A corre cuita

Mitja de Terrassa

2012-02-07T13:39:00.000-08:00

El passat 29 de gener es va realitzar la XIII edició de la Mitja Marató de la Ciutat de Terrassa.

I sense por al fred, cap allà es van dirigir 5 Acorrecuites, trobant-se al tren de bon matí: en Hansi, l'Àngel, el Joan, el Berni, i, servidora, jo mateixa.

I com a testimoni, la foto d'abans de començar a còrrer (encara amb cares poc desencaixades).

Terrassa és una cursa trencacames, amb un perfil molt concret, una primera part més aviat de pujada, una segona part planera, uns kilòmetres de baixada, per acabar finalment pujant la Rambla.

Em sembla que aquesta ha estat una de les curses amb les que amb més anticipació hem arribat, i no obstant això, i sense saber per quin motiu, gairebé entrem als calaixos de sortida quan ja havia sonat el tret de sortida.

Això va fer que sortissim junts el Joan, el Berni i jo, i des del darrera de tot. Així que durant el primer km, tots 3 juntets. L'Àngel havia desaparegut a la sortida fent ziga-zagas per avançar llocs. I el Hansi, com a bon profesional, estava ben situat a la sortida.

La resta de la cursa va anar prou bé, amb el Bernat fins al km18, fent petar la xerrada, i fent la segona part de la mitja més ràpida que la primera.

Molt indesitjable l'últim kilòmetre, que et feia passar per davant de meta i encara tenies que fer gairebé un kilòmetre i mig més, bastant desmoralitzador.

Al final, molt bons temps per part dels Acorrecuites participants:

Hansi: 1h 29' 35''
Àngel: 1h 33' 26''
Joan: 1h 41' 38''
Berni: 2h 00' 33''
David: 2h 02' 21''

Segueixo sent el més lent, snif, snif.

Però com que no competeixo amb els altres, sino contra mi...

Primera estació pre-Marató de Barcelona feta.

Per cert, els 5 ACORRECUITES participants pertanyem a una altre "fraternitat", la dels Octavians futboleros. I precisament, un dels nostres companys futboleros, en Sergi Torres, el nostre porter, feia el debut en el món de les curses, corrent la germana petita de la Mitja de Terrassa, la cursa de 5 km Santi Centelles. Destaquem els seus 27 minuts i li donem la benvinguda a aquest "mundillo". Ens consta que ja s'està plantejant còrrer la seva primera cursa de 10 km.

Rànquing definitiu i sopar d'hivern. Tornem a començar !

2012-02-05T22:22:00.000-08:00

Acorrecuites, aquest cop no tindrem crònica sopera del Marc, perquè va massa atrafegat, així que, amb força retard, penjo les fotos del sopariqui. I afegeixo el rànquing definitiu del 2011 i el nou repte pel 2012!
Felicitats a tots els que heu assolit el repte i als que ho heu intentat.

Les tradicionals fotos de dos en dos, que no de parelles......amb nou fixatge, l'Anna, i infiltrada inclosa.

Per cert, el nostre reconeixement a l'Alba pel disseny magnífic de la samarreta.

Rànquing definitiu 2011

Han assolit el repte :

David

Sant Muç / Cros del Monjos / 4x400 per la marató de TV3 / Sant Silvestre St Cugat

Joangi

Cursa de l'amistat BCN / Jean Bouin / Cros dels Monjos / 4x400 per la marató de TV3 /

Buff Epic Run / Sant Silvestre El Masnou

Oriol

Raid de Torrelles

Xexu

Marçal

Jean Bouin / Sant Silvestre El Masnou

Jordi R

Marató del Montseny / Sant Silvestre St Cugat

Núria

Mitja Marató de Munich

Albert

Marató de Munich

Àngel

Cursa de l'amistat BCN / Jean Bouin / Muntanya / Sant Silvestre St Cugat

Patricia : -1,5

(tenint en compte la lesió, podem dir que també ha assolit el repte)

Setmenat / Cursa dels nassos

Ho han intentat :

Marc : -2,5 punts

4x400 per la marató de TV3 / Buff Epic Run

Bernat : -5 punts

Horta / Cros del Monjos / Jean Bouin / 4x400 per la marató de TV3 / Buff Epic Run

Bernardo : -12 punts

Caterina : -13,5 punts

Edu : -14,5 punts ( ?)

Sant Silvestre El Masnou / no recordo si alguna a Noruega

Aleix : ?

Jordi B. : -14 punts

Home, a sobre de ser pare, ha de còrrer ?

Però , i el nou repte ? Doncs aquí el teniu :

Completat amb aquesta clausula :

En cas de lesions, es reduirà el repte proporcionalment en el temps.

Sempre amb un certificat mèdic.

Apa, que el 2012 sigui millor que el 2011 !!!

Els 2 Turons

2012-01-30T13:56:00.000-08:00

Ja tenim aquí la crònica de la passada Cursa dels 2 Turons, cel.lebrada a Moià. Comença el nou any amb una cursa de muntanya que s'està ja convertint en una clàssica del repertori ACorrecuitenc. Alguns dels membres ja l'han fet 3 vegades i la majoria, dues.

Podem dir que, generalment, les curses es classifiquen entre curses d'asfalt, curses dites de muntanya, però que solen transcòrrer majorment per pista forestal ampla (com pot ser el Farell, Medijocs,...), i curses de muntanya, que transcorren majorment per corriols amb desnivells de pujada i baixada interessants.

Els 2 Turons, tot i ser una cursa familiar i de baix pressupost, compleix àmpliament la categorització de cursa de muntanya, probablement afavorida per l'entorn natural de que disfruta. A més, el nombre de participants al rondar els 350-400 corredors (en les diferents curses del dia) versus les grans i més populars proves del calendari fa que sia una cursa ràpida. Bé és cert que pot tenir algun punt de retenció, però del tot simbòlic.

La sortida de Sant Cugat com és habitual: Àngel arriba 2 minuts tard, apareix al cap d'uns minuts el Marçal preguntant on és el Joan, i al cap de poc, després d'enviar un sms, apareix el Joan havent pujat ja la Tuca a casa. Entrem al cotxe a les 8:32 (8:30 segons el Joan) i sortim cap a Moià. El Joan diu que no apretarà a la autopista, però…a les 9:10 arribem a Moià. Aquest cop, aparquem sense problemes al costat de l'església.

Amb el cotxe resolt, anem a buscar el dorsal i el meritori w.c. del bar del poble a qui amablement li donem el bon dia. Aquest cop, per sort, no hi ha cua per recollir dorsals i l'anada al bany és tranquil.la.

Resoltes les necessitats, hem de buscar la resta d'ACorrecuites. Sabem que el Hippie ronda per Moià amb la família. La seva gran, farà la cursa infantil.

A més, hi ha una altra cara coneguda per alguns de nosaltres: la Eugenia Mota. S'estrena en la competició de muntanya amb la 2 Turons. Tot un repte! Ara bé, trobem a faltar la participació d'en Berni (àlies el “Senglar de Collserola”) i d'en Marc "Sweet" Dolcet.

A més, el Joan volta buscant algú,...ara va i be...a qui busca? ...a en Pepe...el del Madrid??....no home, no, el seu cosí: un jovenet de 50 i pocs, biciclista semi-professional, més en forma que tots nosaltres plegats. També s'estrena en la muntanya. El Joan li dóna algunes indicacions, i fem les tradicionals fotos de rigor per demostrar la participació a la cursa.

Fred?...No gaire. De fet teniem por al sortir de Sant Cugat, però els 0 graus de Castellterçol han estat un "espejismo". Tot i així, al posar-nos bosc endins tots optem per portar doble-samarreta. Una llarga a sota i una curta a sobre.

Pim-pam, deixem bossa. Ostres que queden dos minuts!!!...Correm cap a la sortida, a escassos deu metres de Guardarropia. Jo em situo amb en Marçal prop del principi i en Joan més enrere amb el seu cosí, el Hippie i la Eugenia, que encara no s'ho ha pensat dues vegades i segueix concentrada per sortir.

Recorregut clàssic per tirar endavant els 10,7km. Mateix itinerari d'anys anteriors.

Agafem pujada amunt per torçar a l'esquerra inmediatament i sortir del poble. Camí per ficar-se endins, després de fer una baixadeta traïdora amb fang, on l'any passat, per cert, es va fer un tap interressant. D'allí, una mica de pujada per camí, per arribar al km 3 i començar a pujar. En aquest punt, ens van fer alguna foto l'any passat. Pujem per començar a baixar a partir del km 4 per un corriol. Jo vaig perdre en Marçal, que tindria pel darrere fins l'última pujada. Ell em controlava des del darrera. La veritat es que va ser una baixada ràpida, agradable i nice. A partir del km 6 fins el 8 pujem ja per camins, amb algun troç força tricky degut al fang provocat per l'humitat del bosc. Del km 8 al 9 recuperant per agafar ja la pujada de la Creu amb força. En aquest punt, el cos deia ja: caram xicotet, vas bé, però realment no vols parar?....Res, apretem…que ja arrivem a dalt!!! I després queda una baixada, recordava interessant. Em van passar dos o tres corredors en aquest punt, que els vaig “pendre la matrícula” (home, això no es fa en plena pujada.... ;-) ) i ja pensava en els últims 300 metres que quedaven. De fet, m'agraden potser més les pujades que el recorregut pla en muntanya, però esperava la baixada a partir de la Creu, els 500 metres entre arbres i els 200 de l'asfalt. Arrivat als 300 metres, vaig fer el canvi de ritme, a tot gasss, i cap amunt...Vaig passar dos xiquets i a l'entrada del bosquet amb pendent, vaig llançar-me al buit. En aquest últim troç potser en vaig passar 10-12. Anaven temerosos a la baixada, i vaig decidir esforçar-me al límit que la meva humil tècnica(?) em permetés. Com sempre, el més perillós va ser la tornada a l'asfalt després de la ziga-zaga final.

Conclusió: Molt bona cursa per tots. Personalment, vaig baixar el meu registre a la prova en més de 2.5 minuts, clavant-lo en 1:03:34 i restant molt satisfet.

El Joan arrivant amb Marçal content de la vida (Joan, no es repetirà gaire sovint…), i la resta ja no els vam veure tot i buscar-los.

Només vam veure en Pepe breument, molt content per la seva estrena a la muntanya.

Al final, llonganissa pel Marçal a l’habitual sorteig, res del val restaurant, la visita a les coves i el cap de setmana a la casa de colonies de la vila…

...això si, vam gaudir de bona coca de forner!!

Pujats al cotxe ràpidament, doncs a l'ombra feia fred, i carretera i manta. Al davant, en Joan i en Marçal parlant de feines respectives, i jo caient adormit al darrera, ben content cap a casa...

Bé, esperem ja la nova cursa del proper any, amb alguna, si és possible, nova incorporació.

Fins l'any vinent 2 Turons!!

Raid Torrelles 2011

2011-11-14T06:27:00.001-08:00

...o com sobreviure a un dia a la muntanya...
Aquest any ha tornat a fer bon temps, que sempre és d'agrair quan t'has de passar 10 hores fent el tonto per la muntanya. Tot comença en una pista de futbol. Els equips a un costat, el plànol al altre.

L'agafem i calculem els tres punts que hi ha per coordenades. La resta ja estan marcats. Amb un rotulador senyalem les fites que volem fer i els camins per on passar. Deixem alguns punts que estan massa lluny perquè només hi ha dos hores i mitja per la orientació a peu. El primer el trobem fàcil. El segon ens porta a les primeres esgarrinxades i servidor no ha pensat en les malles llargues perquè fa calor, però són molt convenients. La tercera ens fa perdre una estoneta. Està amagada al costat d'unes roques i no és fàcil, la resta bé i tornem a la base amb 1h45.

Ens canviem i agafem la bici. Directes al punt 16 que ens porta al ràpel, una mica cafre, tant per la corda una mica prima com per el 8. Res de autoseguretat, si deixes anar la corda te'n vas avall. Em sorpren que ningú es faci mal. Aquí em faig més rascades, ara a la mà, surt una mica de sang, res! Tornem a les bicis. Anem a un altre punt que el trobem fàcil. D'allà al pròxim la cosa es complica.

Ens costa molt de trobar però després de més d'una hora hi arribem, perduts per una urbanització. Amb el mapa és impossible seguir els carrers, cal mirar només les corbes de nivell i les muntanyetes que hi ha aprop i oblidar que els homes mai pregunten una adreça. Quan trobem el punt ens posem molt contents però no hi ha temps per relaxar-nos i seguim al següent punt. Fàcil. El pròxim també ho és, però seguim camins complicats. Finalment acabem pujant un marge d'uns 50 metres amb plantes que punxen moooolt i la bici per sobre el cap aixecada amb els dos braços. De tan en tan llenço la bici perquè perdo l'equilibri i intento que no em caigui a sobre. El JR ho fa millor. Em piquen tan les cames amb les esgarrinxades que cada planta que punxa em fa renegar. Finalment arribem a una pista per cotxes. Sembla increïble. Dues pistes pintades igual sobre el mapa, en una no es pot ni caminar i l'altre hi poden passar cotxes. Quina marranada!!
Trobem la següent fita fàcilment. Deixem una de les proves, l'avenc, perquè no arribem a temps. Ens acostem a la "prova especial": Escalada en gel. Bé, no hi ha gel, però un pobre maltractat arbre farà el fet! Grampons i piolets i a pujar pel tronc. I no és fàcil. convé clavar bé les eines. Quan m'enfilo penso amb aquell cop que se'm va escapar un piolet i em va fer un tall al costat de l'ull. Quin mal rotllo. La prova surt bé! Per sort només la ha de fer un dels dos i m'ha tocat.

Seguim i arribem 4' tard al tir amb arc i no la podem fer. Ara directament tornem a la base, passant per una altra fita.
Comença la orientació urbana a peu i hi ha una fita sospitosament senyalada al mig de la piscina del poble. Efectivament, els dos a l'aigua, verda i freda. Per mala sort perdem el paper a l'aigua i no hi ha manera de veure res amb el verdet! Ens deixen seguir marcant les fites al paper del mapa.

Ens saltem el pont tibetà perquè hi ha cua i anem a buscar les que ens queden per acabar abans de les 18 h. A la penúltima ens ajuntem amb l'Àlex i el Jorge i fem junts la última i cap a la base. S'ha acabat. Dutxa i massatge per alguns, jo no m'atreveixo perquè tinc les cames com un mapa i només em faltaria la crema aquesta que fan servir. El soparet, genial, però aquest any se'ls ha espatlla la màquina de la fondue de xocolata. Una autèntica llàstima.
Ha anat millor que l'any passat i ens hem cansat menys, però encara podem millorar. Finalment els 18 de 30, no està malament!!! 15 km corrent, 38 en BTT amb força desnivell més totes les canallades que ens han fet fer. Cansats però contents!

http://cet.eresmas.com/

MARATÓ DEL MONTSENY

2011-11-10T10:57:00.000-08:00

6 de Novembre de 2011

Per començar, us transcric una breu notícia apareguda en un mitjà local el dilluns dia 7, per situar-nos:

" Aunque pueda sonar a tópico, la tormenta de ayer en la prueba del Montseny fue espectacular.

Lluvia desde el minuto 0, vientos de hasta 126 km/h. niebla y temperaturas de 0 grados son datos que no reflejan suficientemente lo que allí se vivió ! "

Bé, ja està gairebé tot dit. Com és la meva primera crònica A Corre Cuita, us fotre un bon rotllo, que estic inspirat. Apa! Algunes dades de la cursa: 42 Km (per això era una marató), 5,200 m de desnivell acumulat (2600 m+/2600 m-), sortida a les 8:00 i 9 hores de temps màxim per arribar. Amb alguns punts de tall: Sant Bernat, km 16: 3 hores. Sant Marçal, km 25: 5 hores i mitja. Turó de l’home, km 30: 7 hores. Arribada: 9 hores. És a dir, que si no arribaves en aquests temps en aquests llocs, havies de tornar el dorsal, plegar i quedaves desqualificat. 350 corredors, que hi devien ser perquè la llista d’espera no es va acabar.

Em vaig despertar cap a les 5:10, 20 min abans de que sonessin els dos despertadors que m’havia posat amb 2 minuts de desincronització, no fos cas que em quedés clapat i no pogués amortitzar els 53 Eurus que m’havia costat la broma, després d’estar una setmana a la llista d’espera. La veritat és que tres fets són els que van impulsar a apuntar-me. El primer, és que es tractava de la 1ª Marató del Montseny, i això d’estrenar, als mortals, ens fa patxoca. La segona, collons!, que es tractava del Montseny!: Matagalls, Sant Marçal, Turó de l’Home, ….No podia perdre l’oportunitat d’explicar la batalleta els meus néts algun dia. La darrera, m’havia de treure l’espina de la lesió a la cursa de les Tres Comarques del Juny, que em va obligar a fer el primer abandonament en deu anys de curses i em va putejar l’estiu sense poder fer altres coses que tenia planificades. Aquest any havia fet la primera marató, la de Barcelona, còmodament, amb un bon temps per mi i em trobava en bona forma. No hi havia excuses i la mandra no va vèncer. És més, els nervis van fer, cosa rara en mi, que em despertés abans d’hora. Vaig tenir dos dilemes el dia anterior: el primer, si portar les clàssiques Ray-Ban de sol estil Clint Eastwood que tots coneixeu, bàsicament perquè ja tenen més de dotze anys i encara piulen. La segona, què vestir i portar a la cursa ?. El primer dilema el vaig encertar. No era difícil veient les notícies del temps i mirant el cel. Així que vaig agafar les normals. Jo, tan previsor, també vaig portar les de sol a la bossa.Total, pesen i ocupen molt poc. El segon va ser més complicat: anar curt ? Llarg ? Samarreta tècnica?, Cotó?, Llarga?, Curta?, Pals?, Camelback?, Bidó?, Jersei tècnic? Cangur?, Capelina?, Guants?, Barretes?, Gels?, Esparadrap?,.... Hi havia coses que no podien faltar: la vaselina i la crema de cacau per maquillar-se, els Compeed pels talons, la càmera de fotos, calçotets, mitjons, samarreta, pantalons de recanvi, tovallola, sabó, pinta, cartera, etc. Finalment, amb la indecisió, m’ho vaig fotre tot a la bossa i tal com senyora que se’n va de viatge per una sola nit, em vaig endur l’armari sencer cap al Montseny, esperant la inspiració a l’arribada. Si arribo a saber de què anava la broma, me’n vaig en pilotes i un traje de neoprè. Ah!, i unes ulleres de submarinista, d’aquelles amb el tub per travessar el riu a la tornada!

Arribo a Sant Esteve de Palautordera, tot fosc i amb pluja, seguint uns quants cotxes, no veig cap indicació... i passem tots de llarg fins a la sortida del poble. Mitja volta, un darrera l’altre. Veig un senyal que indica pàrking municipal i me’n vaig cap allà. Començo a veure gent pel carrer vestits d’esport. No deu ser gaire lluny la sortida, penso. Aparco al pàrquing, un descampat sense asfaltar, enmig d’un toll. No hi havia cap lloc sec. Agafo la bossa i m’enfilo cap a la sortida, amb el cangur posat, clar. Busco el dorsal a la llista. 314. El recullo, em donen un xip i una polsera de plàstic (molt assenyat) amb el perfil del recorregut, llocs d’avituallament i el telèfon de l’organització per emergències. Molt previsors. Són les 7:00. Anem bé, em queda una hora per la sortida, així que me’n torno cap al cotxe per canviar-me. Arribo. El toll és tant gran que he de ficar el peu a l’aigua per entrar al cotxe. No para de ploure. Decideixo anar a preguntar pels vestuaris. Pel camí veig la penya amb una bossa. Penso: em sembla que m’he descuidat alguna cosa. Pregunto i efectivament, la donen abans de sortir al costat del poliesportiu, on també hi ha el guarda-roba. Són les 7:20. Havent esmorzat a les 6:00, la digestió comença a fer els seus efectes i, com sempre, he d’anar de ventre abans de sortir, no fos cas que hagi de fer una parada tècnica i em desqualifiquin per contaminar el Parc Natural. Vaig al poliesportiu. Visito al Sr. Roca. Encara és suportable i queda paper. Recullo la bossa. Que güai! Donen samarreta i buff, molt xulo per cert, i més coses que ni les miro, però déu n’hi-do el que pesa. Me’n vaig al poliesportiu a veure què em poso. En vistes del panorama, decideixo anar a a pel·lo: malles curtes, mitjons cutres, samarreta de cotó, cangur, buff al coll, buff al cap i gorra. Ni mp3 ni collonades, apa. Això sí, un pk de kleenex per les emergències (el darrer cop que vaig estar pel bosc em vaig haver d’eixugar amb la gorra) i el DNI per si m’estimbo poder facilitar la meva identificació. Cap a les 7:45 arribo a la sortida. Amb prudència, em poso cap al final i resulta que la sortida és en el sentit cap a on estic. Surto i me’n vaig cap a la cua, no fos cas que m’atropellessin els primers extraterrestres que surten en estampida. La gent està molt tranquil·la. Em sento jove. La mitjana d’edat deu estar entre 40-45 anys. Alguns em sonen de cara. D’Alpens segurament. Segueix plovent, suau, però constant. No fa massa fred. A les 8:00 en punt sona la traca i sortim, caminant xino-xano. Als 300 m, sortint del poble, ja ens adonem de on ens hem ficat i com anirà la resta de la jornada. Una imatge val més que mil paraules. Us en poso dos, la segona amb el detall:

Alguns es descalcen per passar. Pobrets innocents!. Que no veuen que no portem ni 2 minuts i no para de ploure ? Que no es volen mullar les bambes noves de 200 € ? A la deixalleria directament aniran a parar ! Entrem al bosc i comencem a pujar. Com estava al final de tot, vaig avançant gent, trotant tranquil amb molta calma. La jornada era llarga i es preveia dura. S’havia de reservar les forces. Anem fins a Mosqueroles per un fort pendent, pujant per corriols i pistes. Buf, ja estic cansat . D’allà baixem cap a Fontmartina. Preciosa la ruta però no para de ploure. Bé, no és cert, a estones para uns minuts i em trec el cangur. Ja vaig xop per dins i per fora. Torna a ploure i així anar fent quatre o cinc cops. Al final, ja fins als collons, decideixo de no treure-me’l més. Aquesta foto deu ser cap el Km 10. Com veieu, malgrat els contratemps meteorològics, semblo content. O es que ric del fred que fa ?

La meva principal preocupació era d’arribar a Sant Bernat, el primer lloc de tall, abans de les 3 hores per poder seguir i amortitzar els 53 Eurus (eiiii!, que són cinquanta-tres euuruuushsh, eh!!!). Començo a córrer alguns trams sol. Entrem al càmping de Les Illes i coincideixo amb un que devia ser francès per l’accent. Li pregunto si coneix la ruta i per la pujada al Matagalls, que en el perfil sembla la més xunga. Diu que s’ha entrenat a trossos fins al Km 28, les Agudes. Diu que això no és res, que la pujada al Matagalls és dura però que molt pitjor la del Turó de l’Home. Bé, ja arribarem tot camicorrent, penso. El deixo enrere. Surto del càmping i enfilo cap a Sant Bernat. Arribo amb 2h 30min. Estic content: de moment no em desqualificaran. A l’avituallament em diuen que vaig molt bé, que estic per la meitat cap endavant. Caram, aquesta no me l’esperava, al costat de tants catxes. Això m’anima i segueixo trotant tot content i joliu.

Comença la pujada de veritat. Caminant, tranquil. Plou més fort i fa més fred. Anem deixant el bosc i anem pujant. Avanço uns quants que van parant amb rampes. La gent s’apunta a aquestes bestieses sense estar preparada. Pujant, pujant, comença a fer un vent cada cop més fort. La pluja no para i cada cop és més forta. Fot una rasca de por, i jo xop com un poll. Em sembla que és el cop que he passat més fred després d’un any a Chicago, un Febrer que estàvem a -20ºC. Se’m congela un dit de la mà. Em frego les mans com puc i les poso dins de les mànigues, una dins de l’altra, com els xinos. El vent cada cop és més fort. Segueixo caminant, amb força dificultat. Tinc unes ganes d’arribar a dalt que em moro. Es fa etern. Al final, arribo al Collet de l’Home Mort (molt escaient el nom), i allà fem el canvi de pendent cap a baix, pel GR-5 camí de Sant Marçal. Han tingut el detall de no pujar-nos fins el cim del Matagalls tot i que queden només uns 25 m de desnivell, pel que deu ser molt a prop. Ala baixada començo a córrer a veure si m'escalfo. La penya està catatònica, baixant caminant fent esses, esmaperduts. M’enganxo a la roda d’un tio que baixa a saco, lliscant pel pendent com un isard i avançant a tot quisqui. Em passa el fred i el cansament. Em sento molt bé. Para una mica de ploure. Arribem a Sant Marçal, al pàrquing, Km 25, i ens diuen que anem cap a l’hotel on hi ha l’avituallament. Allà ens diuen que s’ha anul·lat la cursa, que a dalt del Turó de l’Home està caient pedra i fot molt fred. Es comenta que una tal Olga ha agafat una hipotèrmia i que l’han hagut de rescatar amb helicòpter. Diuen que seguim la cursa per la ruta B alternativa: des de Sant Marçal ens estalviem de pujar Agudes i Turó i baixem directament cap al càmping de les Illes i d’allà desfem el camí que hem fet a l’anada. Tot i això, falten encara uns 20 Kms, 15 des de Les Illes, així que al final farem uns 45 Km. Doncs apali, cap a Les Illes. Deixem a mà dreta la Font Bona de Sant Marçal, on cada 3-4 mesos anem amb la família a carregar aigua. Aprofito l’avinentesa i us transcric un poema del poeta del Montseny, Guerau de Liost, que hi ha escrit en una pedra al costat de la font:

FONT DE SANT MARÇAL

Déu te guard vianant, que t’imposi el Montseny

Una mica d’amor, una mica de seny.

Ací tens un pedrís clapissat de falzia.

Ací tens una font que parlar-te podria.

La virtut del Montseny és aquest rajolí

Que d’avets i de faigs la fullaca esbandí.

La virtut del Montseny es congria a l’altura,

Peçò té aquesta font una ullada tan pura

i la seva canal dóna l’eco planyent

De la fusta del bosc torturada pel vent

Guerau de Liost

Vaig baixant per la pista amb un col·lega de Barcelona que anem xerrant mentre anem corrent. Tot baixada. Ara no plou. Abans d’arribar a Les Illes m’agafa una rampa a l’abductor de la cama dreta i he de parar. Li dic que segueixi. Miro d’estirar. No passa. M’avancen 4 ó 5 tios i una noia. Devia haver entre sis i set noies en tota la cursa. Tothom pregunta si estic bé. Al final, mig caminant mig corrent, em passa una mica i segueixo. La darrera foto:

Arribo a Les Illes. Torna ploure. Avanço els que m’han passat i apa, de tornada que no ha estat res. Després d’uns 10 Kms comença la baixada forta ja cap al poble, però encara queden entre 5 i 10 Kms. No us ho podeu ni imaginar. Heu fet barranquisme alguna vegada ? Jo no, però m’imagino que deu ser semblant, això de baixar per un riu corrent. És clar, els corriols de baixada, amb el que ha plogut i encara cau, són com torrents. Amb el que porto a sobre, ja passo de tot i a saco: ni fang, ni relliscades, ni l’aigua. Res, corrent com una gasela riu avall. Arribem al darrer avituallament. Ens diuen que falten només 5 Kms i que tot és baixada. Quin consol! Ah!, però encara faltava el millor, la guinda del pastís, la sorpresa final. A 1 Km de l’arribada havíem de creuar el riu que hem passat a la sortida. Llàstima que no he trobat cap foto, però seria digne de veure-ho. Amb el que ha caigut s’ha fet un riu d’uns 15 m d’amplada amb una profunditat que t’arribava al coll. Aquí és on faltava el vestit de neoprè que us deia al principi. Per sort, l’organització ha muntat una corda per creuar, però amb l’impuls d’entrar al riu corrent i la força de l’aigua, una mica més i .... se m’emporta el riu (“.... i no t’he dit adéu.....” – Mazoni -). Agafat fort a la corda, em treuen del riu d’una estrebada des de l’altre costat i cap a l’arribada. A 500 m d’arribar m’entra flato, el primer cop. Ja no ve d’aquí. Finalment, al cap de 6 hores i 22 minuts passo la línia d’arribada. Sóc el 141. No m’ho puc creure. Al cap d’un parell de minuts, arriba la primera noia. Li posen la cinta. Al final, haurem fet uns 45 Km, potser 50, no ho sabrem. Botifarrada, cervesa, kaka-cola, i cap al poliesportiu a eixugar-me i a buscar la bossa. Al final ha estat divertit i tot, una aventura digna d’una bona crònica pels meus estimats lectors. A les 3 de la tarda arribo a Sant Cugat. Gràcies a La Trinca, que m’han mantingut despert i m’han fet cantar a tot drap durant el viatge de tornada.

L’any que ve hi tornarem!

Cursa de l'amistat 2011

2011-11-02T10:20:00.000-07:00

Com passar un matí de tots sants ben diferent ? Doncs posant-se calça curta i anar corrents des del castell de Montjuic fins al Parc del Tibidabo! No res, un entrenament matinal d'una hora i mitja, quasi 17 km, dels quals els 12 darrers són en pujada continuada, poca broma !

I allí ens teniu, dos valents acorrecuites, l'Àngel i en Joangi, llevats a les sis del matí per anar a còrrer.

Arribem a les set i poc a Plaça Espanya i ens disposem a esperar l'autobus, quan apareix una furgoneta-patera que ens durà afins a dalt com si fossim uns refugiats. Hem estat de sort, doncs arribem abans i tenim tens de fer la tradicional cagadera a l'únic water de la zona !

Tot acompanya, la son encara no apreta, no fa gens de fred , i surt el sol pel costat de mar creant una bella postal.

Són les vuit del matí i comença una cursa exigent i amb trajectòria creada el 1980 per Francesc Mates.

A partir d'aquí s'acaba la poesia i comença la bogeria.

Abans de continuar cal fer un incís, un tal Miquel Pucurull ha fet un document explicant curiositats del recorregut i m'ha semblat interessant incloure'n alguns fragments en aquesta crònica. Concretament he afegit aquells que fan referència a l'esport, i ho he fet amb lletra cursiva.

Comença la cursa baixant en picat cap a l'avinguda Miramar i exceptuant la rampa cap a l'estadi lluís Companys, els primers 5 km seran en baixada continua. Ens acompanya un amic de l'ângel, en Nacho. De l'estadi es poden explicar moltes anecdotes, aquí en va una.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella

època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Quasi cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la

famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.
Més endavant trobarem les Piscines Picornell a l’esquerra. Varen ser
inaugurades l’any 1979, i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un reconeixement a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo: s’explica que a falta de piscines, els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, i el senyor Picornell els havia d'arbitrar des de dalt d’una barca.

Anem fent, i segueixo el ritme de l'Àngel, conscient que quan comencem a enfilar cap amunt ja no podré. Dit i fet, arribats al Paral.lel, prenem el carrer Entença cap amunt, d'ara fins a la meta no farem més que pujar, així que poso la reductora i el deixo fer. Després d'un inici feixuc, em vaig acomodant al nou ritme i cada cop em sento millor. No hi ha pressa, l'important és arribar i fer-ho amb bones sensacions. L'esquerra de l'eixample va passant per davant nostre, l'edifici modernista de la Casa dels Cargols, la presó Model, la Colònia Castells ( actualment l'estan demolint ),... fins arribar a la Diagonal. La travessarem pel carrer Caravel•la La Niña.

Mireu que és punyeter el carrer: és curt però puja com una mala cosa en acabar el túnel. Menys mal que a la dreta hi veurem jardins, que sempre ajuden, i una placeta al final, abans d’arribar a l’Avinguda de Sarrià. La placeta es diu de Ricard Zamora, i honora al que fou mític porter de l’Espanyol abans de la guerra, que justament aquí, en aquesta zona, hi va jugar molts anys (també va jugar amb el Barça i amb el Madrid, però era periquito de dalt a baix) perquè era on el club tenia el camp de futbol, l’estadi de Sarrià, abans d’anar a Montjuïc. La fama d'en Zamora en aquella època va traspassar fronteres: un periodista italià va fer un titular en un diari amb una frase que es va fer cèlebre “ Només existeixen dos porters: Sant Pere al cel i Ricardo Zamora a la terra”.

Ja que parlem d’antics camps d’esport, també aquí, per on estem corrent, cal mencionar que en els anys cinquanta hi havia, al costat esquerra de l’Avinguda de Sarrià, el primer camp de bàsquet del Picadero Jockey Club. Una pista descoberta, naturalment, d'un club que era propietat d’un mecenes del bàsquet que el va fer arribar a jugar a la màxima divisió de llavors. El Picadero era, en aquella època, molt més potent que el Barça; quasi tant com ho era el Joventut.

Sense aturador ens dirigim cap a Sàrria, i pel carrer major em comencen a passar molts corredors, potser vaig massa lent, però només pensar en la carretera de Vallvidrera ja m'agafen totes les cagaleres !

Finalment arriba el gran moment , Km 10, rondes, prenem la carretera que ens durà fins aquest barri tan curiòs de Barcelona, antic paradís d'estiuejants.

És el moment de treure l'arma secreta: un panellet ! M'ha semblat el més adient pel dia festiu en que ens trobem. I la veritat és que la bomba de sucre fa el seu efecte. En començar pateixo molt, passant pel Peu del Funicular no ho veig clar, però de sobte, aproximant-me al mirador que hi ha una mica més amunt, el panellet actua i de sobte em sento amb més força que mai. Avanço corredors i els del darrera es queden tal cual, estic on fire. Genial, perquè la carretera comença a pujar com una mala cosa fins a l'estació de vallvidrearasuperior, allí on arriba el funicular.

A Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa uns anys. Una cita seva fa referència al nostre esport: “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.”

Passarem per davant de l’Hotel Vallvidrera, que ara és un geriàtric, però que va ser l’establiment on es concentrava el Barça abans dels partits en els anys cinquanta-seixanta, durant l’època d’en Kubala, aquell fabulós futbolista hongarès de llegenda. D’en Kubala, aquells temps, se’n van escriure mil histories. Una d’elles té a veure amb el seu fitxatge, i ho va recordar el seu fill amb motiu de l’inauguració d’una estàtua del mític jugador que van posar en el Camp Nou. En Kubala va arribar a Espanya d'amagat, i fins que no se li va poder fer una fitxa, el club va decidir cedir-lo a un modest equip de Sarrià per a que no perdés la forma. I per no aixecar sospites sobre qui era en parlar el seu idioma, i per a no alertar a altres clubs, en Samitier, que era el secretari tècnic, li va dir: “Tu ets mut i el teu nom és Olegari”. Però la seva qualitat i fortalesa física va deixar atònit a tothom el primer dia. Es va arreglar de seguida l’assumpte de la fitxa, i aquest futbolista, que els primers dies no parlava ni un mot i es deia Olegari, es va convertir en un mite.

Però totes les coses tenen el seu fi, i els efectes meravellosos del panellet s'acaben , just quan emprenem el darrer tram , ja de camí cap al Tibidabo.

El nom de Tibidabo prové, diuen, de les paraules “et donaré” amb que el Dimoni va temptar a Jesús: “Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me” (“Tot això et donaré si postrant-te m’adores”). Ho explica Sant Mateu, i em sembla que diu que va ser en una muntanya a prop de Jerusalem. Però uns monjos jerònims del monestir de la Vall d’Hebron van imaginar que el diable li havia fet l’oferta aquí dalt, oferint-li com esquer tota la riquesa i grandiositat de la ciutat de Barcelona. Van espargir la llegenda amb èxit, i Tibidabo s’ha quedat.

La pendent és menys pronunciada, però l'esforç passa factura i torno a alentir la marxa. Millor, d'aquesta manera arribaré sencer al final.

Avançem una mica més i passarem a tocar del Gran Hotel La Florida que hi ha a la corba, una mica abans del setzè km, un tram que es podien estalviar, però que hi farem.... Aquest establiment inaugurat el 1925 per obra i gràcia del famós doctor Andreu, qui va voler construir el millor hotel de Barcelona . Aplegava la flor i la nata de la ciutat. En els anys cinquanta es va convertir en el lloc predilecte dels burgesos i s’hi albergava la gent guapa que venia a Barcelona, artistes comJames Steward, Rock Hudson, la Reina Fabiola, Ernest Hemingway... fins que va tancar a finals dels setanta. Ha estat restaurat fa poc i a vegades s'hi concentra el Barça d'en Guardiola.

Finalment arribem a la meta i entrem al Parc per la zona dels més menuts ! El mític avió vermell ens dona la benvinguda. El Nacho arriba amb una hora i 26 minuts, l'Àngel amb 1h 28 minuts, i jo tres minuts més tard. Hem completat una gran cursa.

Sopar i rànquing 3r trimestre

2011-10-19T17:55:00.000-07:00

Ei, el rànquing del tercer trimestre ja és aquí !

I ve acompanyat de les fotos del sopar. Aquest cop no hi haurà crònica ja que ens falta l'encarregat de fer-ho,en Marc, que a darrera hora va causar baixa ! Però per resumir podem dir que novament no van faltar els volcanets de postres, que amb els vins vam canviar del Montsant a la Terra Alta, que fou un èxit de participació i que va ser una nova vetllada ben interessant. Aquí ens teniu :

Ja som 8 que hem aconseguit el repte, al Marçal només li falta mig punt i al David , el Marc i la Patri els queda molt poc. Un èxit

Destacable l'entrada brutal del Xexu, que ja ho té fet amb un trimestre!

Bernardo : -12 punts

Vallhonesta / Mitja Marató Sant Cugat

Marc : -5 punts

Mitja Marató Sant Cugat

David : -4 punts

Mitja Marató Sant Cugat

Hansi : Repte assolit

Entre tots destacar la Half Iron-Man de Berga !!!!!!!!!!!!!!!

Joangi : Repte assolit

Zero patatero !

Oriol : Repte assolit

Montesquiu / Matagalss-Montserrat / Marató de Collserola

Jordi B. : -14 punts

Home, a sobre de ser pare, ha de còrrer ?

Xexu : Repte assolit

Cursa dels Monegros / Marató de Benasque / Matagalls-Montserrat

Patricia : -4,5

Santa Cristina d'Aro / Vallhonesta

Marçal : -0,5 punts

Mitja Marató Sant Cugat

Jordi R : Repte assolit

Matagalls-Montserrat

Núria : Repte assolit

Taga / Mitja Marató Sant Cugat

Albert : Repte assolit

Taga / Mitja Marató Sant Cugat

Àngel : Repte assolit

Olla de Núria / Burriac Atac /Mitja Marató Sant Cugat

Caterina : -13,5 punts

Bernat : -10,5 punts

Edu : -15,5 punts ( ?)

Aleix i Ovidio : ???

Com còrrer una mitja marató sense entrenar i no decaure en l’intent

2011-10-10T07:45:00.000-07:00

Doncs la veritat no tinc la resposta. El títol d’aquesta entrada al bloc hauria de ser “Crònica de una mort anunciada” i no l’anterior.

Em vaig apuntar a la mitja perquè per mi és la cursa de casa, juntament amb la Cursa de Sant Muç, a Rubí, i per ajudar-me a motivar-me per entrenar més. Al febrer passat ja havia provat el què és còrrer una mitja amb poc o nul entrenament, i per una persona amb les meves qualitats físiques i esportives, és massa patiment.
És a dir, no tenia intenció de tornar a còrrer una mitja sense preparar-la. Però donat que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, ho vaig tornar a fer.

Conscient de les meves limitacions, vaig sortir molt conservador, acompanyat de la Núria, que com a preparació per la Mitja de Munïch, i tenint en compte el volum de mocs que portava al seu interior, va decidir que el meu ritme de 6’/km li anava bé.

Jo sabia que a aquest ritme podia arribar fins al km 15 sense problemes, i que a partir de llavors patiria i força. Amb el que no comptava era amb la calor que faria a aquestes alçades d’octubre.

A més, aquesta cursa tenia un alicient extra per mi, que era que l’Anna i el Martí vindrien a l’arribada a rebre’m, i així poder entrar amb el Martí a meta. A ell li feia molta il·lusió poder còrrer al costat del papa (i no ens enganyem, a mi també).

Així doncs, la cursa va anar evolucionant, fent un temps una mica superior al previst, però que tampoc era preocupant. Però la calor començava a fer estralls.

I ja al km 14 vaig veure que les cames no anaven gaire. I encara no havíem arribat a Mirasol. I arribats al km 15 és on la Núria ja va marxar perquè jo no anava.
És una d’aquelles curses en la que hauria abandonat sense més, però el fet de tenir el nen esperant a l’arribada em va fer continuar. En qualsevol altre cursa, aquesta hauria estar el meu primer abandonament per fatiga però aquest cop no podia.
Així que del 15 al 18 va ser un infern. Al tornar a passar per la plaça de Mirasol vaig parar a la placeta, em vaig omplir l’ampolla d’aigua a la font i em la vaig veure sencera, tranquil·lament. A partir d’aquí, vaig començar a trotar de nou i fins al final. Si havia fet ja 18 km’s, podia fer 3 més.

I finalment, al km 21 em vaig trobar la meva recompensa: el Martí corrent al meu costat tot concentrat.
El meu agraïment els que encara estàveu a la línia de meta i em vau donar uns quants crits d’ànim, a la Núria per aguantar durant 15 km’s, i al Joan per inmortalitzar aquest moment tan especial.

MORALEJA: no corris una mitja marató si no estàs mínimament preparat

Per la mitja sempre fa calor !

2011-10-05T08:49:00.000-07:00

Comença l'octubre, ja ha arribat la tardor, les fulles cauen i ens comencem a abrigar perquè arriba el fred..... fred ??????????

Però si estàvem a 30 graus ! Si senyors, els valents i valentes que van còrrer la mitja marató de Sant Cugat vau ser uns herois. Des d'aquí la meva felicitació als acorrecuites Hansi, Àngel, Marçal, Albert, Marc, Bernardo, David i Núria, i a tots els altres amics corredors.

Ja ho veieu, en ple estiu de Sant Miquel, els nostres representants acorrecuita van decidir fer l'estrena oficial de la samarreta del grup. Recordem que l'extra-oficial ja la va fer el Bernardo.

El seu color groc llampant va facilitar la tasca d'aquest reporter que avui us mostra la seva feina i que espera que us agradi.

També cal fer una menció especial pels supporters Alba, Gemma, Irantxu, Unai, Ade, Xexu, Caterina, Anna, Maia, Marc, Martí,.......

Amb l'Alba ens ho vam passar molt bé fent aquest reportatge i esperem que també ho feu vosaltres visualitzant-lo !

I com a curiositat : Que hi fa un paio sobre de la meva bicicleta ? Doncs que vaig fer de bici-ambulància !!!!!!!!!!!!!!!

Marató de Collserola 2011

2011-10-03T04:22:00.001-07:00

Aquí teniu la crònica de la Marató de Collserola. Tan breu com he sigut capaç, i en calent perquè no se'm oblidin les sensacions!

6 AM. Esmorzar, pa amb tomàquet, embotits, cafè magdalenes i xocolata. Com si fos un fanàtic de les motos m'he empassat el Gp2 del Japó mentre esmorzava.

7.15 AM. Velòdrom d'Horta. Recullo el dorsal, visita al excusat i torno al cotxe a preparar-me. Escalfament i tres progressius per accelerar el cor.
7.57 AM. Línia de sortida.Miro les bambes de la gent. Merda!! M'he deixat el xip. És al cotxe. Em casco un altre progressiu i en dos minuts torno a ser a la sortida amb el xip al seu lloc. Quin cap!!! Em poso al davant, com els bons, vull evitar taps al principi.
8 AM: Sortida. Somric. Estic content. Em sembla que em trobo bé.
8.37 AM. Can Borrell. Ufff!! Això serà llarg. Tinc molts mocs i em noto massa cansat. No em sento massa bé.
9.15 AM. La Floresta!! Això serà dur. M'ha passat força gent. No sembla que pugui anar com l'any passat.
9.37 AM. Ja soc al 17. En algun moment el meu cos ha entès de que va la pel·lícula i s'ha anat posant a to. Rodem uns 10 junts. Em sento millor.
10.07 AM. Ja soc a la mitja. He pujat millor que l'any passat. Vaig passant gent però se que la segona part és pitjor que la primera
10.15 AM El paio que duia davant no ha vist un tronc de mig metre que li quedava a l'alçada de la cara i ara està estirat al mig del camí. Per sort està bé i en 2 minuts continua.
10.45AM. Quilometre 27. porto mes powergels al cos que mai. Em sento dèbil i encara queda
11.15 AM. Ja soc al 30. Tinc dos suporters inesperats que m'animaran quasi fins al final. Em puja la moral. Em sento cansat però content.
11.50 AM. No pot ser. Ja sóc al 37. Queden 5 km i quasi tot fa baixada. Ja no em noto les cames i no he parat de córrer durant tota la pujada, això va millor que l'any passat però no se d'on he tret les forces i me'n queden molt poques.
11.55AM. Estic baixant i no recordo haver tingut mai tan de flato. M'està matant.
12.05AM. El camí es posa pla i estic al límit d'una rampa al bessó. Aguanto el tipus però se'm nota a la cara. Segur!!!!
12.15 AM. ARRIBADA!!!!!!!!!!!! No m'ho puc creure, de veritat. He baixat 15' respecte l'any passat però em fa mal tot, vull dir tot!!! Aquest cop no hi ha claca a la arribada però la he tingut als moments realment crítics!! Cagun dena!!! No esperava que pogués sortir tan bé. Quasi no m'ho puc creure. La barreja d'emoció i cansament és traïdora... no entraré en detalls...però em sento immensament content!!!
I ara si, deixeu-me fer això si us plau! Gracies a tots!!! Especialment als que m'heu animat tan ahir com avui. Gracies a la Núria Brun pels 4 dies de Carros de Foc, al Xexu i al Hippy per la immensa MM'11, al JR i la Eva per ser a mig camí i donar-me ànims als moments més difícils!! No ho oblidaré!

http://www.uechorta.net/MARATO/ResMarato2011.pdf

Estrenant la samarreta fantàstica!!!

2011-09-26T14:07:00.000-07:00

Vés per on!!!

El membre d'A Corre Cuita més impresentable, aquell que no falla quasi mai als sopars però, en canvi a les curses no assisteix i d'entrenar, entrena però, ho fa de nit i sense dir res, és el primer que ha pogut estrenar la fantàstica samarreta d'"A Corre Cuita" i, amb molt d'orgull, per cert.

Tant és així que us mostro les imatges per a què us pugueu delectar amb la sèrie de fotografies que demostren que vaig córrer la VII Cursa de la pujada a Vallhonesta de Sant Vicenç de Castellet!!! (Entenc que més d'un o d'una no s'ho cregui si no ho veu).

I no només la va córrer aquell que a les fotos porta ulleres de conjunt amb la samarreta (no cal dir que s'ha de pensar en tot, i que els complements de moda s'han de tenir sempre en compte!!! JA! ;-)) sinó també la companya Patrícia, la qual em va reconèixer entre mig de la gentada justament per identificar la samarreta!!!

I és que amb aquesta samarreta tothom et mira,
tothom t'identifica i, en tot moment, ets sents totalment identificat!!!

I si no, veieu que bé queda el dibuixet a l'esquena de la samarreta. La veritat és que la vaig estrenar el millor dia que ho podia fer. La cursa de Vallhonesta, és justament com es titula, una "pujada" pel mig del camp! Vallhonesta és una cursa que no es pot definir com de Muntanya pura, però tampoc és de ruta. És un entremig.
El circuït és realment molt maco ja que passa pel costat del parc natural de la Serra de l' Obac i arriba fins a l'ermita de Vallhonesta on hi ha unes vistes precioses de Montserrat i del Montseny, un indret màgic i ple de natura. La distància són 13,6 Qms i aquest any l'organització tornava a oferir el repte de l'hora: tothom qui baixés de 60 minuts per completar el circuït li regalaven una ampolla de vi de la zona, a part de la bossa amb la samarreta commemorativa, sucs, refrescos i la "famosa" coca a l'arribada. A més, aquest any hi havia fruita a dojo.

A vallhonesta tant la Pat com jo vam començar força bé però, ben aviat vam prendre consciència del que era la "pujada". Fins al quilòmetre 5 tot era molt guai però, del 6 al 10 tot era pujar, pujar i pujar de tal forma que semblava que no s'acabava. Sé perfectament que al grup d'A Corre Cuita hi ha gent molt bona i forta però, el repte de menys d'una hora no és tan fàcil. I menys encara per a mi que, a penes faig curses sobre terra!!! 1 hora, 18 minuts 50 segons vaig trigar.

"Lo bo" de tot plegat fou l'esport practicat, la salut, les ganes de superació i, com dic, les vistes de Montserrat!!!

"Lo dolent" fou veure com baixava la gent de la pujada. Quina colla de cabres boges et trobes per la cursa, i a sobre que jo vaig quedar dels últims (el 240 de 300)!!! Però, no creieu que és dolent baixar d'aquesta manera??? (Córrer tant per no tenir cura a la baixada no ho entenc!!!)

"Lo simpàtic" fou veure els rètols d'ànims pel circuït fets amb colors i a mà que, fins i tot, et marcaven en un perfil geològic en quin punt d'altímetre et trobaves respecte de Sant Vicenç de Castellet. Molt maco el detall!!.

"Lo pitjor" fou comprovar com la gent no només es menja el seu tros de coca i donut, sinó que escombrava una dotzena sencera de donuts, se'ls ficava a la bossa i marxava corrents després de fer una cursa com aquesta!!! (Ja sé que hi ha crisi però, cal arribar fins aquest punt???)

L'any que ve m'encantarà tornar a fer-la i veure què tal ho faig.

Salut! Ens veiem a la mitja de Sant Cugat!!

TAGA EVO 2040

2011-09-21T09:09:00.000-07:00

I ja hi tornem a ser…..Amb una prèvia d’un sopar com cal, al restaurant dels Caçadors de Ribes de Freser, ens endinsem cap a ……la Crònica de una muerte anunciada.

Del sopar nois, res a dir: impressionant, inmillorable, inigualable, exquisit, suculent, sabrós, apetitós….. tot dirigit pel nostre amic Ramon, que com és l’amo fa la vista grossa i porta les gambes, les vieires, i la millor tonyina de la muntanya per nosaltres!!!

Al sopar ja es veu que, com sempre, HI haurà dos grups. Particularment jo no estic del tot “trempada”-no sé si és el millor adjectiu-, l’Albert li fa mal el maluc, i ha promés acompanyar-me en tot moment…. I l’Artur, què dir de l’Artur que no sapigueu? Us l’imagineu collint floretes, oi???? Doncs aquest és l’equip B.

De l’equip A al sopar només tenim a en Jordi Plana, ell coneix la zona com el palmell de la mà… així que jo en això li dic còrrer amb avantatge. A en David Serrahima i Christian Salvans els trobem puntualment a les 8.30h a Sant Joan de les Abadesses.

Sabeu que en una cursa s’ha de conèixer perfil, km’s, localització dels avituallaments… i tot una serie de detalls que jo d’aquesta he desconegut i segueixo desconeixent, tot i haver-la fet….. El que si que vaig sentir a la matinada prèvia va ser el diluvi universal amb trons, llampecs i tot el xàfec necessari per omplir tot el recorregut de fang i aigua, que no ens deixarà ni un metre de treva en el camí. La pluja sembla ser que ja estava pronosticada, inclús neu a partir de 2000 metres…..

A la cursa som pocs participants (450), per tant l’equip B, sense voler, estem els últims. Els últims??? Però que dic si tenim gent darrera….Ui, quina sort, no??? Doncs no!!!! Sabeu qui són els que van darrera nostre?? L’equip escombra!!!! I mireu, quin martiri, quina pressió, quin “agobio”…. Ens obligaven a còrrer, a anar més ràpid, a afanyar-nos…. I

una altra cosa no, però l’Artur sabia els limits horaris de tots els controls… i a tots hi arribavem amb temps sobrant!!!! No vull oblidar-me de la boira, boira i més boira… i quan finalment arribem al Coll de la Portella, 15 minuts abans del tancament del control, un jutge de la superfederació catalana, ens anuncia que el temps empitjora i ens aconsella no continuar els 2Km que falten per arribar al TAGA, tot i estar dins del temps reglamentari.

Com cap de l’equip B es sent heroi de res, decidim fer cas i començar a baixar pel mateix camí que passen els nostres companys que han fet 4 km més que nosaltres….

Però sabeu qué ens ha tret el jutge? La motivació de la cursa. I no sabem perquè….tot se’ns fa difícil, complicat i comencem una sèrie de caigudes impressionants, ara l’Albert, ara jo, ara l’Artur, ara l’Artur, ara l’Artur….. Artur?? Estàs bé???.

En fi, decidim còrrer els darrers km’s, quan hI ha fang però no perill de caiguda i arribem tots 3 a la meta amb l’orgull d’haver fet el possible, i sabent que aquesta vegada, el temps no va ser company de cursa.

L’equip A ja ha arribat, i tot ser molt dura la cursa, tenen una cara de felicitat d’haver assolit el repte, tot i les dificultats metereològiques. Felicitats herois, campions!!

I aquesta crònica la dedico a l’equip de suport, sense el qual l’Albert i jo no haguessim pogut fer lacursa. Aquest equip està format per la familia Plana: l’Eva,i els ajudants (Nil i Marta) que desde Planoles van fer l’esforç d’aixecar-se a les 7hper rebre els meus fills en pijama, donar esmorzar,distreure’ls tot el matí, i fer un dinar amb camagrocs boníssim pels petits i que va tornar la felicitatals corredors desmotivats!!!!! De tot cor, gracies!!

Presentació XGX

2011-09-06T13:30:00.000-07:00

Hola a tothom,

sóc en Xavi, el nou membre, convidat per en Joan. A alguns de vosaltres ja us conec i a d'altres suposo que en les properes setmanes, mesos, curses.

Com no sé com presentar-me ben bé, millor que mireu les meves "cróniques" de les curses.

Així veureu qui sóc.

Isostar Desert Marathon

UTMB

I alguna cosa més no precisament de curses en

el meu canal de youtube

Apa, Salut

Bon estiu!!! A descansar...o no

2011-08-20T03:57:00.000-07:00

Ja hi tornem a ser!! Finals de juliol i una nova trobada acorrecuitaire d'aquelles que tant ens agraden: les gastronòmiques!
I com ja és tradició per aquestes dates estiuenques, a la terrassa de l'Albert i la Núria, tremenda atalaia situada al bell mig del casc antic de Sant Cugat, des d'on els nostres comensals podran gaudir d'una vetllada de luxe, contemplant l'skyline de la ciutat, amb el majestuós campanar del Monestir a tocar, mentre degusten el nostre selecte menú "Formosa nit d'estiu" que només per aquest nom ja ens permetrà endinyar-los 60€ per cap! (fi de la falca publicitària)

Assistents: per parelles, i amb tots vostès...

David-Hippy-------------------Eva-Oriol

Núria-Marçal-------------------Jordi-Pat

Joan-Bernardo-------------------Albert-Marc

I per acabar, l'Àngel, que per variar va arribar tard. Això sí, va portar un postre que estava de cookies!!! (ufff, amb la broma fàcil...)

La gran selecció consta de:
Salmorejo casero
Truites de patates casolanes
Pizzes gairebé casolanes
Pa amb tomàquet i embotit, que no falla mai i sempre queda bé
Guacamole i nachos

Tot això, regat i amorosit per un bon vi Dairo (Montsant), cervesa Moritz, Alhambra i Xibeca, i Coca-Cola.

I de postres, l'autèntic gelat de l'àvia, gentilesa Pros, i unes cookies yankies de collons!!

La vetllada transcorre de forma animada. Els assistents conversen de manera pausada i sense estridències, respectant en tot moment el descans dels veïns, ja que és dimecres. Es parla, com no, de curses. Però també es produeix una disertació apassionant sobre birres. No sé en quin punt, ni com, ni per què, es prossegueix amb una enumeració detallada dels nòvios de la Núria (noms dels quals no pronunciarem), que per sort, s'ha quedat amb l'Albert, el bo. També apareixen grups de música catalans de nova fornada. I d'aquí, seguint l'ordre lògic dels esdeveniments, passem a les triatlons, entre elles les d'hivern (esquí de fons, tir amb arc i follar-se l'ós (¿?)). En aquest punt comencem a degenerar, i la conversa es torna picantona, parlant de les coses que es poden arribar a fer de nit, blaa, bla bla...Acabem amb una discussió sobre com pronunciar bé les 'erres', i sobre un gran mostrari d'animals domèstics d'allò més comuns: la Tuca, un cargol, un eriçó...A que no sabeu què menja un eriçó? Doncs pinso de gat!

I reptes? Doncs poquets, a part del Taga, que sembla que uns quants volen fer.
Així que ja veieu, així són les coses i aixines lis hi hem explicat.

És ben bé que necessitem vacances. Descanseu fillets i filletes. Descanseu...

Rànquing 2n trimestre

2011-07-21T00:17:00.000-07:00

Felicitats campions !!!

Ja som 5 que hem assolit el repte ! I la majoria ho teniu ben encaminat. I tothom s'ha estrenat !!!

En aquesta llista comprovareu els punts que us falten per assolir el repte ( 17 punts ), i les curses que heu fet aquest trimestre fins a 10 de juliol.

Bernardo : -16,5 punts

II Milles de Mira-sol

Marc : -7,5 punts

Memorial David Rovira St Quirze / La Campana de Vacarisses

David : -6,5 punts

Memorial David Rovira St Quirze / La Campana de Vacarisses

Hansi : Repte assolit

Llista inacabable.....

Joangi : Repte assolit

Memorial David Rovira St Quirze / La Campana de Vacarisses/

Costa Brava Extrem/ Marxa Cap de Rec/ Alpens/ II Milles Mira-sol

Oriol : Repte assolit

Pauls/ Alpens/ Cuita al sol / Marxa Cap de Rec

Jordi B. : -14 punts

Marxa dels 3 monestirs

Patricia : -7,5 punts

Marçal : -3 punts

10km de Pineda / Cuita al sol / Marxa Cap de Rec

Jordi R : Repte assolit

Curs Collserola/ Els 3 monestirs/ 1/2 Alpens

Núria : -3,5 punts

Costa Brava Extrem/ Trail Sant Esteve

Albert : -5 punts

Costa Brava Extrem/ Trail Sant Esteve

Àngel : Repte assolit

Memorial David Rovira St Quirze / La Campana de Vacarisses/

Trail Sant Esteve/ Endimoniada / Cursa del Dimoni/II milles Mira-sol

Caterina : -13,5 punts

Cursa DIR Sant Cugat

Bernat : -10,5 punts

Memorial David Rovira St Quirze

Edu : -15,5 punts

1/2 Cuita al sol

Aleix : -12 ???

Ovidio : ?

10km de Pineda i ?????

Com a suport, aquí teniu el sistema de puntuacions que vam establir en començar la temporada, i al qual he afegit un tipus de cursa "especial". Tampoc tinc clar com puntuar la marxa dels 3 monestirs, ja que bàsicament es camina i no crec que es pugui puntuar amb més de 3 punts.

S'accepten totes les modificacions que volgueu.

De 1 a 5 km : 0,5 punts

De més de 5 a 10,5 Km : 1 punt

De 10,6 a 20km asfalt i 19,5 muntanya : 2 punts

Mitja marató asfalt : 2,5 punts

Curses especials tipus "Cuita al sol, milles verticals, etc... : 3 punts

Mitja marató de muntanya ( Inclou de 20 a 26 km ) : 3,5 punts

Marató asfalt : 5 punts

Marxes i curses de més de 40 km : 6 punts

Marató de muntanya : 7 punts

Suant per la Costa Brava !!!

2011-06-10T05:03:00.000-07:00

Senyors i senyores, mesdames et messieurs, ladies and gentlmen, amb tots vostès :

La Costa Brava Extrem 2011, versió Selva Marítima !

Comencem. De bon matí ja arribo tard. L'Albert, la Núria i un company de feina seu, en Guillem, m'esperen impacients. Comença una jornada per recordar. Enfilem cotxes amunt cap a la Costa Brava i ben aviat sorgeixen les primeres dificultats. Tinc problemes de pixera, i a l'àrea del Montseny la meva resistència s'acaba. Decideixo aturar-me i descarregar en un sotabosc a tocar del pàrquing. Uff , quin descans, truco als altres i decidim trobar-nos directament a Tossa. Però ...Tossa ? Que no començava a Lloret la cursa ? Efectivament, però les nostres ments privilegiades han pensat que si deixem un cotxe a Tossa i un altre a Blanes , en acabar la cursa podrem enfilar cap a casa més ràpid sense haver d'esperar l'autocar de l'organització que et torna al punt de partida. Dit i fet, arribats a Tossa, segona descarregada meva, i fet el traspàs de cotxes cap a Blanes ! Però atenció, uns metres més enllà, que heu agafat les coses per la cursa ? Ai no, estan a l'altre cotxe. Tornem enrere ! No arribarem mai. Ara si. Ara ja toca, cap a baix.

Aparquem i ens posem a dinar allí mateix. Anda, los donuts ! M'he oblidat el menjar! Sort que els altres tenen més memòria. I el crono ? Coi de mico, a casa ben guardadet. Sense comentaris.

Menjats, vestits i atabalats perquè el temps se'ns llença a sobre, ens presentem a la sortida amb totes les ganes del món. Uns amics de la parella, La Ioli, el Manu i l'Adam també hi són. La Núria intenta recrear una escena amorosa amb l'Albert, però no té massa èxit. Màxima emoció. Sortim. No sabem el que ens espera !

Els primers trams són pel jardí botànic de Blanes i comencem a percebre l"estil" de la cursa, pujades i baixades constants, un trencacames de por durant 25 Km !!! Mamma mia.

Però durant el primer tram, els paisatges epoustouflants compensen. La millor versió de la costa se'ns presenta amb magnífiques estampes de bosc mediterrani a tocar de platges paradisiaques de sorra blanca i penya-segats. Una meravella.

Ben aviat, l'Albert i jo deixem enrera la resta del grup i ens anem fent un petit reportatge fotogràfic. Al km 10 hi ha el primer avituallament i oh, quina sorpresa més agradable, hi han dues caixes plenes de donuts normals i de xocolata ! El primer tram ha estat fantàstic i estem animats. Però hem arribat a Lloret i tot l'encant paisatgístic es trenca. El camí de ronda es perd i hem de travessar algunes urbanitzacions amb pujades asfaltades pitjors que el Tourmalet. Ports de primera categoria sense cap interès que causaran estralls a les cames en els següents kilometres. A aquestes alçades ja fa estona que s'ha unit a nosaltres una noia tot terreny, la Betania, i ja tenim trio format. Ep, trio només per corr...., això per còrrer, volia dir.

Cap al Km 13 l'Albert nota que no es troba com a ell i agradaria i em diu que tiri. Sortosament no li faig cas, em sento amb forces, però tinc por d'animar-me i pagar-ne les conseqüències i a més a més vull fer la cursa amb ell. Continuem.

Aconseguim salvar l'entrebanc de l'asfalt i tornem a les meravelles de la costa brava. Al km 15 ens esperen més donuts, fruites i begudes i l'Albert sembla plenament recuperat. Pateix per una lesió prèvia a la cursa però sembla que la mar li ha donat aire. En canvi jo començo a notar que he pujat massa escales o pendents més que pronunciades. El cansament comença a aparèixer i a aquestes alçades els dos ja tenim clar que ni en pintura fem la versió dels tres dies de la cursa ! Com diria l'Obèlix : Estan bojos aquests runners !

Ens enganxem a un organitzador de la cursa que fa alguns trams i ens diu que el pitjor encara està per arribar, les quatre punxes ! Gràcies "macu" ! Quin nom tan suggerent i estimulant, les quatre punxes. Bo, seguim. A tot això, de la meva pixera ja no se n'ha sabut res més, fot tanta calor que suant ho trec tot.

Al km 20 hi ha el darrer avituallament, i l'inici de la mortal recta final, 5km eterns.

L'Albert segueix sense trobar el to i la Betania s'autoanima per no defallir. Jo no ho tinc gaire clar, fins ara tot ha estat cansat però genial, però en la darrera baixada les cames se m'han garratibat. Som-hi, comencem a pujar la primera punxa i així una darrera l'altra, absolutament salvatge fer aquest tram després de 20 km exigents. I pujant, pujant, cap al km 22, el dolor als quadríceps es fa quasi insuportable. Haig de prendre una decisió, el mal és brutal, però si m'aturo ja em poden passar a recollir. Si segueixo no sé que passarà però opto per continuar i fer-ho més ràpid , per acabar més aviat. Dit i fet, un coet al cul i deixo els meus companys de viatge. Em sap greu Albert, però no veig una altra manera de canviar la dinàmica de les meves cames. I amunt, amunt, .... supero la prova i arribo a Tossa amb les cames sense dolor i amb una il.lusió tremenda. Ha estat increible ! Repetirem !!!!!!!!!!!!!!!!!

L'Albert arriba tres minuts després, i quatre més tard la Núria feta una rosa. En Guillem també fa un gran paper. És una de les dones millor classificades ! ( Je, je, anàva amb el dorsal de la Patri, tranquils que 25 km no donen per un canvi de sexe ! ) Després arriba l'Adam i finalment la parella.

A meta ens espera la Patri. Gràcies per ser-hi i per les fotos !

Aquí teniu un àlbum amb 40 fotos. ( Si les voleu veure en gran cliqueu a sobre )

Però la cursa encara no s'ha acabat. Sort que nosaltres som més intel.ligents que tothom i tenim el meu cotxe esperant. Però....qui és el corredor més despistat ? Efectivament, jo mateix, que he deixat les claus en el cotxe dels Carbó a Blanes !!!!!!!!!!!!!!!!!!! Socorroco !

Riure o plorar ? De moment pujar a l'autocar i tornar. I així després d'una llarga espera arribem de nou a Blanes. Agafem el cotxe de l'Albert i cap a Tossa de nou ! Ole, ole, què divertit! Sabeu les pelis del Benni Hill corrents amunt i avall, doncs eso. Quarta vegada que fem el mateix trajecte. Tornem-hi. I arribem de nou a Tossa, agafo el meu cotxe i ens prometem no tornar a Blanes, al menys avui. Ja, ja, ja,.... Em distrec en un revolt i en lloc d'agafar la carretera que duu directament a l'autopista, agafo, no pot ser, la carretera de Blanes! Aaaaaaaah !!! Però atenció, ells em segueixen, ja, ja, ja... Quina sort , podrem gaudir de nou de les magnífiques vistes de les discos de Lloret. El cúmul de despropòsits s'acaba aquí, però l'atac de riure ens dura una estona.

Ara si, sembla que s'acaba la jornada, es fa fosc i nosaltres tornem fets uns campions !

ESo es todo amigos...... Noooo !

El mateix cap de setmana pujo a Llançà a descansar i diumenge al matí, quan sóc a la platja, sabeu qui trobo ? Els quatre valents que encara corren !!!!!!!!!!!! Bravo !

Aquí us deixo una foto amb el meu nano que certifica el fet :

Apa, l'any que ve, espero veure més acorrecuites !!!

Crònica de la Trail Sant Esteve

2011-06-04T05:10:00.000-07:00

Tot va començar quan algú va insinuar d’apuntar-nos a una "Trail".
Trail?? -Ah, d’acord. I a mesura que passaven els dies erem més i més gent inscrits. Alguns no van poder finalment assistir.... però vem ser 12!!!!!
I a mesura que passaven els dies .....
-Sopar de germanor al Junior: taula integra de no-participants a la Mitja de formentera i 100% inscrits a la S.Esteve, exceptuant a la Gran-Megacrack Mireia que venia de fer la Mitja IronMan!!!
El sopar va anar d’allò més bé... a tothom li feia mal alguna cosa.... i a l’Albert li feia basicament mal l’orgull que la seva dona (jo), li estava enfonsant! En David va prometre portar-lo en braços per tal de fer millor temps que jo! En Jordi tampoc es quedava curt, ja va pronosticar la llufa de l’Artur a la trail... perque segons ell, sempre fa llufa. Vem parlar del calçat a fer servir, de les motxil.les, bastons.... Buf!! Es respirava nervis.......
-Seguidament al sopar i fins el dia D, milions d’emails creuats.... que si heu vist fotos, qui si mira quina pendent, mireu quins temps van fer els primers, que si on ens hem fotut....

I arriba el dia D. Al punt de trobada habitual, Can Català.
Ostres, ostres, ostres.... que era allò tan lluent que portava jo als peus??? No seràn unes bambes de running salomon xtrail2 últim model???? Ai.... doncs si, la Núria es dèbil i no podia estar-se de comprar-se-les, i contra tota recomenació de tothom, i dels més experts i el Mestre.... va i les estrena!!!!!
L’arribada a Sant Esteve ja es respira ambientillo guai, que si la fira del corredor amb les ASICS, que si els pitralls, que si visca el Barça, que si portem samarreta del barça, fotos, vaselina, i gorres canviades, rellotges de darrera generació(eh?, Artur), presentacions d’Acorrecuita-Àngel cap als altres, d’en Guillem a la resta del seu mateix club-Junior, però diferent secció (Ai! Que gran que és aquest club!).
Iniciem la cursa, i ja ens posicionem: els ràpids davant i els lents darrera. I comencem a correr... i de sobte, paissatge de totes les tonalitats de verd, un embassament d’aigua, i les primeres baixadetes de cul i pujadetes.... i l’Albert! L’Albert??? em fa cas??? Parlo amb ell i em diu que li fa molt mal els malucs, em sap greu per les molèsties que té, però trobo que fa ben fet, donat les circumstàncies. I aprofitem que ens faci les fotos, oi Perche?? Je, je... Quan arriba la pujadeta forta el grup es distancia més, i per primer cop a una cursa, m’acompanya qui jo he escollit per company de vida. (I like it!).

I mentre estic pujant és quan penso en els meus pares, i amb qui em va ensenyar a pujar muntanyes i estimar-les, en les excursions a Montserrat... Aquesta cursa se la dedico a ells, i als amics que m’han instruit en l’estima a la muntanya.

A l’arribar al cim ens trobem amb en Pere! Ell ens acompanya d’aprop (jo crec que ens vigila), i comencem la baixadeta!! I quin gust aquell camí ampla de baixadeta...EP!! Un control i l’Àngel (el PT), unes rampes malparides el decideixen a abandonar. (Llàstima). I nosaltres continuem, ara les baixades no són tan faciletes, i hem de fer servir braços, cap i agilitat per moure’ns... i al David se li escapa l’Àngel-acorrecuita en unes d’aquestes baixades.

Ja comença la fatiga, però s’ha de dir, que els avituallaments, els controls, i la senyalització
del camí són excepcionals. L’Albert m’estira i m’estira, i m’espera abans de l’arribada per arribar de la maneta a la META!!!!

BUFF!!!!! Aconseguit! Estic cansada, però ha valgut la pena. Contenta a nivell personal pel temps assolit. Després de la cursa ens ha anat bé descansar al solete i dirigir al personal a on havien de recollir les samarretes, que no pitralls!! EJEM!!!!!

Bé, un cop feta aquesta Trail, no ens ha de fer cap por inscriure’ns a la del TAGA!!! Vinga, que entre Acorrecuites, Juniors, i Sant Cugat Runners podem ser més de 20!!

Rànquing amb retard del primer trimestre

2011-05-21T04:51:00.000-07:00

Rànquing del primer trimestre amb retard.

Alguns ja haureu fet un munt de curses des de llavors, així que resteu els punts que calgui i sabreu on us trobeu actualment ! Recordeu que cal arribar al repte de 17 punts assolits i es compatibilitzen els que us falten per aconseguir-ho.

Com que la competició no és entre nosaltres, sinó personal, l'ordre és totalment aleatori !

Recordeu que en l'entrada de gener hi trobareu els barems de puntuació d'aquest any :

http://acorrecuita.blogspot.com/2011/01/reptes-pel-2011-i-ja-hi-tornem-ser.html

Bernardo : -17 punts

Marc : -10,5 punts

La de l'Oli Borges Blanques/ 2Turons Moià/ Mitja Granollers/ Bombers BCN

David : -9,5 punts

Mitja Granollers/ Mitja Gavà/ Mitja Montornès

Hansi : Repte assolit

Joangi : -10,5 punts

La de l'Oli Borges Blanques/ 2Turons Moià/ Mitja Granollers/ Bombers BCN

Oriol : -12 punts

Mitja Granollers/ Mitja Sitges

Jordi B. : -17 punts

Patricia : -7,5 punts

Sant Antoni BCN/ Mitja BCN/ Marató BCN/ Bombers BCN

Marçal : -13 punts

42 Esquí de fons/ Bombers BCN

Jordi R : -5 punts

2 Turons Moià/ Mitja Granollers/ Mitja BCN/ Marató BCN

Núria : -11,5 punts

Marató BCN/ Cursa de la Dona BCN

Albert : -12 punts

Marató BCN

Àngel : -1,5 punts

2 Turons Moià/ Mitja Granollers/ Mitja BCN/ Mitja Gavà/Bombers BCN/Marató Viena

Caterina : -14,5 punts

Mitja Viena

Bernat : -11,5 punts

2 Turons Moià/ Mitja Granollers/ Corte Inglés BCN

Edu : -17 punts

Aleix : -12

Marató Madrid

Ovidio : ?

El Sant Sopar...

2011-04-27T02:17:00.000-07:00

Molt adient per a aquestes dates. Divendres 15 d'abril, previ a l'inici de la Setmana Santa. 21h (hora oficial de trobada, només respectada per un servidor, i és que com que la cangur de la Núria i l'Albert arribava a les 21.22h, la resta de convocats no es van estar de fer-me esperar...). Terra Dolça. Taula llarga preparada. Alineacions:
-A un costat de la taula: Jordi B, Oriol, Joangi, David i Marc.

-A l'altre costat de la taula: Marçal, Patrícia, Núria, Hippy, Bernardo i Albert.

22.15h. Cooomença el sopar!!!
Iniciem amb unes tapetes per compartir: dues de braves (o patates Terra Dolça), dues de nachos, dues de bunyols i alguna altra que em descuido...
Ho reguem amb unes quantes birres, Almogàvers, per ser més exactes. I un vinet del Montsant, que repetim de l'última vegada per aclamació popular.

Mentrestant, s'inicien interessants i variades converses, que en contra del què estava previst en el guió, no fan referència a curses, sinó a política, retallades, ensenyament, societat... Ja es veu que som gent implicada. No és per menys. Ens trobem al restaurant oficial de la CUP. A la taula, comptem amb el nº 13 de les llistes del PSC per a les properes municipals, i entre els entaulats, simpatitzants d'ERC, de SI, i de vés a saber què més...
Hem estat a punt de proclamar la Independència de Catalunya, però el vi s'ha acabat abans d'hora...
Algú ha fet un regat intel.ligent i ha tret el tema del videoclip del concert de "Que et moqui la iaia", celebrat recentment, aclamat per la crítica, i que, en vista de l'èxit rotund, hi ha rumors d'una possible segona actuació en algun local de major aformanent.
Hem demanat les coques: moltíssimes de buti negra amb formatge de cabra, i alguna de sobrassada amb mermelada de préssec. Desconec si hi ha hagut altres varietats...
S'aprova l'últim disseny de samarreta presentat per la comissió de samarretes.

En aquest punt, la Núria ha fet un pas endavant i ha volgut demanar perdó públicament al David, pel seu mal caràcter. En David, ha acceptat les disculpes com un cavaller...Resulta que existeix una norma no escrita que impedeix que un acorrecuitaire escrigui una crònica si no fa més de 5 dies que s'ha escrit l'anterior. I és que tothom sap que el rècord de comentaris d'una crònica el tinc jo (?¿), i és clar, segueix sent una marca a superar...
També parlem de la cangur de l'Albert i la Núria, que ningú coneix, però tothom voldria...
I tornem, per fi, a l'esport, però començant pels esports d'elit, sky, tenis, futbol. Tot això per acabar on havíem començat, i què carai, que és per això que hem vingut no? Curses, curses, i curses:

-3 Monestirs: Hippy, Oriol, Jordi B.

-Sant Quirze: Bernardo, Bernat, Titus, David, Jordi B., Joangi, Marçal

-Costa Brava Extrem: Albert, Núria, Joangi i Patrícia.

-Cursa Sallent: Joangi, Marc

-Pujada al Tibidabo: Albert, Oriol, Bernardo, Joangi

-St. Esteve de Palautordera: Albert, Hippy, Joangi, Núria, Patrícia, Oriol...i a la llibreta surt el meu nom i no sé per què...

-Alpens:(vinga valientes!!) Hippy, Joangi, Albert

-Pineda: Marçal, Bernardo, Jordi B.

-Cuita al Sol: Marçal, Oriol, David, Marc, Joangi

-Marxa Cap de Rec: Marçal, Oriol

-Cursa de la Campana: Marc, David, Bernardo, Joangi

-La Maquinista: Bernardo, Marc, David, Joangi

-Marató Monegros: Albert

-Olla de Núria: Oriol

Buff!! Em canso només de veure-ho. Acabem, com no amb uns quants volcanets. 11 d'11, per ser més exactes. Un gran final per a una gran vetllada...

No me la puc treure del cap

2011-04-12T05:31:00.000-07:00

Tan, tan tan tan, tan tan tan..... Rocky pujant escales per entrenar-se després d'haver-se menjat un ou amb cullereta......la música de fons, un clàssic runner "Eye of the tiger".

Que millor per anar a còrrer ! Sóc a Sant Quirze i m'acompanya algú especial

Coi, però si és el Roger de Gràcia !!! Amb en Joangi !

On s'ha ficat aquest ara ? Ai, ai,ai..... I deuen estar escoltant la cançó....

I tota aquesta colla ?

Som els de la tele que venim a gravar un Acorrecuita !

El de so, en Roger, jo mateix, el Xavier que és el realitzador i un dels dos càmeres.

I tot aquest muntatge perquè ?

Doncs per enregistrar un dels programes de la nova temporada de "No me la puc treure del cap", un programa genial de TV3 sobre música. En aquest cas buscaven música de bon rotllo, i la meva proposta els va interessar.

I com vam arribar fins aquí ? Doncs va començar amb un escrit a la web del programa, després trucades, xerrades i més trucades amb la Núria, una paia molt simpàtica dels "nous formats" de tV3, i finalment després de passar unes seleccions, aquí em teniu fent el gamarús per televisió.

Bo, al setembre podreu veure el resultat d'aquesta intensa sessió d'una hora !

.....eye of the tiger......No me la puc treure del cap !

Reactivem la secció - LA MÚSICA QUE ENS FA CÒRRER

2011-03-13T14:45:00.000-07:00

Com que la secció "LA MÚSICA QUE ENS FA CÒRRER" a quedat molt amagada, des del gener, obrim aquesta nova entrada per intentar reactivar-la, per fer un resum de la música personal de cadasqun, per acabar tenint una magnífica biblioteca musical que ens faci moure'ns, que ens acompanyi en aquella activitat que tant ens agrada fer, còrrer.
Algunes són uns clàssics, altres, veritables fricades, però totes compten, i a sobre poden ajudar-nos a motivar-nos quan ens comencen a faltar les forces.
Fem un petit resum de les cançons sel·leccionades pels diferents "acorrecuites" (els motius que cada un de nosaltres té per escollir la cançó podeu consultar-los a l'entrada original: http://acorrecuita.blogspot.com/2011/01/nova-seccio-la-musica-que-ens-fa-correr.html):

Titus:

Born to run - bruce Springsteen

Where the streets have no name - U2

Núria:

Si te vas - Shakira

This is the live - Andy McDonald

Núria - Els Pets

Runner Dude - Àngel:

I love the way you lie - Eminem feat.Rihanna

Waving flag - K'naan

Que ningú pensi per tu - Que et moqui la iaia

Un violinista en tu tejado - Melendi

Black Velveteen - Lenny Kravitz

Lace up. Save lives - Nike red (TV Commercial by Nike)

David:

The eye of the tiger (BSO Rocky)

Waitin' on a sunny day - Bruce Springsteen

Highway to Hell - AC/DC

Joangi:

Coquet, coquette - Of Montreal

Lever l'ancre - Alfa Rococó

Il ya des cigales - La Rue Ketanou

Albert:

Back Chat - Queen

Addicted to love - Tina Turner

Dragon Attack - Queen

Patricia:

Viva la vida - Coldplay

I got a feeling - Black Eye Pies

Revolución - Amaral

Turn around (5, 4, 3, 2, 1) - Flo rida

When love takes over - David Guetta

Fight or this love - Cheryl Cole

4-3-3 - Els Amics de les Arts

Hippy - Jordi:

Discografia completa dels AC/DC

Per cert, la última frikada que sona al meu Ipod: un recopilatori dels Toy Dolls, grup semi-punk dels 80.

Podeu informar-nos de les vostres noves cançons en els comentaris d'aquesta entrada.

Gràcies a tots per la vostra col·laboració.

Jordi corres amb mi

2011-03-13T13:02:00.000-07:00

Ja està fet. He sentit molta emoció a l’arribar a la meta. He plorat, he plorat com mai hagués imaginat. Molta emoció continguda, molts records, pensaments, molts sentiments barrejats. Alegria i buidor. Alegria per la recompensa de tenir alllò que durant temps he estat somniant i entrenant. Aconseguir quelcom que pocs poden assolir per manca de condició fisica o inclús no tenir sort d’acabar-la, tot i l’entrenament. Orgull d’haver-ho assolit.
Sensació de buidor per la inquietud del demà “i ara, què?, ja ho tinc fet”.

He comprovat que la ment és qui mana en el cos, que el meu cor ha bategat 40.404 vegades en 4h i 19minuts.

Una felicitat extrema quan veig aprop de la meta amics i familiars. Estan pendents de mi, pendents de que jo assoleixi el meu repte. A ells també se’ls veu feliços, i tinc força per aixecar els braços i saludar-los. És la darrera empenta que necessito per arribar a la meta.

Els darrers Km’s es fan molt difícils, costa molt còrrer. El cap és qui mou les cames i ell és qui mana. No hi ha més opció que aguantar, perque tan esforç s’ha de mantenir una mica més, de seguida arribarem. Queden 2Km’s, que són 12-13minuts més i llestos. No exisiteix opció de caminar, no està planejat. Si intentessim caminar sería impossible tornar a arrencar.
La Pat continua 2 metres davant meu, ella no bufa tan com jo. La Yoli i en Manu, que ens acompanyen desde el Km30, ens agafen les aigües, ens obren les ampolles, agafen tot l’avituallent. Nosaltres només hem de còrrer. Ells dos formen part de l’èxit!-Gràcies.

Passant per l’Arc del Triomf, la gent m’anima d’una manera exagerada. Se’m posa la pell de gallina. Gent anònima cridant el meu nom!!. Ara penso en l’Albert, si tot ha anat bé, ja deu haver acabat o estar a punt d’arribar a la meta (3h39minuts). Per ell és la segona marató, i té una confiança extrema en ell mateix. Estic segura que li ha anat bé.

La música de la Ipod ja fa estona que la porto alta de volum i això em motiva. Veig el mar. La gent passeja pel Litoral, veig les torres bessones lluny. Veig una coneguda que va en bicicleta, la crido, em veu i m’anima. Hi ha un rètol que la Pat fa fixar-m’hi “el dolor, el patiment a la cursa és momentani, esporàdic, però l’orgull és per sempre”. Aquestes paraules em donen l’empenta que necessito.

Allò que diuen “el MUR”, jo crec que el començo a tenir al principi de la Diagonal, Km26. No és que no pugui seguir corrent, però començo a estar cansada. La Pat , 2 metres davant meu, tira fort. No em deixa allunyar-me, però em marca el ritme. Un ritme que l’Àdam no pot seguir, i ens abandona llavors. Pot ser que m’influeixi la baixada de ritme de l’Àdam. Ell no abandona, afluixa el ritme i arribarà 20 minuts més tard que nosaltres a la meta.

Un cop passat el Pont de Calatrava (Km23) ens deixen en Joan i en David, ells ens acompanyen desde el Passeig de Gràcia (Km 14). Amb ells hem pogut xerrar, riure i ens han fet un super-repotatge de fotografies. El Joan i en David fan sprints, quasi cauen per obtenir la millor foto! Se’ns ha fet molt distret. Joan, David, moltes gràcies per la companyia. Realment els Km’s que ens veu acompanyar van ser pura distracció, i personalment un orgull tenir-vos al meu costat. Ells dos no paren de dir que anem massa ràpids pel temps previst (4h30minuts), però anem bé. La mitja marató la passem en 2h 9minuts.

Desde el Km 8 que estic desitjant veure la Glòria. El sol i el bon temps ens acompanyen i em molesta la samarreta de màniga llarga. Finalment la veig i li agraeixo molt que estigui allà. Se’n porta la samarreta i ens fa la foto! Gràcies. . Passo per sota de casa la meva àvia, i penso en ella i en el Padrí. Penso que per la meva àvia caminar és un gran esforç. Continuo corrent.

Els primers Km's passen com si res, i decidim fer 3 aplaudiments a cada KM, això ens motiva i és una distracció més.

A la sortida estem l'Àdam, la Patricia i jo. Junts ja haviem fet una altra cursa. Entre els 3 fem un bon equip. Estem il.lusionats de tornar a còrrer, i de fer-ho a la Marató. Tots tres tenim els nostres motius per còrre-la, i cada motiu és personal i important... tots tres sabem que es mereix el nostre esforç i hi posem totes les ganes.

I el sentit de tota la cursa i la motivació de cada entrenament és el Jordi. Amb el Jordi he corregut tots els Km’s. Ja quan ell estava malalt, li parlava dels meus entrenaments. Ell, amb l’Anna i l’Ignasi van venir a la meva primera cursa (a Valldoreix).

El dilluns que et vem dir adéu per sempre, l’Albert i jo vem anar a còrrer, lluny, lluny, i tu estaves entre nosaltres. No he tingut altra manera d’estar més aprop teu. Ara a cada petjada que faig, estàs en mi. Perque mentre estic corrent penso en tu, en el que vas arribar a patir, en tots els que et vem acompanyar durant la malaltia, els darrers dies a Sant Julià. Penso en tants moments viscuts, recordo el viatge a New York, els caps d’any, Sant Joan, en les passejades de cada divendres (jo embarassada, o amb el cotxet dels bessons), recordo que tu i l’Anna ens veu acompanyar a casa amb en Nil i la Xènia. Encara sento les teves paraules “és que som de la familia”. Penso en tot allò viscut i compartit amb tu.

Jordi, se’ns han quedat tantes coses a fer amb tu..... Nosaltres, però, hem de seguir endavant. Disfrutar de tot allò viscut i posar energia i alegria en el futur.
Per la companyia que em dones quan corro, pels bons records , perque estàs a prop meu.

A tu Jordi, et brindo aquest petit esforç.

La Mitja de Granollers

2011-03-06T01:21:00.000-08:00

A manca de cròniques, un recull de les impressions dels nostres corredors

En Hippy diu :Sí, vaig estar a Granollers amb el meu cunyat (gràcies Albert, suposo que ja he teniu tot arreglat) i un altre col·lega. No la recordava amb tanta pujada..... Ja era la 3ª o 4ª vegada que hi anava . Vaig apretar massa al principi, amb tanta gent i vaig anar afluixant fins a La Garriga. Al final vaig fer 1h 43min, però el darrer Km s'en va fer etern. Em pensava que ja arribava al 20 i vaig sprintar 1 Km abans!.

D'Acorrecuites només vaig veure l'Oriol Botey en arribar. ( Esperem les teves impressions Oriol ! )

En Joangi diu : La cursa no sé, però abans de començar vem fer el numeret com és habitual amb nosaltres

Per començar, video a ritme dels Deep Purple. Cliqueu sobre aquesta adressa :

https://picasaweb.google.com/joangi70/MitjaGranollers?authkey=Gv1sRgCI7oqNGGgYqLIA#5581280333130094498

En Marc diu : Doncs jo tinc el peu dret amb 4 dits amb butllofes que semblen globus!!! Només un se n'ha salvat!!Per cert, a la foto, veig que faltaven les meves ulleres de sol. Desentono!! Això sí, la foto no té pèrdua. També es nota que és d'abans de la cursa...

El David diu : Jo estic baldat avui, em fan mal les articulacions (cadera i genolls) i baixar les escales es converteix en un suplici. Quan m'aixeco de la cadira o del sofà, fins que no s'escalfen una mica els engranatges, pateixo.De fet, tinc les mateixes sensacions que el dia després de la marató

Conclusió extreta de la cursa d'ahir: no es pot anar a còrrer una mitja sense haver-la preparat mínimament (i jo feia 3 setmanes o més q no sortia a còrrer...).

L'Àngel diu : On ereu vosaltres?? no us vaig veure...i mira que us vaig buscar.

vaig correr amb el Hansi, que era de facil localitzacio (en el foco de Corredors.cat).

jo estic be, be, pero vaig patir una mica al final. tenia encara força molesties al genoll i juntament amb la mitja de la setmana anterior no vaig anar fort per rematar. pero content amb l'1:35 final.

Per cert, deu-n'hi-d'ho amb el "repechonets"...de la cursa!!

En Berni diu : Aloha runners!!!!!!
Jo la veritat es que ahir estava fet pols i després de dinar em vaig passar el dia al sofá fins l'hora de sopar.
Pero avui m'he aixecat força bé. També ha fet estar de "vacances" i haver pogut dormit fins les 11h del matí.
La foto bonisisisisisisima.
Davis, ets un crack. Fer la cursa que vas fer portant 3 setmanes sense sortir es de cracks.
Marc, a mi també m'ha sortit una butllofa i el Hansi em va recomenar que millor no la petés.
Angel, ets un autista! Mira que no veure 4 gamarussos, posicionats estratègicament al costat del mega brou de caldo??????
On volies que estiguessim???? Pos al costat d'on donaven les coses per veure i menjar. jejejejejej. Quin pajaru!!!
Bueno, pos eso. A recuperar el físic i l'esperit.
Sortim avui un ratet? ejejjejejej.lo de la mitja va ser una tortura, i no esport)

En Hansi diu : Hola nens!
Un plaer compartir amb vosaltres els minuts post-cursa a l'entorn del caldo.
Berni, això de no petar les butllofes, jo he sentit que és millor no fer-ho, però de vegades ho he fet (jejeje). No vaig pensar a preguntar-te si el número de bamba era un més que el que gastes pel calçat de dia a dia (és una altra de les recomanacions que fan els que en saben).
Aingel, això de que vas córrer amb mi, per desgràcia va ser poca estona perquè vas anar massa espitós a partir del km 1,5...Si no, hauries pogut córrer tota la mitja al ritme que jo vaig anar. Com et vaig dir ahir, és molt important en les curses de fons, sobretot en mitges (i mil vegades més en marató), no passar-se de ritme a l'inici, i més si la primera meitat és exigent, en pujada, com ahir. Te'n faries creus de com estàs de diferent en la segona meitat d'una cursa si has fet a ritme adequat (sense passar-te) la primera meitat. I això és independent del cansament acumulat en dies previs, dels genolls, dels músculs, de la calor...sempre acabes amb més força i més bones sensacions si en la primera part de la cursa no et passes de la ratlla en el ritme.
Apa, ànims, però sobretot entreneu, que aquí hi ha molt campanero d'entrenaments que després a les curses ho passa fatal per no anar preparat.
Per cert, algú va veure al Ferran? No la corria també?

El Ferran diu : Vaig fer 2h i 5 min i vaig acabar bé.

En David afegeix : Això sí, després de la calçotada, quan es va aixecar de la taula, les cames ja li deien una altra cosa.

Apa, crònica diferent que heu fet tots plegats i jo he recopilat.

San Silvestre Barcelonesa a Sant Cugat 31.12.2010

2011-02-10T15:36:00.000-08:00

El 31 de Desembre reclama l'última cursa de l'any: la Cursa dels Nassos o altrament coneguda com a San Silvestre o Sansi. La veritat és que aquesta cursa, per ser l'última del calendari anual té el seu bon rotllo. Acabar l'any fent esport, personalment crec que és molt rewarding. D'aquí a que sigui una de les curses més festives del calendari. Gent disfressada, amb barrets, nassos de payaso, són elements inconfusibles en aquesta cursa... i aquest n'és un bon exemple.

Aquest any, a més, té l'atractiu de poder córrer a casa! Si noi, l'Ajuntament ha aconseguit que San Cugat promogui una altra cursa a part de la Mitja Marató. Esperem que duri i no sigui flor d'un dia! A més, pel que fa a temes de logística que he de dir...

Destacable, mencionar la gran participació dels ACorrecuitencs locals. Tots a l'alçada de les circumstàncies...però, escolteu...és l'última cursa del 2010 i ja som a Febrer del 2011... Anem al gra!!

- En Joan, es va deixar el no se qué a casa i va haver de sortir correns cap allí, no cap a la sortida. Va tornar amb el xip...i la gorra de l’Arale!!

- La Núria es va pintar la cara al mirall i va quedar tal cual, tot el text a l'inrevés.

- En Marçal va córrer amb barretina.

- En Sweet Marc va portar un amic, I no semblava gaire convençut per fer una mica de running. Anava i venia de guardarropia intentant deixar la bossa.

- Comptavem entre els assistents, amb na Caterina, que feia temps que no corria amb el grupet.

- En Gerbeciercols, entre “algodones” va córrer, però no al alt nivell que havia apuntat a principi de temporada, i es que el constipat que portava feia dies, li va passar factura. Ànims pel 2011!!

- En Hippy i l’Oriol també van córrer però els vam trobar a la meta.

- I en Marrano va fer una aparició llampec. Va venir, saludar i ja no el vam veure més.

- Comentar que tot i ser l’última cursa de l’any i que la gent portava encara part dels excessos nadalencs al ventre, tothom va posar-se les piles fent bons temps. De nou en Sweet Marc va fer una MMT amb 47.48 i en Runner Dude millorar la seva MMP deixant el crono en 42:04.

- També és destacable el ressó en premsa audiovisual local del seguiment dels ACorrecuites: Les càmeres de Cugat.cat van mostrar imatges de la Caterina al seu pas per la Plaça de la Música,

i les càmeres del Telenotícies de TV Sant Cugat van enregistrar en el seu especial dedicat a la San Silvestre l’instantània d’en Runner Dude “chocando esos cinco” amb els treballadors de la carnisseria Tubau.

Finalment, no té pèrdua l’instantània d’en Joan, un cop a meta. El que no queda constància aquí són les paraules que va dirigir a la càmara: “Marca, marca...” i quan es gira es sent un “...qüasi...”. En què quedem.?...Ho sento, però algú ho havia de dir!!! ;-)

Enhorabona als ACorrecuites participants, i a tothom Bon Nadal i Feliç Any Runner !!! ;-)

Informe Robinson: Prèvia als 2 Turons 2011

2011-02-07T14:09:00.000-08:00

Atenció - STOP - S'han vist corredors del Club Runner ACorrecuita - STOP - Pel Vallès Oriental - STOP - Preparen curses de muntanya - STOP - El "susoditx" apareix pel fons - STOP -

Instantània caçada - STOP - Treu la llengua per a qüasi tot - STOP - És conegut per la contrada - STOP - Vigileu és perillós i pot anar armat amb ulleres de sol - STOP -

Tenia intenció de correr l'edició 2011 - STOP - No en sabem res - STOP - Esperem crònica - STOP -

El periodista enmascarat - STOP - a la recerca de la veritat - STOP -

Marathon Man: 365 maratons en 365 dies

2011-02-07T12:56:00.000-08:00

Steffan Engels, l'home que ha corregut 365 maratons en 365 dies consecutius.

La setmana passada aquest belga va finalitzar el seu repte, per demostrar a la gent que si ell podia còrrer 42 km cada dia, tothom pot sortir a còrrer 5 km diaris, per tal de millorar la seva salut i lluitar contra l'obesitat.

Va còrrer en diferents ciutats (principalment d'Espanya): Barcelona, Madrid, Valencia, Bilbao, Gijón, Sevilla, Mallorca, Alacant, Murcia, Màlaga, Las Palmas, Lisboa, Montreal, Mèxic DF, Londres o Nova York.

S'ha de ser un gran atleta per aguantar tants kilòmetres diaris.

Quedi aquesta entrada al bloc com un petit homenatge per aquest corredor.

Cursa de l'oli

2011-01-31T11:31:00.000-08:00

Fred congelant a les Garrigues ! Els termòmetres marquen dos o tres graus sota zero. Un pensa ....què coi t'ha manat venir fins aquí ?

Una mica d'oli ?

Un miserable puntet ?

Fer una cursa exòtica de 10.360 metres ?

Millorar l'estat de forma ?

Com que en Marc i jo no ho tenim massa clar, fem com els vilatans i anem al cafè del poble, a escalfar màquines.

La meitat dels corredors ha envait el local i comparteix aquest fred matí amb els tertulians habituals,que no fan pinta de sortir corrents

Nosaltres, ben mirat, tampoc caldria. Abans de començar ja hem rebut l'obsequi, oli del bó, que pel que sabrem després ha guanyat un premi sucós !!!

Que nano, ho deixem aquí o sortim a veure com s'arronsa tot el que es pugui arronssar ?

Som uns valents, ni el fred ni el premi de pa sucat amb oli, ens aturaran, vinga que el sol ja surt i potser arribem a zero !

Ben abrigadets, quina bendició les malles aquestes tan sexys ,je...

Tret de sortida, i mai millor dit, perquè hi ha un paio amb un ..."trabucu"!

I el que està preparat per una explosió sóc jo, la meva panxa és un volca en erupció que pot despertar en qualsevol moment. Passo per l'excusat un únic cop i faig el cor fort.

HO tinc clar, la situació és idònea, avui seré la llebre del Marc.

Evidentment ell no creu ni un borrall del que li dic. NO seria el primer cop que l'enganyo, però aquest cop va de debó. Sortim !!!

Els primers kilometres són per asfalt , sortint de la ciutat i endintsant-nos al camp.

Un turonet amenaçador ens posa la por al cos, però ha estat un miratge, l'asfalt dona peu a la pista de terra, i els desnivells continuen sent irrellevants. La plana lleidetana s'extèn davant nostre, i la comarca fa honor a la seva tradició. Per tot arreu oliveres precioses embolcallen la cursa que poc a poc va pujant.

Hem sortit forts i ara el ritme va decreixent, però intento no afluixar , sé que amb el temps que estem marcant, el Marc pot assolir una gran marca.

Passem l'equador de la cursa i encarem cap avall, ens anirà bé. Un senyor boleta de Terrassa ens manté a ratlla, fustrant, això no quedarà així. I a dos quilometres del final el superem i encarem la recta final amb la convicció de guanyar la batalla al cronòmetre.

Fita assolida, en passar el km 10 en Marc aconsegueix la seva tercera marca personal i la millor en els darrers anys. Bravó campió. Per part meva satisfacció total per col.laborar amb aquesta fita.

I el millor està per arribar !

Ara ja tinc resposta a perquè hem vingut aquí ! Per la marca del Marc i per un esmorzar de cullons !!!

Aquest matí brillant acaba amb una visita a la fira de l'oli, on prenem alguna garrafeta del millor oli del món !!!!!!!!!!!!!!!!

Bon profit i fins l'any que ve.

I continuem amb les novetats al bloc

2011-01-26T11:31:00.000-08:00

Avui, dins dels projectes dinamitzadors del bloc, hem publicat una enquesta, per tal que digueu la vostra.

Us agrada portar música mentre practiqueu aquest esport que tant us agrada?

Els gustos són molt diferents, però hi ha corredors que els hi agrada portar música quan entrenen sols, en canvi a les curses els hi agrada gaudir de l'ambient i no portar música. Altres corredors sempre porten música. I altres no en porten mai.

La intenció d'aquesta enquesta és saber quin és el comportament majoritari entre els "Acorrecuita". Per exemple, la Núria, l'Albert i l'Àngel fan les curses amb música, però com entrenen? També amb música? I la resta, com ho feu? L'Ovidio no porta auriculars a les fotos de la marató de NYC. Sempre corre sense música a les curses?

Ara és el moment de saber-ho.

NOVA SECCIÓ - LA MÚSICA QUE ENS FA CÒRRER

2011-01-23T14:09:00.000-08:00

Nou any, novetats pel bloc.

Una vegada que el Titus ha publicat l'acta de l'assemblea anual dels Acorrecuites, és hora que encetem un dels nous projectes que portem madurant "la comissió del bloc" des de fa dies.

En Joangi ja va llençar la idea en el sopar: crear un TOP 40 de les nostres cançons, les que fem servir per còrrer, les que ens motiven per còrrer, les que escoltem en la línia de sortida d'una cursa per motivar-nos, o simplement les que portem al Ipod.

A la dreta del bloc podeu veure una nova secció: La música que ens fa còrrer.

Allà anirem penjant les cançons que ens aneu comunicant (de moment, 2 ó 3 per runner), enllaçades al youtube per tal que les podeu veure/escoltar mentres esteu llegint les entrades del bloc.

Si voleu, a la vegada que ens passeu les cançons, per mail o en comentari sobre l'entrada, , ens podeu dir que us motiva d'aquesta cançó, i si ens doneu permís, ho publicarem en una única entrada quan tinguem el TOP musical finalitzat.

També seria un detall que digueu que us sembla la iniciativa, com a comentari sobre l'entrada, i que ens passeu cançons, ja que sense la vostra col·laboració, aquesta secció no tindrà cap tipus d'éxit.

A mode d'exemple, he publicat 3 cançons que a mi em motiven alhora de còrrer:

Eye of the Tiger (BSO Rocky): el meu primer 10.000, any 2008, la cursa de Bombers, emocionat per fer la meva 1ª cursa, línia de sortida, 10.000 persones a l'espera de l'inici, i de cop sonen les notes de Rocky, brutal, adrenalina a tope, tota la gent saltant i cridant com boja, i a còrrer.
Waitin' on a Sunny Day (Bruce Springsteen): simplement una canço que m'encanta escoltar quan entreno, quan comença a sonar en l'Ipod, sense donar-me compte, augmento el ritme de carrera.
Highway to Hell (AC/DC): em fa recordar que si no entreno, la cursa es pot convertir en un infern.

Bé, esperem que us agradi i que aquesta iniciativa tingui una bona acollida entre tots els "acorrecuites".

Reptes pel 2011!!! I ja hi tornem a ser...

2011-01-22T02:02:00.000-08:00

Per aclamació popular, per fi arriba la crònica del fantàstic sopar acorrecuitaire! Cita ineludible de principis d'any per tal de decidir els reptes, desafiaments, bestieses i el què es presti de cara a la nova temporada que comença. No cal que us digui que m'he sentit molt afalagat de veure les ganes que teníeu de llegir aquesta crònica, així que ho he fet durar...

14 de gener de 2011. Terra Dolça. 21h. Presents a l'acte: Jordi Balcells, Marçal, Núria, Hippy, Joangi, Titus, David i Àngel (Àngel?...de moment encara no ha arribat...)

El tiberi comença amb unes tapetes típiques del "puesto": patates braves, unes de peix, uns nachos,etc. Mentrestant, el Joan repassa les puntuacions del 2010. No m'extendré en això, qui vulgui precisió que llegeixi la crònica anterior... Després d'aquests entrants, regats amb la primera ampolla de vi del Priorat, passem a les coques, on la buti negra amb formatge de cabra s'imposa amb claredat. Ara el tema de conversa gira entorn de l'absència de tabac als bars. Quin plaer!!! Per cert, les 22.25h, i l'Àngel encara no ha arribat...
Encetem un altre debat respecte les noves puntuacions per a aquest any, per intentar acabar amb els greuges comparatius entre curses. La cosa queda així:
-1/2 Marató: 2,5 punts
-Marató: 5 punts (més lògic, no?)
-1/2 Marató de Muntanya: 3,5 punts
-Marató de Muntanya: 7 punts (vinga valientes!!!)
La resta de puntuacions, queden com estaven.
22.45h, i l'Àngel segueix sense aparèixer. Sembla que la logística familiar s'ha complicat...
22.46h, arriba el torn de les postres, on triomfa, per majoria absolutíssima el Volcanet de xocolata amb gelat de mango. Mmmmm!!!! Bonísssimmm!!!
Bé, arribats a aquest punt, i amb la segona ampolla de Priorat començant a córrer per les nostres venes, s'enceta el torn de desitjos i propostes:
- Amb tota provabilitat, hi haurà un grup d'Acorrecuites que anirà a córrer la Marató de Berlín.
- Informacions de fonts que ara no puc nombrar ens alerten de que l'Àngel ha estat convidat per la sogra a córrer la Marató de Viena, despeses pagades. Déu ni do amb el regal. No sé si és espectacular o és una putada...
-Torna el tema de la samarreta!!! I és que sembla que la comissió encarregada s'està penjant...
En aquest moment, el Marçal treu la seva Notebook (portàtil petitó pels iniciats) i busca els dissenys i les votacions. El disseny està clar, però hi ha dubtes amb el color: groc? taronja? Finalment, s'imposa el groc, però no qualsevol groc, el groc de tota la vida! El groc baieta!!! Això sí, samarreta tècnica i de marca, de qualitat!
-Animalades pel 2011:
1. Bombers: aviso jo...
2. Olla de Núria: avisa el Hippy...
3. Vallgorguina: avisa el Joan
4. Cuita el Sol: avisa el Marçal...
5. Costa Brava Extrem: avisa la Núria...
6. Marxa Cap de Rec: avisa el Marçal...

23.45h Ainguel???? What's the matter???

-Resptes 2011:
1. Puntuació anual : 17 punts ( qualsevol és lliure de doblar-se o triplicar-se el repte)
2. Cursa a l'estranger
3. Apuntar-se com a ACORRECUITA.

-Comissions:
1. Ranquing: serà negatiu fins que s'assoleixi l'objectiu
2. Festes: sopar a la fresca, sortida amb kayac, sopar d'hivern al Terra Dolça...
3. Samarreta: Marc i Alba, i la nova incorporació, Jordi Balcells. Hauria d'estar llesta per Bombers.
4. Blog: David i Joan

-Recopilació de música per córrer: s'esperen propostes. Cadascú que aporti cançons i ho pengi al blog...

-Maratons a la vista: Barcelona, Amsterdam, Berlin, Medoc...

-Puig Madrona: reflexió sobre la possibilitat d'organitzar-hi una cursa...

I fins aquí el sopar! El Marçal no ha aconseguit que ens apuntéssim a res a través del portàtil així, a 'bote pronto', no fos cas que demà, amb la ressaca, ens haguéssim de penedir d'alguna cosa.
Vinga!!Les cartes sobre la taula. S'accepten apostes! Hagan juego amigos!!!

Rànquing, reptes assolits i bloc!

2011-01-15T05:43:00.000-08:00

Respecte al bloc, algunes estadístiques interessants.

Aquest any hi hagut 24 entrades o posts, que han estat molt comentades, fins a 118 comentaris !

Això dona una mitja aproximada de 4,7 comentaris per entrada.

Com diu el Jordi, els comentaris fan il.lusió, i aquest any ens ho hem currat.

Respecte l'any anterior, s'han fet menys entrades, però en canvi molts més comentaris. La mitja de l'any passat era de només 2, 7 (65 comentaris per 30 entrades), així que felicitats a tots !!!

Ara només queda pendent que els que no heu fet cap entrada us estreneu !!!

I aquí teniu el rànquing del 4rt trimestre. El darrer amb aquest format.

Atenció amb l'sprint final del Marc !

Felicitats a tots, especialment als que heu aconseguit el repte, la majoria !

Hansi 18 punts

MM Sant Cugat

MM Mediterrani

Cursa de Sants (1o km)

M Donosti

Cursa de Sant Andreu (5,2 km)

MM Salou

Relleu de 15 km en les 24 de Can Dragó

MM Vic

Cursa del Riu Ripoll ( Sabadell 10 km)

Cursa dels nassos (10km BCN)

Oriol B 11 punts

M Collserola

Raid Aventures Torrelles de Llobregat (15 km)

Cursa Castell de MOntesquiu (13km)

MM Espirall (Vilafranca)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

Joangi 10 punts

MM Sant Cugat

Cursa de Sant Muç (Rubí 10 km)

Cursa dels Senglars ( Sant Joan de Mediona 13,5km)

Cross Penedès (Santa Margarida i els MOnjos 10km)

Jean Bouin ( BCN 10km)

Cursa del Farell ( Caldes de Montbui 13,2km)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

Ovidio 8 punts

MM Sant Cugat

M New York

MM Mataró

Jordi Reverter 8 punts

Cursa de Sant Muç (Rubí 10 km)

Cursa del Farell ( Caldes de Montbui 13,2km)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

Marxa de ...

Marc 7 punts

Cursa dels Senglars ( Sant Joan de Mediona 13,5km)

Cross del Penedès (Santa Margarida i els MOnjos 10km)

Jean Bouin ( BCN 10km)

Cursa del Farell ( Caldes de Montbui 13,2km)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

Àngel 7 punts

MM Sant Cugat

Cross del Penedès (Santa Margarida i els MOnjos 10km)

Jean Bouin ( BCN 10km)

Cursa del Farell ( Caldes de Montbui 13,2km)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

David 6 punts

Cursa de Sant Muç (Rubí 10 km)

Cross Penedès (Santa Margarida i els MOnjos 10km)

Jean Bouin ( BCN 10km)

Cursa del Farell ( Caldes de Montbui 13,2km)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

Jordi Balcells 6 punts

MM Sant Cugat

Cursa de Sant Muç (Rubí 10 km)

Cursa Club Naració Sabadell (10km)

Cursa de Sants (1o km)

Jean Bouin ( BCN 10km)

Bernat 6 punts

MM Sant Cugat

Cursa de Sant Muç (Rubí 10 km)

Cross Penedès (Santa Margarida i els MOnjos 10km)

Cursa del Farell ( Caldes de Montbui 13,2km)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

Marçal 4 punts

MM Sant Cugat

Cursa de Sant Muç (Rubí 10 km)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

Albert 3 punts

Cursa de la Sida (BCN 10km)

Behobia ( Euskadi 20km)

Núria 3 punts

Behobia ( Euskadi 20km)

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

Caterina 1 punt

Sant Silvestre (Sant Cugat 10 km)

No puntuen aquest trimestre : Edu, Aleix i Bernardo

Aconsegueixen el repte :

Hansi 56'5 punts, Oriol 28 punts, Jordi R i Joangi 25 punts,

Àngel i Marçal 19 punts, David i Ovidio 18 punts, Marc 16 punts

I també en Jordi B, que en computar només un trimestre, amb 6 punts ha complert.

No aconsegueixen el repte : ( Però segur que ho seguiran intentant)

Albert 11 punts, Núria 10 punts, Bernat 9 punts ( sense 1r trimestre),

Edu 2 punts, Bernardo 1 punt i l'Aleix del que no en sabem res.

Sort , cames i pulmons pel 2011 !!!

87a. Jean Bouin 2010

2011-01-04T13:00:00.000-08:00

Arriba el 21 de Novembre amb un temps una mica incert (pluja durant la nit i dies abans) per la clàssica barcelonesa de la Jean Bouin. La nit de dissabte, usual com moltes altres nits prèvies de curses: el Joan avisant que no mirarà més el mail a partir de certa hora perquè surt de farra, trucades en paral·lel cap al tard, el David no contesta i telèfons ben a prop per confirmar com quedem el matí següent. Vaja, una "jornada típica de transistores…"

Al final, decidim pujar tots en un cotxe a Barcelona. Convocatòria a Can Matas, a casa d'en Joan. En "Gerbeciercols", corredor contractat per ACorrecuita en règim de prestació de serveis (donat que vincles contractuals encara el lliguen, a moments de tancament de la crònica, amb altres clubs) va oferir el seu utilitari donat que els seus pares vivien a prop de Plaça Espain i tenia plaça de pàrking on poder col·locar el cotxe.

La convocatòria, diumenge a les 7.45 am. Com és d'esperar a aquelles hores, ningú arriba en hora prevista. El Joan encara passeja la Tuca, cafè amb llet en mà, avisant que ha de pujar a fer unes últimes coses… Abaix, ja arribats el "resto" del squad: Marc, Gerbeciercols i Àngel esperen impacientment en Joanet. Per no faltar al guió de la cita…sortim un pel TARD!!!

Per sort, l'arribada a Barcelona se’ns facilita pel pàrking dels pares d'en Gerbeciercols. Tot i així, problemes tècnics d'alguns corredors que han de passar per un últim "dispensari" fa que sortim a les 8.45 del pàrking direcció a la Sortida. Arribats als primers semàfors de la Plaça Espain, sentim pel servei d'audifonia: "D'aquí a dos minuts donarem la sortida de la 87a. Cursa Open…" La nostra!!!! Evidentment, l'escalfament es va improvisar en sortir corrents cap a la línia de Sortida. Arribats a les tanques, col·loquem auriculars i pulsòmetres en marxa i PAM! Sortida…!!!

La cursa, va ser força ràpida per tots nosaltres tal i com es mostra en les classificacions finals. De fet, havent estudiat la topografia de camí a la cursa, sabíem que el troç "dur" era al final. Pujada per Avinguda Paral·lel fins Tamarit i pujant part del carrer Lleida per rematar per Marqués de Comillas. Conclusió: Havíem de reservar un petit "push" per al final!

El resultat, una bona jornada pels 4 ACorrecuites presents a la cursa: 2 MMP i 2 MMP de la temporada. Àngel i Joan (42.14 i 44.15) feien els seus millors temps personals en 10k's i en Marc i el Gerbeciercols (48.20 i 52.57) feien els seus millors temps de la temporada.

L’organització de la cursa, satisfeta per aquests resultats, va donar un diploma a cada un dels quatre integrants del grup ACorrecuita per la tasca duta a terme. Aquests Diplomes en son un exemple.

...al Joan,

...al Marc,

...a en Gerbeciercols,

...i al menda...

Enhorabona als 4!!

Ànims, queda poc per acabar l'any (...2010)!!

"no pain, no win"

PS: Per cert, el moment romàntic del matí el va posar en Joan amb el seu: "Visca la Jean Bouin, és la única cursa que et permet reconciliar-te amb la Gran Via!".

Enhorabona runners!!

New York 2010

2010-12-22T06:26:00.000-08:00

7 Nov 2010- 9h40 , en la entrada del puente Verrazano, Staten Island, New York. Después de 3 horas de espera , con 3 ºC y ventisca, está a punto de empezar mi sueño americano. Y el de otros 45000 maratonianos. Suena por los altavoces “ New York, New York” de Sinatra, y me encuentro en el puente, 3 primeros km alucinantes, llenos de emoción, con la piel de gallina. Ya no sé para donde mirar: los helicópteros que sobrevuelan la salida, la postal de Manhattan , la estatua de la Libertad , Brooklyn.

El sueño empezó a materializarse en marzo, después de la maratón de Barcelona. Como lo ha dicho Haile Gebrselassie en la web “ uno no puede decir que es maratoniano si no ha corrido en Nueva York”. Así que después de Barcelona ( 6 veces) y Berlín ( 2 veces), ahí voy. Ahora o nunca , porque un maratón es demasiado exigente para pensar que seguiré teniendo la misma motivación mucho más tiempo. Después de consultar rápidamente la web, las condiciones de inscripción y plazos muy cortos , no tengo dudas: opto por lo más fácil y seguro , compro un paquete en Viajes Iberia y adelante. Mejor no pensar en la cuenta corriente.

La espera hasta noviembre no se hace muy larga. La preparación ha ido muy bien y tengo buenas sensaciones después de la media de Sant Cugat. Aunque ya me he mentalizado que no voy para batir ninguna marca. El recorrido no es el idóneo según lo que he leído, y se suele contar unos 10 min más que en una carrera plana tipo Barcelona . Además es mi primer viaje a Estados Unidos, y no quiero llegar a los límites físicos de mis 2 últimas carreras y tener que probar su fantástico sistema privado de sanidad. Si que estoy un poco acongojado !

Llego a Nueva York el jueves por la noche, después de un vuelo sin problemas. El avión estaba lleno de corredores españoles, italianos , franceses, viajando en grupo. De El Prat a Barajas coincidimos con Chema Martinez . La gran mayoría estamos alojados en los hoteles de Manhattan.

El viernes ya estamos despiertos a las 6h de la mañana, por eso del cambio de hora.. Digo estamos porque he viajado con un compañero de entrenamiento, Carlos, para quién será su tercer maratón. Con mucho tiempo por delante, vamos hasta Central Park , calentar unos 30 min y reconocer el recorrido de los últimos 5 km de la carrera. Parece que todos tenemos el mismo programa, y nos encontramos con cientos de corredores, por grupos de nacionalidades. Los vencedores son sin ninguna duda los holandeses, todos de naranja como en cualquier evento internacional que se precie . Los italianos tampoco pasan desapercibidos.
El resto del día lo dedicamos a recoger los dorsales, la feria del corredor y visitar la ciudad. Es mi primera vista a Nueva York, y a pesar del recelo inicial, estoy rápidamente impresionado. Tengo la impresión de estar del otro lado de la pantalla, dentro de la película, todo es familiar, suena a ya visto, pero no deja de sorprender.

Es sábado. Se cumplen las previsiones y amanece un día muy frío y con viento. A las 9h estamos delante la ONU , de donde sale la “ International Friendship Run” , un recorrido de 4 km organizado para los corredores internacional.

Es una ocasión única de poder correr por el centro de Manhattan, la calle 42 , la 6 º avenida, y llegada a Central Park en la meta del maratón. El recorrido de domingo es muy distinto y no pasa por el centro de la ciudad. Nos cruzamos con caras conocidas : Abraham Olano (ciclista reconvertido a maratoniano) , Martin Fiz ( mañana hará 2h35) , Anne Igartiburu la presentadora TV ( 5h16), Iñaki Urdangarin (3h55).

Domingo 7. La organización nos ha citado a las 6 h de la mañana en la Public Library. Cientos de autobuses están en línea, en una organización casi militar, para trasladar unos 25000 atletas hasta la salida a unos 40 km. Los otros irán en Ferry. Empieza el espectáculo !
Los voluntarios nos reciben con efusión : “ Welcome”, “ Enjoy the race”, y no van a parar hasta la meta, durante los 26,2 miles del recorrido. . Es sin duda lo más extraordinario de esta experiencia: el público y los voluntarios. Esto es América !

A las 7h estamos en Staten Island, en lo que puede parecerse a una base militar. Todavía quedan 2h40 para la salida para los más afortunados., y una hora más para los últimos. Cada uno se protege del frío como puede ( hace 3 ºC), deambulando por las base con mantas, plásticos o tumbados en el suelo.. La zona se convierte en algo parecido a un campo de refugiados.

Frank Sinatra : “ New York, New York”. Todavía con la emoción del Puente Verrazzano, intento encontrar el ritmo correcto ( 4:30) , concentrarme en la respiración , los pasos. Imposible. Desembocamos en Brooklyn, en el medio de miles de espectadores animando, co gritos, pancartas, grupos de música, familias enteras. ¡ que espectáculo! Voy demasiado rápido (4:15), pero imposible reducir el ritmo. Hay tanto para mirar, tanta emoción. Estamos en los barrios populares de Brooklyn, mayoría negra e hispano. Las 3 salidas escalonadas y las enormes avenidas diluyen el flujo de corredores y se corre muy as gusto, muy cómodo.

Nos acercamos al km 16. Silencio. No se oye nada, los espectadores han desaparecido. Acabamos de entrar en el barrio judío ortodoxo , en la comunidad hassidic, habitualmente muy cerrada. . Otro mundo. Es un día laboral, muy poca gente en las aceras, ninguna actividad comercial. Las pocas mujeres con largos vestidos grises y niños que cruzamos no se atreven a mirar los corredores. Los hombres, con largas gabardinas negras y la cabeza cubierta, se esfuerzan para no interrumpir sus conversaciones, se molestan porque no pueden cruzar la calle. …

2 km más, y de nuevo los gritos de animación, hemos cambiado de barrio.

Alcanzamos la media maratón. Se acaba Brooklyn y entramos en Queens. Es fácil darse cuenta. Cada cambio de zona ( Borough) se hace a través de un puente. Y menudos puentes ! Son tan largos que tienen el perfil de un arco : una subida prolongada y pronunciada durante la primera mitad y luego bajada. Perfecto para romper el ritmo. Queens es la parte menos espectacular del recorrido, con casas adosadas clásicas de cualquier país anglosajón. Pero acaba con una vista impresionante sobre el centro de Manhattan y 3 rascacielos emblemáticos : Empire State, Chrysler y Bank of America.

Cruzamos el Queensborough bridge para entrar en Manhattan y recorrer la 1ª avenida hasta el Bronx. En los 3 kms que de puente estamos aislados del exterior, como en un túnel. Pero antes de llegar al final ya se oyen las aclamaciones del público. Iniciamos el recorrido de la 1ª avenida, donde se han juntado todos los espectadores internacionales, cuando hasta ahora habíamos visto más bien un público americano.

A pesar del público más numeroso que nunca los 5 km en línea recta se hacen eternos, monótonos, me parece que nunca se van acabar . Bienvenido a la realidad del maratón, se acabó la visita turística y toca aguantar, superar el muro, el socavón o como se quiera llamar. Mi ritmo pasa de 4:30 a 4:40 hasta 4:50, pero no me preocupa. El objetivo de hoy es otro. La entrada en el Bronx por el último puente me anima. Pisar una zona emblemática, que jamás hubiera visitado en condiciones normales es un estimulo, sin duda. El recorrido por el Bronx es testimonial, poco más de 2 km, pero emocionante.

De regreso a Manhattan , atravesamos Harlem para llegar a Central park. Faltan todavía 8 km. El publico sigue siendo extraordinario. Donde no llega la organización , que ha limitado a lo mas insignificante los avituallamientos en comida (¿ será cierto el estereotipo de que en el sueño americano, todo se tiene que pagar ?) , están los espectadores, ofreciéndonos de todo: naranjas, barras de cereales, vaselina, …
Los últimos 5 km por dentro de Central Park son una sucesión de toboganes hasta la meta. Ya iba preparado mentalmente y mi única preocupación es no tropezar , levantar los pies y controlar las bajadas realmente muy peligrosas por sus cambios de ritmo y el cansancio. Desde Harlem ya no miro para nada, ya conozco la zona de los días anteriores , y solo quiero llegar.
3:18:30. Ya tengo mi medalla. Sueño cumplido.

46ena. BEHOBIA-DONOSTIA - 2010

2010-11-23T07:17:00.000-08:00

La Behobia-San Sebastián és una cursa especial. Per tant, per iniciar a descriure-la podríem començar amb unes imatges prèvies que reflexen la duresa de la mateixa.............

La Patrícia, la Yolanda i la Núria en plena concentració el dia previ a la cursa.

La Patrícia i la Yolanda, durant unes intenses sèries a la Platja de la Concha.

i seguim entrenant..........

fins que ens fem la foto de grup amb el runners del Junior F.C.

El divendres 12 de novembre vam començar el que seria un fantàstic cap de setmana, lúdic/esportiu/gastronòmic. Erem la Patrícia (amiga de la Núria), la Yolanda (amiga de la Patrícia), la Núria i jo. El destí era Donostia. Allí ens havíem de trobar amb el col.lectiu de "runners" del Junior F.C. De fet erem prop de 50.

Una vegada arribats a l'hotel, vam dedicar la nit a la vessant gastronòmica. Evidentment, vam sopar de "pinxos" i vinets. Bé, sempre hi havia algun/a esquirol que preferia la cervesa. Haig de reconèixer que al matí tenia resaca!!!!!. Sí amics meus, aquella sensació/sentiment oblidat a les profunditats de les meves vivències pretèrites apareixia un dissabte al matí a Donostia. Quina petita sensació d'alegria va recòrrer pels meus circuits neuronals, fins que.............................algú va dir: "Hem d'anar a esmorzar que anem a còrrer per la Concha a les 10 h."

I així va ser, però vam començar a rodar a les 12 h., enlloc de les 10 h. Sembla que n'hi havia més d'un amb problemes. Després del rodatge i les fotos corresponents, vam recollir el dorsal a la fira de corredor. El dissabte el vam acabar, amb una càrrega d'hidrats de carboni, a l'italià (Mamma Mia) més conegut de Donostia. La taula la teníem per a les 23 h., però una gestió "in situ" de la Núria ens va permetre sopar a les 21:00 h.

I comença el diumenge de la cursa amb pluja. Durant el cap de setmana havíem tingut uns dies esplèndids, però el diumenge l'aparició de la pluja ja apuntava a un recorregut amb certa component èpica. Arribem a Behobia en bus cap a les 08:30 h. i ja comencem a viure l'ambient de la cursa (20.000 corredors). Evidentment , les sortides són per caixons i amb un retràs d'uns 12 minuts entre categories. L'ambientàs a la sortida és espectacular, tot i el fred i l'aigua. La temperatura es va mantenir sobre uns 12ºC.

La cursa, és indescriptible. Ja no tant pel recorregut, d'una duresa relativa, sino pel caliu humà. Els 20 km. de recorregut transcorren pel tub format pels milers d'espectadors (nens, nenes, pares, avis, padrines,...) que no paren d'animar durant tot el trajecte. Vaig estar tota la cursa "xocant" amb els nens que esperaven que passessis amb la mà estirada. L'arribada al boulevard de Donostia, és espectacular i et deixa un bon regust de boca. També ens vam quedar completament "calats" ja que no va parar de ploure durant tot el recorregut.

Després de tant d'esforç, el dinar a la "sidrería" va ser pantagruèlic. Com a petita mostra:

El "Chuletón"

I per acabar el cap de setmana, ens vam acomiadar al famós "Dickens" a on vam degustar els seus famosos Gin Tonic.

Per finalitzar, indicar-vos que tot lo que us hagin explicat d'aquesta cursa és un infinitèssim de la vivència de la mateixa. Crec que, tots tenim una cursa especial o diferent al nostre historial "runner". I aquesta n'és una d'elles.

Salut i km's.

Pat, Yolanda, Núria i Albert

Un cros de monjos ?

2010-11-21T05:46:00.000-08:00

Home, veient la pinta d'aquests cinc pòtols, de monjos res, je, je...

Doncs aquí ens teniu satisfets després de còrrer el Cros del Penedès a Santa Margarida i els Monjos. Per si algú encara no ho sabia, jo treballo a una escola d'aquest poble , així que la cursa era especial per mi.

Avui però, la crònica serà curta i deixarem parlar les imatges !
Aquest és en Jonathan, l'artífex de la nostra inscripció a darrera hora És un dels organitzadors, però sobretot és una gran persona igual que la seva mossa, la Bea, colega meva del cole, que va venir a animar !

Bo, anem al gra, aquestes imatges demostren la nostra peculiar manera de donar el número de xip. Si, si, tal cual, aquí té la meva sabata. Com sempre, donant la nota !

I de la cursa , cap imatge. Per alguns de nosaltres era una nova modalitat, ni cursa urbana ni de muntanya, un cros. El circuit està molt ben parit, entre parcs, vinyes i rierols, i calia fer-lo dues vegades. El desnivell era mínim, però constant i la participació de força qualitat. Va ser una bona cursa en la que tots vam fer una mica més del nostre temps habitual, però que vam còrrer molt a gust.

I un cop acabada la cursa, jo anava trobant nens de l'escola, altres petant la xerrada....
I sobretot, relaxant-nos com uns gossos sobre la gespeta del camp de futbol on hi havia situada l'arribada. Un plaer !

Ja ho veieu, els "campions" vam viure un bany de masses !!!!!!

Hi tornarem !!!

Cursa dels Senglars: i quin pla de xoc!!!!

2010-11-04T01:52:00.000-07:00

Poques vegades ens trobarem, en les narracions que anem penjant al nostre blog de corredors, que la part esportiva, en aquest cas, la cursa, passa a un segon pla per culpa d'algun aconteixement que té lloc abans o després de la mateixa.
Doncs aquesta és una.
Un pla de xoc. Sí senyor. Personalment, la Cursa dels Senglars de Sant Joan de Mediona, de 13'5 km de mitja muntanya, representava això per mi. Per diverses raons: perquè era la meva primera cursa des del mes de maig (des del maig!!!!) i ja tenia ganes de recuperar sensacions perdudes d'ambient de cursa; perquè havia començat l'any amb bastanta regularitat de curses i després vaig caure en picat; i perquè si no em poso les piles no arribo al repte dels 16 punts.
La cursa, bé, d'aquelles de poble, molt amater, amb uns 150 corredors, en uns paratges perduts del molt alt Penedès, que diria el Joan. El dia abans a les 21h, decidíem que hi aniríem. Tot molt de pressa.
Comencem la cursa junts fins al km 2,5 aprox. I a partir d'aquí el Joan se'n va. No m'acostumaré mai als inicis de cursa en pujada. És la meva creu. Com a mínim aquesta vegada vaig anar fent i no se'm va atravessar. I després anem creuant corriols i pista forestal alternativament, amb una part més dura del km 6 a 9, per després acabar en baixada fins al final. El fang acumulat i fresc per la pluja del dia anterior va provocar que el terreny fos més pesat del normal.
El Joan va arribar en 1h 12 min, i jo en 1h 25min. Per mi això és el menys important. Ja he dit que el què m'interessava era tornar a entrar en la roda de curses, més enllà dels entrenaments.
Aquí teniu unes imatges al costat de l'escut del gran equip de futbol de Mediona.
Però l'aventura, si se li pot dir així, va venir després. Ja tornàvem tranquil.lament cap a casa, amb previsió de que cap a les 12,30 ja hi seríem.
Enfilem la carretera de Sant Pere de Riudebitlles a Sant Sadurní d'Anoia, comentant la jugada entretingudament, quan de sobte, agafant una corba cap a l'esquerra ens adonem, en dècimes de segon, que el cotxe que vé en sentit contrari agafa la corba malament, molt oberta i vé de dret cap a nosaltres. El Joan gira ràpidament el volant i PATAPAM!!!!!!!! L'altre cotxe encasta part del seu morro contra el nostre lateral. Els airbags laterals de la banda del Joan es disparen i frenen una mica el cop. De seguida me n'adono que no m'he fet absolutament res i miro el Joan. Sembla que tampoc té cap ferida. Només alguna molèstia al coll. Surto a veure com estan els de l'altre cotxe. Una dona i la seva filla. Els pregunto si estan bé i em diuen que sí, però se les veu atabalades.
Després d'una petita enganxada entre el Joan i la conductora, que en un principi no admet el seu error, decidim no discutir i posar l'operatiu RACC en marxa. El problema és que ens hem quedat al mig de la corba i no paren de venir cotxes. Com que els mossos triguen ben bé mitja hora en arribar, em dedico a posar els triangles i a dirigir el trànsit durant una estona, mentre els conductors solucionen els tràmits. Aconseguim enretirar l'altre cotxe fins al marge, deixant un pas millor pel trànsit.
Finalment arriba un mosso i ens ajuda a parar el trànsit i a mirar si el cotxe s'engega per poder-lo portar fins a una cruïlla uns 100 metres enrere, per esperar la grua. Després de fer els"partes", on queda clar que l'error va ser de l'altre cotxe, i una mica més relaxats, comencem a ser conscients del què podia haver estat i , per sort, no ha passat. Jo mai havia tingut un accident. I suposo que en veure tan ràpidament que els dos estàvem bé, no vaig tenir temps de posar-me gaire nerviós. L'estat en què va quedar el cotxe, però, no enganya. El pobre Joan haurà d'estar-se unes quantes setmanes sense ell.

En fi, que necessitava un pla de xoc. Però no un xoc d'aquest tipus!!
Per sort estem bé, i amb ganes de noves curses. Un angelet ha passat i ha decidit que avui no tocava anar al "barri de l'Altra Banda"...

...i que duri !!!!

MM Sant Cugat - una cursa en imatges

2010-10-09T09:59:00.000-07:00

El passat 3 d'octubre es va celebrar a Sant Cugat la XXVII edició de la Mitja Marató de Sant Cugat, amb una bona participació ACORRECUITA (Ovidio, Hansi, Àngel, Marçal, Jordi B, Joan, Bernat i el pompero-fotogràf David).

A destacar la preparació per la maratons de Nova York i Donosti de l'Ovidio i el Hansi, i el debut en la distància d'en Berni i en Jordi B (aquest últim després d'anys de no còrrer aquesta distància).

Al pabelló ens vàrem trobar ja en Berni, en Joan, en Marçal (atenció al dorsal d'èlit que portava, nº 8) i en Jordi B, i posteriorment, en l'escalfament va aparèixer l'Ovidio.

No tornaria a veure a en Jordi ja més en tota la cursa. Penseu que es fa molt difícil trobar-vos entre tot el grup de gent quan porteu la mateixa samarreta que molts corredors.

Comença la cursa i encara enganxo a la sortida al Marçal, el Joan, el Berni i l'Àngel:

Després de la sortida, aniria a buscar els runners a la part posterior del Monestir, quan aquests enfilessin la tornada del CAR.

Km 8: Ovidio, Hansi, Joan i el cul del Bernat:

I d'aquí cap al km 15, a Mirasol, a on el Berni ja anava fos (torno a pillar-lo de cul):

Al mateix punt, agafo el km 17-18, amb l'Ovidio, l'Àngel, el Marçal i el Joan (atenció a la foto que ve rient i la que porta la cara desencaixada pel patiment):

Finalment, una foto mirall, en Joan xocant amb el seu fill (per davant i per darrera) i l'alegria posterior del Marc:

Per acabar, com a curiositat, una foto "robada" a on es pot veure que els fotografs també han de còrrer...

Se despide el reportero más dicharachero de los "Acorrecuita".

Marató de Collserola

2010-10-06T06:43:00.000-07:00

Diumenge boirós. La majoria a la Mitja de Sant Cugat, cita obligada pels runners del poble. Jo a la Marató de Collserola, projecte comú que malauradament corro sol. Fins dilluns no tenia clar si fer-ho però calia aprofitar el bon moment de forma i tot i la mandra de córrer sol em sentia confiat de poder-ho fer mínimament bé. La Matagalls-Montserrat em dona aquest punt de confiança ja que és el doble tan en distància com en desnivell i només fa dues setmanes que la vaig fer.

Control 3. KM 17

A la Marató no érem gaires i tot té aquell ambient de les curses d’estar per casa. Xip groc, però només per la arribada, Set controls i dos controls P (no em pregunteu la diferència, no en tinc ni idea) repartits pel camí. La Eva no pot córrer i serà la meva supporter-animadora. Tot un luxe. Hem planificat on ens veurem: abans del C1, al C3 al 5 i al 7 i evidentment a la arribada. Algú m'ha de recollir.

El Pere m’ha fet cinc cèntims de la cursa que ell va fer l’any passat i m’ha quedat clar el concepte: No et desesperis si veus que la penya puja forta (ja maduraran i aniran caient...). I per mi penso que el què ha de madurar és la cursa en si.

La sortida és una mica esverada. Tothom surt fort, però ben aviat anem a en fila índia i al cap d’una estona ja caminem perquè puja fort fins a la carretera del Forat del Vent. Allà comença la primera baixada, llarga i a trams una mica forta, fins a Can Cerdà. Jo ja corro, a un ritme més o menys tranquil però corrent. Un corriol, tornem a creuar la carretera (la Eva anima i fa fotos) i cap a Can Borrell. És com córrer a casa, penso. Arribem al C1. Això funciona però encara queda molt. Anem fins al Pi de’n Xandri i enfilem cap a Can Bell per la Torre Negra. Tornem a anar en fila, Som uns quants que anem junts. Creuem l’Arrabassada i anem cap a Can Trabal però ens desviem i comencem a enfilar cap a la Floresta. Ben aviat trobem algunes rampes fortes per asfalt. Segueixo corrent però en algun tram camino per conservar una mica les forces. Encara queda molt.

Del C2 sortim en pujada forta. Encara anem per grupets més o menys grans. Els carrers de la Floresta pugen molt i ens hem d’enfilar fins a dalt de tot, deixant algun carrer i agafant corriols que s’enfilen pels marges fins al Turó del Fumet. Aquí baixem per un corriol i després per carrers fins a la carretera de la Floresta ben aprop del peatge dels túnels. Arribem al C3. La Eva segueix animant, fa fotos i ara ja som un grup més o menys definit d’uns 10. Hi ha la segona noia, que porta un bon ritme. No és fàcil de seguir.

Sortim del C3 en direcció al C4 baixant per pista ampla cap a can Bosquets. Creuat el torrent, comencem a pujar cap al turó de l’Alzina i Can Pascual Aquí el camí s’endureix, les rampes són fortes i anem fent la goma amb un grup de ciclistes que, quan puja fort van més lents que nosaltres. Arribem al C4 i ja som uns 7 o 8. Al control la gent fa broma, hi ha molt bon ambient. Sortim baixant per un corriol, en fila d’un i vigilant molt amb el terreny. No es fàcil i les cames ja no responen tan bé. Portem 22 km. Arribem a una pista, a tocar de la carretera de Molins i ara ja som tres, la noia i un paio alt i prim. Estic apunt de dir-los que fem una mica de pinya per anar tirant junts, però em fa por no aguantar el seu ritme...i no dic res. Ara girem i anem avall cap al pantà i el baixador de Vallvidrera. Baixo millor que ells i els deixo enrere. Quan arribem al asfalt i hi ha el marit de la noia aquesta amb els seus dos nens i la animen.

Arribem al C5 i la Eva m’anima a mi. Ara ens toca pujar fins aprop del Tibidabo i la cosa comença amb les ditxoses escales...la mare que les ha fotut, això si que casca! A més quan hem passat Vila Joana i jo ja pensava que tot anava cap amunt, tornem a baixar fins a la carretera de Vallvidrera per enfilar-nos per més escales cap a la Font de la Budellera. D’allà passem el P1, que no se perquè es diu P enlloc de Control però és igual. La dona que apunta dorsals està més per xerrar que per apuntar i el tipus que marca es posa nerviós. Li foto al aquarius, a l’aigua i al power gel que ja tenia mig començat i segueixo. La noia se’m ha escapat. Ja no la veig i deixo endarrera al tiu llarg que es queda una mica més al control. Baixada còmoda, després una altra pujada dura que em fa caminar altre cop. Passo dos personatges que estan al límit i caminen com si portessin plom a les soles. Jo penso que és aquí on comença la cursa realment. Cal arribar al coll de la Vinassa C6 i encara puja fort.

Des del C6 toca baixar fins a l’arrabassada i creuar-la. El mosso que controla el transit ens fa passar al altre costat de la valla i jo estic a punt de dir-li el nom del porc per fer-me aixecar tant les cames. I això que aquestes valles semblen petites des del cotxe estant. Passem Can Ribes i baixem cap a Mas Gener. Baixo ràpid, una mica alegre però m’entrebanco al pitjor lloc i salvo la òstia del segle pels pèls. De penyora una rampa al abductor que em fa baixar una mica més el ritme i tornar a treure el power gel de la butxaca. Al pròxim control, que imagino a Sant Medir, ja veure més aigua. Em refaig una mica passo a un noi i després una noia que havia anat primera fins feia poc. La que veia jo, ara va primera però ja ni la veig, i això que el seu company, a Can Ribes m’ha dit que la tenia allà mateix...estic perdent forces!!!

L'arribada

Passem Mas Gener acabem de baixar i tirem amunt direcció Vista Rica. Ni rastre del P2. El C7 sabem que esta a dalt, a Vista Rica però encara falta moooolt. Aquí ens ajuntem amb els de la Mitja i veient més gent m’animo una mica. M’enganxo a un paio que porta un bon ritme per anar pujant i em proposo no deixar de córrer encara que ara, a la mínima pujada tinc tentacions de parar. Arribo al P2, bec molt! i segueixo de seguida perquè ja és l’hora tonta. Una parada massa llarga i costaria molt de tornar a arrancar. Sorpresa!! Torno a tenir la primera noia a la vista, ara camina perquè puja una mica més, i jo també, però conec perfectament el camí i sé on em posaré a córrer. Arribem al C7, la Eva crida!!! i corre un tros al meu costat. Només queden 5 km.

Una pujada curta i forta, un bon tros de pla i un parell de quilometres de baixada fins al final. Torno a beure molt. Engoleixo un altre power gel i tiro amb molts ànims. Faig la pujada quasi tota corrent, la baixada en caiguda lliure i el pla rodant ràpid. Passo a gent, dos o tres de la marató que ja van fosos i alguns de la mitja... Després d’un pla amb lleugera pujada que em costa horrors, arribem a la baixada forta. Tinc la primera noia a 20 metres i baixem seguits passant algun altre corredor. Arribem a un cartell de "perill, baixada forta" i ella frena s’aparta i em deixa passar. Baixo ràpid i atrapo al següent que també em deixa passar al cap de poc. No em puc queixar encara tinc agilitat de cames. Finalment arribem al asfalt. Queden pocs metres i em deixo anar i encara avanço un dels personatges amb els que havia anat quan estàvem all C3 C4. Estic content. Creuaré amb 4h 30’ Més o menys el que tenia previst!!

Per una vegada puc dir que ha sigut el meu dia. M’he sentit molt bé quasi tota l’estona. És com si hagués corregut a casa! i el més important. He tingut una supporter impressionant que m’ha donat molta energia. Extraordinari Moltes gràcies!! i també al Pere pels savis consells. Un mestre és un mestre tan quan toca esquiar com quan toca córrer.

Salut i quilometres.

Ranquing 2n i 3r timestre!!!

2010-09-29T03:38:00.000-07:00

ACORRECUITES! Els rànquing, d'aquests dos trimestres i l'acumulat !

Atenció, que alguns ja heu aconseguit la fita dels 16 punts, altres la tenim a tocar, però n'hi ha d'altres que hauran de fer un esprint final important!

Després de la sorprenent primera posició del David durant el primer trimestre, en Hansi ha recuperat el primer lloc, la posició que li pertoca de calaix. Però recordem, que aquí el que compta no és fer més, sinó superar el repte que ens proposem tots plegats i cada un personalment ! (Recordar que pel Hippy i el Bernat és menys punts per entrar més tard) Ànims!

Rànquing 2n i 3r trimestre

Hansi : 32,5 punts

25 d'abril: mitja marató de la Garrotxa (Olot), 2 punts.
1 de maig: cursa de les Tortugues de La Garriga, 14 km, 2 p.
9 de maig: 10 km de Sant Quirze V., 1 p.
15 de maig: milla de Ripollet, 0,5 p.
16 de maig: cursa per Collserola-Cerdanyola, uns 13 km, 2 p.
23 de maig: triatló olímpic de Gavà, 3 p.
29 de maig: Medijocs (Sant Cugat), 8 km, 1 p.
30 de maig: cursa d'El Corte Inglés, 11 km, 2 p.
6 de juny: 10 km de Pineda de Mar, 1 p.
13 de juny: 10 km de Can Mercader-Almeda (Cornellà), 1p.
20 de juny: 10 km dels Templers (Lleida), 1 p.
27 de juny: cursa de muntanya de Vacarisses (13 km), 2 p.
4 de juliol: 10 km de la Maquinista, 1 p.
11 de juliol: triatló olímpic del Pont de Suert, 3 p.
18 de juliol: triatló sprint de la Vila (BCN), 2 p.
25 de juliol: cursa de La Floresta, 5 km, 1 p.
31 de juliol: cursa de Ses Salines a Colònia Sant Jordi (Mallorca), 6 km, 1 p.
23 d'agost: cursa de Colònia Sant Jordi a Ses Salines (Mallorca), 6 km, 1 p.
5 de setembre: mitja marató de Budapest, 2 p. i acompliment del repte acorrecuita de fer una cursa a l'estranger.
19 de setembre: cursa de la Mercè, 10 km, 1 p.
26 de setembre: cursa dels volcans d'Olot, 13 km, 2 p.

Oriol : 13 punts

Cursa de Muntanya de Berga (32km)

Mitja de muntanya de la pobla del Illet (21Km)
Transcatalunya BTT (192km)

Marxa Cap de Rec (54Km)
Cursa del Castell de Montesquiu (12Km)

Hippy : 11 punts

Cursa de Collsertola, 13,6 km
Cursa Muntanya d'Alpens, 26,2 km

Cavalls del Vent, 97 Km

Volta a la Maria d'Avià, cursa de muntanya, 15 Km

Joangi : 9 punts

mullat esclerosi Montmeló10km

Pujada d’Olèrdola 11,5 Km

Cursa del riu Cornet (Sallent) 14,5 km

Cursa Muntanya d'Alpens, 26,2 km

la maquinista 10kmMarçal : 8 punts

arratzu lasterketa (30 kms)

maxa cap de rec (53 kms)

cursa de pineda (10 kms)

Angel : 5 punts

cros muntanya can caralleu 12km

mullat esclerosi Montmeló 10km

la maquinista 10km

la merçe 10 km

Ovidio : 5 punts

10 km de Sant quirze

10 km Granollers

10 km pineda

mitja Sabadell

Núria : 4 punts

Costa Brava extrem-selva Marítima- Aprox.22Km-
La Mercé-10Km

Bernat : 3 punts

mullat esclerosi Montmeló10km

la maquinista 10km

5km d’Horta

David : 3 punts

10 km St. Quirze

10 km Circuit Montmeló

10 km Maquinista

Marc Dolcet : 3 punts

10 km de Sant Quirze del Vallès

13,3 km Cursa internacional del Riu Cornet, Sallent

Edu : 2 punts

Mitja de Broloppet

Jordi Balcells : 2 punts

Bombers ( se li compta perquè no estava en el rànquing anterior )

10 km Pineda

Albert : 1 punt

la merçè 10 km

Bernardo : 1 punt

Ripollet 10 km

Aleix : 0 punts

RÀNQUING ACUMULAT

1.HANSI 38,5

2.ORIOL I HIPPY 17

3.MARÇAL I JOANGI 15

4.DAVID 13

5.ÀNGEL 12

6.MARC 9

7.ALBERT 8

8.NÚRIA 7

9.BERNAT 3

10.EDU 2

11.BERNARDO 1

12.ALEIX ( sense estrenar )

Primer sopar a la Fresca dels ACORRECUITES!

2010-09-12T02:24:00.000-07:00

Després de vàries convocatories fallides, per la

logística personal dels Acorrecuites, finalment decidim reunir-nos el dia 24 d’agost per

fer el primer sopar a la Fresca.

Tot s’ha de dir, que quan ens reunim a casa dels Carbó-Escamilla, ens n’adonem que vàris dels components no han pogut venir a la primera convocatoria “per assumptes super-importants” i ens confirmen que si que vindràn a la segona (el soparet!).

La primera convocatòria dóna nom al nostre nom. Així que tot i la mica de “mandra” per part de tots, ens decidim a anar a Can Borrell tot fent-la petar. Som el Joangi, el Jordi B, Marc, Patricia, Albert i jo mateixa. La sortideta va prou bé, però el Marc i algú més ha palpat la manca d’entrenament ens els mesos estiuencs (ai, ai...).

A l’arribada a casa, preparem el soparet a la Fresca tot sentint els crits del Joangi que es treu la suor a la magnífica dutxa de la terrassa (potser estava fresqueta?). El Marc fa el mateix però sense cridar.... ja comencem a conèixer la prudència del noi.

Resulta que s’afegeixen a la segona convocatoria el Bernardo, el Marçal i el David.Tothom ha fet els deures, per tant tenim menjar i beguda a dojo. Tot s’ha de dir, que la qualitat de l’àpat, no va ser el més rellevant: pa, tomàquets, embotit, pizzes tarradelles, birres, ah!! el més destacat, un salmorejo no gaire lluït i el geladet!

No vem arribar a fer grans propòsits i vem decidir que continuariem dient-li Bernardo al Bernardo (que al fi i cap és com es diu, no?).

Vem trobar a faltar entre tots els components al Bernat i l’Àngel, que tenien taaaant d’interés en venir.

En fi, això ha sigut el Primer sopar a la Fresca de molts altres que en farem!

Broloppet 2010

2010-06-14T10:51:00.000-07:00

Hola companys i companyes! Sí sí, estic viu!! I més sorprenent encara, continuo corrent!!!
Després de molt de temps parat per raons tècniques ens hem tornat a enganxar al carro, i que millor que una cursa històrica per reenganxar-se. M'explico: Pels que no domineu molt la geografia de la zona escandinava, Copenhagen cau a uns 15 Km de Malmö (Suècia, Zlatan,...), però separades pel mar. Fa deu anys es va construir un pont, l'Öresundbro, que uneix les dues ciutats. Doncs aquest cap de setmana va fer 10 anys de la seva inaguració i quina millor manera de celebrar-ho que fer una mitja marató entre Copenhagen i Malmö.
Doncs en motiu d'aquesta cursa ens vam lligar les bambes, i sense gaire preparació tot s'ha de dir ens vam llençar a la carretera... o millor dir: Al MAR!!!!

Com podeu veure la cursa consta de quatre parts. Els primers 4 Km sota l'aigua, els seguents 4 Km a una illa, per seguidament els espectaculars 8 Km sobre el pont i acabar amb 5 agradables Km per la platja de Malmö. Bé, no se si gaire gent pot dir això, però corre una cursa sota el mar, no és una cosa que es fa cada dia :-) Tot i això haig de dir que va ser la part més desagradable de la cursa. Poc aire, molta humitat i MOLTA gent. Tot s'ha de dir que va ser la part més dura de la cursa, doncs els seguents Km al aire lliure van ser amb un vent a favor impressionant. Digue'm doncs que la marca no és oficial per massa vent :-)

La part més espectacular va ser correr per sobre el pont. Molt espectacular i enorme quan un esta a sobre, corrent entre els seus pilars. Tot i que un té la falsa impressió que no es gaire llarg, els quilometres passaven i passaven i no ens l'acabavem.

Per acabar, arribada a Suècia amb molt ambient i animació pels carres plens de ... SUEQUES!!! ufff, va costar concentrar-se en corre amb aquell panorama. Però vam arribar i per ser la primera mitja en molt de temps i sense entrenar amb bones sensacions per posar-m'hi seriosament un altre cop.

Motors a fons a Montmeló !

2010-05-26T09:15:00.000-07:00

Bona matinada a tots els aficionats de les curses ! Avui viurem un gran premi com mai l'havieu viscut ! Una gran cursa al Circuit de Catalunya de Montmeló !

Ens trobem al padoc dels Acorrecuita , des d'on seguirem amb intensitat aquesta cursa que promet moltes emocions. Els nostres corredors estan disposats a tot. Entre ells dos veterans, David Ciercoles i Joangi. El Rubinenc espera millorar les prestacions del seu sauber, que aquesta temporada li està donant molts maldecaps. L'altre. el mirasolenc Joangi, està donant el màxim rendiment al seu Renault. Els nous tampoc es queden enrere. Ainguel, que ha trencat tots els records en la temporada del seu debut amb Ferrari, disposat a continuar amb la seva ratxa, i Berni, el debutant , que avui mateix s'estrenarà amb el seu Toro Rosso i intentarà aconseguir un resultat positiu.

Aquest matí hem tingut la sort d'intercanviar unes paraules amb Berni. Li preguntavem per com veia la cursa i aquesta era la seva resposta : Ei, que passa ? A tope. Estic a tope ! I a més a més , aquest matí en Joangi ens ha dut amb el seu cotxe de forner amb un bon rotllo que t'hi cagues ! Hi havia molles per tot arreu. Quin flipe. Je, je... Avui l'armo. Bé, jo el que vull es olorar l'asfalt!" Haurem d'averiguar la qüestió del pa i li desitgem a ell i als altres catalans el millor!

No esperem més , anem a línia de sortida. Recordem que en les qualificacions, només Ainguel i Joangi han pogut lluitar per la pole, ja que els altres dos han caigut en la Q2.

L'ambient és immillorable. La calor comença a apretar i els semàfors es posen en vermell. Atenció....Arrenca el gran premi de Montmeló !!!

Atenció al primer revolt, Ainguel ha guanyat quatre posicions i es fica en el grup capdavanter. Joangi es puja pel piano, però es manté i al darrera David i Berni es queden junts en posicions intermitges.

La cursa s'ha iniciat a un fort ritme i ja podem comptar les primeres diferències importants.

Atenció doble revolt, la "chicane", Ainguel que intenta un avançament...Uff

Mare meva, quina emoció. Sembla que Berni i Ciercoles mantenen un ritme prou bó, però qui està apretant és Ainguel, que està marcant els millors temps. I si senyors, volta ràpida pel santcugatenc. Mentrestant Joangi està avanaçant a tort i dret i s'apropa a la posició d'Ainguel. Senyores i senyors, estem veient un autèntic espectacle !

Coberta la primera volta, hi haurà l'aturada a boxes.

Tot segueix igual, el repostatge ha estat impecable.

Atenció que Berni ha aconseguit passar a Ciercoles i s'ha llençat a la caça del del davant. Increible, quina maniobra. Si, si, ho aconsegueix i segueix apretant el pedal. El debutant donant lliçons. La cursa continua.

Queda molt poc per la meta. Les bandera està preparada, i el guanyador ja el tenim aquí. Ainguel serà el primer dels nostres, seguit per Joangi, que aconsegueix la volta ràpida apretant el Renault. ! I el seu millor temps en aquesta distància . Bravo !!!!!

Gran paper també del Toro Rossso de Berni, que passa un segons abans del Sauber de Ciercoles.

Aquí teniu les imatges del gran premi !

http://picasaweb.google.es/joangi70/Montmelo#

I en format diapos :

Felicitats a tots !

Rànquing 1r Trimestre !

2010-05-11T05:41:00.001-07:00

Un més més tard, aquí teniu el rànquing del primer trimestre. A aquestes alçades molts de vosaltres ja heu ampliat el vostre compte de punts. Especialment la Núria o el Hansi que ha retornat a la competició, però tot plegat ja ho compatibilitzarem a l'inici de juliol. De moment felicitar al David, que va disparat, i que si no fos per la lesió, potser ja hauria complert el repte. Brutal !

També hi ha tres acorrecuites que no s'han estrenat. Ei, a que espereu ?

Finalment comentar que només he compatibilitzat 1 punt per l'Angel, el Marc i jo a Vallgorguina, ja que al no fer la cursa sencera, crec que no podíem donar la mateixa puntuació, malgrat que oficialment superàvem els 10.6 que diu el reglament. Crec que és millor així. Bo, felicitats a tots i esperem rebre més cròniques i comentaris. Alguns encara no us heu estrenat.

David C : 10

Mitja de Terrassa
Mitja de BCN

Mitja de Gavà

Marató de BCN

Albert : 7

Mitja Bcn

Marató

Bombers
Marçal: 7

marxa beret (42 kms)

engadina - Switzwerland (42 kms)

cursa bombers (10 kms)

mitja de Montornes (21 kms)

Ovidio : 7

Mitja Gavá

Marató BCN

Bombers

Angel : 7

mitja terrassa

Mitja BCN

Cursa Muntanya Vallgorguina

Cros MUntanya Can Caralleu

Bombers

Hansi : 6

10 gener: mitja de Sitges.
17 de gener: mitja de Terrassa.
24 de gener: 10 km del barri de Sant Antoni.
28 de març: 5 km de Montornès.

Hippy : 6

MM Terrassa
MM BCN

10K Esparreguera

10K Bombers

Marc Dolcet : 6

Cursa dels 2 turons

Cursa de Vallgorguina

Eternal Runnig

Cursa Bomber

Joangi : 6

Cursa dels 2 turons

Cursa de Vallgorguina

Eternal Runnig

Cursa Bombers

Oriol : 4
Marxa Beret (42km) Esqui de fons.
Marxa Pastures de Llivia (21 km) Esqui de Fons
Cursa de Bombers (10 km) i corrent!

Núria : 3
Mitja Bcn

Bombers

Bernardo : 0

Aleix : 0

Edu : 0

COSTA BRAVA XTREM 2010

2010-05-02T12:46:00.000-07:00

Reconec que quan l’any passat el meu pare em va enviar un correu del link Costa Brava Extrem i em va picar dient: vinga, corredora... Jo li vaig dir “estàs boig, o què...”. Mica en mica, amb l’Albert vam anar mirant la web i finalment ens varem decidir a fer-la. Llàstima que no teniem cangur, i que de fet, alhora de la veritat, l’Albert estava lesionat.

Ja sabeu que sóc una mica tossuda, i quan “vols una cosa, tot l’univers gira per satisfer el teu desig”; per tant li vaig dir a la meva amiga Patricia que haviem de fer la SELVA MARÍTIMA.
Aquí estem tots tres a Blanes (la Patricia, l’Àdam-un friend de la Pat i jo) un 23 d’abril disposats a còrrer 25Km per camins de ronda.

Quan anem a recollir els dorsals ens ensenyen el perfil!!! I la pròpia organització ens diu que a les pujades anem caminant i que tenim fins a 5 hores, i que es tracta de passar-ho bé. Sort que ens ho diuen perque ens treiem una mica de nervis i de patiment per si no podriem fer-ho.

Comencem la cursa corrent i de seguida entrem al Jardí Botànic de Mar i Murtra i veiem que la gent es para per fer fotografies (¿). Nosaltres fem el mateix i seguim corrent....

Què passa?? Hi ha cua?? Sembla que hi ha un pas difícil i ens acumulem els corredors.

Estic al.lucinant, això és una cursa “diferent”, l’ambient, el paisatge, ens obren cases particulars amb majestuosos jardins perque hi poguem passar i sigui el camí més curt.

Tot això ens ho explica l’Àlex, el nostre corredor “amic” que té 15 anys (el més petit de la cursa!!) i que li varem perdre el rastre a Lloret.
L’arribada a la primera platja – FENALS- va ser al.lucinant, correr per la platja calçat!!

Arribem a Lloret i al primer avituallament!!. No estem gens cansats i ens trobem tots tres molt bé fisicament. Amb l’Àdam, que no el coneixia, hi ha bon rotllo i també xerra pels descosits, ens ho passem bé, i pensem que hem portat pes innecessari amb la ipod perque ningú la fa servir!! Preferim sentir la remor de la mar, les branques, i els ocells Ah!! I els guiris que ens van animant!!

Nosaltres cada vegada estem més contents de fer la cursa i jo els hi donc les gràcies per haver vingut. Estic contenta i feliç. Anem coneixent nova gent pel camí i gent que abandona, tothom parla, comenta, som com “amics”.

Quan arribem a la platja de CANYELLES és increible!!! Diu un dels corredors que és la platja on van rodar “Perdidos”. L’aigua ens atrapa, i estem entre l’aigua i les roques, hem de pujar ràpid i controlar l’onada!! Primeres remullades de peus a cap, perque l’esquitx ens cau com la pluja.

Comença a pesar el cansament tot i que, jo vaig caminant força ràpid, hi ha trams difícils on la Pat ensopega amb el cap i el seu maluc li comença a dir prou, l’Àdam comença a tenir rampes, i potser comencen a tenir mal de cap de mi que els vaig dient “tot bé??, Vinga, fem trote??”
Com hi ha força avituallaments no ens adonem que en poc més de 4 hores ja hem arribat a TOSSA!!!.

Objectiu assolit!!!

Mil gràcies a la Patricia i l’Àdam per compartir amb mi l’experiència. Ells saben que en molts trams vaig trobar a faltar al meu company de curses i vida.... L’any que vé, potser??

Eternal Running Castellbisbal !

2010-03-25T06:22:00.000-07:00

Salut companys !

Mentre uns eren suant la cansalada a la marató de Barcelona i mereixent tot el nostre respecte per la seva gesta, un parell dels Acorrecuita vem anar fer l'animal pocs kilometres més enllà !

Aquest any m'ho estic passant teta amb les curses escollides i aquesta ha estat la més divertida de llarg !

Una gimkana de colònies ? Una pista americana ? Una reunió de sonats ?

Suposo que tots recordareu aquelles sobretaules mítiques enganxats a la tele veient el "Chino cudeiro" i la seva colla d'eixelebrats a "Humor amarillo" ? Doncs canvieu "xinos" per catalans i proves menys sofisticades, i això és el que suposa còrrer una eternal !!!

Tocats del bolet, igual ! I sense límits d'edat ni condició ! Brutal !!!

Com veureu, les imatges parlen soles. Som-hi

Diumenge al matí, arribada a la "bonica" vila de Castellbisbal, i recerca infructuosa d'aparcament. Sort que anàvem amb temps. El cotxe mateix va començar la cursa,

En arribar feia fresqueta i ens vam fer les fotos de rigor per verificar més tard "el antes y el después". Allí vaig coincidir amb la Sandra i la Laura.

El paisatge era per sortir corrents, fang per tot arreu i un circuit que prometia.

I el personal, deu n'hi do, un anava de Napoleó, l'altre d'executiu, uns de militars, de Dàlmates, de lluitadors mexicans, de ves a saber què ....i tots pintats ! Si, si, hi havia una zona de maquillatge per poder fer les pintures de guerra. Vaja, que ja estàvem preparats, començava la gran bogeria

Primer trobem un terreny enfangat per on costava avançar i una pendent de terra ben lliscosa. Titus, primeres dificultats, recordes ?

Però era el més suau, poc després, piscina de fang. Cap dins ! Fins al coll ! I saltant. Iupi !

Més endavant, nova piscina, fang i aigua ben bruta, tornem-hi !!! El Marc es desequilibra i surt amb fang fins al nas !!! Jo mateix em quedo a les fosques, amb sorreta pels ulls, Ai, ai, ai...

Continuem, la pendent s'accentua i deixem el tros de proves salvatges per encarar una zona de bosc. Tot seguit, una pujada eterna , cues incloses, el pitjor de la cursa. Sortosament en acabar ja no trobarem més retencions. Propera prova, una paret per on hem de pujar amb unes xarxes. Durillo però ho passem. Toca descansar una mica, alguns ja caminen, però nosaltres dos continuem corrent sense deixar de trepitjar cap bassal, i n'hi ha un munt !

Una pujada descomunal ens deixa baldats i hem de caminar un bon tros. Sembla que les proves salvatges han frenat una mica. Però no sabem el que ens espera.......

Un paio de l'organització, en veure'ns diu : Ala, como vas ( de guarro), suerte que ahora vais al rio"...Doncs si, però no a un rierol, no, a tot un riu Llobregat ! Mamma mia, estan com un llum de ganxo !Ens fan travessar el riu agafats a una corda perquè no se'ns endugui la corrent ! I dues vegades ! "No siento las piernas!" Sortosament, l'avituallament va ser especial, vinatxo, gatorade, i cacauets i patates ! I així amb forces recuperades, vam passar per sota les vies del tren i de nou a la muntanya fins arribar a la traca final.

Quan ja ens pensavem que ho havíem vist tot, de nou les piscines de fang, complim amb totes. Però quedava el pitjor.......un enreixat , ens hem d'arrossegar per un terra enfangat, amb més aigua que res, i en sortir no ens queda ni un bri del nostre cos que no sigui dominat pel fang.

Queda la recta final amb triple prova, primer pujar per una muntanya de tubs de ciment gegants ben empastifada.

I per si no en teniem prou, una barrera amb forma de bales de palla, que hem d'escalar per encarar la meta, no sense saltar per sobre d'un inflable

Si , ho hem aconseguit, una hora i mitja després ja podem dir que som uns autèntics eternals !!!

Ha estat una experiència espatarrant !

La resta, ja us podeu imaginar, abans de patir una congelació, ens canviem tant com podem, ens refem menjant, fem quatre fotos més del personal que segueix arribant una hora més tard, i tornem a casa , rebentats però satisfets. una cursa absolutament recomanable.

I va arribar el dia més dessitjat: la Marató de Barcelona 2010

2010-03-24T08:48:00.001-07:00

Havia arribat la data dessitjada. Enrera quedaven 14 setmanes d'entrenament, als vespres, amb fred i pluja, molta pluja, en solitari, acompanyat en ocasions pel Joan, fent les tirades llargues amb l'Albert, anant a les curses-entrenament amb la Núria, i jugant un partit de fútbol setmanal. Amb la paciència i comprensió de la familia, amb la il·lusió d'aquest gran i temut repte. Fa dos anys només corria si hi havia una pilota davant, i ara, en el 2500 aniversari de la batalla de Marató, jo estava a punt d'emular a un tal Philípides.

La meva marató es va iniciar la matinada del diumenge 7 de març de 2010: a la 1 ja estava despert, i no per l'emoció d'anar a debutar en aquesta mítica distància, sino perquè el meu fill de 2,5 anys es va despertar a 40 de febre i amb moltes tremolors. Com 2 hores més tard no havia baixat la febre ni havien remés les tremolors, ens dirigim cap a urgències.

A les 6 del matí havia baixat la febre a uns nivells "normals" i havien finalitzat les tremolors, així que ens donen l'alta. Corre cap a casa, deixo el Martí i l'Anna cap a casa (ella és la primera que m'anima a marxar, em diu que estaran bé i que tranquil, però que no vindran a veure'm còrrer). Truco a l'Albert per dir-li que no arribo al tren de les 06:30, però sí al següent, si em vol esperar. Agafo l'esmorçar, el cotxe i cap a Sant Cugat a agafar el tren de les 06:45.

I quin desastre de tren. És un Sabadell, que baixa carregat d'adolescents fumetes que tornen de festa cap a Barcelona. El vagó és un "fumadero" de tabac i altres substàncies que ens provocarien un positiu en el control anti-doping si l'haguessim de passar.

Per fi arribem a la pl. Espanya. L'Albert té cucs a l'estòmag, ja té ganes de canviar-se i començar a escalfar. Jo vaig a fer-me la foto amb els companys de CoRReDors.cat i ja no el torno a veure.

I comença la cursa, espectacular sortida, 10.000 persones allà juntes, amb molts espectadors. Ara no hi ha marxa enrera i per fi descobriré que és això de còrrer 42,195 km.

Nosaltres som un grup de 8 corredors que volem portar el mateix ritme, més o menys, 6'/km, així que anirem plegats una bona estona, xerrant i rient, i gaudint de l'ambient.

Cap al km 3 saludo a un company de feina, que m'ha avisat que estarà a l'alçada del Camp Nou.
Passem el km 10 en poc més d'una hora, les sensacions són bones, a més estic a punt de passar per sota de casa dels meus pares. Ma mare ha baixat a animar-me i encara tinc temps de fer-li un petó.

Ens dirigim cap a la Psg. de Gràcia, a on m'està esperant la meva familia "putativa" de la cursa: la Núria, els bessons i el sogre de l'Albert. Allà ens saludem amb la Núria, em deixo fer un parell de fotos i em comenta que ens tornarem a veure a Glòries.

I així seguint, entrem a la Meridiana i ens dirigim cap a la mitja. Passem el km 20 en 2h02', i la mitja en 2h09', aquí encara són bones les sensacions. I seguim en direcció al 30.

Al final de la Diagonal torno a trobar-me a la meva família "putativa", i allà la Núria s'incorpora al meu costat i m'acompanya 500 metres corrent. Ja em passat el km 25 i les sensacions ja no són tan bones. Això mateix li comento a la Núria i li pregunto per l'Albert, que ha passat eufòric per aquí.

Estic a punt d'arribar a la meva tirada màxima durant l'entrenament, que va ser d'uns 28-29 km. Dels 8 que hem sortit plegats, ja només quedem 3 noies i jo.

Passo pel km 30 en 3h02', però les sensacions no són bones, i atenció, una mica més endavant apareix el MUR, el famós MUR. Qui us digui que no existeix, no us ho creieu. I qui us digui que és mental, tampoc. Jo anava bé de cardio, anava bé de coco, però amics, les cames semblava que estaven bloquejades, semblaven dos pals de fusta.

Tinc clar que el mur ha aparegut per falta d'entrenament, falta de tirades llargues. El meu entrenament no ha estat el més idoni per fer una marató, però la il·lusió també ajuda. Em ve al cap la famosa frase del mestre Hansi: "la marató és una cursa de 12 km que comença en el 30". Així que en el km 32 començo a còrrer de nou, però molt lentament. Estem al litoral, una zona molt solitària d'ambient. M'agafen dos coneguts, i m'animen a seguir-los, però només puc enganxar-me a ells 500 metres. Després torno a baixar el ritme.

Just passar el km 35, a punt d'arribar a l'Arc de Triomf, torno a parar, més estiraments, i decideixo caminar uns 300 metres novament. Torno a còrrer i a l'avituallament de l'Arc de Triomf paro per menjar-me un plàtan tranquil·lament i hidratar-me sense còrrer. Aquí em passa pel cap el pitjor pensament negatiu que vaig tenir a la cursa: ABANDONAR (el metro està tan a prop...).

Però què caray, si he arribat fins aquí, com a mínim haig d'arribar a l'avituallament del km 37, a la pl. de la Catedral, avituallament format íntegrament per voluntaris de CoRReDors.Cat.

De l'Arc de Triomf fins a la Catedral hi ha molt ambient, molta gent animant, i trobo molt maco el passadís fet amb tanques a Portal de l'Àngel.

I quin ambient, quina animació en l'avituallament. Surto de la Catedral molt animat, molt cansat, però amb un somriure d'orella a orella, com es pot veure a la foto.

Ja només queden 5 km... però just abans d'agafar el Paral·lel torno a parar i caminar. Enfilo el Paral·lel i començo a còrrer novament. Allà m'enxampa el germà d'un amic meu i anem junts fins gairebé el final del carrer Urgell, a on li dic que marxi, que va més fort. Passo el km 40 i enfilo el carrer Sepúlveda, i sí, estic corrent, encara que no ho sembli per lo lent que vaig. I el carrer Sepúlveda es fa llarg, llarg, però hi ha molta gent, que t'anima pel nom, i somrius, i sense donar-te compte, entre patiment i patiment, s'arriba al final de Sepúlveda per entrar de nou al Paral·lel.

I ja es veu la pl. Espanya i el km 42, començo a sentir una gran satisfacció interior. Em venen al cap la meva dóna i el nen, que s'han quedat a casa, la nit que hem passat, les hores d'entrenament en solitari i compartit, i noto que se'm mullen els ulls i em tremola lleugerament la barbeta. I llavors em ve al cap en Guardiola i la sisena copa, que em fa somriure encara més.

Ja no puc parar de somriure fins arribar al final. Una vegada enfiles l'Avinguda Mª Cristina, la satisfacció cada vegada és més gran i torno a notar les llàgrimes als ulls.

He acabat, amb patiment, però he acabat la meva 1ª marató en 4h38'. Ja tinc la meva medalla.