dimecres, 22 de desembre del 2010

New York 2010

7 Nov 2010- 9h40 , en la entrada del puente Verrazano, Staten Island, New York. Después de 3 horas de espera , con 3 ºC y ventisca, está a punto de empezar mi sueño americano. Y el de otros 45000 maratonianos. Suena por los altavoces “ New York, New York” de Sinatra, y me encuentro en el puente, 3 primeros km alucinantes, llenos de emoción, con la piel de gallina. Ya no sé para donde mirar: los helicópteros que sobrevuelan la salida, la postal de Manhattan , la estatua de la Libertad , Brooklyn.



El sueño empezó a materializarse en marzo, después de la maratón de Barcelona. Como lo ha dicho Haile Gebrselassie en la web “ uno no puede decir que es maratoniano si no ha corrido en Nueva York”. Así que después de Barcelona ( 6 veces) y Berlín ( 2 veces), ahí voy. Ahora o nunca , porque un maratón es demasiado exigente para pensar que seguiré teniendo la misma motivación mucho más tiempo. Después de consultar rápidamente la web, las condiciones de inscripción y plazos muy cortos , no tengo dudas: opto por lo más fácil y seguro , compro un paquete en Viajes Iberia y adelante. Mejor no pensar en la cuenta corriente.


La espera hasta noviembre no se hace muy larga. La preparación ha ido muy bien y tengo buenas sensaciones después de la media de Sant Cugat. Aunque ya me he mentalizado que no voy para batir ninguna marca. El recorrido no es el idóneo según lo que he leído, y se suele contar unos 10 min más que en una carrera plana tipo Barcelona . Además es mi primer viaje a Estados Unidos, y no quiero llegar a los límites físicos de mis 2 últimas carreras y tener que probar su fantástico sistema privado de sanidad. Si que estoy un poco acongojado !

Llego a Nueva York el jueves por la noche, después de un vuelo sin problemas. El avión estaba lleno de corredores españoles, italianos , franceses, viajando en grupo. De El Prat a Barajas coincidimos con Chema Martinez . La gran mayoría estamos alojados en los hoteles de Manhattan.

El viernes ya estamos despiertos a las 6h de la mañana, por eso del cambio de hora.. Digo estamos porque he viajado con un compañero de entrenamiento, Carlos, para quién será su tercer maratón. Con mucho tiempo por delante, vamos hasta Central Park , calentar unos 30 min y reconocer el recorrido de los últimos 5 km de la carrera. Parece que todos tenemos el mismo programa, y nos encontramos con cientos de corredores, por grupos de nacionalidades. Los vencedores son sin ninguna duda los holandeses, todos de naranja como en cualquier evento internacional que se precie . Los italianos tampoco pasan desapercibidos.
El resto del día lo dedicamos a recoger los dorsales, la feria del corredor y visitar la ciudad. Es mi primera vista a Nueva York, y a pesar del recelo inicial, estoy rápidamente impresionado. Tengo la impresión de estar del otro lado de la pantalla, dentro de la película, todo es familiar, suena a ya visto, pero no deja de sorprender.


Es sábado. Se cumplen las previsiones y amanece un día muy frío y con viento. A las 9h estamos delante la ONU , de donde sale la “ International Friendship Run” , un recorrido de 4 km organizado para los corredores internacional.


Es una ocasión única de poder correr por el centro de Manhattan, la calle 42 , la 6 º avenida, y llegada a Central Park en la meta del maratón. El recorrido de domingo es muy distinto y no pasa por el centro de la ciudad. Nos cruzamos con caras conocidas : Abraham Olano (ciclista reconvertido a maratoniano) , Martin Fiz ( mañana hará 2h35) , Anne Igartiburu la presentadora TV ( 5h16), Iñaki Urdangarin (3h55).




Domingo 7. La organización nos ha citado a las 6 h de la mañana en la Public Library. Cientos de autobuses están en línea, en una organización casi militar, para trasladar unos 25000 atletas hasta la salida a unos 40 km. Los otros irán en Ferry. Empieza el espectáculo !
Los voluntarios nos reciben con efusión : “ Welcome”, “ Enjoy the race”, y no van a parar hasta la meta, durante los 26,2 miles del recorrido. . Es sin duda lo más extraordinario de esta experiencia: el público y los voluntarios. Esto es América !




A las 7h estamos en Staten Island, en lo que puede parecerse a una base militar. Todavía quedan 2h40 para la salida para los más afortunados., y una hora más para los últimos. Cada uno se protege del frío como puede ( hace 3 ºC), deambulando por las base con mantas, plásticos o tumbados en el suelo.. La zona se convierte en algo parecido a un campo de refugiados.



Frank Sinatra : “ New York, New York”. Todavía con la emoción del Puente Verrazzano, intento encontrar el ritmo correcto ( 4:30) , concentrarme en la respiración , los pasos. Imposible. Desembocamos en Brooklyn, en el medio de miles de espectadores animando, co gritos, pancartas, grupos de música, familias enteras. ¡ que espectáculo! Voy demasiado rápido (4:15), pero imposible reducir el ritmo. Hay tanto para mirar, tanta emoción. Estamos en los barrios populares de Brooklyn, mayoría negra e hispano. Las 3 salidas escalonadas y las enormes avenidas diluyen el flujo de corredores y se corre muy as gusto, muy cómodo.

Nos acercamos al km 16. Silencio. No se oye nada, los espectadores han desaparecido. Acabamos de entrar en el barrio judío ortodoxo , en la comunidad hassidic, habitualmente muy cerrada. . Otro mundo. Es un día laboral, muy poca gente en las aceras, ninguna actividad comercial. Las pocas mujeres con largos vestidos grises y niños que cruzamos no se atreven a mirar los corredores. Los hombres, con largas gabardinas negras y la cabeza cubierta, se esfuerzan para no interrumpir sus conversaciones, se molestan porque no pueden cruzar la calle. …

2 km más, y de nuevo los gritos de animación, hemos cambiado de barrio.

Alcanzamos la media maratón. Se acaba Brooklyn y entramos en Queens. Es fácil darse cuenta. Cada cambio de zona ( Borough) se hace a través de un puente. Y menudos puentes ! Son tan largos que tienen el perfil de un arco : una subida prolongada y pronunciada durante la primera mitad y luego bajada. Perfecto para romper el ritmo. Queens es la parte menos espectacular del recorrido, con casas adosadas clásicas de cualquier país anglosajón. Pero acaba con una vista impresionante sobre el centro de Manhattan y 3 rascacielos emblemáticos : Empire State, Chrysler y Bank of America.



Cruzamos el Queensborough bridge para entrar en Manhattan y recorrer la 1ª avenida hasta el Bronx. En los 3 kms que de puente estamos aislados del exterior, como en un túnel. Pero antes de llegar al final ya se oyen las aclamaciones del público. Iniciamos el recorrido de la 1ª avenida, donde se han juntado todos los espectadores internacionales, cuando hasta ahora habíamos visto más bien un público americano.



A pesar del público más numeroso que nunca los 5 km en línea recta se hacen eternos, monótonos, me parece que nunca se van acabar . Bienvenido a la realidad del maratón, se acabó la visita turística y toca aguantar, superar el muro, el socavón o como se quiera llamar. Mi ritmo pasa de 4:30 a 4:40 hasta 4:50, pero no me preocupa. El objetivo de hoy es otro. La entrada en el Bronx por el último puente me anima. Pisar una zona emblemática, que jamás hubiera visitado en condiciones normales es un estimulo, sin duda. El recorrido por el Bronx es testimonial, poco más de 2 km, pero emocionante.

De regreso a Manhattan , atravesamos Harlem para llegar a Central park. Faltan todavía 8 km. El publico sigue siendo extraordinario. Donde no llega la organización , que ha limitado a lo mas insignificante los avituallamientos en comida (¿ será cierto el estereotipo de que en el sueño americano, todo se tiene que pagar ?) , están los espectadores, ofreciéndonos de todo: naranjas, barras de cereales, vaselina, …
Los últimos 5 km por dentro de Central Park son una sucesión de toboganes hasta la meta. Ya iba preparado mentalmente y mi única preocupación es no tropezar , levantar los pies y controlar las bajadas realmente muy peligrosas por sus cambios de ritmo y el cansancio. Desde Harlem ya no miro para nada, ya conozco la zona de los días anteriores , y solo quiero llegar.
3:18:30. Ya tengo mi medalla. Sueño cumplido.

dimarts, 23 de novembre del 2010

46ena. BEHOBIA-DONOSTIA - 2010

La Behobia-San Sebastián és una cursa especial. Per tant, per iniciar a descriure-la podríem començar amb unes imatges prèvies que reflexen la duresa de la mateixa.............





La Patrícia, la Yolanda i la Núria en plena concentració el dia previ a la cursa.






La Patrícia i la Yolanda, durant unes intenses sèries a la Platja de la Concha.





i seguim entrenant..........







fins que ens fem la foto de grup amb el runners del Junior F.C.

El divendres 12 de novembre vam començar el que seria un fantàstic cap de setmana, lúdic/esportiu/gastronòmic. Erem la Patrícia (amiga de la Núria), la Yolanda (amiga de la Patrícia), la Núria i jo. El destí era Donostia. Allí ens havíem de trobar amb el col.lectiu de "runners" del Junior F.C. De fet erem prop de 50.

Una vegada arribats a l'hotel, vam dedicar la nit a la vessant gastronòmica. Evidentment, vam sopar de "pinxos" i vinets. Bé, sempre hi havia algun/a esquirol que preferia la cervesa. Haig de reconèixer que al matí tenia resaca!!!!!. Sí amics meus, aquella sensació/sentiment oblidat a les profunditats de les meves vivències pretèrites apareixia un dissabte al matí a Donostia. Quina petita sensació d'alegria va recòrrer pels meus circuits neuronals, fins que.............................algú va dir: "Hem d'anar a esmorzar que anem a còrrer per la Concha a les 10 h."

I així va ser, però vam començar a rodar a les 12 h., enlloc de les 10 h. Sembla que n'hi havia més d'un amb problemes. Després del rodatge i les fotos corresponents, vam recollir el dorsal a la fira de corredor. El dissabte el vam acabar, amb una càrrega d'hidrats de carboni, a l'italià (Mamma Mia) més conegut de Donostia. La taula la teníem per a les 23 h., però una gestió "in situ" de la Núria ens va permetre sopar a les 21:00 h.

I comença el diumenge de la cursa amb pluja. Durant el cap de setmana havíem tingut uns dies esplèndids, però el diumenge l'aparició de la pluja ja apuntava a un recorregut amb certa component èpica. Arribem a Behobia en bus cap a les 08:30 h. i ja comencem a viure l'ambient de la cursa (20.000 corredors). Evidentment , les sortides són per caixons i amb un retràs d'uns 12 minuts entre categories. L'ambientàs a la sortida és espectacular, tot i el fred i l'aigua. La temperatura es va mantenir sobre uns 12ºC.



















La cursa, és indescriptible. Ja no tant pel recorregut, d'una duresa relativa, sino pel caliu humà. Els 20 km. de recorregut transcorren pel tub format pels milers d'espectadors (nens, nenes, pares, avis, padrines,...) que no paren d'animar durant tot el trajecte. Vaig estar tota la cursa "xocant" amb els nens que esperaven que passessis amb la mà estirada. L'arribada al boulevard de Donostia, és espectacular i et deixa un bon regust de boca. També ens vam quedar completament "calats" ja que no va parar de ploure durant tot el recorregut.

Després de tant d'esforç, el dinar a la "sidrería" va ser pantagruèlic. Com a petita mostra:







El "Chuletón"





I per acabar el cap de setmana, ens vam acomiadar al famós "Dickens" a on vam degustar els seus famosos Gin Tonic.





























Per finalitzar, indicar-vos que tot lo que us hagin explicat d'aquesta cursa és un infinitèssim de la vivència de la mateixa. Crec que, tots tenim una cursa especial o diferent al nostre historial "runner". I aquesta n'és una d'elles.

Salut i km's.

Pat, Yolanda, Núria i Albert

diumenge, 21 de novembre del 2010

Un cros de monjos ?

Home, veient la pinta d'aquests cinc pòtols, de monjos res, je, je...
Doncs aquí ens teniu satisfets després de còrrer el Cros del Penedès a Santa Margarida i els Monjos. Per si algú encara no ho sabia, jo treballo a una escola d'aquest poble , així que la cursa era especial per mi.
Avui però, la crònica serà curta i deixarem parlar les imatges !
Aquest és en Jonathan, l'artífex de la nostra inscripció a darrera hora És un dels organitzadors, però sobretot és una gran persona igual que la seva mossa, la Bea, colega meva del cole, que va venir a animar !

Bo, anem al gra, aquestes imatges demostren la nostra peculiar manera de donar el número de xip. Si, si, tal cual, aquí té la meva sabata. Com sempre, donant la nota !
I de la cursa , cap imatge. Per alguns de nosaltres era una nova modalitat, ni cursa urbana ni de muntanya, un cros. El circuit està molt ben parit, entre parcs, vinyes i rierols, i calia fer-lo dues vegades. El desnivell era mínim, però constant i la participació de força qualitat. Va ser una bona cursa en la que tots vam fer una mica més del nostre temps habitual, però que vam còrrer molt a gust.

I un cop acabada la cursa, jo anava trobant nens de l'escola, altres petant la xerrada....
I sobretot, relaxant-nos com uns gossos sobre la gespeta del camp de futbol on hi havia situada l'arribada. Un plaer !


Ja ho veieu, els "campions" vam viure un bany de masses !!!!!!

Hi tornarem !!!

dijous, 4 de novembre del 2010

Cursa dels Senglars: i quin pla de xoc!!!!

Poques vegades ens trobarem, en les narracions que anem penjant al nostre blog de corredors, que la part esportiva, en aquest cas, la cursa, passa a un segon pla per culpa d'algun aconteixement que té lloc abans o després de la mateixa.
Doncs aquesta és una.
Un pla de xoc. Sí senyor. Personalment, la Cursa dels Senglars de Sant Joan de Mediona, de 13'5 km de mitja muntanya, representava això per mi. Per diverses raons: perquè era la meva primera cursa des del mes de maig (des del maig!!!!) i ja tenia ganes de recuperar sensacions perdudes d'ambient de cursa; perquè havia començat l'any amb bastanta regularitat de curses i després vaig caure en picat; i perquè si no em poso les piles no arribo al repte dels 16 punts.
La cursa, bé, d'aquelles de poble, molt amater, amb uns 150 corredors, en uns paratges perduts del molt alt Penedès, que diria el Joan. El dia abans a les 21h, decidíem que hi aniríem. Tot molt de pressa.
Comencem la cursa junts fins al km 2,5 aprox. I a partir d'aquí el Joan se'n va. No m'acostumaré mai als inicis de cursa en pujada. És la meva creu. Com a mínim aquesta vegada vaig anar fent i no se'm va atravessar. I després anem creuant corriols i pista forestal alternativament, amb una part més dura del km 6 a 9, per després acabar en baixada fins al final. El fang acumulat i fresc per la pluja del dia anterior va provocar que el terreny fos més pesat del normal.
El Joan va arribar en 1h 12 min, i jo en 1h 25min. Per mi això és el menys important. Ja he dit que el què m'interessava era tornar a entrar en la roda de curses, més enllà dels entrenaments.
Aquí teniu unes imatges al costat de l'escut del gran equip de futbol de Mediona.
Però l'aventura, si se li pot dir així, va venir després. Ja tornàvem tranquil.lament cap a casa, amb previsió de que cap a les 12,30 ja hi seríem.
Enfilem la carretera de Sant Pere de Riudebitlles a Sant Sadurní d'Anoia, comentant la jugada entretingudament, quan de sobte, agafant una corba cap a l'esquerra ens adonem, en dècimes de segon, que el cotxe que vé en sentit contrari agafa la corba malament, molt oberta i vé de dret cap a nosaltres. El Joan gira ràpidament el volant i PATAPAM!!!!!!!! L'altre cotxe encasta part del seu morro contra el nostre lateral. Els airbags laterals de la banda del Joan es disparen i frenen una mica el cop. De seguida me n'adono que no m'he fet absolutament res i miro el Joan. Sembla que tampoc té cap ferida. Només alguna molèstia al coll. Surto a veure com estan els de l'altre cotxe. Una dona i la seva filla. Els pregunto si estan bé i em diuen que sí, però se les veu atabalades.
Després d'una petita enganxada entre el Joan i la conductora, que en un principi no admet el seu error, decidim no discutir i posar l'operatiu RACC en marxa. El problema és que ens hem quedat al mig de la corba i no paren de venir cotxes. Com que els mossos triguen ben bé mitja hora en arribar, em dedico a posar els triangles i a dirigir el trànsit durant una estona, mentre els conductors solucionen els tràmits. Aconseguim enretirar l'altre cotxe fins al marge, deixant un pas millor pel trànsit.
Finalment arriba un mosso i ens ajuda a parar el trànsit i a mirar si el cotxe s'engega per poder-lo portar fins a una cruïlla uns 100 metres enrere, per esperar la grua. Després de fer els"partes", on queda clar que l'error va ser de l'altre cotxe, i una mica més relaxats, comencem a ser conscients del què podia haver estat i , per sort, no ha passat. Jo mai havia tingut un accident. I suposo que en veure tan ràpidament que els dos estàvem bé, no vaig tenir temps de posar-me gaire nerviós. L'estat en què va quedar el cotxe, però, no enganya. El pobre Joan haurà d'estar-se unes quantes setmanes sense ell.

En fi, que necessitava un pla de xoc. Però no un xoc d'aquest tipus!!
Per sort estem bé, i amb ganes de noves curses. Un angelet ha passat i ha decidit que avui no tocava anar al "barri de l'Altra Banda"...


...i que duri !!!!

dissabte, 9 d’octubre del 2010

MM Sant Cugat - una cursa en imatges

El passat 3 d'octubre es va celebrar a Sant Cugat la XXVII edició de la Mitja Marató de Sant Cugat, amb una bona participació ACORRECUITA (Ovidio, Hansi, Àngel, Marçal, Jordi B, Joan, Bernat i el pompero-fotogràf David).

A destacar la preparació per la maratons de Nova York i Donosti de l'Ovidio i el Hansi, i el debut en la distància d'en Berni i en Jordi B (aquest últim després d'anys de no còrrer aquesta distància).

Al pabelló ens vàrem trobar ja en Berni, en Joan, en Marçal (atenció al dorsal d'èlit que portava, nº 8) i en Jordi B, i posteriorment, en l'escalfament va aparèixer l'Ovidio.

No tornaria a veure a en Jordi ja més en tota la cursa. Penseu que es fa molt difícil trobar-vos entre tot el grup de gent quan porteu la mateixa samarreta que molts corredors.
Comença la cursa i encara enganxo a la sortida al Marçal, el Joan, el Berni i l'Àngel:










Després de la sortida, aniria a buscar els runners a la part posterior del Monestir, quan aquests enfilessin la tornada del CAR.

Km 8: Ovidio, Hansi, Joan i el cul del Bernat:




I d'aquí cap al km 15, a Mirasol, a on el Berni ja anava fos (torno a pillar-lo de cul):



Al mateix punt, agafo el km 17-18, amb l'Ovidio, l'Àngel, el Marçal i el Joan (atenció a la foto que ve rient i la que porta la cara desencaixada pel patiment):








Finalment, una foto mirall, en Joan xocant amb el seu fill (per davant i per darrera) i l'alegria posterior del Marc:



Per acabar, com a curiositat, una foto "robada" a on es pot veure que els fotografs també han de còrrer...



Se despide el reportero más dicharachero de los "Acorrecuita".

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Marató de Collserola

Diumenge boirós. La majoria a la Mitja de Sant Cugat, cita obligada pels runners del poble. Jo a la Marató de Collserola, projecte comú que malauradament corro sol. Fins dilluns no tenia clar si fer-ho però calia aprofitar el bon moment de forma i tot i la mandra de córrer sol em sentia confiat de poder-ho fer mínimament bé. La Matagalls-Montserrat em dona aquest punt de confiança ja que és el doble tan en distància com en desnivell i només fa dues setmanes que la vaig fer.

Control 3. KM 17

A la Marató no érem gaires i tot té aquell ambient de les curses d’estar per casa. Xip groc, però només per la arribada, Set controls i dos controls P (no em pregunteu la diferència, no en tinc ni idea) repartits pel camí. La Eva no pot córrer i serà la meva supporter-animadora. Tot un luxe. Hem planificat on ens veurem: abans del C1, al C3 al 5 i al 7 i evidentment a la arribada. Algú m'ha de recollir.
El Pere m’ha fet cinc cèntims de la cursa que ell va fer l’any passat i m’ha quedat clar el concepte: No et desesperis si veus que la penya puja forta (ja maduraran i aniran caient...). I per mi penso que el què ha de madurar és la cursa en si.
La sortida és una mica esverada. Tothom surt fort, però ben aviat anem a en fila índia i al cap d’una estona ja caminem perquè puja fort fins a la carretera del Forat del Vent. Allà comença la primera baixada, llarga i a trams una mica forta, fins a Can Cerdà. Jo ja corro, a un ritme més o menys tranquil però corrent. Un corriol, tornem a creuar la carretera (la Eva anima i fa fotos) i cap a Can Borrell. És com córrer a casa, penso. Arribem al C1. Això funciona però encara queda molt. Anem fins al Pi de’n Xandri i enfilem cap a Can Bell per la Torre Negra. Tornem a anar en fila, Som uns quants que anem junts. Creuem l’Arrabassada i anem cap a Can Trabal però ens desviem i comencem a enfilar cap a la Floresta. Ben aviat trobem algunes rampes fortes per asfalt. Segueixo corrent però en algun tram camino per conservar una mica les forces. Encara queda molt.
Del C2 sortim en pujada forta. Encara anem per grupets més o menys grans. Els carrers de la Floresta pugen molt i ens hem d’enfilar fins a dalt de tot, deixant algun carrer i agafant corriols que s’enfilen pels marges fins al Turó del Fumet. Aquí baixem per un corriol i després per carrers fins a la carretera de la Floresta ben aprop del peatge dels túnels. Arribem al C3. La Eva segueix animant, fa fotos i ara ja som un grup més o menys definit d’uns 10. Hi ha la segona noia, que porta un bon ritme. No és fàcil de seguir.
Sortim del C3 en direcció al C4 baixant per pista ampla cap a can Bosquets. Creuat el torrent, comencem a pujar cap al turó de l’Alzina i Can Pascual Aquí el camí s’endureix, les rampes són fortes i anem fent la goma amb un grup de ciclistes que, quan puja fort van més lents que nosaltres. Arribem al C4 i ja som uns 7 o 8. Al control la gent fa broma, hi ha molt bon ambient. Sortim baixant per un corriol, en fila d’un i vigilant molt amb el terreny. No es fàcil i les cames ja no responen tan bé. Portem 22 km. Arribem a una pista, a tocar de la carretera de Molins i ara ja som tres, la noia i un paio alt i prim. Estic apunt de dir-los que fem una mica de pinya per anar tirant junts, però em fa por no aguantar el seu ritme...i no dic res. Ara girem i anem avall cap al pantà i el baixador de Vallvidrera. Baixo millor que ells i els deixo enrere. Quan arribem al asfalt i hi ha el marit de la noia aquesta amb els seus dos nens i la animen.
Arribem al C5 i la Eva m’anima a mi. Ara ens toca pujar fins aprop del Tibidabo i la cosa comença amb les ditxoses escales...la mare que les ha fotut, això si que casca! A més quan hem passat Vila Joana i jo ja pensava que tot anava cap amunt, tornem a baixar fins a la carretera de Vallvidrera per enfilar-nos per més escales cap a la Font de la Budellera. D’allà passem el P1, que no se perquè es diu P enlloc de Control però és igual. La dona que apunta dorsals està més per xerrar que per apuntar i el tipus que marca es posa nerviós. Li foto al aquarius, a l’aigua i al power gel que ja tenia mig començat i segueixo. La noia se’m ha escapat. Ja no la veig i deixo endarrera al tiu llarg que es queda una mica més al control. Baixada còmoda, després una altra pujada dura que em fa caminar altre cop. Passo dos personatges que estan al límit i caminen com si portessin plom a les soles. Jo penso que és aquí on comença la cursa realment. Cal arribar al coll de la Vinassa C6 i encara puja fort.
Des del C6 toca baixar fins a l’arrabassada i creuar-la. El mosso que controla el transit ens fa passar al altre costat de la valla i jo estic a punt de dir-li el nom del porc per fer-me aixecar tant les cames. I això que aquestes valles semblen petites des del cotxe estant. Passem Can Ribes i baixem cap a Mas Gener. Baixo ràpid, una mica alegre però m’entrebanco al pitjor lloc i salvo la òstia del segle pels pèls. De penyora una rampa al abductor que em fa baixar una mica més el ritme i tornar a treure el power gel de la butxaca. Al pròxim control, que imagino a Sant Medir, ja veure més aigua. Em refaig una mica passo a un noi i després una noia que havia anat primera fins feia poc. La que veia jo, ara va primera però ja ni la veig, i això que el seu company, a Can Ribes m’ha dit que la tenia allà mateix...estic perdent forces!!!
L'arribada
Passem Mas Gener acabem de baixar i tirem amunt direcció Vista Rica. Ni rastre del P2. El C7 sabem que esta a dalt, a Vista Rica però encara falta moooolt. Aquí ens ajuntem amb els de la Mitja i veient més gent m’animo una mica. M’enganxo a un paio que porta un bon ritme per anar pujant i em proposo no deixar de córrer encara que ara, a la mínima pujada tinc tentacions de parar. Arribo al P2, bec molt! i segueixo de seguida perquè ja és l’hora tonta. Una parada massa llarga i costaria molt de tornar a arrancar. Sorpresa!! Torno a tenir la primera noia a la vista, ara camina perquè puja una mica més, i jo també, però conec perfectament el camí i sé on em posaré a córrer. Arribem al C7, la Eva crida!!! i corre un tros al meu costat. Només queden 5 km.
Una pujada curta i forta, un bon tros de pla i un parell de quilometres de baixada fins al final. Torno a beure molt. Engoleixo un altre power gel i tiro amb molts ànims. Faig la pujada quasi tota corrent, la baixada en caiguda lliure i el pla rodant ràpid. Passo a gent, dos o tres de la marató que ja van fosos i alguns de la mitja... Després d’un pla amb lleugera pujada que em costa horrors, arribem a la baixada forta. Tinc la primera noia a 20 metres i baixem seguits passant algun altre corredor. Arribem a un cartell de "perill, baixada forta" i ella frena s’aparta i em deixa passar. Baixo ràpid i atrapo al següent que també em deixa passar al cap de poc. No em puc queixar encara tinc agilitat de cames. Finalment arribem al asfalt. Queden pocs metres i em deixo anar i encara avanço un dels personatges amb els que havia anat quan estàvem all C3 C4. Estic content. Creuaré amb 4h 30’ Més o menys el que tenia previst!!
Per una vegada puc dir que ha sigut el meu dia. M’he sentit molt bé quasi tota l’estona. És com si hagués corregut a casa! i el més important. He tingut una supporter impressionant que m’ha donat molta energia. Extraordinari Moltes gràcies!! i també al Pere pels savis consells. Un mestre és un mestre tan quan toca esquiar com quan toca córrer.
Salut i quilometres.