Bombers a tres bandes

Fent honor al mític programa de tv3 "Nadal a tres bandes ", aquí teniu el nostre particular "Cursa Bombers a tres bandes".

En Marçal, el Titus i jo mateix aportem la nostra visió de la cursa, però també hi eren el Bernat Picornell, la Núria Escamilla i el seu mosso, l'Albert. Parella futurible dels "acorrecuita" ? Foto de família

Diu en marçal : Amb uns ingredients com dormir molt poc, sopar molt de peix i beure força cervesa era probable que la cursa fos un autentic desastre. No obstant, el dia començà de manera poc usual: arribant a l'estació de tren abans que el Marc (gairebé un miracle !!!). Vem arribar a la sortida acompanyats per la Nuria Escamilla i el seu marit, en Bernat Piconell i un amic seu. Allí trobavem en Joan, que ja venia preparat a sumar un nou punt en la competi. Deixar la roba i fer un riu van ser els seguents pasos, previs al inici de cursa. La sortida, Coldplay listening, va ser existosa i, encara que sembli mentida, mes solitaria que mai (en Joan i en Marc sortien mes avançats pq acreditaven temps...un servidor va ser incapaç d'acreditar res al recollir el dorçal). La meva va ser una carrera prou completa, algunes vegades amb exces de gent, pero en general vaig exigir-me bastant. La recompensa, baixar per tercera vegada dels 45 minuts (44.09 minuts). La recompensa també va ser correr entre amics, doncs, a pesar de dormir poc temps, son els que t'animen a llevar-te i fer km. Felicitats a tots, Joan,Marc, Bernat, Ovidio i demes. Ens veiem a la propera cursa !!!!  Hurrengo laisterketa arte !!!!" 

Afegeix el Marc : "A diferència d'en Marçal, jo aquesta vegada vaig complir amb els protocols previs a una cursa: beure aigua, sopar un bon plat de pasta, i anar a dormir d'hora. El trajecte cap allà va ser entretingut. Aquesta és de les poques curses que et permet trobar-te a gent que no diries mai que també s'ha tornat boja i s'ha posat a córrer com nosaltres (de fet és amb aquesta cursa ambquè va començar el nostre periple per aquest món del running...)

Un altre fet destacable és que, per fi, vam arribar a una cursa amb temps suficient per anar tranquilament al guardarroba, fer una volta d'escalfament de rigor, estirar una miqueta, i anar a buidar les olives (o els budells) abans d'encaminar-nos cap a la sortida.Jo vaig sortir amb el Joan des del calaix de sub-53'. Realment val la pena acreditar temps en curses amb tanta gent, perquè ens vam estalviar d'haver d'avançar milers de corredors durant els primers kms. Aquesta vegada vaig decidir ser més conservador (jo que no ho sóc mai, je jeee) i vaig agafar un ritme que em va permetre no desfondar-me a meitat de cursa, amb l'esperança d'arribar a Via Laietana, a 2kms de la meta amb possibilitat d'apretar. El cas és que vaig ser molt constant durant tota la cursa, tant, que em va ser impossible apretar a Via Laietana (ja us ho dic jo que és un mite, això de que fa baixada...), i vaig acabar amb el mateix ritme i un temps de 49.13, que queda lluny de la meva millor marca de 46.36, però que em va deixar plenament satisfet. Hi ha marge de millora...

I finalment apunta en Joangi : Poc més es pot afegir a les cròniques dels meus companys de fatigues. Dir que vaig arribar abans que el Titus a la cursa, un fet absolutament inusual i dificilment repetible, i que això em va permetre estirar ( uau ! ) i fer la cagarada del segle ( calia explicar-ho ? ). Bo, que el regust de la cursa és agredolç. Una vegada més, els 45 minuts són una barrera insalvable per mi ( la meva marca és 45.15 ) El temps de 46.43 demostra que sense entrenaments em quedo estancat. Felicito al Marçal , està fet un campió i un paio responsable que entrena, però també al Titus, perquè és igual d'impresentable que jo, i així no em sento tant malament, je, je... Sobre la cursa, doncs que vaig canviar de tàctica, per començar en lloc de sortir del sub-49 vaig sortir amb el Titus més enrera, i vaig fer amb ell els 2 km primers a menys ritme del que jo podria. Reservar-me una mica al principi no em va servir de res, ja que al final les meves cames van respondre igual...de malament.

Després de la típica gasosa del Km 7, vaig encarar els 2 darrers kilometres disposat a recuperar el temps perdut, però les cames no van respondre.En arribar no estava gaire cansat i els dies posteriors no he tingut ni agulletes. Una sensació estranya, arribar més fresc que mai, però en canvi no haver tingut l'explosió necessària al final. Això si, una gran alegria corre amb tots vosaltres, que continui la festa...

I per acabar una instantànea que podriem titular : Salècia !!!