Cursa dels Senglars: i quin pla de xoc!!!!

Poques vegades ens trobarem, en les narracions que anem penjant al nostre blog de corredors, que la part esportiva, en aquest cas, la cursa, passa a un segon pla per culpa d'algun aconteixement que té lloc abans o després de la mateixa.
Doncs aquesta és una.
Un pla de xoc. Sí senyor. Personalment, la Cursa dels Senglars de Sant Joan de Mediona, de 13'5 km de mitja muntanya, representava això per mi. Per diverses raons: perquè era la meva primera cursa des del mes de maig (des del maig!!!!) i ja tenia ganes de recuperar sensacions perdudes d'ambient de cursa; perquè havia començat l'any amb bastanta regularitat de curses i després vaig caure en picat; i perquè si no em poso les piles no arribo al repte dels 16 punts.
La cursa, bé, d'aquelles de poble, molt amater, amb uns 150 corredors, en uns paratges perduts del molt alt Penedès, que diria el Joan. El dia abans a les 21h, decidíem que hi aniríem. Tot molt de pressa.
Comencem la cursa junts fins al km 2,5 aprox. I a partir d'aquí el Joan se'n va. No m'acostumaré mai als inicis de cursa en pujada. És la meva creu. Com a mínim aquesta vegada vaig anar fent i no se'm va atravessar. I després anem creuant corriols i pista forestal alternativament, amb una part més dura del km 6 a 9, per després acabar en baixada fins al final. El fang acumulat i fresc per la pluja del dia anterior va provocar que el terreny fos més pesat del normal.
El Joan va arribar en 1h 12 min, i jo en 1h 25min. Per mi això és el menys important. Ja he dit que el què m'interessava era tornar a entrar en la roda de curses, més enllà dels entrenaments.
Aquí teniu unes imatges al costat de l'escut del gran equip de futbol de Mediona.
Però l'aventura, si se li pot dir així, va venir després. Ja tornàvem tranquil.lament cap a casa, amb previsió de que cap a les 12,30 ja hi seríem.
Enfilem la carretera de Sant Pere de Riudebitlles a Sant Sadurní d'Anoia, comentant la jugada entretingudament, quan de sobte, agafant una corba cap a l'esquerra ens adonem, en dècimes de segon, que el cotxe que vé en sentit contrari agafa la corba malament, molt oberta i vé de dret cap a nosaltres. El Joan gira ràpidament el volant i PATAPAM!!!!!!!! L'altre cotxe encasta part del seu morro contra el nostre lateral. Els airbags laterals de la banda del Joan es disparen i frenen una mica el cop. De seguida me n'adono que no m'he fet absolutament res i miro el Joan. Sembla que tampoc té cap ferida. Només alguna molèstia al coll. Surto a veure com estan els de l'altre cotxe. Una dona i la seva filla. Els pregunto si estan bé i em diuen que sí, però se les veu atabalades.
Després d'una petita enganxada entre el Joan i la conductora, que en un principi no admet el seu error, decidim no discutir i posar l'operatiu RACC en marxa. El problema és que ens hem quedat al mig de la corba i no paren de venir cotxes. Com que els mossos triguen ben bé mitja hora en arribar, em dedico a posar els triangles i a dirigir el trànsit durant una estona, mentre els conductors solucionen els tràmits. Aconseguim enretirar l'altre cotxe fins al marge, deixant un pas millor pel trànsit.
Finalment arriba un mosso i ens ajuda a parar el trànsit i a mirar si el cotxe s'engega per poder-lo portar fins a una cruïlla uns 100 metres enrere, per esperar la grua. Després de fer els"partes", on queda clar que l'error va ser de l'altre cotxe, i una mica més relaxats, comencem a ser conscients del què podia haver estat i , per sort, no ha passat. Jo mai havia tingut un accident. I suposo que en veure tan ràpidament que els dos estàvem bé, no vaig tenir temps de posar-me gaire nerviós. L'estat en què va quedar el cotxe, però, no enganya. El pobre Joan haurà d'estar-se unes quantes setmanes sense ell.

En fi, que necessitava un pla de xoc. Però no un xoc d'aquest tipus!!
Per sort estem bé, i amb ganes de noves curses. Un angelet ha passat i ha decidit que avui no tocava anar al "barri de l'Altra Banda"...


...i que duri !!!!