CAVALLS DEL VENT 2013

No em puc moure. Què m’està passant?. Resto estirat, amarat de suor i sense poder parlar. Fa molta estona que tinc malsons i no puc parar……………

Em veig al mig d’una plaça porxada de pedra, plena de gent cridant, vestit de corredor. Bé, més que corredor, podríem dir que semblo un sherpa nepalí. Vaig amb motxilla, paravent, abrigat, bidons amb aigua, un xiulet, porto una manta tèrmica, llums per la nit, uns bastons,…….quin horror!. M’adono que no estic sol, tota la plaça està plena de nois i noies vestits iguals que jo. Però jo solament tinc ulls per uns quants corredors/es (Cris, Jordi, Jaume, Víctor, Xavi, Pere, Albert, el nostre capità David, Mauri i el Carlos també).

De sobte, ens movem i atravessem carrers corrents. Veig a la Núria d’espectadora……mare meva què està passant?, a on estic?????. Seguim corrent, i de sobte comencem a caminar i a pujar una muntanya sense parar. Sembla que tenim pressa, perquè si fem tard, ens tallaran el camí, diuen. Durant el camí em trobo la Núria (quina alegria més gran), el Rafa, l’Enric, i el nostre Ivan (si, si, el nostre). Arribem a un refugi, El Rebost l’anomenen. Hi ha menjar i beguda, però tant com per anomenar-lo El Rebost, no cal. El Xavi diu que anem tard, que hem d’apretar, per arribar a un altre refugi. No entenc res!.

Segueixo suant, i em vull despertar. Faig esforços sobrehumans però no puc aixecar-me…….

Anem pujant, i pujant,….cap a un cim a on hi ha el Niu de l’Àliga!. Ara ja em començo a acollonir de veritat. Durant la pujada anem trobant a gent del Junior (Jordi, Iñaki), després a una claca espectacular animant-nos (la Gemma, Montse’s, Lali, Jordi Català, Lídia, la seva filla, Micky, Teresa) tot un munt de gent saltant i animant-nos.

Ara ja estic entenent de què va tot això. Es la jornada de portes obertes del Junior i hem d’anar caminant en grup, sense separar-nos, durant moltes hores, i parant-nos a uns Refugis diuen. L’única condició del joc és que has d’arribar als refugis abans que els nostres perseguidors. Hem d’evitar que ens enxampin i ens treguin del taulell del joc. També hi haurà trams que ens acompanyaran bons amics i amigues. I sobretot, estarem acompanyats durant tota la ruta per un grup de “supporters”. Bé, doncs, així ho farem…….

Caminem i caminem, passem per les Penyes Altes del Moixeró, arribem al Serrat de les Esposes, mengem, està plé de Junior’s (Anna, Sònia, Beth, Marta,…..). Fins que arribem a Bellver de Cerdanya. Aquí ens deixen dinar….fins que el Carlos diu: “marxem ja, que fem tard”. Sembla que les regles del joc diuen que no et pots relaxar gaire……..

Comencem a pujar cap als Cortals d’Ingla (ens acompanyen la Montse, Núria, Lali i l’Anna), i aquí el Xavi es troba una mica malament, i ens fa la broma de dir-nos: “aneu tirant que ja vinc”. Ningú li va fer cas, erem un equip i anàvem junts. Arribem a Prats d’Aguiló de nit. Sembla que les regles del joc et permeten anar afegint acompanyants nous al Grup. Una mena de ONG, vaja. Amb nosaltres venien el Juanjo i el Javier, també. El Javier s’acomiada de nosaltres, tot dient-nos que ja no vol jugar més.

Segueixo suant, delirant, però…..ja no tinc tantes ganes de despertar-me!!!!!. Vull viure aquest somni al màxim.

Ara toca fer el camí dels contrabandistes, diuen, i pujar pel Pas del Gosolans. Ben abrigats i amb els nostres frontals anem fent via. Aquí ens acompanya la gran Montse Burés. La Cris, l’ha conegut al refugi i l’hem incorporat al Grup. Arriba la matinada, i arribem a Estasen, a on ens deixarà el Juanjo. Aquest refugi es l’orígen de la nostra cursa, i ens porta bons records. Quina alegria arribar i trobar-nos amb la Núria, Marta, Lali, Montse i el Pablo. Qué grans que sou!!!!!.

Tornem al camí, perdó corriol, ostres quina trampa!!!!!!. Es la baixada al Refugi del Gresolet, una maranya de pedres, roques, arrels, terra, relliscades sense fi. Però arribem, sense fisures, al refugi. Desde aquest refugi la Mireia, un dels nostres angelets (conjuntament amb la Gemma), s’ha afegit a l’excursió de nit per acompanyar al Grup capdavanter. Quines dones més valentes que tenim (són ínfinitament millors que nosaltres).

Encara seguim caminant, de nit, som com espectres nocturns. Anem de costat, donant-nos cops entre nosaltres. No parlem, només caminem. Som uns autòmats abandonats a la fosca nit. Aguantem la nit amb unes pastilles “retard”, amb cafeina, que ens dona la Lali. Per cert, tot ens ho ha prescrit amb efectes “retard”. La nostra Cris segueix amb el genoll molt adolorit, però aguantant com lo que és, una campiona.

Ja tinc clar que no vull despertar-me!!!!!!!. Vull seguir al somni fins el final!!!!!.

Fem via cap a una ermita, i a mig camí tres focus ens il.luminen de sobte. Són el Rafa, l’Enric i el nostre GRAN Ivan. Ens acompanyen, ajuden, intenten que sortim de la nostra profunda letàrgia. Ens conjurem tots plegats pujar els Empedrats, fins al Refugi del Sant Jordi. Silenci absolut durant tota la pujada, màxima concentració i dents serrades fins al final. Quan arribem ens diuen que el joc s’està acabant i solament ens queda una darrera i definitiva aturada.

Seguim plegats, no pensem, només caminem. Ajudem al Xavi a sortir dels seus problemes estomacals. Sembla que unes barretes de color blanc van fer miracles. Pugem un turonet, i enfilem el camí cap a un poble que es diu Bagà. Sembla que ens queda molt poc. La Cris i el Pere segueixen, també, amb els seus problemes articulars, però estem tots junts. Aquí no és separa ningú. El nostre capità David ve a buscar-nos, la Mireia també. Jo m’escapo corrent perquè la Núria també m’espera,……….avancem, caminem, correm, mirem, plorem, patim, ens abracem, no sabem qué està passant, però seguim, ens agafem les mans, el Jordi desplega l’estelada, agafa la mà de la Beth, la meva, ens agafem tots, el Pere agafa el seu fill, l’Ivan ens abraça, també plora, encarem unes escales, girem a la dreta, correm com nens petits i creuem un arc enorme!!!!!!!!!!!!!. I seguim plorant, abraçant-nos, estem desorientats, tanta gent a l’arribada anem perduts,………….

 

Em desperto de sobte i tinc quatre ulls que m’estan observant. Són la Xènia i el Nil. Em pregunten: “papa et trobes bé?”. Jo els hi responc que em trobo molt bé perquè, per sort, aquest somni ha estat realitat.

Una realitat grandiosa. Suposo que em deixo moltes vivències. Però els que vam estar allà, ho recordarem, sens  dubte, com un dels dies més especials de la nostra vida.

Gràcies a tots els àmics/gues runners, supporters, família, acorrecuites, família Junior,……..