En el moment de l'hora final!

Ki hora tes runners!

Aquest diumenge dues cites esportives d'aquestes llargues-llargues. A Suècia, dos dels nostres amics, en Marçal i l'Oriol, amb la Magali i l'Iran, s'enfronten a una cursa de més de 80 kms d'esquí de fons!!! (Ho haveu vist?) Molta sort als campions i campiones! Al Cap i Casal, més de 10.000 participants disfrutaran de la Marató. Ovidio suposo que baixaràs de les 3 hores amb els ulls clucs. També tota la sort per tu!

Després de l'intent fallit que va suposar la primera experiència maratonianab(Barcelona 2008) ha plogut bastant. Però amb el bon regust de les d'Empúries i Donosti, torno a enfrontar-me a la que serà la quarta marató en un any.

Els sentiments són ambivalents. Per una banda. L'ambient extraordinari, la gent i el fet de correr a casa. Per una altra el cansament acumulat, i l'adaptació de l'entrenament a les circumstàncies del viatge.

En aquesta ciència les ganes no poden suplir mai un pla d'entrenament. Aquí no sempre és cert allò de "fa més qui vol que qui pot". He de reconèixer que l'any passat, les pors de la novetat, van fer que un sobreentrenament em deixés KO al quil·lòmetre 23 i des d'aquell moment ençà el dolor i l'agonia prenessin el relleu a les bones sensacions i al gaudir.

Aquest any, pot ser em trobaré en un escenari contrari. Després de Donosti, vaig parar 3 setmanes. I vaig agafar el pla d'entrenament durant 3 setmanes. Fins que l'intent de repetir la cursa de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) per Collserola em va destrossar de mala manera. Durant el viatge la intensitat de l'entrenament ha baixat, i he complert uns mínims que em fan ser prudent.

Els ànims són a dalt de tot. Però cal ser realistes. 4 maratons en un any, el cansament acumulat, i el no ser tant metòdic en el pla d'entrenament d'aquestes darreres setmanes, el contrari que l'Edu ens explicava en el seu post, fa que a hora certa d'avui, tingui dubtes.

Diuen que el cos, té una memòria espectacular. Es recorda molt bé dels estats i límits que ha aconseguit. Espero que el meu cos no tingui una atac "temporal" d'alzehimer. Sé que no serà gens fàcil. Però de ganes i d'il·lusió no en faltaran. Capacitat de patiment tampoc. Els aires i l'esperit de Kiwilàndia m'ajudaran més del que em puc imaginar.

Quin és l'objectiu de la cursa doncs? Acabar-la, faltaria més! I si pot ser, si les sensacions ho permeten i la cursa es desenvolupa com cal, plantejar-se baixar la marca de Donosti (3 hores i 50 minuts). Per tant si hi ha algun valent o valenta, que vulgui acompanyar-nos els 10-15 darrers quil·lòmetres, serà un plaer compartir aquests moments crucials de la cursa amb el vostre esforç i ajut. Mirarem que a l'arribada no ens passi el que li ha passat al nostre amic del video.

Una forta abraçada a l'expedició de Suècia. Ens explicarem les sensacions i les emocions en aquest bloc. Fins aviat!

Aleix