Marató de Barcelona 25.03.2012

Doncs sí, després de l'experiència de Vienna de l'any passat, estem, un cop més apuntats al gran repte d'una nova marató. Primer de tot, però, voldria donar les gràcies a la Caterina (i probablement a totes les nostres parelles) que ens han donat marge per entrenar-nos durant aquest inici d'any i animat incansablement a la consecució d'aquests petit repte.

Dit això, no sé per on començar...crec que hi han tantes emocions i kilòmetres carregats dins el sac de les maratons, que fa difícil (almenys a mí) el començar a descriure'ls, però agafant la dita d'en Lao Tze, on diu que "el viatge de les 1.000 milles ha de començar amb un senzill pas", faré via amb la meva visió de la marató...

Divendres

Amb la típica puntualitat ACorrecuitaire, quedem a la tarda-nit per fer un rodatge suau amb els maratonians i la posterior charla prèvia a la cursa. Tant típic que per l'horari a mi s'em complica recollint els petits i arribant quan en Joan i el David ja porten 12 minuts escalfant. En Bernat no hi és, doncs està amb un refredat i s'ens sumarà després junt amb el Marc. Total que fem conjuntament una volta de 3.5k i anem cap al bar. Sorpresa, el bar tenca en 15 minuts i plantejem agafar algo i anar a casa del Berni a fer les birres. Seguint els paràmetres ACorrecuitaires, vam riure molt, però no vam concretar res... cadascú anava a recollir dorsals i que dissabte ens trucariem per quedar per pujar a Barcelona.

Dissabte

Jornada de reflexio pre-marató on pujo amb metro amb els nens a buscar el dorsal als voltants del migdia. Estava a vessar. Per sort havia de recollir la bossa al stand de Zurich, on ho tenien tot preparadet. Sense fer cues, entrem i recollim en dos minuts la bossa i en cinc, canvio el calaix d'entrada i mirem l'exposició. Són voltants de les dues i la gana apreta. No és moment de fer esperar els petits, però al donar-lis un buff dels European Jr Championships, un portaclaus, uns globus de Mizuno per fer els clap-clap i el mapa on podien dibuixar pel darrere, surten encantats.

A la tarda el Joan truca i confirma que anem en tren. Que quedem al tren de les 7.03 a la via de Barcelona. Dinar de pasta i sopar de pizza i pasta (sopar variat dels últims dies).

Deixat tot preparat i amb el cuc a la panxa, enfilo al llit a les 12, sense saber de quina hora. La conya del canvi d'horari la nit abans de la marató em fa fer el fricky i anotar en post-its els rellotges que he canviat per saber quina hora serà la correcte quan em llevi.

Diumenge

El gran dia. Tothom enfilant cap a l'estació. Pràcticament els trens van buits, o plens amb alguns corredors i animadors. Alguns callats pensant i altres comentant i compartint inquietuds. Arribem a Catalunya i d'allí enfilem al metro de Universitat on volem fer la primera foto. En Joan encén la càmera i....meerde, no té bateria!! Sort del mòbil del Berni que captura el moment. Arribem a la Sortida. Queden uns 35 minuts i ja es respira un molt bon ambient i un cel sense núvols.

Després de les visites a l'excusat, deixem la bossa a guardarropia, baixem als calaixos i ens despedim: "Molta merda per tothom. Ens veiem a la meta!".

Ja als calaixos, et deixes portar per la música tot mirant les cares de la gent. Expectació i nervis. Tirant un pél endavant em trobo la penya Junior i n'Albert al capdavant. Bé, al davant hi havia aquell amic taaant alt ;-). Apurant una mica més escolto les cançons i deixo la ment en blanc una estona. Memoritzo el recorregut. Em ve al cap la dita del Lao Tze i penso, només hem de començar. Ja veurem la resta, el final arribarà. També recordo un comentari del Berni, al veure que m'he apuntat a la munyeca el meu motto de "no pain, no win". Se que patirem però que tindrem un reward si arribem a meta. Objectiu: hem d'arribar! Se sent en Macaco, Gossos i el magic Barcelona de la Caballé i en Mercury. La sortida és inminent.

Sense adonar-nos ja travessem l'arc de sortida i veig molta gent als voltants. Molts i molts turistes. 

Anem tirant i el ritme és bo. Seguim i a l'alçada de l'Illa em trobo l'Eric, amic de Vilafranca, que em dona els primers ànims. M'acompanya uns metres, dient-me que vaig fort. Ojalà aguanti, penso. Em despedeixo i cap al camp del Barça. A partir de Les Corts es comença a veure més gent pels carrers. Es nota que el dia s'aixeca. Tiro i tiro fins al km 21 molt bé. Al ritme marcat. 

Voltants del 4.40. Sé que fins el km 30 pot anar bé, ara la resta, és desconegut. A la mitja prenc un gel i segueixo. Molta gent, però cap cara coneguda. Seguim per Meridiana cap al pont de Calatrava. Al voltant del km 26 l'ipod s'apaga. Merda! Entrant a Rambla Prim no em respon. M'agobio...intento eliminar els pensaments negatius, doncs la cursa és llarga. Think positive Àngel!. Al km 30 he de veure la Caterina i els nens i les llebres. Bé, bé, anem tirant. Noto que comença a fer calor. Entrant a Diagonal veig en Jordi i seguidament en Marc, les llebres que em portaran (hopefully) a meta. Els diviso i els dic que a l'altra banda, al km 31, els atrapo. Segueixo Diagonal amunt, no veig la Caterina però penso que estarà a l'altra banda. Giro Diagonal a l'alçada del pirulí. Molta gent animant...i cap avall. Ja portem una bona estona corrents. Em passen els pacemakers de 3h 15min. 

Avituallament del km 30 i metres enllà, a prop de la cantonada, veig en Marc i seguidament en Jordi. Es sumen a la cursa i els preguto, un què tal? Com esteu? En Jordi em respon amb un, i tú que portes més de dues hores corrents? Amb un somriure agafem ritme i escortat per les llebres girem i deixem enrera la Diagonal. No hem vist a la Caterina...els pregunto si sabien on era i diuen que no saben res d'ells, que no els han vist. Oh, oh, llàstima...em trec l'ipod i un gel i li passo al Jordi i l'ampolla de Powerade al Marc.

Estic ja força moll i suat e intento obrir un gel. Al no poder li passo al Jordi perque m'ajudi, doncs em rellisca. Hombre, finalment! Que rebel aquest gel, fins tres intents d'obertura! Uns dos kms endavant, cap al km 33 em noto dolor a l'estòmag, a la part dreta, em sembla que el segon gel, no se m'ha col.locat bé...tinc una sensació de flato. He de baixar el ritme i esperar a que el gel sigui absorvit pel meu cos. Tot i les molèsties, segueixo correns a un ritme més baix. En Jordi i en Marc s'extranyen doncs mai he corregut tant a poc a poc amb ells. M'ofereixen aigües i Powerade. Tot i que el cos comença a notar els kms - els cuadriceps i els bessons començen a fer acte de presència - intento focalitzar a la panxa. Pensaments de plegar? Descartats... Arribant a l'avituallament de l'Arc de Triomf em noto millor. Girant per Ronda de Sant Pere comença una altra cursa.

Torno a agafar el ritme, potser superior al ritme que portava abans del km 30, però bastant més baix que els qüasi 3 últims kms. Entrem al centre de Barcelona i et dóna ales. Catalunya, Portal de l'Àngel, la Catedral, c/ Ferran, les Rambles i Colon passen d'allò més ràpid. No tinc la sensació de que em costi passar els kms. Així som al km 39.5 i enfilem el temut (o no tant) Paral.lel. La pujada de Paral.lel la fem a un ritme constant. Passem alguns corredors. En Marc i en Jordi em protegeixen en tot moment. En Jordi mirant amunt em diu que ja veu el cartell del km 41. Content però sense veure'l, encara no vull deixar anar l'alegria del missatge. Stay focus em repeteixo per dins. Les cames ja noten la càrrega de kms i queda poc. Avancem i em dona la sensació que aquests kms són més llargs que tots els anteriors. Serà veritat? No, no, tots els kms són iguals. Passem avituallaments sense agafar res. Ja arrivem. Porto molt sucre al cos...això s'ha de rematar. Ja es divisen les torres venecianes i el camí a l'alçada del carrer Lleida s'eixampla. Les llebres em diuen, això ja és teu...toca canvi de ritme...

Km 42. Estic a punt de tombar. Molta suor. No veig el Marc ni el Jordi. Les valles informen que la cursa s'acaba. Moltes cares i crits de la gent. 

Segueixo avançant i a 200 metres de l'arribada veig el rellotge de meta...marca un temps oficial al voltant de les 3 hores 27 minuts. My goodness! Entraré per sota de les 3.30 hores!! 

No he mirat el total del Garmin desde el km 21. No volia presionar-me amb el temps...però veig que he anat molt bé de ritme. Esclat d'emoció i sentiments. Penso en els meus (àvia, pares, Caterina, els menuts) i en la resta dels ACorrecuites que venen al darrera. 


Passo la meta. Eufòria. Ganes de riure i plorar alhora. Extrany, no? Busco en Jordi i el Marc però no els veig. Sense temps per parar-nos, un membre de l'organització ens diu que avancem. La marató s'ha acabat.

3 hores 26 minuts. He baixat el registre de Vienna 2011 en qüasi 25 minuts. No m'ho pensava pas! Pensava que seria un pèl inferior però no tant! Wow, wow, wow... Veig els nois que donen les medalles. Sí, aquest any me la mereixo! L'any passat vaig fer de llebre a uns amics durant 30 kms. Encara no havia corregut una marató. Al passar per meta no vaig voler (evidentment) que me la donessin. No la mereixia. En una altra ocasió...vaig pensar. Avui és el dia! 

Prenent un plàtan i taronges veig en Jordi que em troba i, en uns instants en Marc. Abracades col-lectives. Els dóno les gràcies pel seu suport. Ha estat clau. Potser haguès acabat, potser haguès parat, abandonat inclús, però tenir algú al costat els fa partíceps de la meva alegria, la nostra victoria! Gràcies my dears. Cansat i content, em despedeixo d'en Jordi. Enfila cap a una barbacoa. Amb en Marc recollim la bossa. Truco a la Caterina i enfilem cap al metro. De nou línia vermella. Jo vaig cap a Plaça Urquinaona a trobar la Caterina i en Marc cap a Badalona. Ens despedim.

Pujant tranquilament, veig a la distància la Maia, la Caterina i la Marta Castells animant als corredors que passen prop d'allí. Dic holas a tothom mentre sento noms de les persones que animen. Parlo amb la Maia mentre sento noms per darrera: Irina, John, Jaume,...fins un fort: "Vinga Bernat!!". Em giro deixant anar la bossa a terra...veig en Berni que s'apropa. Va sol...la seva cara, de patiment. Em surt un: "Maia vigila la bossa del daddy..." i surto corrents per posar-me al costat del Berni, medalla penjant...

El David s'ha quedat enrera, tenia problemes de rampes i similars. En terminologia del Berni podriem dir que li ha agafat un "jamacuco". En Berni em diu que està petat. Li veig la cara de patiment de la mitja de Sant Cugat. Li fa mal tot comenta i decideixo seguir amb ell. Li agafo l'ampolla que porta en mà. Focalitza't en seguir endavant, jo faig la resta. Li parlo sense esperar resposta. Són els últims kms però els més durs per ell. No ha passat mai d'aquestes distàncies. En paral.lel, penso que també se m'ha anat el cap. Haurè de sumar 5 kms més. No porto res. Ni diners, ni mòbil. Espero que el meu cos respongui. Que no m'agafi una imprevista rampa i pugui seguir al costat d'en Berni. I que en Berni es mantingui sencer...Arrivant a Colom veig que està millor. Quan el Berni fa un renec, és que encara té forces. Hem mantingut el ritme. Bravo pel Berni! Enfilem Paral.lel amunt i veiem força gent caminant i amb rampes a les cames. Tots dos aguantem. Arrivant al km 42, el deixo...això es teu maratonià, et veig a la meta! Quedem a les valles del final! El Berni aixeca la mà. Encara estar sencer...Ja a l'arribada està fet pols però content. Estem els dos per ser agafats en pinces. Bebem una mica i a buscar la bossa. Quan ja té el móbil truco a la Caterina per dir que estem Ok i després al Joan. Ens retrobem. Ja som tots maratonians! (foto més abaix...)

Ens veurem l'any vinent?? Who knows…

runner dude