I va arribar la 'pàjara'...

Sí amics!
Aquest és un blog de corredors. Ens agrada córrer. Ens agraden els reptes. Ens motiva posar a prova el nostre cos i veure fins on és capaç d'arribar. A vegades els resultats ens sorprenen positivament, i això ens dóna les forces necessàries per continuar, per seguir progressant. Malauradament, com en tot esport, les batalles no sempre es guanyen, i en aquests casos, un ha de saber abaixar el cap i reconèixer la derrota.
Com a principal afectat, em veig amb l'obligació de ser jo mateix el que us posi al corrent de com es va desenvolupar la Mitja Marató Costa Barcelona-Maresme, en la qual vam prendre part l'Aleix, el Joan i jo mateix, el passat 15 de març.
La prèvia convidava a l'optimisme: primera cursa de l'any (en el meu cas), previsió meteorològica que anunciava un dia primaveral, però amb temperatures no tan altes com les que hi havia hagut durant la setmana, i un recorregut propici, amb un desnivell pràcticament inexistent, que feia pensar en la possibilitat que cadascun dels participants pogués superar la seva marca personal.
Però això és una Mitja. Una cursa de fons. Cal aprendre a no subestimar les curses de fons. Córrer no és només córrer amb el cor, amb les cames. Per córrer un també ha de saber fer servir el cap.
M'estalvio els preàmbuls i entro directament en el desenvolupament de la cursa. Comencem junts, els tres, amb un ritme, aparentment, força agradable, ben diferent del de les curses de 10km. Al principi, regna el bon humor. Converses animades, crits d'ànim del públic cap als corredors i dels corredors cap al públic. I el recorregut, com estava previst, tot pla, tot recte, massa recte pel meu gust. Aviat me n'adono que el ritme que portem (5min/km) no és el que jo tenia previst fer (5'30''/km) tenint en compte el meu poc entrenament (primer error: cal entrenar per progressar). Més ben dit, el meu nul entrenament. Però com que em sento còmode i veig que no fa pujada, em mantinc al seu costat (segon error: no deixar-se portar pels altres).
Així anem fent via. Des de la sortida a Calella, passem per Pineda i més tard, arribarem a Santa Susanna. Més o menys cap al km 6 el Joan començar a desmarcar-se i ens agafa uns 40 segons d'avantatge. Jo em mantinc a prop de l'Aleix durant un parell de kms més, i comencem a constatar que la temperatura no és tan agradable com anunciaven: fa calor, i bufa el vent.
Entre el km 8 i 9, arribant cap a Malgrat, el recorregut va donant una gran volta que ens tornarà a encarar en direcció contrària, per afrontar la segona part de la cursa, ja de tornada. Però l'Aleix se m'escapa, i aquí comença el meu calvari. M'he desfondat, i em queden 11kms!!!
Arriba aquell moment en què una munió de pensaments van aflorant i llavors em pregunto si estic patint més una 'pàjara' psicològica que no pas física. Passo els 10km en uns 52 o 53 min. Un temps raonable per mi en condicions normals. Però em sento de qualsevol manera menys 'en condicions normals'. Intento no pensar i concentrar-me en trobar un ritme adient, però no para d'avançar-me tothom. Estic així durant 2 o 3 kms, sense parar, però el meu ritme ha baixat en picat. No aconsegueixo seguir cap ''llebre''. Finalment em passa un home amb un ritme acceptable. Intento superar el desànim i m'hi enganxo, i així recupero una mica la gambada. És el moment. Si aconsegueixo mantenir-me al seu darrera potser em recupero anímicament i encara seré capaç d'arribar amb un temps 'digne'. Però l'efecte em dura un km. Definitivament, no estic bé.
L'orgull em fa seguir a un ritme bastant lamentable, però la consigna és clara: no paris, com a mínim, segueix corrent. I ho faig, però el desànim no m'abandona, sobretot perquè porto uns quants kms corrent absolutament sol, ja que els que m'avancen em deixen enrere aviat.
Al cansament i al desànim, s'hi suma ara el patiment. Perquè començo a veure que potser no arribaré al final, o que hi arribaré molt tard, i l'Alba, que m'ha vingut a acompanyar i a animar-me, m'està esperant a Pineda. No vull que pateixi...
Això és el que em fa tirar endavant, però en arribar al km 15, i esperant trobar el tercer avituallament, veig que aquest no apareix, i és en aquest moment en què decideixo parar.
Segueixo caminant, a ritme bo, però caminant. Miro al meu voltant (feia estona que no em fixava en res), i veig que no sóc l'únic. Hi ha més corredors que caminen. I és així que arribo fins l'avituallament, que estava situat gairebé un km més enllà. Em refresco, però aquesta ampolla ja no la deixo. Aquesta m'acompanyarà fins al final.
Torno a arrencar i aquesta vegada, ja veient Pineda, aguanto fins al km18, però haig de tornar a parar una mica més endavant.
I llavors veig l'Alba, i el mateix alleujament que sento jo, em sembla que és el que sent ella. Uff!!
Per fi li puc explicar com estic, que estic bé, fotut i rebentat, però bé, que és l'important. Camino una estona més al seu costat, fins que , a falta d'un km i mig, decideixo acabar amb dignitat i torno a arrencar, i ara sí, arribo fins al final, amb un temps de 2h 08min.
Em retrobo amb l'Aleix i el Joan, i m'expliquen que l'Aleix ha pogut atrapar al Joan i arribar uns segons abans que ell. Però tampoc estan contents amb els seus temps. Uns 10 min per sobre de la seva millor marca.
Uns dies més tard ens arriben veus de gent que va participar a la cursa, i que reconeixien que aquesta havia estat més dura del què semblava. És un petit consol, però com he dit al principi, també s'ha de saber perdre, i treure conclusions dels errors. No dubteu que ho faré.
Malgrat tot, ens n'anem amb bon humor. I és que no podíem marxar del Maresme sense fer una relaxada pausa a la platja i remullar els peus, que, avui sí, ho agraeixen de veritat.

Quin plaer després de tant esforç...