Jordi corres amb mi

Ja està fet. He sentit molta emoció a l’arribar a la meta. He plorat, he plorat com mai hagués imaginat. Molta emoció continguda, molts records, pensaments, molts sentiments barrejats. Alegria i buidor. Alegria per la recompensa de tenir alllò que durant temps he estat somniant i entrenant. Aconseguir quelcom que pocs poden assolir per manca de condició fisica o inclús no tenir sort d’acabar-la, tot i l’entrenament. Orgull d’haver-ho assolit.
Sensació de buidor per la inquietud del demà “i ara, què?, ja ho tinc fet”.

He comprovat que la ment és qui mana en el cos, que el meu cor ha bategat 40.404 vegades en 4h i 19minuts.

Una felicitat extrema quan veig aprop de la meta amics i familiars. Estan pendents de mi, pendents de que jo assoleixi el meu repte. A ells també se’ls veu feliços, i tinc força per aixecar els braços i saludar-los. És la darrera empenta que necessito per arribar a la meta.

Els darrers Km’s es fan molt difícils, costa molt còrrer. El cap és qui mou les cames i ell és qui mana. No hi ha més opció que aguantar, perque tan esforç s’ha de mantenir una mica més, de seguida arribarem. Queden 2Km’s, que són 12-13minuts més i llestos. No exisiteix opció de caminar, no està planejat. Si intentessim caminar sería impossible tornar a arrencar.
La Pat continua 2 metres davant meu, ella no bufa tan com jo. La Yoli i en Manu, que ens acompanyen desde el Km30, ens agafen les aigües, ens obren les ampolles, agafen tot l’avituallent. Nosaltres només hem de còrrer. Ells dos formen part de l’èxit!-Gràcies.

Passant per l’Arc del Triomf, la gent m’anima d’una manera exagerada. Se’m posa la pell de gallina. Gent anònima cridant el meu nom!!. Ara penso en l’Albert, si tot ha anat bé, ja deu haver acabat o estar a punt d’arribar a la meta (3h39minuts). Per ell és la segona marató, i té una confiança extrema en ell mateix. Estic segura que li ha anat bé.

La música de la Ipod ja fa estona que la porto alta de volum i això em motiva. Veig el mar. La gent passeja pel Litoral, veig les torres bessones lluny. Veig una coneguda que va en bicicleta, la crido, em veu i m’anima. Hi ha un rètol que la Pat fa fixar-m’hi “el dolor, el patiment a la cursa és momentani, esporàdic, però l’orgull és per sempre”. Aquestes paraules em donen l’empenta que necessito.

Allò que diuen “el MUR”, jo crec que el començo a tenir al principi de la Diagonal, Km26. No és que no pugui seguir corrent, però començo a estar cansada. La Pat , 2 metres davant meu, tira fort. No em deixa allunyar-me, però em marca el ritme. Un ritme que l’Àdam no pot seguir, i ens abandona llavors. Pot ser que m’influeixi la baixada de ritme de l’Àdam. Ell no abandona, afluixa el ritme i arribarà 20 minuts més tard que nosaltres a la meta.

Un cop passat el Pont de Calatrava (Km23) ens deixen en Joan i en David, ells ens acompanyen desde el Passeig de Gràcia (Km 14). Amb ells hem pogut xerrar, riure i ens han fet un super-repotatge de fotografies. El Joan i en David fan sprints, quasi cauen per obtenir la millor foto! Se’ns ha fet molt distret. Joan, David, moltes gràcies per la companyia. Realment els Km’s que ens veu acompanyar van ser pura distracció, i personalment un orgull tenir-vos al meu costat. Ells dos no paren de dir que anem massa ràpids pel temps previst (4h30minuts), però anem bé. La mitja marató la passem en 2h 9minuts.

Desde el Km 8 que estic desitjant veure la Glòria. El sol i el bon temps ens acompanyen i em molesta la samarreta de màniga llarga. Finalment la veig i li agraeixo molt que estigui allà. Se’n porta la samarreta i ens fa la foto! Gràcies. . Passo per sota de casa la meva àvia, i penso en ella i en el Padrí. Penso que per la meva àvia caminar és un gran esforç. Continuo corrent.

Els primers Km's passen com si res, i decidim fer 3 aplaudiments a cada KM, això ens motiva i és una distracció més.

A la sortida estem l'Àdam, la Patricia i jo. Junts ja haviem fet una altra cursa. Entre els 3 fem un bon equip. Estem il.lusionats de tornar a còrrer, i de fer-ho a la Marató. Tots tres tenim els nostres motius per còrre-la, i cada motiu és personal i important... tots tres sabem que es mereix el nostre esforç i hi posem totes les ganes.

I el sentit de tota la cursa i la motivació de cada entrenament és el Jordi. Amb el Jordi he corregut tots els Km’s. Ja quan ell estava malalt, li parlava dels meus entrenaments. Ell, amb l’Anna i l’Ignasi van venir a la meva primera cursa (a Valldoreix).

El dilluns que et vem dir adéu per sempre, l’Albert i jo vem anar a còrrer, lluny, lluny, i tu estaves entre nosaltres. No he tingut altra manera d’estar més aprop teu. Ara a cada petjada que faig, estàs en mi. Perque mentre estic corrent penso en tu, en el que vas arribar a patir, en tots els que et vem acompanyar durant la malaltia, els darrers dies a Sant Julià. Penso en tants moments viscuts, recordo el viatge a New York, els caps d’any, Sant Joan, en les passejades de cada divendres (jo embarassada, o amb el cotxet dels bessons), recordo que tu i l’Anna ens veu acompanyar a casa amb en Nil i la Xènia. Encara sento les teves paraules “és que som de la familia”. Penso en tot allò viscut i compartit amb tu.

Jordi, se’ns han quedat tantes coses a fer amb tu..... Nosaltres, però, hem de seguir endavant. Disfrutar de tot allò viscut i posar energia i alegria en el futur.
Per la companyia que em dones quan corro, pels bons records , perque estàs a prop meu.

A tu Jordi, et brindo aquest petit esforç.