Ja em tocava deixar-me caure per aquí després d’una llarga absència en la narració de les nostres gestes acorrecuitaires. I és que, feia molt de temps que no encarava una nova cursa.
I per tornar, res millor que una mitja.
La Mitja de Montornès. I no enganyaré ningú. Per variar, havia entrenat, poc, molt poc. L’última semana, el dilluns, i ja no vaig tornar a córrer fins al dia de la cursa. Que ningú amb dos dits de front ho agafi com a exemple.
El cas és que vaig decidir que, ja que no havia entrenat bé, com a mínim, sí que faria una bona prèvia. Així que, el dia abans, vaig carregar el carro de la compra de molts Aquarius, em vaig fer un bon sopar amb pas
ta, i vaig anar a dormir d’hora, tot i que no e
m vaig adormir gaire ràpid. Coses dels nervis…
Aquesta vegada, la cursa la faríem el David i jo. I com que ell ja la coneixia, em va aconsellar que ens trobéssim d’hora. Així que a les 7h em vaig llevar, i em vaig preparar un bon esmorzar. Torrades, galetes, i llet. A les 8h ens vam trobar amb el David, i em vaig començar a beure el primer aquarius. Abans de les 9h, ja havíem recollit el dorsal i ens vam començar a preparar, amb calma, sense presses. Aquí vaig aprofitar per fotre’m unes quantes nous i un segon aquarius. Mentrestant, el David va començar a passar, per córrer uns 5km abans de començar la mitja. Aquests maratonians són una altra historia.
Així que després de fer una aturada rápida al lavabo, vaig sortir a escalfar. Déu meu!! Escalfant abans d’una cursa! Ja no recordava aquesta sensació. Ho vaig fer mooooolt a poc a poc. No me volia cansar abans d’afrontar els 21km. Però ja em va anar força bé per entrar en calor i treure’m de sobre la mandra i els músculs encarcarats.
Al meu voltant veia molta gent. Moltíssima!!!
Unes 5000 persones apuntades entre la Mitja i els 5km. No està malament. Aaai, aquesta gent que només s’apunta a Montornès per tenir el lot de productes de neteja. Que previsibles…
Finalment, després del bon escalfament i estiraments, ens vam retrobar amb el David a la sortida i vam començar la cursa.
No tenia gaires aspiracions per a aqueta cursa. Simplement, intentar baixar de les dues hores, tenint en compte que el meu millor temps en Mitja és de 1h 51min. El David tampoc volia apretar gaire, simplement acumular més km de preparació per la Marató de BCN.
Us estalviaré molts detalls de la cursa, per o fer-me pesat. Només diré que vam començar a un ritme lent, que ja m’anava bé, per anar agafant el ritme. Em vaig avançar una mica i al cap de 2 o 3km, ja havia aconseguit una velocitat de creuer que em permetia anar còmode. El clima era molt bo, primaveral, amb sol, sense fred, però tampoc amb excessiva calor. Des del primer avituallament, vaig agafar una ampolla d’aigua que ja no vaig deixar anar en tota la cursa ( mai ho havia fet). Les sensacions eren molt bones. Tenia ganes de córrer!! Anava controlant el crono, i els temps es mantenien segons les previsions. I així vaig anar passant, km a km, amb
l’expectativa de veure com em sentiria les cames a
partir del km 15. I van respondre bé. Molt bé. Que estranya aquesta sensació: prop del km 17 (allà on sempre em començo a enfonsar física i psicològicament) i en canvi, veia com començava a deixar enrera alguns dels corredors del meu voltant. Em sentia bé, i amb ganes de seguir progressant fins al final. Vaig poder augmentar una mica el ritme, aprofitant que els últims 3 km el recorregut era favorable, i els dos últims km ja anava a per totes!! I no vaig poder evitar que en aquell moment una cançoneta comencés a sorgir en el meu interior:
Eufòria, de Mazoni. Al ritme trepidant d’aquesta cançó vaig completar la mitja en 1h 55 minuts. Per cert, tenim aquesta cançó penjada al blog! Providencial!
Us preguntareu:
tanta eufòria per 1h 55 minuts? Doncs sí, per mi el temps no era important, però sí haver pogut completar una cursa sentint que jo controlava en tot moment la situació, sabent quan podia apretar i quan havia de regular, i aconseguir acabar la cursa no de manera agònica, sinó guardant forces per poder arribar gairebé esprintant.
Era moment d’anar a recollir la nostra caixa i l’amanida de pasta! I que bé que va entrar!
En fi, que tant el David con jo, vam poder tornar, cadascú amb el seu objectiu acomplert. Ah!!! I amb una caixa de 5kg de productes de neteja. Això sí que és un obsequi!!
