I avui, sí, la crònica de la cursa.
El Joan decideix q em passarà a buscar per casa, i arriba a una hora intempestiva (de temprana), tot i que ja porto una estona al carrer esperant-lo (per variar s’ha perdut).
Pensant que arribem molt justos decidim anar per l’autopista i paguem dos peatges caríssims fins arribar a St. Vicenç de Castellet, un poble perdut a la falda de Montserrat.
Finalment resulta que la cursa començava a les 10 i no a les 09:00, per tant arribem una hora abans i fem un tomb pel pavelló i veiem les curses infantils.
A les 10:00h comença la cursa, encara no plou però té tota la pinta q ens caurà una de bona. El Joan i jo sortim junts, i cosa ben estranya fem els 3 primers km plegats, ell a un ritme massa lent i jo a un ritme massa ràpid, tenint en compte l’entrenament zero dels últims dies i les pujades que es preveuen.
En el km 5, quan ja corro sol i passo una pancarta que diu “AQUÍ COMENÇA LA PUJADA” (quan des del km 2 no hem fet més que anar pujant), arriba la pluja, primer una pluja fina que s’agraeix, i més tard, una pluja més forta que hem deixa xop del tot. A la vegada comença la muntanya de veritat, i fins el km 10, a on hi ha l’ermita, és tot una pujada forta, dura, amb fang, amb les cames cansades i amb ganes de caminar durant alguns trams. Avanço alguns corredors, i d’altres m’avancen a mi, fins que es veuen unes escales fetes a la muntanya, amb grans pedres que indiquen que ja arribem a l’ermita. Faig les escales caminant (agafo una mica d’aire) i tornem a còrrer.
Sorpresa: a l’ermita hi ha un grup de gent animant, amb la que està caient. S’agraeix!!
I comença la baixada, primer un fals pla per corriols tubuganeru, i després a agafar la pista forestal que ens portarà fins abaix novament (recordeu, pluja, fang, ÈPICA!!). Una baixada molt divertida, però els últims 800 m per asfalt i per dins del poble se’m van fer molt llargs. Temps final: 1h 17’ 31’’.
Una vegada arribo, recollo la bossa i busco al Joan a dins del pavelló, que s’està fotent un tros de coca impressionant i que no s’ha canviat (continua tot xop) esperant-me per fer-nos la foto que tanca aquest reportatge.
La cursa està molt ben organitzada, no està massificada, l’esmurçar post-cursa és brutal, i a més, l’organització té dos fotògrafs oficials en dos punts estratègics de la cursa (un a l’ermita i l’altre en mig de la baixada). Totalment recomanable per repetir l’any vinent.
El Joan decideix q em passarà a buscar per casa, i arriba a una hora intempestiva (de temprana), tot i que ja porto una estona al carrer esperant-lo (per variar s’ha perdut).
Pensant que arribem molt justos decidim anar per l’autopista i paguem dos peatges caríssims fins arribar a St. Vicenç de Castellet, un poble perdut a la falda de Montserrat.
Finalment resulta que la cursa començava a les 10 i no a les 09:00, per tant arribem una hora abans i fem un tomb pel pavelló i veiem les curses infantils.
A les 10:00h comença la cursa, encara no plou però té tota la pinta q ens caurà una de bona. El Joan i jo sortim junts, i cosa ben estranya fem els 3 primers km plegats, ell a un ritme massa lent i jo a un ritme massa ràpid, tenint en compte l’entrenament zero dels últims dies i les pujades que es preveuen.
En el km 5, quan ja corro sol i passo una pancarta que diu “AQUÍ COMENÇA LA PUJADA” (quan des del km 2 no hem fet més que anar pujant), arriba la pluja, primer una pluja fina que s’agraeix, i més tard, una pluja més forta que hem deixa xop del tot. A la vegada comença la muntanya de veritat, i fins el km 10, a on hi ha l’ermita, és tot una pujada forta, dura, amb fang, amb les cames cansades i amb ganes de caminar durant alguns trams. Avanço alguns corredors, i d’altres m’avancen a mi, fins que es veuen unes escales fetes a la muntanya, amb grans pedres que indiquen que ja arribem a l’ermita. Faig les escales caminant (agafo una mica d’aire) i tornem a còrrer.
Sorpresa: a l’ermita hi ha un grup de gent animant, amb la que està caient. S’agraeix!!
I comença la baixada, primer un fals pla per corriols tubuganeru, i després a agafar la pista forestal que ens portarà fins abaix novament (recordeu, pluja, fang, ÈPICA!!). Una baixada molt divertida, però els últims 800 m per asfalt i per dins del poble se’m van fer molt llargs. Temps final: 1h 17’ 31’’.
Una vegada arribo, recollo la bossa i busco al Joan a dins del pavelló, que s’està fotent un tros de coca impressionant i que no s’ha canviat (continua tot xop) esperant-me per fer-nos la foto que tanca aquest reportatge.
La cursa està molt ben organitzada, no està massificada, l’esmurçar post-cursa és brutal, i a més, l’organització té dos fotògrafs oficials en dos punts estratègics de la cursa (un a l’ermita i l’altre en mig de la baixada). Totalment recomanable per repetir l’any vinent.
2 comentaris:
Me n'alegro que les curses que us recomano perquè a mi m'agraden també us agradin a vosaltres quan les feu!
Jo l'any que ve espero poder fer Vallhonesta, és de les millors de la temporada!
Hansi
Ei, ja has incorporat la foto !
Gràcies per no posar l'altra, que estava ben guapo, je, je....
Publica un comentari a l'entrada