I va arribar la 'pàjara'...

Sí amics!
Aquest és un blog de corredors. Ens agrada córrer. Ens agraden els reptes. Ens motiva posar a prova el nostre cos i veure fins on és capaç d'arribar. A vegades els resultats ens sorprenen positivament, i això ens dóna les forces necessàries per continuar, per seguir progressant. Malauradament, com en tot esport, les batalles no sempre es guanyen, i en aquests casos, un ha de saber abaixar el cap i reconèixer la derrota.
Com a principal afectat, em veig amb l'obligació de ser jo mateix el que us posi al corrent de com es va desenvolupar la Mitja Marató Costa Barcelona-Maresme, en la qual vam prendre part l'Aleix, el Joan i jo mateix, el passat 15 de març.
La prèvia convidava a l'optimisme: primera cursa de l'any (en el meu cas), previsió meteorològica que anunciava un dia primaveral, però amb temperatures no tan altes com les que hi havia hagut durant la setmana, i un recorregut propici, amb un desnivell pràcticament inexistent, que feia pensar en la possibilitat que cadascun dels participants pogués superar la seva marca personal.
Però això és una Mitja. Una cursa de fons. Cal aprendre a no subestimar les curses de fons. Córrer no és només córrer amb el cor, amb les cames. Per córrer un també ha de saber fer servir el cap.
M'estalvio els preàmbuls i entro directament en el desenvolupament de la cursa. Comencem junts, els tres, amb un ritme, aparentment, força agradable, ben diferent del de les curses de 10km. Al principi, regna el bon humor. Converses animades, crits d'ànim del públic cap als corredors i dels corredors cap al públic. I el recorregut, com estava previst, tot pla, tot recte, massa recte pel meu gust. Aviat me n'adono que el ritme que portem (5min/km) no és el que jo tenia previst fer (5'30''/km) tenint en compte el meu poc entrenament (primer error: cal entrenar per progressar). Més ben dit, el meu nul entrenament. Però com que em sento còmode i veig que no fa pujada, em mantinc al seu costat (segon error: no deixar-se portar pels altres).
Així anem fent via. Des de la sortida a Calella, passem per Pineda i més tard, arribarem a Santa Susanna. Més o menys cap al km 6 el Joan començar a desmarcar-se i ens agafa uns 40 segons d'avantatge. Jo em mantinc a prop de l'Aleix durant un parell de kms més, i comencem a constatar que la temperatura no és tan agradable com anunciaven: fa calor, i bufa el vent.
Entre el km 8 i 9, arribant cap a Malgrat, el recorregut va donant una gran volta que ens tornarà a encarar en direcció contrària, per afrontar la segona part de la cursa, ja de tornada. Però l'Aleix se m'escapa, i aquí comença el meu calvari. M'he desfondat, i em queden 11kms!!!
Arriba aquell moment en què una munió de pensaments van aflorant i llavors em pregunto si estic patint més una 'pàjara' psicològica que no pas física. Passo els 10km en uns 52 o 53 min. Un temps raonable per mi en condicions normals. Però em sento de qualsevol manera menys 'en condicions normals'. Intento no pensar i concentrar-me en trobar un ritme adient, però no para d'avançar-me tothom. Estic així durant 2 o 3 kms, sense parar, però el meu ritme ha baixat en picat. No aconsegueixo seguir cap ''llebre''. Finalment em passa un home amb un ritme acceptable. Intento superar el desànim i m'hi enganxo, i així recupero una mica la gambada. És el moment. Si aconsegueixo mantenir-me al seu darrera potser em recupero anímicament i encara seré capaç d'arribar amb un temps 'digne'. Però l'efecte em dura un km. Definitivament, no estic bé.
L'orgull em fa seguir a un ritme bastant lamentable, però la consigna és clara: no paris, com a mínim, segueix corrent. I ho faig, però el desànim no m'abandona, sobretot perquè porto uns quants kms corrent absolutament sol, ja que els que m'avancen em deixen enrere aviat.
Al cansament i al desànim, s'hi suma ara el patiment. Perquè començo a veure que potser no arribaré al final, o que hi arribaré molt tard, i l'Alba, que m'ha vingut a acompanyar i a animar-me, m'està esperant a Pineda. No vull que pateixi...
Això és el que em fa tirar endavant, però en arribar al km 15, i esperant trobar el tercer avituallament, veig que aquest no apareix, i és en aquest moment en què decideixo parar.
Segueixo caminant, a ritme bo, però caminant. Miro al meu voltant (feia estona que no em fixava en res), i veig que no sóc l'únic. Hi ha més corredors que caminen. I és així que arribo fins l'avituallament, que estava situat gairebé un km més enllà. Em refresco, però aquesta ampolla ja no la deixo. Aquesta m'acompanyarà fins al final.
Torno a arrencar i aquesta vegada, ja veient Pineda, aguanto fins al km18, però haig de tornar a parar una mica més endavant.
I llavors veig l'Alba, i el mateix alleujament que sento jo, em sembla que és el que sent ella. Uff!!
Per fi li puc explicar com estic, que estic bé, fotut i rebentat, però bé, que és l'important. Camino una estona més al seu costat, fins que , a falta d'un km i mig, decideixo acabar amb dignitat i torno a arrencar, i ara sí, arribo fins al final, amb un temps de 2h 08min.
Em retrobo amb l'Aleix i el Joan, i m'expliquen que l'Aleix ha pogut atrapar al Joan i arribar uns segons abans que ell. Però tampoc estan contents amb els seus temps. Uns 10 min per sobre de la seva millor marca.
Uns dies més tard ens arriben veus de gent que va participar a la cursa, i que reconeixien que aquesta havia estat més dura del què semblava. És un petit consol, però com he dit al principi, també s'ha de saber perdre, i treure conclusions dels errors. No dubteu que ho faré.
Malgrat tot, ens n'anem amb bon humor. I és que no podíem marxar del Maresme sense fer una relaxada pausa a la platja i remullar els peus, que, avui sí, ho agraeixen de veritat.

Quin plaer després de tant esforç...

Ni Cracovia ni Polonia, Sant Joan Despí !

Deixeu estar els Barça toons, Cracovia o el Força Barça... La nota d'humor en clau esportiva la vam posar el Marc i jo a la cursa de l'Illa.

Diumenge passat, el Barça organitzava aquesta cursa amb origen i final a les flamants noves instal.lacions dels nois d'en Guardiola. La distància de 7 km la feia molta apetitosa. Poder còrrer sense acabar rebentat, sumar un punt sense massa esforç i gaudir d'una nova matinal athletica.

Alguns radicals de vosaltres dubtareu de la validesa d'aquest punt aconseguit, però us asseguro que després de la crònica crec que no en tindreu cap dubte. I que carai, el reglament és clar, les curses de 2 a 10.5 km puntuen 1 punt, i sinó, no haver signat !

Però anem al gra. El toc d'humor va començar ben aviat. A quarts de deu agafavem el Trambaix. Comprovem els dorsals, que fort ! Tenim numeros correlatius, el 1042 i el 1043, és una senyal ? L'organització i els horaris assseguraven que arribariem a l'inici de cursa amb sis minuts de marge, la realitat fou una altra. A les deu tocades sortiem del tranvia i es produia una escena absurdo-còmica-esperpèntica. Una colla de paios vestits de taronja i amb calça curta ( no erem els únics, el tranvia anava ple de corredors ) presenciàvem en directe, a 50 metres dels nostres morros , la sortida de la cursa. 

Llavors es succeeixen escenes de confusió, incredulitat, cares d'atontats, i desconcert. Correm , correm, que encara arribarem. I apa, tota la colla buscant un camí i trobant entrebancs, una tanca al davant, una rotonda plena de cotxes també, visca la pepa ! Comencem bé. Arribem, on és el guardarroba ? Cap a baix responen. Ostres, que ens falta el xip, són allà ! ( Mala pensada de l'organització, el xip el donàven el mateix dia de la cursa ). 

Ui, ja els hem guardat, la cursa ja ha començat, no us els podem donar ! Com ? No tenim xip ! Quina cagada. Bo, portem crono, no podem perdre més temps. On deixem les bosses ? Cap a dalt ens diuen. Que no era a baix ? Aahhhhh ! Histèria colectiva ! Ei, és allà, cullons, hi ha una tanca molt alta, però atenció, allà per la banda, una senyora ens vol ajudar....si si, senyora, vosté pot, és del guardarroba, li passem les bosses per sobre la tanca, gràcies !!! Ni comprovant ni res, confiança, clar que si...

I ara, doncs enrera, que la sortida està allà baix. Tornem-hi, amunt i avall, amunt i avall,... Ara si, crono en marxa, Yes, we can ! Mirem el cronòmetre oficial, marca un estressant 04 : 57, ja fa cinc minuts que s'ha donat la sortida, però quins cinc minuts !!! 

I ara comença la part sèria !

Comencem amb el coet al cul, tenim pressa, recuperar el temps perdut. El primer km el fem amb 4:30, anem bé ! Però no comptàvem amb el que ens espera, quasi dos km seguits de pujada. I nosaltres que encara ens estem desestressant. En Titus em diu que tiri, jo prefereixo reservar, puja massa i em podria petar. Com és que cada cop sóc menys inconscient ? El segon km es fa llarguíssim i el fem amb un minut més, el parcial per terra. El tercer comença igual, pujant i pujant. La duresa del recorregut però , no impedeix que ens sentim còmodes. Com que hem començat els últims no fem més queavançar gent, i això sempre és un estímul. Estem vivint una nova experiència, còrrer a la cua de les curses, allí on es troben les iaies, els papes amb fills, els que corren per primer cop, els que van de passeig, els borratxos de la nit anterior, els locals que no sabien que era una cursa fins avui mateix, algun despistat, els que aprofiten per manifestar-se (si, si, uns anàven amb una pancarta) i tota mena de fauna variada. 

A poc per arribar al km 3, decideixo tirar, aviso al Marc i em diu que puc fer. La pendent canvia de sobte i comencem a baixar. Els propers tres kilometres seran en pla o baixada, i jo em dedico a recuperar el temps perdut. Apreto i de valent, deixo tothom enrera, quin plaer arribar al km 5 i saber que només en queden dos !!! 

Els darrers punts kilomètrics apareixen més tard del que m'espero, diria que estan localitzats uns quants bastants metres més enllà d'on toca, però jo segueixo al meu ritme trepidant. Pel que constataré després, el Titus tampoc es quedarà enrera i marcarà un bon ritme fins al final. 

En arribar al km 6, la pendent torna a canviar i el darrer fa en pujada. Però realment és la distància correcta ? El faig en una mica menys de tres minuts! Impossible, o s'han equivocat amb els anteriors, o han retallat al final. Bo, tampoc m'importa gaire, esprinto malgrat la pendent en contra i marco un temps brutal. Per mi, és clar ! El crono queda a 30: 06 ! Una mitjana de menys de 4 minuts i mig ! Només m'ha avançat un paio. I a sobre m'he estalviat la típica "pájara" dels kilometres 7 o 8. El Marc arriba amb 33: 11. També encantat de la vida ! Com és habitual en nosaltres dos, sense haver entrenat ni un dia.

Però no ha estat tot amics !

Hem començat amb una escena còmica, l'acabem amb una de ben friqui !

Al costat de la tarima dels premis hi han alguns directius del Barça, no ens interessen, però uns metres enllà, dues noies ens esperen amb els braços oberts. Dues "cheerleaders" del Barça estan allí soletes sense ningú que els faci cas. Però en Marc i jo som uns nois com cal, uns autèntics galans, i decidim fer-lis companyia. Les fotos demostren aquest colofó brillant de la jornada. A veure qui és capaç d'acabar una cursa així ?

Visca Sant Joan Despí ! I visca el Barça !

Apa, fins als propers kilometres....

Un any que ha passat corrent....

Sabeu que ara fa just un any vaig perdre la virginitat en el món maratonià, amb un regust de boca amarg. Ja diuen que les primeres vegades....! Doncs bé, aquest diumenge m'enfrontava a una cita que m'havia marcat molt, amb un cert respecte i perquè no dir-ho amb un xic de por.

La nit anterior el descans havia estat molt dolent, com en els dies precedents. I jo que pensava que el jetlag de tornada el portaria millor! Deixar la bossa i tot l’equip apunt, i com acostuma a ser costum, fer una mica el ronso, no vaig anar a descansar abans de les dues de la matinada, i a les 6:30 sonava el despertador.

Com és de costum, l’hora de llevar-se va ser tot un drama! Ara quant més bé estava descansant....! I a córrer que faig tard! Els Ferrocarrils no arriben fins a Catalunya, per tant més volta i més temps per arribar! Després d'agafar línia blava fins a Sants, són les 8 i 10 i en 10 minuts comença la Marató! Viuré el somni, que algun cop s'ha repetit, on s’ha donat la sortida d'una Marató, i quan arribo jo tothom ja ha sortit?

Baixo el carrer Tarragona escalfant suaument i començo a trobar atletes. Queden 10 minuts i encara he de deixar la motxilla al guardaroba. Hi ha una cuada de gent tardanera, com jo...! Ai que no arribarem! De sobte un senyor de l’organització ens diu que si anem pel darrera podem deixar la bossa evitant les cues.

Falten 3 minuts per la sortida i ja soc al calaix! Uff què just! Ací comença tot! Surten els primers corredors i l'Ovidio passa i em saluda. Ens desitgem sort i gaudi. Entre les veus que van passant comprovo que hi ha molta gent que ha vingut de lluny, igual com l’any passat.

L'ambient és un xic fred, gris i amb amenaça de plugim. El ritme inicial és bo, no pujo de les 173 pulsacions per minut. Vull reservar-me. El genoll esquerre i el turmell dret em recorden que avui es pot repetir el que va passar l’any passat. Per tant em reservo. Passem prop del Camp Nou i em fa molta impressió. “Reserva’t! La cursa serà molt llarga” em dic.

Arribo al km 10 amb 52 minuts, de moment tot sota control, i momentàniament el genoll i el turmell estan pensant en una altra cosa. En el recorregut per la Gran Via, debato si és bon moment d’intentar alguna cosa. No em decideixo. Pujant per Passeig de Gràcia sento veus: “Vinga Aleix! Aleix!” Em giro identificant el Pare, la Mare i la Germana d’en Marçal. Com s’agraeix l’amabilitat i l’escalfor de les seves cares. Se m’escapa el primer somriure del dia! “Gràcies!” responc.

El km 14 arriba en una hora i 13 minuts. I arribat aquí pujo el ritme a 180-181 pulsacions. Aviam si puc arribar al km 28 amb el temps de dues hores i 26 minuts! Al km 18 prenc mitja barreta de cereals. L’altra la guardo per al km 28. Serà bo començar a mentalitzar-se que caldrà ingerir sòlid tard o d’hora per no haver de patir el cansament més l’esgotament energètic. El plugim ja fa una estona que ens acompanya.

Ja som a la Meridiana i el ritme és bo. La mitja la passo sobre l’hora i cinquanta minuts. Pot ser un pèl ràpid? No vull, però arribar al km 28 i llavors intentar mantenir el poc ritme, amb el cansament que suposa arribant a les portes del mur. Crec que fet bé. La regularitat del ritme és de metrònom. Arribo entre les 180 i 183 pulsacions.

Passem el pont de Calatrava i enfilem la direcció al Fòrum on pujarem i baixarem la Diagonal fins a Glòries. Abans però passem pel fatídic km 23 de l’any passat. Tinc una sensació estranya. En aquest punt va acabar la meva Marató particular, l’any passat.

Avui però les sensacions són totes unes altres. Aquí el cansament de molts atletes es fa pal·les. Alguns comencen a caminar. Altres estiren com poden. Els hi envio la meva solidaritat i els dono els ànims que vaig rebre l’any passat en aquest moment complicat.

Estic content. Tinc bones sensacions.

Només trepitjar la Diagonal, apareix el segon somriure del dia. L’Oscar (aragonès de naixement, català d’adopció, excompany de viatge, i persona que li agrada regalar bon rollo, somriures i amb una gràcia molt especial que feia molt temps que no veia) m’increpa i em provoca verbalment. Aconsegueix amb escreix arrencar-me un seguit d’improperis fets amb estima i tota la bona intenció del món. Aquest any es dedica a fer fotos i regalar somriures a la gent. M’anima. Però el genoll i el turmell no se l’escolten i fan mal. Primers símptomes de fatiga? Aiuixxxx!

Sento que de lluny m’arriba una força que m’ajuda i m’estira en els moments en que el genoll, el turmell i el cansament són molt marcats. Arriba en forma de brisa. Arriba en forma de núvol. Arriba en forma de bes. Arriba en forma de records. Arriba en forma de somriures, en forma de M...

Molta gent al arribar a Glòries. Massa, em recorda el cim de les etapes dels Pirineus del Tour. Tornar a baixar per la Diagonal em desgasta molt. El ritme ja no és tant viu. El cansament s’accentua. Prenc la meitat restant de la barreta de cereals. Aquest cop estic content perquè no m’he ennuegat. I he pogut mastegar, engolir, respirar i beure aigua sense equivocar el forat destinatari de cada element!

Arribem al 30 i aquí els indicis de trencament comencen a guanyar cos. Les cames molt rígides. Genoll i turmell, sensibles. Agafo taronges, fruits secs i començo a acompanyar l’aigua amb beguda isotònica. El trànsit del 30 al 31 és molt lent, em noto que vaig a menys i que la vivesa del ritme serà difícil de reprendre. Però he de continuar! A hores d’ara ja estava destroçat en arribar a aquest punt. Ara comença el tram més pesat: del Fòrum cap a l’Arc de Triomf, passant pel front marítim.

Aquí noto que hi ha molts corredors que em passen, i que el meu ritme per km és realment molt diferent. Arribem a Marina, torcem cap al Parc de la Ciutadella i abans de la parada de metro de línia groga, del mateix nom, i en un dels moments més delicats sento els ànims de la Gisela i la Mare. El Pare en un segon pla, com és de costum. Només somriu. M’anima molt. Trec forces. Els dono la ma, i els saludo molt content. Les forces estan molt limitades. “Gràcies per venir!”, “Vaig molt bé!” (Mentiraaaa!!! – diria el mestre Palomino). Però la meva cara no sap mentir. I ells se n’adonen deseguida. Continuo sent el del cartell ben gran i il·luminat que es continua veient de ben lluny.

Només deixar-los, km 34, dues ambulàncies ocupen l’espai reservat als atletes i ens fan pujar a la vorera. Hi ha un o dos corredors estirats a terra rebent assistència. Com a la peli Tesis. Els serveis mèdics ens demanen que no mirem, que continuem. Obeeixo. Arribem a Arc de Triomf. Molta gent altre cop. Abans de traspassar l’Arc, faig avituallament sòlid altre cop, taronges, fruits secs, i beguda isotònica. A la sortida de l’Arc torno a tenir la sensació de tenir molt poc espai per la gent que vol animar.

Camí d’Urquinaona, recordo com de malament vivia l’any passat aquesta part del recorregut (100 metres intentant correr, les cames no responien, rampes, intentant caminar, dolor...) i feia comparacions i m’animava a no defallir i aguantar. Intentava seguir el ritme d’algun corredor que em passava però no podia. No volia arriscar-me a forçar massa i que el genoll i el turmell diguessin: Prou!

Arribem a Plaça Catalunya, i de sobte el Pare d’en Marçal ofereix la seva ma i el seu ànim, també veig la Mare de reüll. Intento correspondre amb un somriure. No sé si ho aconsegueixo. Baixem per Portal de l’Àngel, Plaça Catedral (la quotidianitat del terreny em recomforta). Via Laietana cap a Plaça Catalunya. “Vinga valent”, criden la Gisela, la Mare i el Pare. Torno a animar-me. “Ja està això, ja està!” L’aigua no m’ha deixat en cap moment. Em dona seguretat i tranquilitat.

Rambles avall, i Paral·lel. No puc apretar més. Prou faig de mantenir el ritme. Què lluny em queden ara el km 15-20! “Vull acabar! Vull acabar!”. El Paral·lel fa pujada i es fa notar. Ronda Sant Antoni, km 40. “Una mica més!” Psicològicament crec anar una mica més lleuger. No ho puc certificar. La recta final abans de Plaça Espanya se’m fa llarga. Però ja arribem! Moltes coses passen pel cap! La gent em crida: “Molt bé, menys de 4 hores!” No he pogut mantenir l’hora i 14 minuts cada 14 kms. Calculo i estic uns 10 minuts per sobre.

Girem a l’esquerra, i Maria Cristina, les fonts de Montjuic, el MNAC i la gent estan esplèndides! Una bona manera d’acabar. La recta d’arribada identifico els Pares, també l’Oscar i la seva companya! No tinc més forces! Estic esgotat! El dolor em colpeix! Però estic feliç! Penso en l’altra banda del món: “Ho hem aconseguit! Hem arribat!”

3 hores i 55 minuts. No és la millor marca. 5 minuts més que a Donosti. Però mirant endarrera, i comptant 4 Maratons en un any, un darrer tram d’entrenament incomplet i inconstant, per malaltia i les vacances, el dolor genoll-turmelià.... fan que 3 hores i 55 minuts sigui un gran resultat!

Hi ha molt marge a millorar! Ara toca descansar. Berlin next?

Aleix

PS: Enhorabona a tots els atletes. En especial a l'Ovido que ha fet un temps terrible! Al David també que ha corregut en unes circumstàncies molt especials. Un record pelr a seu Pare. Finalment l'atleta que estava estirat al terra al km 34 rebent assitència mèdica. No va acabar la Marató. Un noi de 27 anys, d'orígen irlandès. Un record per ell i els seus que l'esperaven a l'arribada.

3:00:17

El domingo pasado, 1 de marzo 2009 pudo ser un día fantastico, ... y lo ha sido . Solo faltaron 17 s. para completarlo. Habrá que esperar un año más ... . !!! A ver si las condiciones pueden ser tan favorable como este año : un recorrido rápido y bastante mejorado comparado con los años anteriores, y mucho público animando. La carrera empezó muy bién, nos hemos podido saludar con Aleix a la salida y desearnos suerte ... y luego a concentrarse. Iba con la idea clara de ponerme en el grupo de las 3 horas hasta que aguantara . Las sensaciones han sido buenas desde el principio y he ido bastante cómodo hasta el km 33. Mucho mejor que en Berlin donde he tenido simpre la impresión que iba a explotar. Y luego no he aguantado mas, y me descolgue del grupo , .. también por miedo a forzar demasiado y pagarlo en los últimos km. .. fue el momento más duro : no venirse abajo y mantener el mejor ritmo posible. Sabía que llevaba un margen de 1min , 1min 30 para alcanzar las 3 h ... Asi que solo quedaba a utilizar toda la experiencia de las carreras precedentes , y aguantar, aguantar ... casi fue posible. La próxima vez será, ... y de momento a disfrutar de unas sensaciones inolvidables.

Un saludo.

I ara farà un any tot va començar

Sí, amics, tot va començar ara farà un any, per la cursa de Montornés de 2008.

Haig de reconèixer que son un corredor convers (o convertit, segons vulgueu). Jo era un d'aquells que pensava que això de còrrer sense una pilota davant era mooooolt avorrit.

I ara fa un any i mig, arrel del naixement del Martí i de quedar-me sense temps per anar al gimnàs, vaig decidir q a més de jugar a fútbol una vegada a la setmana, el cos em demanava alguna cosa més. I l'opció va ser sortir a còrrer 30' als vespres.

I jugant a fútbol, dos sonats del running com en Joan i en Hansi em van dir: "vine a alguna cursa, pots debutar a Bombers, q té un ambient molt maco", i cap allà hi vaig anar.

I com no havia fet mai cap cursa i no sabia ben bé q era això, el cap de setmana abans feien una cursa de 5 km a Montornés, i cap allà em vaig dirigir. I clar, primer error de novato: no portava imperdibles per agafar el dorsal.

I vaig acabar Montornés, i vaig pensar: això de les curses és més divertit que entrenar sol.

I la següent setmana vaig anar als Bombers.

I després els Medijocs, i més tard, els 10 km de St. Quirze.

I vaig anar fent curses, fins un total de 11 durant el 2008, incluent una milla i dues mig de muntanya.

I què millor per tancar el cercle? Debutar aquest any en una nova distància per mi: la mitja. I a on? Doncs sí, a Montornés.

I a partir d'aquí a veure com reaccionen els meus genolls, i marcar-nos un objectiu gran per 2010: la marató de BCN!!

Després de veure tot l'ambient que s'ha generat aquesta setmana, de parlar amb maratonians, t'acaba picant el cuquet.

I aquí finalitza la meva 1ª aportació a aquest el nostre blog "A corre cuita".

Salut i km.