Un any que ha passat corrent....

Sabeu que ara fa just un any vaig perdre la virginitat en el món maratonià, amb un regust de boca amarg. Ja diuen que les primeres vegades....! Doncs bé, aquest diumenge m'enfrontava a una cita que m'havia marcat molt, amb un cert respecte i perquè no dir-ho amb un xic de por.

La nit anterior el descans havia estat molt dolent, com en els dies precedents. I jo que pensava que el jetlag de tornada el portaria millor! Deixar la bossa i tot l’equip apunt, i com acostuma a ser costum, fer una mica el ronso, no vaig anar a descansar abans de les dues de la matinada, i a les 6:30 sonava el despertador.

Com és de costum, l’hora de llevar-se va ser tot un drama! Ara quant més bé estava descansant....! I a córrer que faig tard! Els Ferrocarrils no arriben fins a Catalunya, per tant més volta i més temps per arribar! Després d'agafar línia blava fins a Sants, són les 8 i 10 i en 10 minuts comença la Marató! Viuré el somni, que algun cop s'ha repetit, on s’ha donat la sortida d'una Marató, i quan arribo jo tothom ja ha sortit?

Baixo el carrer Tarragona escalfant suaument i començo a trobar atletes. Queden 10 minuts i encara he de deixar la motxilla al guardaroba. Hi ha una cuada de gent tardanera, com jo...! Ai que no arribarem! De sobte un senyor de l’organització ens diu que si anem pel darrera podem deixar la bossa evitant les cues.

Falten 3 minuts per la sortida i ja soc al calaix! Uff què just! Ací comença tot! Surten els primers corredors i l'Ovidio passa i em saluda. Ens desitgem sort i gaudi. Entre les veus que van passant comprovo que hi ha molta gent que ha vingut de lluny, igual com l’any passat.

L'ambient és un xic fred, gris i amb amenaça de plugim. El ritme inicial és bo, no pujo de les 173 pulsacions per minut. Vull reservar-me. El genoll esquerre i el turmell dret em recorden que avui es pot repetir el que va passar l’any passat. Per tant em reservo. Passem prop del Camp Nou i em fa molta impressió. “Reserva’t! La cursa serà molt llarga” em dic.

Arribo al km 10 amb 52 minuts, de moment tot sota control, i momentàniament el genoll i el turmell estan pensant en una altra cosa. En el recorregut per la Gran Via, debato si és bon moment d’intentar alguna cosa. No em decideixo. Pujant per Passeig de Gràcia sento veus: “Vinga Aleix! Aleix!” Em giro identificant el Pare, la Mare i la Germana d’en Marçal. Com s’agraeix l’amabilitat i l’escalfor de les seves cares. Se m’escapa el primer somriure del dia! “Gràcies!” responc.

El km 14 arriba en una hora i 13 minuts. I arribat aquí pujo el ritme a 180-181 pulsacions. Aviam si puc arribar al km 28 amb el temps de dues hores i 26 minuts! Al km 18 prenc mitja barreta de cereals. L’altra la guardo per al km 28. Serà bo començar a mentalitzar-se que caldrà ingerir sòlid tard o d’hora per no haver de patir el cansament més l’esgotament energètic. El plugim ja fa una estona que ens acompanya.

Ja som a la Meridiana i el ritme és bo. La mitja la passo sobre l’hora i cinquanta minuts. Pot ser un pèl ràpid? No vull, però arribar al km 28 i llavors intentar mantenir el poc ritme, amb el cansament que suposa arribant a les portes del mur. Crec que fet bé. La regularitat del ritme és de metrònom. Arribo entre les 180 i 183 pulsacions.

Passem el pont de Calatrava i enfilem la direcció al Fòrum on pujarem i baixarem la Diagonal fins a Glòries. Abans però passem pel fatídic km 23 de l’any passat. Tinc una sensació estranya. En aquest punt va acabar la meva Marató particular, l’any passat.

Avui però les sensacions són totes unes altres. Aquí el cansament de molts atletes es fa pal·les. Alguns comencen a caminar. Altres estiren com poden. Els hi envio la meva solidaritat i els dono els ànims que vaig rebre l’any passat en aquest moment complicat.

Estic content. Tinc bones sensacions.

Només trepitjar la Diagonal, apareix el segon somriure del dia. L’Oscar (aragonès de naixement, català d’adopció, excompany de viatge, i persona que li agrada regalar bon rollo, somriures i amb una gràcia molt especial que feia molt temps que no veia) m’increpa i em provoca verbalment. Aconsegueix amb escreix arrencar-me un seguit d’improperis fets amb estima i tota la bona intenció del món. Aquest any es dedica a fer fotos i regalar somriures a la gent. M’anima. Però el genoll i el turmell no se l’escolten i fan mal. Primers símptomes de fatiga? Aiuixxxx!

Sento que de lluny m’arriba una força que m’ajuda i m’estira en els moments en que el genoll, el turmell i el cansament són molt marcats. Arriba en forma de brisa. Arriba en forma de núvol. Arriba en forma de bes. Arriba en forma de records. Arriba en forma de somriures, en forma de M...

Molta gent al arribar a Glòries. Massa, em recorda el cim de les etapes dels Pirineus del Tour. Tornar a baixar per la Diagonal em desgasta molt. El ritme ja no és tant viu. El cansament s’accentua. Prenc la meitat restant de la barreta de cereals. Aquest cop estic content perquè no m’he ennuegat. I he pogut mastegar, engolir, respirar i beure aigua sense equivocar el forat destinatari de cada element!

Arribem al 30 i aquí els indicis de trencament comencen a guanyar cos. Les cames molt rígides. Genoll i turmell, sensibles. Agafo taronges, fruits secs i començo a acompanyar l’aigua amb beguda isotònica. El trànsit del 30 al 31 és molt lent, em noto que vaig a menys i que la vivesa del ritme serà difícil de reprendre. Però he de continuar! A hores d’ara ja estava destroçat en arribar a aquest punt. Ara comença el tram més pesat: del Fòrum cap a l’Arc de Triomf, passant pel front marítim.

Aquí noto que hi ha molts corredors que em passen, i que el meu ritme per km és realment molt diferent. Arribem a Marina, torcem cap al Parc de la Ciutadella i abans de la parada de metro de línia groga, del mateix nom, i en un dels moments més delicats sento els ànims de la Gisela i la Mare. El Pare en un segon pla, com és de costum. Només somriu. M’anima molt. Trec forces. Els dono la ma, i els saludo molt content. Les forces estan molt limitades. “Gràcies per venir!”, “Vaig molt bé!” (Mentiraaaa!!! – diria el mestre Palomino). Però la meva cara no sap mentir. I ells se n’adonen deseguida. Continuo sent el del cartell ben gran i il·luminat que es continua veient de ben lluny.

Només deixar-los, km 34, dues ambulàncies ocupen l’espai reservat als atletes i ens fan pujar a la vorera. Hi ha un o dos corredors estirats a terra rebent assistència. Com a la peli Tesis. Els serveis mèdics ens demanen que no mirem, que continuem. Obeeixo. Arribem a Arc de Triomf. Molta gent altre cop. Abans de traspassar l’Arc, faig avituallament sòlid altre cop, taronges, fruits secs, i beguda isotònica. A la sortida de l’Arc torno a tenir la sensació de tenir molt poc espai per la gent que vol animar.

Camí d’Urquinaona, recordo com de malament vivia l’any passat aquesta part del recorregut (100 metres intentant correr, les cames no responien, rampes, intentant caminar, dolor...) i feia comparacions i m’animava a no defallir i aguantar. Intentava seguir el ritme d’algun corredor que em passava però no podia. No volia arriscar-me a forçar massa i que el genoll i el turmell diguessin: Prou!

Arribem a Plaça Catalunya, i de sobte el Pare d’en Marçal ofereix la seva ma i el seu ànim, també veig la Mare de reüll. Intento correspondre amb un somriure. No sé si ho aconsegueixo. Baixem per Portal de l’Àngel, Plaça Catedral (la quotidianitat del terreny em recomforta). Via Laietana cap a Plaça Catalunya. “Vinga valent”, criden la Gisela, la Mare i el Pare. Torno a animar-me. “Ja està això, ja està!” L’aigua no m’ha deixat en cap moment. Em dona seguretat i tranquilitat.

Rambles avall, i Paral·lel. No puc apretar més. Prou faig de mantenir el ritme. Què lluny em queden ara el km 15-20! “Vull acabar! Vull acabar!”. El Paral·lel fa pujada i es fa notar. Ronda Sant Antoni, km 40. “Una mica més!” Psicològicament crec anar una mica més lleuger. No ho puc certificar. La recta final abans de Plaça Espanya se’m fa llarga. Però ja arribem! Moltes coses passen pel cap! La gent em crida: “Molt bé, menys de 4 hores!” No he pogut mantenir l’hora i 14 minuts cada 14 kms. Calculo i estic uns 10 minuts per sobre.

Girem a l’esquerra, i Maria Cristina, les fonts de Montjuic, el MNAC i la gent estan esplèndides! Una bona manera d’acabar. La recta d’arribada identifico els Pares, també l’Oscar i la seva companya! No tinc més forces! Estic esgotat! El dolor em colpeix! Però estic feliç! Penso en l’altra banda del món: “Ho hem aconseguit! Hem arribat!”

3 hores i 55 minuts. No és la millor marca. 5 minuts més que a Donosti. Però mirant endarrera, i comptant 4 Maratons en un any, un darrer tram d’entrenament incomplet i inconstant, per malaltia i les vacances, el dolor genoll-turmelià.... fan que 3 hores i 55 minuts sigui un gran resultat!

Hi ha molt marge a millorar! Ara toca descansar. Berlin next?

Aleix

PS: Enhorabona a tots els atletes. En especial a l'Ovido que ha fet un temps terrible! Al David també que ha corregut en unes circumstàncies molt especials. Un record pelr a seu Pare. Finalment l'atleta que estava estirat al terra al km 34 rebent assitència mèdica. No va acabar la Marató. Un noi de 27 anys, d'orígen irlandès. Un record per ell i els seus que l'esperaven a l'arribada.