I ja hi tornem a ser…..Amb una prèvia d’un sopar com cal, al restaurant dels Caçadors de Ribes de Freser, ens endinsem cap a ……la Crònica de una muerte anunciada.
Del sopar nois, res a dir: impressionant, inmillorable, inigualable, exquisit, suculent, sabrós, apetitós….. tot dirigit pel nostre amic Ramon, que com és l’amo fa la vista grossa i porta les gambes, les vieires, i la millor tonyina de la muntanya per nosaltres!!!
Al sopar ja es veu que, com sempre, HI haurà dos grups. Particularment jo no estic del tot “trempada”-no sé si és el millor adjectiu-, l’Albert li fa mal el maluc, i ha promés acompanyar-me en tot moment…. I l’Artur, què dir de l’Artur que no sapigueu? Us l’imagineu collint floretes, oi???? Doncs aquest és l’equip B.
De l’equip A al sopar només tenim a en Jordi Plana, ell coneix la zona com el palmell de la mà… així que jo en això li dic còrrer amb avantatge. A en David Serrahima i Christian Salvans els trobem puntualment a les 8.30h a Sant Joan de les Abadesses.
Sabeu que en una cursa s’ha de conèixer perfil, km’s, localització dels avituallaments… i tot una serie de detalls que jo d’aquesta he desconegut i segueixo desconeixent, tot i haver-la fet….. El que si que vaig sentir a la matinada prèvia va ser el diluvi universal amb trons, llampecs i tot el xàfec necessari per omplir tot el recorregut de fang i aigua, que no ens deixarà ni un metre de treva en el camí. La pluja sembla ser que ja estava pronosticada, inclús neu a partir de 2000 metres…..
A la cursa som pocs participants (450), per tant l’equip B, sense voler, estem els últims. Els últims??? Però que dic si tenim gent darrera….Ui, quina sort, no??? Doncs no!!!! Sabeu qui són els que van darrera nostre?? L’equip escombra!!!! I mireu, quin martiri, quina pressió, quin “agobio”…. Ens obligaven a còrrer, a anar més ràpid, a afanyar-nos…. I
una altra cosa no, però l’Artur sabia els limits horaris de tots els controls… i a tots hi arribavem amb temps sobrant!!!! No vull oblidar-me de la boira, boira i més boira… i quan finalment arribem al Coll de la Portella, 15 minuts abans del tancament del control, un jutge de la superfederació catalana, ens anuncia que el temps empitjora i ens aconsella no continuar els 2Km que falten per arribar al TAGA, tot i estar dins del temps reglamentari.
Com cap de l’equip B es sent heroi de res, decidim fer cas i començar a baixar pel mateix camí que passen els nostres companys que han fet 4 km més que nosaltres….
Però sabeu qué ens ha tret el jutge? La motivació de la cursa. I no sabem perquè….tot se’ns fa difícil, complicat i comencem una sèrie de caigudes impressionants, ara l’Albert, ara jo, ara l’Artur, ara l’Artur, ara l’Artur….. Artur?? Estàs bé???.
En fi, decidim còrrer els darrers km’s, quan hI ha fang però no perill de caiguda i arribem tots 3 a la meta amb l’orgull d’haver fet el possible, i sabent que aquesta vegada, el temps no va ser company de cursa.
L’equip A ja ha arribat, i tot ser molt dura la cursa, tenen una cara de felicitat d’haver assolit el repte, tot i les dificultats metereològiques. Felicitats herois, campions!!
I aquesta crònica la dedico a l’equip de suport, sense el qual l’Albert i jo no haguessim pogut fer lacursa. Aquest equip està format per la familia Plana: l’Eva,i els ajudants (Nil i Marta) que desde Planoles van fer l’esforç d’aixecar-se a les 7hper rebre els meus fills en pijama, donar esmorzar,distreure’ls tot el matí, i fer un dinar amb camagrocs boníssim pels petits i que va tornar la felicitatals corredors desmotivats!!!!! De tot cor, gracies!!
