el darrer quilometre i entrem al estadi. La darrera recta i una caiguda ridícula que només fa que la gent m'aplaudeixi una mica més del que hagues estat desitjable. Temps: 5:30 de passar-ho bé sobre els esquís.

Fa il·lusió poder acabar aquesta cursa després dels darrers 3 mesos d'entrenament i amb només dos anys desde que m'hi vaig ficar en això de l'esquí de fons. Molt bona experiència, però amb ganes que la primavera arribi ja, tot i que ara mateix tenim una tempesta de neu, i canviar el blanc de la neu per el verd de la muntanya, i les botes d'esquiar per les Salomon speedcross.

Els següent reptes Skåla (cursa vertical) i la mitja marató amb 1800 metres de desnivell, que esperò que també es mereixin una bona crònica.

Eduard

P.S: La recompensa va ser un bon sopar amb carn de reno


divendres, 16 de març del 2012

Eufòria!!!!!

Ja em tocava deixar-me caure per aquí després d’una llarga absència en la narració de les nostres gestes acorrecuitaires. I és que, feia molt de temps que no encarava una nova cursa.
I per tornar, res millor que una mitja. La Mitja de Montornès. I no enganyaré ningú. Per variar, havia entrenat, poc, molt poc. L’última semana, el dilluns, i ja no vaig tornar a córrer fins al dia de la cursa. Que ningú amb dos dits de front ho agafi com a exemple.
El cas és que vaig decidir que, ja que no havia entrenat bé, com a mínim, sí que faria una bona prèvia. Així que, el dia abans, vaig carregar el carro de la compra de molts Aquarius, em vaig fer un bon sopar amb pas ta, i vaig anar a dormir d’hora, tot i que no e m vaig adormir gaire ràpid. Coses dels nervis…


Aquesta vegada, la cursa la faríem el David i jo. I com que ell ja la coneixia, em va aconsellar que ens trobéssim d’hora. Així que a les 7h em vaig llevar, i em vaig preparar un bon esmorzar. Torrades, galetes, i llet. A les 8h ens vam trobar amb el David, i em vaig començar a beure el primer aquarius. Abans de les 9h, ja havíem recollit el dorsal i ens vam començar a preparar, amb calma, sense presses. Aquí vaig aprofitar per fotre’m unes quantes nous i un segon aquarius. Mentrestant, el David va començar a passar, per córrer uns 5km abans de començar la mitja. Aquests maratonians són una altra historia.
Així que després de fer una aturada rápida al lavabo, vaig sortir a escalfar. Déu meu!! Escalfant abans d’una cursa! Ja no recordava aquesta sensació. Ho vaig fer mooooolt a poc a poc. No me volia cansar abans d’afrontar els 21km. Però ja em va anar força bé per entrar en calor i treure’m de sobre la mandra i els músculs encarcarats.
Al meu voltant veia molta gent. Moltíssima!!! Unes 5000 persones apuntades entre la Mitja i els 5km. No està malament. Aaai, aquesta gent que només s’apunta a Montornès per tenir el lot de productes de neteja. Que previsibles…
Finalment, després del bon escalfament i estiraments, ens vam retrobar amb el David a la sortida i vam començar la cursa.
No tenia gaires aspiracions per a aqueta cursa. Simplement, intentar baixar de les dues hores, tenint en compte que el meu millor temps en Mitja és de 1h 51min. El David tampoc volia apretar gaire, simplement acumular més km de preparació per la Marató de BCN.
Us estalviaré molts detalls de la cursa, per o fer-me pesat. Només diré que vam començar a un ritme lent, que ja m’anava bé, per anar agafant el ritme. Em vaig avançar una mica i al cap de 2 o 3km, ja havia aconseguit una velocitat de creuer que em permetia anar còmode. El clima era molt bo, primaveral, amb sol, sense fred, però tampoc amb excessiva calor. Des del primer avituallament, vaig agafar una ampolla d’aigua que ja no vaig deixar anar en tota la cursa ( mai ho havia fet). Les sensacions eren molt bones. Tenia ganes de córrer!! Anava controlant el crono, i els temps es mantenien segons les previsions. I així vaig anar passant, km a km, amb
l’expectativa de veure com em sentiria les cames a partir del km 15. I van respondre bé. Molt bé. Que estranya aquesta sensació: prop del km 17 (allà on sempre em començo a enfonsar física i psicològicament) i en canvi, veia com començava a deixar enrera alguns dels corredors del meu voltant. Em sentia bé, i amb ganes de seguir progressant fins al final. Vaig poder augmentar una mica el ritme, aprofitant que els últims 3 km el recorregut era favorable, i els dos últims km ja anava a per totes!! I no vaig poder evitar que en aquell moment una cançoneta comencés a sorgir en el meu interior: Eufòria, de Mazoni. Al ritme trepidant d’aquesta cançó vaig completar la mitja en 1h 55 minuts. Per cert, tenim aquesta cançó penjada al blog! Providencial!
Us preguntareu: tanta eufòria per 1h 55 minuts? Doncs sí, per mi el temps no era important, però sí haver pogut completar una cursa sentint que jo controlava en tot moment la situació, sabent quan podia apretar i quan havia de regular, i aconseguir acabar la cursa no de manera agònica, sinó guardant forces per poder arribar gairebé esprintant.
Era moment d’anar a recollir la nostra caixa i l’amanida de pasta! I que bé que va entrar!
En fi, que tant el David con jo, vam poder tornar, cadascú amb el seu objectiu acomplert. Ah!!! I amb una caixa de 5kg de productes de neteja. Això sí que és un obsequi!!

dijous, 8 de març del 2012

Marató Salvatge de les Guilleries

Diumenge 4 de Març de 2012

Aquest diumenge vaig córrer la Marató Salvatge de les Guilleries amb un amic de la masia, en Jordi Ramada. Ara entenc lo de salvatge. Apart de lo tècnica que és, amb les seves trialeres bèsties, a la Marató només érem uns 60-70 (hi havia mitja i BTT), així que al cap de dues hores de córrer, gairebé tota l'estona vas sol, perdut pel cul del món.

El circuit, una passada pels muntanyeros, molt recomanable per descobrir unes muntanyes que d'una altra manera, no hi aniries mai: Les Guilleries des de Sant Hilari Sacalm. Baratet per ser Marató, 15 eurus, amb paella i botifarra a l'arribada, però sense samarreta ni collonades. Molt de poble, com les bones curses, tipus Alpens, Dos turons, etc.

La part dolenta és que em vaig fotre una hòstia baixant per una trialera i vaig anar a petar a una pedra que em va fer un trau de 6 punts sota el genoll i un dolor al costat que em pensava que era flato, però resulta que gairebé em vaig aixafar les costelles. Fot un mal de mil dimonis al respirar o tossir. Res trencat, però diu el metge que el mal durarà 1 mes. Doncs res, que després d'aturar l'hemorràgia amb kleenex com vaig poder i fer un torniquet al genoll amb el buff en plan Rambo (nova aplicació d'un buff, molt pràctica), amb dos parells de collons vaig continuar. Llavors la ferida no em feia massa mal. Es un tall profund però net. Al proper control em podia retirar, però vaig seguir fins al final. La putada és que era al Km 21, portava 3 hores i encara quedava la meitat i més dura, però res, cap endavant. Al final ja només caminant i mig coix per les baixades, vaig arribar amb 7 hores. El meu company, que ens havíem separat pocs minuts abans, de la caiguda, va fer 6h 10 min.

En arribar, primer vaig anar a menjar mitja paella, que em moria de gana. Dutxar-me, rentar la ferida i cap a la creu roja que en veure el trau em van dur fins al CAP on em van cosir al cap de quatre hores de caure. Ibuprofè, antibiòtics, tètanos i cap a casa. Aquesta setmana no vaig a la feina (no puc caminar amb la cama embenada). I res, a recuperar-se, a veure si arribo en forma per la Trail St.Esteve. Acabo de veure que vem arribar 54 dels prop de 70 inscrits i és clar, el 54 és un servidor. Que güai ! És el primer cop que sóc el primer, encara que sigui per la cua. Una aventura més pels néts!

Auto-foto amb cutre-mòbil neandertalès a l'arribada, ja dutxadet i cosidet:




Salut i porteu-vos bé.

Jordi Reverter, 8/3/12