Tres quarts de set del 25 de març de 2012. Sona el despertador. Porto tota la nit obsessionat amb el canvi d’hora. Ha arribat el dia més esperat dels últims 3 mesos.
Una nit horrorosa, malestar i neguit, sensacions poc recomanables per afrontar una marató. Però no tinc més opcions. El dia tant esperat ja ha arribat i l’haurem d’encarar amb optimisme. Un missatge de la Bibi em deix amés tranquil. El Marc dorm i està bé.
Després de tants nervis i emocions em sona el despertador, quasi a la mateixa hora que a tots. La maquinaria ja s’ha posat en marxa. Això ja és inevitable. Només és qüestió de que comenci la cursa, i posar-se a córrer, després dels mesos d’entrenament.
Què faig aquí? Una nova marató? No vaig patir prou amb la última fa dos anys? No me’n recordo ja. M’he ficat en aquest sarau per aconseguir que el Berni faci la seva primera marató i el Joan debuti a Barcelona.
Abans de les 8 estem a la pl. Espanya, sembla que arribem amb temps, però hem de passar pels lavabos. Finalment, les corredisses de sempre. Que si cagada una, cagada dues, cagada tres….quatre estiraments i coi, els primers keniates ja han sortit. Jo soc el “novato”, i em dona la sensació de que la cosa no va amb mi, però en el fons estic nerviós i tinc ganes de que la cosa comenci d’una vegada.
La marató comença a les 8h30’, i a les 8h15’ ens estem canviant. Com pot ser? Ni el dia de la marató podem anar amb una mica de temps? Ijijijijjijijiij. En aquests moments ja fa estona que hem perdut l’Àngel. L’Albert i el Hansi no els em vist. Sortim junts el Joan, el Berni i jo (un kilòmetre plegats en honor a dies i hores entrenant i somiant plegats. I poc després encamino sol cap amunt, cap a un nou repte, la meva segona marató, la de casa, la nostra. Objectiu 3h 45) min-50 min). El Berni i jo correrem junts fins al 30. Ell creu que serà fins al final, però jo sé que serà fins al 30. Ell està més fort, i si arribem plegats, l’enviaré cap endavant tot sol. Jo estic al·lucinant tot corrent amb el David i el Joan, després de tants dies entrenant junts. L’ambient és increïble i estic molt content d’afrontar aquest gran repte amb ells dos.
Al passeig de Gràcia , dues acorrecuites, la Patri i la Núria , em donen ales. Gràcies guapes!
Al Passeig de Gràcia, per sorpresa meva, i meva també, ens trobem la Núria i la Pat (molta il·lusió, de veritat), dos de les nostres fans Acorrecuites. Per elles, un petó molt fort per acompanyar-nos aquells metres i animar-nos. A mi em fa oblidar per un moment tot el que ens queda, i em prenc la situació com una etapa ja complerta del gran repte (tranquils, no està repetit, sinó que tots les varem veure).
Durant totes les setmanes prèvies he tingut sensacions boníssimes, però avui tot és diferent, la tensió dels darrers dies i nits m’ha trasbalsat i ben aviat, cap al km 2 començo a notar un dolor important a la ingle dreta. El que no sé llavors és que m’acompanyarà 40 kilòmetres més…..
Sortim del Passeig de Gràcia i passem pel km 15. Aquí passem en 1h 33’52’’ i ja anem cap la Meridiana, a buscar la mitja. Aquest és el primer gran però petit repte (per tot el que ens falta) mental que em faig.
Jo estic desesperat , em trobo súper bé de resistència i físicament , però aquest dolor em fa patir massa i va in crecendo… Malgrat tot vaig complint tots els parcials tal com havia memoritzat del full que et donava l’organització. Fins i tot amb un o dos minuts més ràpid.
En aquest tram, el Bernat i jo comencem a parlar, ja que les sensacions tampoc no acaben de ser bones. Jo em sento més cansat que en les tirades prèvies i no hem forçat el ritme. El Bernat em diu quelcom semblant.
Jo anar fent, a ritme de música, sort d’aquesta companya Fidel. Començo amb el benvolgut dels Manel i després es succeeixen cançons, totes diferents , però totes motivadores.
Nosaltres ja tenim la mitja al sarró. Moment importantíssim del repte. A partir d’aquí ja podem començar a restar quilòmetres. El balanç és positiu, tot i estar en pitjors condicions que les esperades, ja que en els entrenaments o altres curses llargues ens havíem trobat millor. Parlem de les nostres sensacions i coincidim bastant. Això ens serveix per donar-nos ànims i afrontar la segona part del repte amb optimisme i ganes. Que important tenir al David al meu costat. Gran David, gran!!!
Mentre, jo ja fa una estona que he passat la mitja marató amb les forces intactes, però el dolor és quasi insuportable. La meridiana no ajuda gaire a alleugerir-lo, però si els gel que em foto de dos en dos. La bomba de sucre fa el seu efecte i el pas per la ronda és el més fàcil, el dolor és quasi imperceptible i em trobo molt fort. Segueixo marcant els ritmes previstos, ara quasi bé exactes.
Arribem a la Diagonal, km 26, i allà ens espera la familia del Berni. Més ànims, però vaig preocupat en un altre tema. Per mi és un moment molt esperat. Porto pensant des de que he arrancat a córrer que tinc la família i amics esperant al Km 25 per animar-me, i que ni se’m pot passar pel cap no arribar-hi. En principi em quedat al Fòrum, on arranca la diagonal, però no se si els veuré. Cap als Km24 ja estic pendent de tothom que ens anima als laterals dels carrers. I per fi els veig. Estan tots en fila i quan em veuen esclaten amb crits d’ànims. Moment increïble i necessari. El meu germà es posa a córrer al meu costat i em pregunta com estic. La dic que bastant bé, però que fa una estona que m’ha començat a fer mal la cama esquerra. Jo començo a notar moviment intestinal. Alguna cosa no va bé. Li comento al Bernat. Al km 27 és ell el que para un moment a estirar (la cama esquerra ja comentada). Baixo encara més el ritme a esperar-lo. 2 kms de pujada i dos de baixada, que llarga que es fa la Diagonal. Decideixo prendre el meu tercer gel, a veure que passa. El Berni para 3 ó 4 cops més a estirar però sempre l’espero i m’acaba agafant. Li fa molt mal la cama.
Un pel més endavant, jo torno a veure la Núria, i la mestra de Banyoles (aquesta historia ja us l’explicaré en una altra ocasió). Alguns coneguts del poble, i la traca del Berni, Sandra i germà, però jo no els veig malgrat que em van darrera. Ja som al km 30, el mur. Però quin mur? Segueixo com una rosa, bé, és un dir, però vaig sobrat. Hi passo amb 2h 40 min. El mar, ja hi som, ja queda menys.
Al cap d’una estona, nosaltres també arribem al famós mur. Aquí és quan li dic al Bernat que tiri, que jo haig de parar al lavabo, i que segueixo, que ens veiem al final. Ell no vol deixar-me, però si s’ha de parar a esperar-me no podrà arrancar de nou. El convenço i ell segueix. Just després de deixar al David, totalment a contracor però coneixedor com ell em deia de que si parava ja no arrancaria de nou, em torno a trobar a la família i amics. Més ànims i mon germà és torna a posar a córrer una estona al meu costat. L’anècdota de la cursa és que just abans de trobar-los, vaig agafar una ampolla d’aigua extra per ells, ja que vaig pensar que tindrien set. Jo no podia ni aguantar-me els pets, però no se per quina estranya raó, vaig pensar amb ells. Seria la deshidratació! Poc després, jo paro a l’avituallament, , estiro, menjo plàtan, bec aigua tranquil·lament, però hi ha una cua de 8 persones pel lavabo, així que decideixo seguir fins al proper lavabo al km 32,5. Però aquí, els meus problemes gastrointestinals ja són més greus. Corro 300 metres i haig de parar, perquè es mou tot allà baix, i si segueixo corrent, segur que em cago. Al Km 32,5 trobo els següents lavabos, faig la cua, i llavors, la sensació ja és una altra. Puc tornar a córrer sense parar. Ara em preocupa una altra cosa. L’Anna i el Martí havien de baixar a veure’m i havíem quedat a la pl. Catalunya, però vaig una mica tard. Si han baixat, potser ja no hi són, i han marxat cap a la pl. Espanya pensant que ja hauria passat i no m’havien vist. No se si els veuré. Estaran a l’arribada?
Als 35 baixo una mica , però amb 3h 9 min, només porto dos minuts i mig de retard respecte aquest temps. A 7km del final és tot un èxit, em sento de conya, ni un esbufec, gens cansat. I llavors el drama, després de dos km molt durs i a un ritme més lent, del 35 al 37, m'esperen la Bibi i el Marc, quasi al 38. les cames m'afluixen , però una empenta moral com la seva presència m'hagués enxufat pels darrers 4 km, Però no hi son, i en girar-me buscant-los, en un mal gest m’ensopego i quasi caic. M’haig d'aturar pel mal gest, i llavors, crec, una rampa de cullons de la ingle fins sota el genoll. Intento córrer, però amb prou feines puc caminar. Estic a 100 metres del km 38. El disgust de no veure'ls i l'entrebancada han disparat el mal que duia de feina estona. Incomprensible però real, des del km 2, la ingle de la cama dreta feta pols...nervis, tensió, nits fatals....???
Jo ja fa una estona que estic sol davant del perill. Per no decauré, connecto la música que he portat al braç 30 quilòmetres sense utilitzar. Les forces han aguantat força bé fins al Km 35, però és en aquests moments que hem començo a trobar cansat de veritat. M’animo perquè els meus pares em van dir que estarien a l’Arc de Triomf. Arribo i començo a buscar-los com un desesperat. Necessito veure’ls, de veritat. No els veig, i el desànim m’envaeix. Fins hi tot se m’escapen unes llàgrimes. No se si tindré forces per seguir endavant (encara que en el fons se que per nassos les tindré). Baixo el cap i decideixo afrontar els quilòmetres que falten de la manera que sigui, aprentant les dents i pensant que falta molt poc com per plegar a aquestes alçades. I de cop sento una veu. “Berni, Berni, com estàs???”. Aixeco el cap i els meus ulls acaben enfocant a l’Angel. Al veure’m quina cara feia entén ràpidament com estic, sense que jo digui res. I tot seguit em diu que tiri i que aguanti, que ell m’acompanyarà fins al final.
Però en aquests casos no es pot defallir i arribo després de fer 2 km caminant fins al 40, i un cop em torno a trobar bé, els dos darrers corrent per arribar com un heroi. El temps a la merda, un disgust gran després d'una marató que estava clavant, però la satisfacció de no decaure malgrat córrer 40 km amb el dolor a la ingle !. En arribar la Bibi em truca per dir-me que el Marc ha tingut febreta, ..la sort no m'acompanya, que hi farem.... Així que els possibles i quasi segurs 3h i 47 min s’han convertit en 4h i 2 minuts. Una llàstima i una ràbia bestial, però un èxit a nivell de forma. I una marató més al sac.
La companyia de l’Angel és impagable. Mentre jo segueixo amb la mirada a terra, ell em va dirigint i parlant per animar-me. Fins hi tot no em deixa ni acostar a l’últim avituallament per a que no em cansi més. És com tenir un “pinche” de cuina però en running. La cama em segueix fent mal, i la única manera de seguir és apretar encara més les dents i seguir mirant a terra. Al no veure el que ve, em dona la sensació de que em canso menys. Faig quasi tot el paral·lel mirant al terra, fins que sento que l’Angel em diu que ja veu el cartell dels 42Km. De cop em puja un “subidon” de la hòstia. Aixeco el cap i de cop sembla que tot el cansament s’ha esfumat. La pell es comença a transformar en puntets de gallina. Una energia que no se d’on surt m’envaeix per tot el cos, i de cop em sembla que tots els quilometres ja fets no van amb mi. Començo a somriure i a mirar a totes les persones que estan animant. És increïble. Tot arribant a la meta, aixeco els braços, i em sento com quan el Goko es transforma en súper guerrer. Mes “subidón” mentre em poso a plorar. Això ja està fet, i ha sigut increïble!!! Ara només falta retrobar a tots els membres de l’equip. Serà aleshores quan el gran repte estarà acabat. Gràcies a tots per la part que us toca, CABRONS!!!!!!!!!!!!!!!! Temps final 4h 31m.
El Paral·lel és una festa. Entre la gent animant, i els corredors que ja han acabat, no paren d’animar-te. I vaig fent. Ara corro, i quan em tira la cama, camino, 200 metres, i a córrer de nou. S’ha d’enganyar el cos com sigui. I arribo corrent, veig el km 42, i sento un crit: “David, espera, agafa el nen”, i sí, són ells, l’Anna i el Martí. Agafo el Martí, i fem els últims 195 metres junts, agafats de la mà i corrent. Entrem a meta, i estic plorant de l’emoció, d’arribar al final amb el mal tràngol que he passat al Litoral, d’entrar agafat de la mà del Martí. Sort de les ulleres de sol que tot ho dissimulen. A l’Anna i al Martí, ells que han hagut d’aguantar gairebé 3 mesos d’entrenaments, a ells dos els hi haig de dedicar aquesta marató. Temps final: 4h59’42’’
Ara ja només queda trobar l’Àngel, el Joan i el Berni a veure si tots han complert els seus objectius. I l’alegria encara és més gran al saber que tots estem allà amb la nostra medalleta.
David.
Joangi.
Bernat.
A aquestes alçades l'any passat les meves cames ja feien figues i apareixien rampes dels llocs més insospitats, però avui ni rastre. Estic a tope, amb energia desbordant i amb una seguretat mai vista. Ni m'ho crec, i el sol surt a celebrar aquest gran moment. Hem arribat al darrer descans, més donuts, llaminadures i isotònics a tort i dret,i un repte pel davant: superar el tram més complicat de la cursa, 5km de desnivells esfereidors arran de mar a travès del bosc. Em veig amb força per completar la meva particular gesta i alguna cosa em diu que la Núria es deu trobar igual.
