Aquest és el relat d'un repte compartit, i d'una cursa per gaudir
amb uns bons companys i amics.
Aquí teniu els quatre protagonistes
d'aquesta història que comença una matinada de febrer.
La Prèvia
Són les cinc del matí i sento veus. Renego
i maleeixo el fet que després de llargues nits de son intens, avui el Marc s'ha
desvetllat. Sent els meus nervis ? Mala sort ?Un entrebanc més? La cursa ha
començat abans del previst. A les set i deu m'esperen sota casa . Baixo i els
dic que renuncio, en Marc està nerviòs i en Bernat també s'ha despertat, no
deixaré la Bibi així...
Però aquests fieres valen i molt. No
marxem sense tu, em diuen. Ho haig d'intentar i ho aconsegueixo. En Marc
s'adorm i cap a Girona hi falta gent.
El David apreta el cotxe com mai, i vuit
minuts abans de la sortida arribem. Estrès total, nervis i pressa, molta
pressa. I hi han coses que no es poden obviar, com una bona descarregada al bar
més proper. Tothom llest i nosaltres encara lligant cordons i fent estiraments. mamma mia. Els darrers en sortir saludem a la càmera ! Ara si. Ja hi som.
La cursa
Jean Giradoux, un escriptor francès dels
anys vint, té una cita que il.lustra perfectament la meva cursa:
L'esport delega en el cos tres de les
grans virtuds de l'ànima, l'energia, l'audàcia i la paciència.
Amb molta energia comencem. Més calmats,
gaudim d'un inici prometedor. Fa una temperatura correcta, ni fred ni calor,
dia emboirat, ideal, i l'ambient entrte nosaltres és inmillorable.
Després d'un kilometre d'asfalt per la ciutat
imortal de Girona, ens endinsem en la via verda, majoritariament pista de
sorra, envoltada de prats i alguns trams enboscats
Travessem ponts,
pugem rampes,
ens fan fotos aerees,..
i ens anem polint municipis, Girona, Quart, Cassà....
Em trobo fort i ple d'energia, però les
sensacions no són les mateixes que els companys. L'Àngel es busca, prova i
intenta saber quin és el seu estat, en Berni no es troba del tot a gust. Nota
un cert carregament de cames quan encarem els primers deu kilometres. Decideixo
mantenir el ritme, anem a 5.15 el km, més o menys, per sota del que haviem
previst, així que les perspectives són bones. El km 11 fa pendent amunt i pugem
fins a 5,33, però ràpidament recuperem els guarismes anteriors i així anem
empassant kilometres.
A la vila de Cassa ens espera el primer avituallament amb cara i
ulls, al que arribo amb un lleuger avantatge respecte els altres acorrecuites.
Sense parar compte, a la pujada dels polígons he apretat una mica i com si res
he tret força metres d'avantatge. No ho veig clar, cada cop em sento millor,
però veient la cara del Bernat , sé que ell no acaba de trobar sensacions.
M'entren els dubtes i aprofito per atura-me a beure i menjar una mica, i
plegats continuem endavant.
El mite de que el carrilet fa baixada es descomposa a cada breu
però intensa pendent que trobem.
Un trencacames, amunt i avall, de poc desnivell i que costa
d'identificar amb el perfil que haviem estudiat prèviament de la prova. El km
16 se'm fa etern, tinc energia a punt per explotar i en canvi el ritme que ens
inposem afluixa, tornem als cinc minuts i mig, que no deixa de ser el que
haviem previst, però llavors ho veig clar. En una marató cadascú ha de seguir
el seu ritme si en vol sortir viu i triomfant. Hagués volgut continuar amb ells
dos, especialment amb en Berni, amb el qual hem preparat la cursa el darrer mes
i mig, però l'oportunitat la tinc i no la vull deixar escapar. L'Àngel es troba
bé i el podrà acompanyar, i més enllà espera en David pel darrer cop de ma. No
em preocupa, no està al màxim, però tampoc està destrossat ni passant-ho
malament. Sort nanos. Molta sort. Reflexionant i ruminat, ja els he dixat uns
metres enrera, i amb unes cames amb ganes de gresca enfilo cap a Llagostera a
un ritme embogit al voltant dels 5 per km.
Entra en joc la segona de les virtuds, l'audàcia. Sóc valent,
estic eufòric, i amb unes sensacions que no hagués imaginat mai. A tota màquina
torno a estabilitzar el minutatge als registres del principi, ara ja no sóc jo
que augmento la rapidesa , sinó ells que cedeixen.
Passo aquest
friqui de barretina tot content i continuo el meu reportatge fotogràfic sense
perdre el to de la cursa. Arribem a Llagostera i la pista torna a enfilar cap
amunt. Del km 23 al 25 es fa dur el trajecte , però les cames responen, no puc
demanar més. Energia i audàcia de la ma, i la mitja ja està feta, i tres minuts
per sota de les meves millors previsions.
Deixem el poble i ens enfilem per boscos d'eucaliptus, on trobem el punt d'inflexió que marcarà un lleuger descens fins a la meta.El km 26 el faig a 4 i pico, una bestiesa. M'estic animant i afluixo. El darrer cop que he mirat enrera ja havia comprovat que l'Àngel deixava el Bernat, ara ja no hi veig ningú. Unes baixades més pronunciades donen descans a unes cames que comencen a notar l'acumulació de kilometres. Però ben aviat torna el pla i una certa monotònia , mentre s'acosta el temible mur.
A l'antiga estació del carrilet a Sta Cristina d'Aro ens espera el David. Som al km 32, a deu del final i s'inicia definitivament el tram més dur de qualsevol marató. Sense dubtar-ne li dic al David que esperi al Bernat, que el necessitarà més que jo, i que l'Àngel deu estar a tocar i com una moto. No m'equivocava.
A pàrtir d'aquí entra en joc la tercera virtud, la paciència. El mur se'm presenta en forma de defalliment mental, ara és quan cal la paciència. Els kilometres es fan més llargs, hi dedico més temps, i menys energia. Així i tot enm moc al voltant dels 5,45, que a aquestes alçades és tot un èxit. I segueixo avançant corredors !
Poc a poc la paciència m'ajuda a aclarir la ment i encaro els darrers 5 km lliure de defalliment i amb ganes de fer una bona marca. Ara ja sé que així serà. M'aturo novament en un avituallament i reprenc convençut el darrer tram. Però quan el cap ja tira, em fallen per primer cop les cames. Les sento pesades i incapacitades per aguantar el ritme que m'he imposat fins llavors. Els darrers quatre kilometres, ja per Sant Feliu de Guíxols, tiren per terra la meva fantàstica mitja. Corrent a 6,20 i de pujada, intento no pensar. Sortosament el darrers 800 metres son en picat cap al port i m'animo a fer una tímida acceleració al entrar a meta.
Poseu-hi un minut
menys, el del retard de la sortida , i surt un temps que ni somiat. Sóc feliç.
Em trobo bé, no pas especialment cansat i exceptuant els darrers quasi 5 km, la
resta han estat fantàstics.
Al entrar a meta ,
els ànims del Pepe, la Lourdes i la Clara ho acaben d'arrodonir.El meu cosí no ha
pogut còrrer per lesió , però ha vingut a veure la nostra arribada.
L'Àngel arriba un
minut i mig més tard i encara amb les piles carregades, una bèstia. Li donen
tres kilometres més i m'enxampa.
Finalment amb 4.04.44 ( toma número), arriba fent sprint en Berni
acompanyat de l'incombustible David. Bravo pels dos, per la millora
espectacular d'un i l'ajuda inestimable de l'altre. Quins cracks !!!
Us felicito nois
!!!
I per mi, tercera
marató al sac. Dedicada al petit Bernat, que ha fet tant feliços als seus pares
!!!
