Hola companys i companyes. Aquesta crònica
hauria de ser per comentar-vos i explicar-vos com va anar la marató de muntanya
que vaig "fer" a Hornindal.
Malauradament no serà així. Aquesta era una
cursa que m'havia marcat amb vermell al calendari. De fet vam organitzat unes
vacances amb la meva dona (Toril) i el meu fill (Ingvar) per anar a aquesta
cursa. Tot un muntatge vaja! Havia entrenat molt fort, i bé, i creia que podia
recorre els 40km i els 3000 metres de desnivell amb força suficiència. La cursa
es desenvolupa en una regió de alta muntanya (pel que és noruega) i
s’atrevessen un parell de glaceres, paisatges espectaculars i de duresa
important, doncs les pujades són força dures.
Doncs bé a totes aquestes em va passar el
que potser tots els que sou pares us sentireu identificats: L’Ingvar va decidir
que aquella nit no dormiria gaire. Total, que aquella nit vaig poder dormir
només tres horetes de res. M’aixeco a les 6:30 i vaig cap a la sortida.
Sorprenentment el dia és ennuvolat però molt calorós. Odio corre amb calor!!!!
Comencem a les 8 del matí, i la sortida és
tranquil·la però a les primeres rampes ja començo a notar que alguna cosa no
funciona. I de sobte una crisi. Però no una crisis qualsevol, sinó una que va
més enllà del baixón físic per no haver descansat adequadament la nit anterior.
Em va fallar el cap, la ment. De sobte no tenia ganes d’estar allà, en aquelles
muntanyes, rodejat de tanta gent, només tenia el desig d’estar amb la meva dona
i el meu fill, i ningú més. Tot em va semblar buit, i en el meu cap només tenia
la idea de deixar-ho estar. Una miqueta més, em deia, però cada quilòmetre se’m
feia més feixug que l’anterior. Fins que finalment al cap de 13 quilometres i
poc menys de 2 hores ho vaig deixar.
M’agrada la muntanya, especialment aquest
darrers anys en que he viscut envoltat d’ella, i vull passar-m’ho bé quan hi
sóc allà. Cada cop hi trobo menys sentit això d’anar a “entrenar” o “competir”
a la muntanya. Jo el que vull es passar-m’ho bé!! Evidentment és això el que
TOTS nosaltres volem fer quan anem a córrer, però ja ara estic totalment
desmotivat per anar a córrer en un ambient “competitiu”, tot i que ningú de
nosaltres anem a guanyar cap de les curses a les que anem sinó a superar-nos a
nosaltres mateixos.
Així doncs he decidit no anar a un parell
de curses que tenia programades aquest estiu, i em quedaré aquí a casa amb la
meva família i anant a pujar alguna muntanya (en comptes de fer unes avorrides series)
al vespre quan l’Ingvar ja estigui allitat, arribar a casa tot cansat i
content, i pendre’m un copa de cava amb la Toril al jardí per celebrar aquest
meravellós estiu que estem tenint per aquestes terres del nord.
Una forta abraçada a tothom!
4 comentaris:
Fantastica reflexió Edu !
He viscut experiències similars !
No deixaré de campar per les muntanyes i de fer curses, però cal ser més punki, gaudir del ue fas, i si auell dia no toca, no passa res.
T'agraeixo la crònica, peruè és molt vital i personal i peruè m'hi sento plenament identificat.
Correm i siguem feliços
Edu, magnífic que hagis compartit aquesta crònica amb nosaltres.
Molt dur el que et va passar, però gran decissió la que vas pendre.
A la muntanya, seny i a gaudir
acabo de fer un supercomment i no s'ha guardat! merda!!!
reduit...
Excel.lent crònica.
Fer esport en familia ajuda. Mai he tingut aquest pensament. Tampoc he fet grans bestieses, i les mig bestieses les he fet amb Albert (això ajuda i moolt!)
Cada etapa de la vida té lo seu, has d'estar a gust amb el que fas tu, i qui t'envolta.
En breu ens veiem per sant medir amb els nens en bici i nosaltres corrent! ja no els atrapem....
Núria
Ostres Edu, no sabia que tenies prevista aquesta mega cursa i menys que t'haguessis sentit així. Només dir-te que molt bona reflexió i que com tu dius sempre s'ha de disfrutar. I no es pot fer una cursa com aquesta si el cap diu que no. Anims senyor!
Publica un comentari a l'entrada